Aberrant Cañizares (publicat a l'Avui)

Tens pensat un article i una notícia et trenca els esquemes.Volia parlar sobre l’obsessió dels nacionalistes del país a separar entre bons i dolents, entre nosaltres i vosaltres, entre unionistes i independentistes, però llegeixo que el cardenalCañizares ha dit que els abusos sexuals que van patir almenys 25.000 nens desafavorits d’Irlanda sónmenys greus que l’avortament i m’és ineludible reorientar el tret. Les declaracions del cardenal prefecte de la Congregació per al Culte Diví i laDisciplina dels Sagraments regiren l’estómac. Darrere aquest pompós títol s’hi amaga un homeque no s’està d’escopir bilis.Un home que després de demanar perdó, amb la boca petita, a destemps –i segurament a desgrat–, per un crim comés l’abús sexual, s’afanyi a assenyalar els governs democràtics que han legalitzat l’avortament. ¿Comés possible que un
home que s’oposa als preservatius i a l’educació sexual; un home que de relacions sexuals i reproducció, en teoria, en sap ben poc, parli de l’avortament per minimitzar l’abús sexual? Una minimització que, malgrat la petició de perdó no lliurarà de culpa l’Església catòlica, sinó que encara embrutarà més les sotanes. Avorreixo les marxes festives per reclamar l’avortament. Qualsevol interrupció de l’embaràs és un dramaper a la dona que pren aquesta decisió.Ara bé,ambuna llei comla vigent, que s’ha demostrat imperfecta,amb immenses escletxes legals que han permès pràctiques escandaloses, es fa imprescindible legislar sobre la matèria i instaurar una llei de terminis en l’estela del que es fa a Europa. Tanmateix,Cañizares, ofuscat per aquesta cursa contra corrent de l’Església catòlica per no perdre pistonada a l’esfera pública, s’atreveix amb unes declaracions aberrants. Si aquesta és “la disciplina dels sagraments”, no ho dubteu, els seminaris, en pocs anys, seran edificis en desús.

L'endemà (publicat a l'Avui)

Dos quarts de nou del matí. Sona el despertador. Per enèsima vegada, cada cinc minuts, des de les vuit, perfora el cervell per alertar que ja és de dia. I que la feina t'espera, malgrat tot. Toca aixecar-se. El cap espès, el cos fet miques, les cordes vocals tocades. En efecte, és l'endemà. L'endemà del 27 de maig de 2009, dia en què el Barça de Guardiola -ziga-zaga!- ha guanyat la tercera Champions.

La nit abans ha estat intensa. La cita futbolística al lloc habitual: el Mam i Teca, aquella petita taverna que honora la cantonada de Peu de la Creu amb el carrer Lluna, al cor del Raval. L'emoció, la litúrgia, les converses amb els més propers i més properes entretallades per les jugades de Xavi, Messi i Iniesta. Francament, amb prou feines hi sóc a temps de veure el gol d'Eto'o. Però el bar esclata. Salts, abraçades amb l'Adnan i les seves germanes... Obrim una ampolla d'Ànima Negra, exquisit vi de les bodegues de Felanitx. La nit transcorre com bé sabeu. A la sortida, el Raval bull. En Moha, català fill de marroquins, ja porta posada la preceptiva samarreta blaugrana, l'Ahmed també... I els pakistanesos. I els filipins. Aquest apassionant barri de Ciutat Vella, mestís però poc mesclat, respira avui a la una en un còctel blaugrana. La procedència, la cultura d'origen, la religió, és una anècdota. Tots, totes, cadascú amb el seu accent, entonen l'himne crackovià: Copa, Lliga i Champions! L'eufòria, les altes hores de la nit, comencen a deixar petjada. A dormir.

Tornem a l'inici. Al despertador. Dos quarts de nou. És l'endemà. Combato els efectes evidents de l'eufòria del dia anterior amb un gran esmorzar. Injecció d'energia. Fins a les 11 hores no surto al carrer, atemorida de trobar-me els efectes de l'huracà de la nit anterior. Les destrosses dels energúmens, la majoria aliens al barri, que no s'estan de pixar arreu, cremar bicicletes i arrancar semàfors -la resposta governamental hauria de ser contundent, molt contundent-. Tanmateix, la destresa dels invisibles, dels treballadors municipals que a les nits curen la ciutat perquè l'endemà estigui impecable, és impressionant. La plaça dels Àngels està impol·luta; la Rambla també. I els semàfors, allà on toca. L'únic que delata la bogeria de la nit anterior són les portades als quioscos de l'artèria més autèntica de la ciutat. I les samarretes que filipins, marroquins i pakistanesos, i catalans d'origen, continuen lluint. El Barça, en efecte, és més que un club. Al Raval ho ha tornat a demostrar.

Entrevista a Michela Marzano (publicada a l'Avui)

"Correm el risc que torni una nova forma de totalitarisme "

Michela Marzano Filòsofa i investigadora del Centre National de la Recherche Scientifique

Vostè afirma que els valors de mercat han entrat a l'esfera privada. Què vol dir?

Un cert llenguatge basat en la màxima n'hi ha prou amb voler per poder s'ha transferit de l'agenda de l'empresa a la vida privada. Es diu als individus que poden convertir-se en empresaris de la seva pròpia vida...

S'assimilen les persones a petites empreses.

Sí! És com si l'individu inventés una empresa, l'empresa de la seva pròpia vida. Una empresa que per tenir èxit aplica les estratègies del management...

Però també pot fracassar...

Exacte. O se'n surt o fracassa... Aquesta lògica és un niu de frustracions! Els que no triomfen es consideren perdedors... És per això que aquesta idea fa molt de mal a la societat, perquè els individus se senten culpables del seu fracàs. Es crea una societat de frustrats i perdedors...

Com es poden tornar a separar l'esfera pública i la privada?

Una societat sana és aquella en què l'esfera pública i la privada estan separades. Aquest és el principi de la democràcia liberal contemporània des del temps de Kant i Montesquieu. Amb el feixisme, això es va acabar: vida pública i privada es barrejaven, tot estava sota control. Després, amb la superació dels feixismes, les dues esferes es van tornar a separar...

I el capitalisme salvatge les ha confós de nou...

Aquest capitalisme, en què l'esfera pública i la privada no estan separades, suposa el risc que torni una nova forma de totalitarisme.

La crisi ho ha aturat? ¿O ens acosta a un nou totalitarisme?

Depèn de com es gestioni! De moment no s'està fent gaire... S'ha certificat que hi ha crisi, però no s'han presentat les solucions. A França la crisi podia ser una oportunitat per superar aquest capitalisme...

Sarkozy ho pregona...

D'una banda ho diu, però de l'altra està impulsant reformes sota una lògica neoliberal als hospitals, la justícia... Vol privatitzar l'espai públic i utilitza la mateixa lògica de l'empresa a l'escola, a les universitats...

En canvi, a Europa, Sarkozy és un referent...

Perquè de quina manera parla! Només fa discursos! A la seva campanya electoral el seu discurs era "tot mercat"; quan la crisi va esclatar, el discurs va ser "moralitzar el capitalisme". Sarkozy canvia el discurs segons el públic, i està ple de mentides...

El perill és la desafecció. Com es pot evitar?

Els polítics han de tenir un discurs veraç i han de dir les coses com són. L'única manera de reconstruir la confiança és no mentir...

En política sembla difícil...

Hannah Arendt deia que en un sistema en què hi ha mentida es destrueix la confiança...

Berlusconi diu bestieses i no se'n ressent.

A Itàlia s'ha anat massa lluny. Ja no hi ha opinió pública! Fins i tot els intel·lectuals ja no tenen coratge per oposar-se realment a Berlusconi. Això és molt perillós, perquè, si la gent no reacciona contra aquesta política, hi ha la possibilitat d'una nova forma de feixisme a Itàlia, a França i potser a la resta d'Europa.

L'exemple d'Obama és pot seguir a Europa?

Els Estats Units no han conegut els totalitarismes com Europa... A Europa, en un moment de crisi, als anys 30, van sorgir els feixismes...

La situació és equiparable?

Estem en una situació molt semblant a la dels anys 30... S'ha d'evitar que la política sigui una amalgama de discursos. El feixisme italià es va caracteritzar per la ideologia de l'amalgama: els valors del passat, la tradició, l'Església, la família, barrejats amb la idea de revolució, d'un home nou. Necessitem un discurs polític seriós amb valors com la igualtat, la llibertat, la solidaritat...

A la societat que descriu, l'individu ha de triomfar. Quin ha de ser el seu veritable objectiu?

Assolir coherència interna, integritat. No estar pendents del que es diu de nosaltres, sinó concentrar-nos en nosaltres mateixos, viure independement de la mirada de la societat...

L'individu no és lliure?

Avui es parla molt de llibertat, però no parem d'estar pendents de les imatges i els discursos que vénen de fora.. Avui l'individu no és lliure...

És paradoxal! ¿Al capitalisme no hi ha llibertat?

Estem en un món en què tot és paradoxal. Si analitza el llenguatge del management, veurà que està ple de paradoxes: es parla d'autonomia, i és una forma de submissió; es parla de benestar, i s'ha de treballar per a l'organització; es parla de compromís, i es busca flexibilitat... L'intel·lectual ha de desconstruir les paradoxes.

Pel que diu, anem cap a un nou totalitarisme o cap a una nova societat, més sana...

Depèn del que escollim... El pensament crític és molt important. Adorno, de l'Escola de Frankfurt, diu que el que menys hi havia als anys 30 era esperit crític. Les persones es van anar adormint... El més important, avui, és no perdre l'esperit crític, agafar distància respecte al que està passant i actuar de manera autònoma. El pensament és fonamental.

De Roberto Bolaño

Veo los esfuerzors y los sueños,
todos confundidos en un mismo fracaso,
y ese fracaso se llama alegría

Los detectives salvajes

Què està passant? (Publicat a l'Avui)

“Els feixistes han tornat”. Així de clar i contundent es va expressar Umberto Eco en el seu recent viatge a Madrid. L’escriptor i semiòleg va tenir moments brillants en el seu contacte amb els mitjans de comunicació. Quan li van preguntar quin llibre regalaria al que ell anomena ja “cabdill” –Veronica Lario, l’encara dona del president, l’anomena “l’Emperador”–, va respondre, simplement, “cap”. I va afegir, “ell mateix ha dit que fa més de 20 anys que no llegeix llibres, [tot i que] tenint en compte els últims esdeveniments, li regalaria Lolita”. Genial, Eco. Lamentable, Berlusconi. Com és ben lamentable que a Itàlia, amb la majoria de mitjans de comunicació controlats pel cabdill, bona part dels ciutadans hagin perdut l’esperit crític i a cada bajanada que Berlusconi vocifera, les enquestes el situïn més amunt. El feixisme no sé si ha tornat, però la democràcia està malalta, molt malalta. I els ciutadans, com em va dir en una entrevista recent Arcadi Oliveres, estan “imbecil·litzats”. Uns ciutadans tan imbecil·litzats que són capaços d’aplaudir, i fins i tot victorejar, els seus governants quan aquests estan acusats de corrupció. El que està esdevenint aquests dies davant del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià és espectacular. Un president autonòmic imputat per acceptar suborns acudeix a declarar amb un somriure d’orella a orella proclamant la seva felicitat i els seus conciutadans i companys de partit no s’estan d’homenatjar-lo dia sí, dia també. Què està passant? Tres membres de l’exercit són condemants a presó per haver confós les restes mortals de trenta soldats i el que era ministre de Defensa en aquell moment no només no dimiteix sinó que té la xuleria de discrepar de la sentència judicial. Què està passant? O estem molt imbecil·Iitzats; o la democràcia està malalta. O, potser, les dues coses alhora.

Un escriptor, un llibre

Los detectives salvajes, Roberto Bolaño: Monumental

Dos cd, una artista

Tiempo de amar, Mayte Martin
Free Boleres, Mayte Martin i Tete Montoliu

Colors i calés (publicat a l'Avui)

Una de les lliçons apreses després d'alguns centenars d'articles és que escriure sobre futbol és temerari. Tant o més que endinsar-se en el conflicte palestino-israelià o qüestionar els dogmes de fe del nacionalisme català i espanyol.

Tanmateix, la temptació, en aquesta ocasió, és massa forta: l'Espanyol ha marginat -en llenguatge eufemístic en diuen "donar un descans"- Noemí Rubio, la jugadora de l'equip femení de futbol perquè, oh pecat!, va fer pública al Facebook una foto on apareixia amb els colors blaugranes pintats a la cara, la bufanda a la cintura i un somriure de bat a bat. El motiu: celebrar la Copa del Rei guanyada pel Barça de Guardiola.

La noia, pel que m'informen els companys d'esports en un rapidíssim briefing, és (era) una de les estrelles de l'equip. Era una jugadora especialment valorada per una entitat que coneixia perfectament la seva adscripció blaugrana, compartida amb algunes de les seves companyes. Ara bé, en el moment que la Rubio es va atrevir a fer públic allò que Sánchez Llibre i companyia ja sabien, l'han marginat. Argüeixen, en unes explicacions com a mínim cíniques, que la noia ha ferit la sensibilitat de molts aficionats espanyolistes i, a més, "ha faltat al respecte a la institució que la paga" (?).

Per què aquesta obcecació a amagar que el futbol s'ha convertit en un negoci? Si no fos així, els dirigents blanc-i-blaus fa temps que haurien fet neteja al vestuari d'infiltrades blaugranes. Però el que compta, el que comptava, era la seva professionalitat, i no pas les seves preferències futbolístiques.

Aquest cas remet, inevitablement, a l'episodi Figo. Jugador maleït pels aficionats culers, i, per cert, íntim amic de Pep Guardiola. El portuguès encara no pot visitar Barcelona sense patir per la seva integritat. Lamentable. I és que alguns no s'han assabentat encara que una cosa són els colors i una altra són els calés. Allò d'"avui he arribat al club en què somniava des de petit" és una farsa. Immensa. Monumental.

La plantilla actual del Barça, comandada per l'excels Guardiola i amb un bon grapat de jugadors del planter, és una excepció. Perquè amb quantitats de diners desorbitants movent-se pels estadis i pantalles d'arreu, el futbol és un negoci. I els jugadors són treballadors. Molt ben pagats, per cert. Figo va fitxar pel club que més diners va afluixar. Va ser mentider en negar les seves intencions, però no pas un traïdor. Rubio, ingènua ella, ni tan sols havia mentit.

Toca Europa (publicat a l'Avui)

L’economia europea pateix la recessió més important des de la Segona Guerra Mundial. El PIB d’Alemanya va caure el primer trimestre un 3,8%, el sotrac més greu en 40 anys. Aquest desconcert econòmic, amb brots verds o sense (quina metàfora més ridícula, deixeu-la d’utilitzar, per favor!), i com va dir Rahm Emmanuel, és una oportunitat. Per a Europa i les seves esquerres, que en els últims temps han dimitit de les seves funcions. Crisi, atur, fracàs del capitalisme salvatge: toca posar en valor el model social europeu. ¿Quan es posarà en marxa el progressisme del continent? Les immediatíssimes eleccions són crucials per contrastar l’abismal diferència que encara (la història, malgrat ho anunciés Fukuyama, no s’ha acabat) hi ha entre esquerra i dreta.

El PSC ha versionat l’exitós Si tu no hi vas, ells tornen. Ara el protagonitzen Berlusconi, Aznar, Kaczynski, Bush i Chirac. Molt bé. Certament aquesta no és la meva Europa.

Però tampoc és meva l’Europa en què els immigrants “il·legals” (sic) puguin estar tancats en centres de detenció (i fins i tot presons) durant 18 mesos sense ordre judicial, per obra i gràcia d’una directiva, la de la vergonya, que els socialistes espanyols, amb l’honrosa excepció de Raimon Obiols, Josep Borrell i Martí Grau, ajuntant-se amb els populars europeus, van aprovar. Com tampoc és meva l’Europa presidida per Durão Barroso, amfitrió, a les Açores, quan Bush, Blair i Aznar es van fer la maleïda foto. Un Durão Barroso a qui Zapatero, de nou amb la dreta europea, dóna suport (incondicional) per a la seva reelecció. El PSC, per definició més avançat al PSOE, ha d’impartir, de seguida, unes quantes lliçons de coherència i progressisme als cosins espanyols si vol que la nova tanca tingui absoluta validesa.

Col·legiales i infermeres (publicat a l'Avui)

El 2002, el grup rus T.A.T.U. va conquistar les llistes d'èxits d'arreu. Format per dues noies de 17 i 18 anys que, instruïdes pel seu mànager, havien d'aparèixer davant dels mitjans de comunicació com una parella de lesbianes, per allò d'escandalitzar una opinió pública que en alguns països (inclòs el nostre, on la patronal de la sotana no se'n perd ni una per alertar del perill de la modernitat) encara se sent incòmoda davant determinades opcions sexuals.

El gran hit de T.A.T.U. va ser All the things she said, en el qual les nenes, vestides de col·legiales, sota una pluja que els enganxava les vestidures al cos, proclamaven el seu amor homosexual darrere uns patètics barrots de presó. Grotesc, però summament exitós.

La imatge de dones vestides de col·legiales o infermeres altera mig món. Particularment, aquell masculí mancat de satisfactòries experiències sexuals. No en va, Erika Lust, activista dels drets sexuals de les dones i exitosa directora de cinema pornogràfic de nova fornada (l'anomenada nouvelle vague del gènere), ridiculitzava recentment l'abundància de films d'aquestes característiques, en els quals les dones, sempre al servei del distorsionadíssim imaginari sexual de molts homes, apareixen vestides de col·legiales o infermeres, en les més intrèpides postures.

Una vestimenta, que, si repassem fets recents, i allunyats del cinema per a adults, arrasa en la ment d'alguns empresaris àvids de calerada. ¿Recordeu les infermeres de la Clínica Sant Rafael de Cadis que van denunciar el gerent perquè les obligava a vestir còfia, davantal ajustat i faldilla curtíssima?

Aquesta setmana s'ha conegut un nou episodi d'aquesta patologia, o diguem-ne malaltissa obsessió, també a la part més meridional de l'Estat espanyol.

A Màlaga, una discoteca va engegar una campanya publicitària d'una festa en la qual les noies que es vestissin de col·legiales, tornem-hi!, tindrien copes gratis tota la nit.

L'Institut Andalús de la Dona, àgil, va sancionar la publicitat de la discoteca, que ja ha estat retirada.

Tanmateix, aquest fet posa sobre la taula dues coses: una, queda molta feina a fer per eradicar el masclisme (o en diem primitivisme?); i dues, això només serà possible quan molts homes deixin enrere l'homo erectisme per convertir-se, plenament, en sapiens sapiens.

Entrevista a Josep Bohigas (publicada a l'Avui)

"L'objectiu d'un arquitecte no és fer edificis"

Josep Bohigas Arquitecte

Què és l'arquitectura?

Per sort, no ho tinc gaire clar... L'avantatge de l'arquitectura és que és una disciplina molt dúctil, està compromesa amb molts àmbits de la societat, tots molt atractius.

¿L'arquitectura abasta tot el que està relacionat amb la sociologia?

I també amb la política!

Quin és l'objectiu d'un arquitecte?

L'objectiu d'un arquitecte no és fer edificis...

Quin és, doncs?

En el meu cas, m'agrada pensar que és incidir sobre algunes de les problemàtiques socials actuals a través de l'arquitectura...

Barraca Barcelona, que vostè va liderar, se centrava en l'habitatge. Què és un habitatge?

Simplificant molt, es tot el que envolta un llit... Al projecte APTM, cosí germà de Barraca, vam proposar els pisos de 30 metres quadrats per explorar precisament els límits de l'habitatge, i les complicitats amb els espais comunitaris. Era un projecte pseudoacadèmic en què vam tenir la mala -o bona- sort que la ministra, després de visitar el nostre estand, va fer les famoses declaracions en què va apostar pels minipisos...

Una habitatge de 30 metres quadrats és digne?

Evidentment! La frase que va dir la ministra: "La dignitat no es mesura pels metres quadrats", nosaltres l'havíem pronunciat mil vegades. Molts dels projectes d'APTM els mesuràvem en metres cúbics. El confort no només es basa en la superfície: també hi incideix el volum, l'espai, l'edifici, la localització...

La crisi pot portar a noves formes de vida comunitària en edificis amb serveis compartits...

Ja ho fem! L'habitatge traspassa la porta de casa i abasta alguns elements del passadís, de l'edifici, i del barri. I això t'obliga a una negociació constant amb el concepte d'intimitat...

S'empeny l'individu a la socialització...

No hi ha alternativa, entre altres coses per ecologia: l'única manera d'entendre la ciutat és d'acord amb la capacitat d'interrelacionar-nos. L'habitatge, entès com un ens porós, és un element fonamental de transformació de les ciutats. A vegades recordo que els russos, en veure els hotels nord-americans dels anys 30, deien que eren una gran màquina social! Imaginem-nos l'esquema de l'hotel -cèl·lules petites amb molts espais comunitaris- com una màquina per resoldre alguns dels problemes de l'habitatge.

És una de les solucions?

Sí, però no hi ha una única solució, ni cap és universal. Els 30 metres quadrats són una de les solucions. Per resoldre el problema de l'habitatge cal un enfocament multidireccional i cal explorar la idea de la porositat: el treball comunitari és una de les vies per resoldre el problema de l'habitatge.

Per què els arquitectes estrella no fan pisos?

Els polítics no els hi encarreguen!

Els deu ser més glamurós fer una gratacel...

Algú els hi encarrega! Que vinguin arquitectes estrella a les nostres ciutats no és ni bo ni dolent. Ara bé, si a Nouvel, en lloc d'encarregar-li la Torre Agbar, se li hagués encarregat un projecte molt més compromès, relacionat amb l'habitatge, la seva energia, talent i compromís haurien servit per resoldre un conflicte real de la ciutat. El problema és que a les estrelles els encarreguen temes poc compromesos.

Al festival Eme3 parlaven del col·lapse. Quin urbanisme necessita la societat col·lapsada?

Els arquitectes hauríem de reciclar-nos i fer màsters en tres aspectes que no s'ensenyen a la facultat. En primer lloc, deixar de fer. Edificar no és sempre una solució. En segon lloc, la rehabilitació. Hem d'implosionar la ciutat: redensificar-la, reestructurar-la, donar-li un nou sentit. I en tercer lloc, destruir. És molt important prestigiar l'enderroc de totes les merdes especulatives que s'han fet els últims anys...

Diagonal Mar s'hauria de destruir?

Hi ha una fase prèvia: pensar en què ho podríem convertir. L'Hotel Vela, per exemple, és un insult a la nostra intel·ligència. Ara bé, si el reconvertíssim en la biblioteca provincial que falta a la ciutat, si li donéssim un altre sentit, me'l miraria amb uns altres ulls.

El nou urbanisme és més ètic?

L'arquitectura ha de canviar. I només podem entendre la ciutat del futur explorant sistemes de participació. Lesseps i Diagonal són una aproximació a la investigació sobre la participació. El model Barcelona es basava en l'assaig. I amb molts errors i molts encerts, es va definir un nou model de l'espai públic. Ara hem de fer el mateix. Provar a totes les escales!

L'Ajuntament ha d'arriscar?

Sí, i sempre explicant quina és la investigació que es porta a terme. El més interessant de Lesseps és que va arriscar en una direcció determinada, incorporant la participació en els processos de transformació urbana. Això hauria d'estar passant en diferents llocs, a diferents escales... Barcelona, si en alguna cosa s'ha caracteritzat, ha estat a prendre riscos, a fer proves i a explicar-les bé.

El cul i Carretero (publicat a l'Avui)

Carretero. Una de les veus més lúcides de la setmana ha estat Joan Julivert. A Els matins de TV3 va preguntar-se com un “personatge tan insignificant” com Joan Carretero té tant pes polític. En efecte, Carretero és un personatge “insignificant” que gaudeix d’unes cotes de protagonisme inaudites. L’exalcalde de Puigcerdà va tenir la seva gran oportunitat a les primàries d’ERC. I va fracassar. En una votació secreta, fora del control dels tentacles de l’aparell de qualsevol partit polític, Carretero només va aconseguir el suport del 27% dels militants. Les eleccions es guanyen a les urnes, i no pas als fòrums d’internet. Tanmateix, encoratjat pels pocs milers d’adeptes gairebé fanàtics del món de la xarxa, que poc té a veure amb el real, Carretero impulsa un nou partit polític, d’ideologia encara desconeguda. Endavant, tot i que aconsellaria als seus antics coreligionaris que deixin de donar-li minuts de glòria amb declaracions ara sí, ara també. Les urnes, segur, tornaran a ser contundents. Paciència.

El cul. Cimera hispano-francesa. Sarkozy aposta per la connexió ferroviària d’alta velocitat entre Barcelona i Lió (d’alt valor estratègic per a Catalunya, per cert) i ens ofusquem amb la fotografia dels culs de Letizia i Carla Bruni. És masclista la fotografia? No. I la política? Molt. La fotografia, senzillament (i també lamentablement), reflecteix quin és el paper de les consorts a les grans cimeres internacionals: lluir cul, pitrera i somriure. Només el dia en què les Brunis, Letizias i Espinoses puguin (i vulguin) obrir boca, seran més importants les paraules que les imatges. En els seus primers dies com a feliç consort, la princesa es va atrevir a fer-ho, davant de la incredulitat de tothom (príncep inclòs). No ho ha tornat a intentar.