Mar de fons

Ara toca Ciutat Vella

2011-05-17T13:34:00.005+02:00

Ara toca Ciutat Vella.

Els últims quatre anys Ciutat Vella ha sigut protagonista de moltes portades. I ho ha estat en negatiu. Prostitució, delinqüència, sonats casos de corrupció, amb la imputació de funcionaris del districte i fins i tot del regidor d'Urbanisme pel frustrat i discutit projecte de l'hotel del Palau de la Música han copat les portades dels diaris de la ciutat. A l'inici de la legislatura els veïns vam viure amb esperança i il•lusió l'arribada al districte d'Itziar González. Veïna del barri, arquitecte i experta en processos de mediació, políticament activa i alhora independent, González era i és una dels nostres. Va portar aire fresc al districte i va fer política com l'entenem els que signem aquest article: amb criteri propi, lliure de les cotilles que imposa la partitocràcia; veritable diàleg amb els ciutadans; conviccions profundes i netament ciutatvellenques; una valentia que va deixar al descobert trames de corrupció que altres havien estat incapaços de detectar; i amor i passió per tots els barris que formen aquest mosaic que és Ciutat Vella.

Tanmateix, aquesta mateixa concepció bunqueritzada de la política, que silencia les veus discrepants; i una enquistada trama d'interessos que durant tants anys havia aniuat al districte van fer impossible que González culminés la seva feina. El que ha vingut després només ha fet que tornar-nos la vella cara de la política. La política que com a ciutadans profundament compromesos amb els nostres barris ens desagrada: les finestres del districte s'han tornat a tancar; l'aire fresc ha deixat de circular allà on més calia i el diàleg ha quedat arraconat. De nou, la política substituïda per la partitocràcia. La política substituïda per la gestió.

En aquest context, només podem exclamar que aquesta vegada és la nostra. En aquestes eleccions es decidirà el proper alcalde de Barcelona, però també es decidirà qui guiarà la política, la de veritat, la que ens apassiona, a Ciutat Vella. A aquest regidor i regidora va dirigit aquest article. Volem que s'impliqui a fons al districte. Ciutat Vella és el cor de Barcelona. Si Ciutat Vella funciona, Barcelona va a velocitat de creuer. Aquest és un territori ple de matisos, amb veïns de múltiples procedències. A Ciutat Vella, la diferència suma. Quan més heterogeni és un districte, més atractius té i pot oferir. La varietat és un promesa d'oportunitats per a tots els ciutadans. Per als veïns del districte. I per als que ens visiten. No ens fa por l'èxit dels barris. No ens fa por la seducció de les Rambles. No ens fa por l'allau de foranis que busquen en els barris del districte aquelles ofertes culturals i lúdiques que només pot oferir Ciutat Vella. No ens fa por la música en viu! Som un districte canalla en el que la canalla també ha de tenir espai per jugar. Aquesta són les dues cares d'una realitat que és, en ella mateixa, un món.

No volem posar reixes als problemes. El proper regidor del districte haurà de tenir clar que els problemes requereixen solucions integrals, transversals, i no pas pegats. I és per això que reclamem un pacte per Ciutat Vella, entre polítics, veïns, empreses i teixit associatiu per rellançar el districte i millorar la seva habitabilitat pels residents però també pels no residents. Els propers quatre anys han de ser una nova primavera per nosaltres. Pels barris, pel districte i per Barcelona. Enrere queden els desenganys dels últims quatre anys. Enrere queden les represàlies dirigides als qui manifesten públicament les seves opinions. Enrere queden els “trileros” de l’urbanística. Enrere queda la degradació de certs punts estratègics per Ciutat Vella. Els que signem aquest article, n'estem convençuts. És l'hora d'apostar pel districte amb passió, obertura de mires, valentia i creativitat. Ara és l'hora de Ciutat Vella.

tocaciutatvella@gmail.com

Oriol Bohigas
Lluís Cabrera
Patrícia Gabancho
Beth Galí
Rosa Gil
Mar Jiménez
Carmen Zapata
Benedetta Tagliabue
Miguel Roldan
Mercè Berengué
Pablo Martínez Díez
Eugenia Guiscafre Badia
Julia Baquero Navarra
Alex Gimenez
Mar Santamaria i varas
Jimene Torre Rojas
Michela Mezzavilla

La ciutat líquida (i 2) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI

2011-04-17T20:20:00.000+02:00

“Les ciutats s'han convertit en un abocador de problemes d'origen mundial”. Aquest és el diagnòstic de Zygmunt Bauman, que desgrana a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia). I té raó, a les ciutats, des de Barcelona a Salt, s'hi viuen les conseqüències de problemes d'abast mundial. I s'hi ha de fer front a escala local. La política local, amb les seves limitadíssimes eines, i amb unes finances escanyades -els comptes vermells que es desvetllaran després de les eleccions a molts municipis seran escandalosos-, ha de fer front a les derivades de problemes d'abast internacional. “La presumpta contaminació mundial de l'aigua o de l'aire només es converteix en un assumpte polític quan es contrueix un abocador de residus tòxics, o una residència per a refugiats al nostre barri, a la cantonada, a prop de casa nostra (el que ens fa por)”. O dit en altres paraules pel mateix Bauman: “la devastació a escala mundial dels mitjans de subsistència, i el desarrelament de pobles establerts des de temps immemorials només apareix a l'hortizó de l'actuació política a través de pintorescs 'emigrants econòmics' que s'acumulen als carrers que abans eren tots iguals”.

Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.

En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.

La ciutat líquida (1) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI

2011-04-17T20:18:00.003+02:00

Les fotografies van ser escandaloses. Joves procedents de Nigèria, algunes segurament menors, amb la verga de joves europeus a la boca. L'escenari, el mercat de la Boqueria, el carrer Petritxol, la plaça Gardunya... Aquestes imatges es repetien cada nit, però no va ser fins que un diari les va publicar en primera plana que l'alcalde i la responsable de Seguretat de l'Ajuntament -capritxos de la poítica, avui regidora d'aquella Ciutat Vella que ignorava- es van prendre el problema seriosament. Les Rambles, colapsades per les pitjors paradoxes de la globalització, i les autoritats municipals, excepte en el cas d'una voluntariosa regidora que va haver de plegar, d'esquena a la realitat. Una realitat que la portada d'aquest diari estatal va mostrar amb tota la seva cruesa. I que va tenir com a resposta receptes pròpies de la modernitat líquida diagnosticada per Zygmunt Bauman.

El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.

L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.

Catalunya vista per Roberto Bolaño (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-04-01T15:19:00.002+02:00

A vegades ens falta audàcia i prou perspectiva per adonar-nos d'allò que tenim més a prop i per posar-ho en valor.

Al juliol del 2010, Patti Smith va visitar Catalunya per presentar el seu últim treball. A l'escenari, quan va cantar Black Leave, s'hi va incorporar un jove amb melena a tocar la guitarra. Era Lautaro, fill de Roberto Bolaño. Pocs dies abans, la cantant, va insistir a conèixer la dona de l'escriptor nascut a Xile, Carolina López, que encara viu a Blanes, on el matrimoni es va instal•lar el 1985. Smith va poder visitar la casa de la família, on, explica Enrique Vila-Matas, no va parar de plorar. La nordamericana no va conèixer Bolaño. Va morir el 2003 a Barcelona, als 50 anys. Ha arribat a ell a través de la seva literatura. I ha quedat atrapada.

Smith va quedar encisada amb Bolaño després de llegir Los detectives salvajes. L'entenc. També aquest va ser el meu primer Bolaño. És una de les millors novel•les que s'ha escrit els últims anys. És immensa en tots sentits. Després Los detectives salvajes, res és igual. No hi ha res semblant als móns que va imaginar aquest escriptor. Després de Bolaño l'acte de la lectura canvia. Bolaño entra a la teva vida i ja no en sortirà. És un dels més grans escriptors de les últimes dècades. I és català.

Preneu-vos l'afirmació anterior com una boutade. O no. Si hi ha algun escriptor que avui és llegit al món amb passió, aquest és Bolaño, que, nascut a Xile, va viure bona part de la seva vida a Blanes. Un escriptor que a la seva literatura parla de Catalunya. Alguns dels seus personatges viuen a Catalunya, pateixen a Catalunya, s'enamoren a Catalunya, emmalalteixen a Catalunya, moren a Catalunya. Bolaño, escriptor de culte arreu del món, dóna a conèixer a través dels seus llibres el nostre país. Si a Los detectives salvajes era habitual trobar Felipe Müller al Bar Cèntric, al carrer Tallers; si a El Tercer Reich transcorre a una petita localitat de la Costa Brava, Los sinsabores del verdadero polícia, excel•lent novel•la pòstuma acaba de publicar, s'inicia a Barcelona on Amalfitano, un exiliat Xilè, és professor de literatura. I és a Barcelona on un dels personatges somnia amb un Barça-Madrid de bàsquet. I és a Barcelona on viu Padilla, amant d'Amalfitano. A Barcelona, Rosa Amalfitano té un professor expert en Ferrer i Guàrdia. I en un somni els nacionalistes catalans lluiten contra l'exèrcit espanyol... Sense desmerèixer la tasca dels escriptors catalans nascuts catalans en la difusió de la catalanitat, la literatura de Bolaño ens porta al món i ens situa al centre de la contemporaneïtat. Li devem molt. Per la seva immensitat com a escriptor. I pel deute que tenim amb ell com a país. Ho repeteixo, és un dels més grans escriptors de les últimes dècada. Posem-lo en valor a Catalunya. Va ser casa seva.

Lizaran i la soledat (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-03-27T20:55:00.000+02:00

A la frontera entre el Raval i Sant Antoni, a la Ronda, ara ocupada per les carpes que acullen el mercat provisional, és habitual trobar-hi avis o àvies sols, passejant o asseguts en alguns dels bancs que adornen les voreres, en la companyia del seu gos. Si bé aquesta imatge és molt habitual en ple Raval i també pels carrers de Sant Antoni, hi ha algun estrany fenomen que fa que molta de la gent gran d'aquests dos barris, amb els seus entranyables gossets, confluexin a primera hora del matí a la Ronda, que es converteix en una rambla en la que una vegada i una altra una pot contemplar aquesta estampa: amunt i avall, amb alguna parada ocasional per saludar altres vells també acompanyats de gossos que no s'eleven més de dos o tres pams de terra i que, naturalment, no entenen de pedigris, ni tan sols de races. Són avis i àvies entranyables, amb els que fàcilment es pot iniciar una llarga conversa, previa carantonya als animalons. Avis i àvies que tenen en comú la soledat o abandó familiar, compensat per la lleialtat de l'animal. Una situació duríssima per a homes i dones d'avançada edat, en la que es troben milers de persones a la ciutat, especialment a la seva zona baixa.

La soledat de la gent gran, convertida en una pesada càrrega a casa nostra, és un assumpte d'extrema gravetat que les polítiques públiques amb prou feines poden pal·liar. Aquesta situació, a més, s'agrava a Ciutat Vella, per la precària situació dels pisos i per la voracitat d'alguns propietaris que esperen amb ànsia la mort dels vells inquilins per poder disparar vertiginosament les rendes immobiliàries. Uns propietaris que no fan les imprescindibles obres de conservació dels centenaris edificis per forçar la rendició, i expulsió, de vells i gossos. “Tant de bo fotin el camp i se'n vagin a una residència”, o “tant de bo es morin d'una punyetera vegada”, per escriure-ho finament, són pensaments que delaten les accions d'aquests propietaris.

Aquest drama, per repetit i quotidià no menys dolorós, és el rerefons de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí i magistralment interpretada per Ana Lizaran i Alícia Pérez. Sense menystenir el text de Benet i Jornet ni la gran interpretació de Pérez, la Lizaran broda el seu paper precisament com a dona gran, sola, que ben bé podria viure a alguns dels pisos dels meus veïns, que els seus fills ignoren i que en aquest cas, enlloc de gos, té en els vells TBO's l'única escalfor. Uns TBO's, que, precisament, compra al mercat de vell que hi ha a les porxades de l'antic Mercat de Sant Antoni. La Lizaran ha tornat a Gràcia, al seu Lliure, tants anys després, i ho ha fet per la porta gran, mostrant-nos tota la cruesa de la soledat. I certificant una vegada més que és la gran actriu de l'escena catalana.

Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa

2011-03-23T17:19:00.003+01:00

Vilaweb està passant uns dies difícils. El diari digital de referència del nostre país, que té en Vicent Partal i Assumpció Maresma al darrera, els pioners en tot allò tecnològic i relacionat amb les noves tecnologies de Catalunya, està sent víctima d'un assetjament inexplicable per part del PSC i l'actual equip de govern a la ciutat de Barcelona.

Les informacions de Vilaweb en el cas Vilaró han estat objecte d'una querella per part de l'ajuntament. En l'últim ple municipal, tots els partits, TOTS, amb excepció del PSC, van votar perquè es retirés aquesta querella, i tanmateix, Hereu inisiteix a portar Vilaweb als tribunals.

Tal com s'explica a la www.vilaweb.cat, "l'Ajuntament de Barcelona va anunciar, el juny del 2008, una querella contra els mitjans de comunicació que havien publicat informació que qüestionava l'origen de les ferides infligides al cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, la nit de la final de l'Eurocopa de futbol.

Segons Vilaró, les lesions per les quals va restar disset dies ingressat, alguns en estat molt greu, foren causades per una pilota de goma disparada pels mossos d'esquadra. Però el dictamen de l'Àrea d'Afers Interns de la policia, posterior als fets, contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l'hospital, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia 'no ajustar-se a la realitat'".

Tot i l'informe dels Mossos, i malgrat la petició expressa de tots els grups municipals de retirar la querella, l'equip de govern liderat per Hereu segueix entossoduit a portar Vilaweb als tribunals. Amb altres problemes prioritaris sobre la taula, com la degradació de Ciutat Vella -el PSC, per cert, ha rebutjat obrir una comissió d'investigació sobre la corrupció al districte-, el focus d'atenció municipal està sobre aquest diari digital, que, dia a dia, demostra la seva independència i bona feina periodística.

Davant d'això, només puc preguntar-me perquè vol silenciar Hereu el diari i afirmar, rotundament, "Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa"

Podeu adherir-vos al manifest de suport a http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php

Llarga vida al Paral·lel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-03-20T22:46:00.001+01:00

Després de la Segona Guerra Mundial, el cèlebre economista John Maynard Keynes va ser un dels artífex de l'empenta que la cultura va tenir a la Gran Bretanya. Keynes, membre del Grup de Bloomsbury, col·lega de Virginia Woolf, considerava la cultura impresicinble per a cohesionar la societat britànica esquinçada pel trauma de la guerra. La cultura va ser concebuda per a un dels economistes que més ha fet pel benestar de tantes generacions d'europeus com un element central per a fer renéixer la societat. Amb la cultura, els britànics havien de tornar a reconstruir els vincles que els havien unit pocs anys enrere. L'economista ho tenia clar. I va ser en aquest context que al 1946 que va néixer l'Arts Council, ens fonamental per al foment cultural, del que Kenyes va ser fundador i primer president, fent servir les seves notabilíssimes influències perquè el nounat organisme tingués una bona provisió econòmica del pauperitzat tresor britànic.

No és arbitrari, per tant, atribuir a la cultura un càracter central en el desenvolupament de les societats: econòmic, humà i també urbà. Tanmateix, aquesta certesa no ha estat suficient perquè des de l'inici de la democràcia la cultura tingués al nostre país el reconeixement que li corresponia, si bé ha jugat un paper clau en diversos processos de regeneració urbana d'àmbit local. El de Ciutat Vella, amb el Raval al capdavant i l'avui degradada plaça dels Àngels com a icona, n'és un exemple. Quan hi ha una zona de la ciutat que s'esllangueix, altes dosis de cultura són recepta segura. Si bé després, és clar, és imprescinble un manteniment a múltiples bandes, el que precisament li ha faltat en els últims temps al cor de Barcelona, amb l'honrosa excepció del breu mandat d'Itziar González.

Amb tot, la cultura torna a tenir un paper clau en el rescat d'una de las artèries més emblemàtiques de Barcelona, fins fa poc al calaix dels oblits municipals. Ha estat una empresaria, Elvira Vázquez, la que ha pres la davantera, rescatant el Molino de l'oblit, reformant-lo, i omplint-lo de vida: avui el Paral·lel comença aixecar el vol, amb la llum de les aspes de la mítica sala com a feafent signe de vitalitat. Una sala que està bastint una afinada programació amb els dimarts com aposta segura. El cicle de Poco ruido y mucho duende, que dirigeix Mayte Martin, és un luxe per als que vulguin degustar qualsevol artista tingui aquest màgic atribut: flamenc, tango, coples, tant se val, però el duende com a condició inexcusable. Fa una setmana, Martirio va triomfar-hi, amb una exhaustiva i íntima repassada als temes del seu disc 25 años en directo. “No hi ha un lloc al món més total que el Molino”, va dir la de Huelva. Almenys, a Barcelona, que té una nova sala on gaudir amb la música en viu i, sobretot, molinejar. Llarga vida al Paral·lel!

Ens indignarem? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-03-11T17:55:00.003+01:00

Escric aquesta columna després de llegir l'article que Jordi Font, Moren per votar, dedicat a les revoltes del sud del Mediterrani. Revoltes que es poden qualificar de revolució, com bé va precisar també diumenge en un extraordinari article a El País l'admirat Enric González. Vivim immersos en l'antipolítica i en el mal de la indiferència mentre mar enllà nois i noies que es juguen la vida, i la perden, per conquistar la democràcia. I ho fan posant en evidència les vergonyes d'una Europa en estat terminal, incapaç d'alçar la veu, que s'ha afartat de fer els honors a Gaddaffi -ho recordes, Zapatero, que fa pocs mesos l'abraçaves?-, Mubarak i col•legues en despotisme.

Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.

Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.

Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.

Melancolia lisboeta

2011-03-11T17:54:00.000+01:00

Les ciutats són profundament humanes. Transmeten sensacions. Expressen sentiments. Si alguna cosa no ens abandona de les ciutats que hem visitat és el seu estat d'ànim. Un estat d'ànim que ens ha cala ben endins i que sempre, quan recorrem als racons de la memòria, associarem a un determinat poble, ciutat o fins i tot, paisatge. Aquests estats d'anim, talment com passa en les persones, evolucionen. I els veïns som els primers a descobrir-lo. A palpar-lo. A induir-lo. A transmetre, en un viatge d'anada i tornada, a la col•lectivitat allò que sentim. Un sentiment que al seu torn està condicionat per l'estat d'eufòria, depressió o desànim col•lectiu. Poc té a veure el desconcert en el que està sumida Barcelona amb la vitalitat que va mostrar no fa tants anys, amb aquell alcalde que ens va fer descobrir l'orgull de ser barcelonins.

Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.

Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.

El compromís de Portaceli (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-02-25T12:39:00.000+01:00

Quantes dones són assassinades cada mes pels seus marits o companys? Fa uns anys, en aquest mateix diari, em vaig lamentar de la poca atenció que dediquem al constant degoteig d'assassinats de dones. Quantes vegades a l'any hauríem de parar les màquines, talment com feiem amb els atemptats terroristes, per mostrar el dol per una dona morta? Innombrables. Tanmateix, la violència de gènere, fins fa pocs anys, vivia sota el vel del silenci. Comptades mencions als mitjans de comunicació en una macabra successió de breus en algun racó de la secció de successos. Poca cosa més.

Les coses han canviat. La violència de gènere és a l'agenda mediàtica. La pressió d'esforçades i meritòries associacions de dones contra aquesta violència ha aconseguit proporcionar a aquests crims la imprescindible visibilitat perquè la política els abordés. La indiferència de la societat era una carta blanca als assassins. Avui, si bé queda molt camí per recórrer, s'ha avançat de la mà de la valentia de les dones que han estat capaces d'escapar a
l'angoixa de la por i el terror i denunciar els seus marits. I s'ha avançat també de la mà de dones compromeses que, des de les més variades tribunes, han situat la violència de gènere al l'escenari. Això és precisament el que ha fet una d'aquestes dones compromeses, la directora de teatre Carme Portaceli que, amb la seva versió del Conte d'Hivern de Shakespeare, en cartell al Romea, mostra tota la cruesa de la violència. La cruesa de la gelosia que envaeix sense motiu les entranyes d'homes que embogeixen fins al punt de matar les seves companyes.

Als ortodoxos no els agradarà el Conte d'Hivern de Portaceli. No acceptaran la seva particular visió de la tardana obra del gran dramaturg anglès. No acceptaran que la directora valenciana, al contrari de Shakespeare, no premiï el penediment del desquiciat Leontes, interpretat per un immens David Bagés. Al contrari, en la versió de Portaceli, Leontes no serà absolt per la fantasia hi haurà d'assumir, el dolor de la mort d'Hermione, que condemna a la mort en creure que té una aventura amb el seu amic Políxenes. Avui, amb tantes morts sobre la taula, no hi ha espai per a l'absolució ni el perdó. No hi ha espai per al somni redemptor. Portaceli així ho entèn en un gran treball en el que despulla l'abús de poder, la violència i les pitjors pulsions humanes. I ho fa sense trair a Shakespeare. Ans al contrari, esprimeix tota la seva essència per transportar-lo, sense estridències, als nostres dies. Benvinguda sigui l'hortodòxia de Portaceli, un dels grans actius d'aquesta dona que deixa, en totes les seves obres, el segell del seu compromís. I que ho fa, a més, amb el treball grandiós dels seus actors. Des del ja citat Bagés, al que serà, més aviat que tard, un dels grans d'aquest país, Nao Albet.

Lesbos de Bel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-02-18T12:50:00.001+01:00

Com és habitual és diumenge, dia d'escriptura d'aquesta columna. Avui, contra el que és costum, no sóc a l'Ateneu. Opto per escriure a casa. Són les 9 del vespre tocades. Poques hores abans, al migdia, he fet l'apertiu a La Candela, al barri de Sant Pere, i he començat Los sinsabores del verdadero policía, de Roberto Bolaño. Aquest català -em permeto considerar-lo també escriptor català- nascut a Xile, enganxa. Del llibre en parlaré a bastament en un altre article. Però em referiré al primer capítol, que connecta, en certa manera, amb el llibre de poesia que vaig descobrir fa un parell de setmanes a La Central. Amalfitano –el vau conèixer a la monumental 2666- enceta el llibre recordant que Padilla, un dels personatges de la novela, deia que les noveles eren generalment heterosexuals, mentre que “la poesia, en cambio, era absolutamente homosexual”. “Dentro el inmenso océano de ésta distinguía”, continua Amalfitano, “varias corrientes: maricones, maricas, mariquitas, locas, bujarrones, mariposas, ninfos y filenos”.

Poc té a veure l'inici d'aquesta obra pòstuma de Bolaño amb la delicadesa del llibre al que avui dedico aquest espai que, generós com poques persones, em reserva David Castillo al suplement. La protagonista és Sílvia Bel, poeta barcelonina que acaba de publicar el poemari L'esbós a 7dquatre. Un sorprenent i “lliure” poemari acompanyat de les il•lustracions, també delicades, d'Alícia Billon. Bel ha estat una sorpresa. No només perquè, tal com s'explica a la contraportada de llibre, és, després de Terra de Mai Maria Mercè Marçal, és una dels primers poemaris descadarament lèsbics de la literatura catalana, sinó per la netedat, per l'assossec que transmet la lectura dels seus poemes.

En una societat i també en un món literari encara per educar, encorsetat en vells esquemes contra el que ens agradaria dir i agrada dir a les seves grans plumes, estrany sobremanera amb les dones que estimen dones, és molt probable, que, en un inici, algú s'atreveixi, fent gala d'una ignorància i simplisme suprem, qualificar Bel de poeta lesbiana. O de qualificar de lèsbica, i res més, la seva poesia. Però Bel és molt més que això. Només he d'escriure que tots els seus poemes m'han seduit, però si ni ha un que destaca per sobre dels altres, és el que dedica als seus avis, La platja a dins de les sabatilles. Ho escric amb convenciment, Bel esdevindrà una de les grans poetes d'aquest país. I en deixo un tast perquè en quedi constància. Amb aquest poema que m'ha connectat de nou amb els avis, i sobretot les àvies que ja fa massa temps van morir. “Escombraré el balcó/i us portaré la sorra/ a dins les sabatilles/que us dormen sota el llit./ Així, quan us lleveu, trepitjareu la platja/ que ja més veureu”. Jocs de paraules, amor, desamor i quotidianitat. Poemes plens de música, tocats amb Acordió.

El fil invisible (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-02-13T21:06:00.002+01:00

Diumenge a al tarda. Faig una passejada pel barri. Pes de la Palla, Ferlandina, Sant Vicenç, Erasme de Janer, Botella, Cera, Sant Pau, Rambla del Raval... Em creuo amb centenars de persones. Persones provivents també de centenars de països. La riquesa de Ciutat Vella, la riquesa del Raval és immensa. Aquest és potser un dels seus grans encants. El problema, tanmateix, és que aquest encant, aquesta riquesa, no s'ha sabut gestionar. No s'ha gestionat. Hem pensat durant anys que l'agregació de persones de múltiples procedències en un mateix territori era en si mateixa un actiu. I vam errar. Sobretot l'autoritat municipal, de qui depèn la gestió de l'espai públic de la ciutat i que ha de vetllar per la convivència en espais d'alta densitat humanda. Convivència que poc té a veure amb les ordenances de civisme.

La pregunta fonamental al Raval, també ho és a Salt, i a altres territoris i barris de característiques similars és la següent: quin és el fil invisible que uneix aquest veïns? Quin és el projecte compartit d'aquests ciutadans que s'han establert en aquesta petita parcela territorial? Qui és el seu substrat comú? La multiculturalitat ha esquivat aquestes qüestions. I de la mà de la multiculturalitat l'esquerra ha obviat assumptes que són fonamentals per a la construcció d'un pacte cívic, fonamental per a la conservació i respecte l'espai públic. Ara, més que mai, toca fer-ho. Abans que ens esclati a les mans.

Estic referint-me a convivència. Estic referint-me, i per això ho escric en aquest suplement, a cultura. Quina és la cultura d'aquests ciutadans? Quina és la cultura que ens uneix? La cultura està feta de la sedimentació de les experiències de tots els que conformem un espai col·lectiu. Hem estat capaços de generar els espais, els punts de trobada perquè hi hagi aquest procés de sedimentació, de mescla de cultures, que, n'estic convençuda, enriquiran la identitat catalana? No ho tinc clar. L'esquerra ha defugit aquest repte. I la dreta l'ha simplificat a aspectes que han exclòs i no pas unit.

Toca fer política en majúscules. Al Raval, a Salt, als barris amb alta densitat persones d'origens diversos per bastir un projecte compartit. Aquesta és la qüestió: visualitzar un futur comú que ens connecti. Origens diversos, futur comú. Hem de tornar a dibuixar aquell fil invisible que connecta persones per teixir la ciutadania. Ens hem de tornar a sentir ciutadans, hem de construir somni compartit. Ciutadans, polítics, associacions, administració. Toca esbossar un anhel col·lectiu que ens connecti. Acceptem, doncs, que bo ho hem sabut fer prou bé. Les autoritats municipals han badat. Ara, en precampanya municipal, posem-hos-hi. Al Raval. A Salt. On faci falta. Si deixem de banda la cultura, si no pensem en la identitat i la comunitat, ho lamentarem.

Olor d'Ateneu Barcelonès (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-02-13T21:04:00.001+01:00

150 anys de l'Ateneu Barcelonès es mereixen un article. I també se'l mereix la revolució que aquest espai de trobada, debat i agitació intel·lectual -anomenar-lo institució cultural es queda curt- que, de la mà d'Oriol Bohigas, i tot el seu equip, ha viscut en els últims anys una revolució. Una vertadera revolució. Imaginació, creativitat, arquitectura, i sobretot, molta vida és el que ha guanyat aquest privilegiat espai de Ciutat Vella. L'imponent Palau Savassona, a la cantonada Canuda amb Vila de Madrid, semblava fa pocs anys tancat en ell mateix. Entotsolat. Avui bull d'activitat. L'Escola d'Escriptura, creada al 1998, ha estat segurament un dels detonants que han obert de bat a bat les portes i finestres del palau. Però sobretot ho ha estat la genialitat de l'equip de Bohigas, que han convertit l'Ateneu en aquell càlid refugi que deia Josep Pla. Un refugi que atrau ateneistes de totes les edats i que tornen a tenir en les tortugues del Jardí Romàntic, les més fidels guardianes de la història que algú es pugui imaginar.

A l'Ateneu, tanmateix, hi ha un espai que brilla per sobre de la resta. Que em disculpin la Sala Borralleras, i la Pompeu Fabra, i el Jardí, i fins i tot el Bar, però la Biblioteca és inigualable. Pel seu inabastable fons; per la qualitat de les pintures que la presideixen; per la llarga història de persones i personatges que hi han estudiat, escrit i fins i tot debatut a cau d'orella; però, sobretot, per la seva olor. Per l'olor a fusta, al vímet de les butaques Torres Clavé, a l'escalfor de les bombetes de les velles làmpares i de les estiloses Tolomeo, i, és clar, per l'olor a llibres. Segons els paràmetres avui en boga, les tabletes digitals seran els ginys de culte de les primeres dècades del segle XXI i devoraran la vella indústria del paper, en format llibre o diari. Seria temerari menystenir-ne funcionalitat, si bé aquests invents mai podran competir amb un dels més preuats atributs de la bibiloteca de l'Ateneu i de la petita bibilioteca que els afamats lectors bastim, any rere any, a casa nostra: la olor. La lectura en les tabletes digitals serà cada vegada més comfortable, però mai tindrà l'imprescincible acompanyament en la lectura que és l'olor de llibre. Vell o nou, tant se val.

És precisament aquesta olor, la de l'Ateneu i la de la seva bibilioteca, la que m'ha atrapat i seduït. Una olor que m'ha acompanyat en l'estudi universitari i que gairebé cada setmana m'acompanya en l'escriptura d'aquesta columna. L'Ateneu és un espai d'agitació cultura, verbal i vital. Però sobretot és una alenada de vida. L'alenada del vida que els llibres de la bibiloteca, cadascun segons les seves particularitats -no és el mateix l'aroma un Valentí Almirall que un Joan-Lluís Lluís-, donen la benvinguda als que la trien -tornem a Pla- com a refugi.

En defensa de la biblioteca (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-01-28T09:29:00.002+01:00

Estic convençuda que si Tony Judt fos viu, escriuria sobre Stony Stratford. L'historiador britànic, defensor acèrrim de tot el que és col•lectiu, lluitador incansable a favor d'una societat més justa, hagués trobat en la batalla iniciada pels veïns de la petita localitat d'Stony Stratford, situada 90 quilòmetres al nordest de Londres, un motiu per a l'esperança. Un motiu per a seguir confiant en que l'Estat del Benestar, i el que aquest suposa, pot sobreviure a l'hegemonia ideològica conservadora dels últims quaranta anys. L'Estat del Benestar, entre d'altres guanys, ha contribuit a forjar societats més cultes. L'educació pública n'ha estat un puntal fonamental. Com també ho ha estat la construcció de biblioteques públiques, que han posat a l'abast dels ciutadans de les grans capitals però també dels pobles més allunyats el coneixement, la creativitat, la imaginació, els somnis de tants autors.

Les biblioteques són un espai per al creixement personal, per a alimentar el que José Antoni Marina anomena la intel•ligència compartida, la intel•ligència social: a les biblioteques els ciutadans interactuen i intecanvien coneixements. Les biblioteques fan comunitat. Potser per això, perquè estimulen la capacitat crítica dels ciutadans, Margaret Thatcher, la gran dama de la revolució conservadora, les va voler suprimir. De la mateixa manera que avui David Cameron, en el marc del seu salvatge pla d'austeritat que deixarà encara més esquàlid l'afeblit Estat del Benestar britànic, en vol tancar centenars. De la mateixa manera que en el seu moment ho va intentar el laborista Gordon Brown, posant en evidència que el color polític no és garantia de res i que l'hegemonia conservadora ha arrelat a totes les cases. Cameron, que a diferència de Brown té la crisi com a coartada per emprendre les seves retallades, haurà de fer front a un fet inesperat: l'amor a la seva biblioteca dels habitants d'Stony Stratford. El sentiment comunitari i el coneixement són encara motius de lluita pels habitants d'aquest poblet, que amb la millor arma que existeix avui, les xarxes socials, han iniciat una campanya per salvar la bibloteca. Entre el 12 i el 15 de gener, atenent a una crida de Facebook, els habitants de la localitat van acudir en massa a la biblioteca a demanar llibres fins al punt de, literalment, buidar-la. El missatge per a l'ajuntament és inequívoc: la bibilioteca és essencial per a la comunitat. Aquest equipament públic encara no està salvat. Però els ciutadans d'aquest poble s'han espolsat la indiferència que atenalla les societats, i que tant bé ha denunciat Josep Ramoneda. Judt es referia als ferrocarrils com buc insígnia de l'Estat del Benestar. Com allò que només es pot proveir, amb garanties, des de l'Estat. El d'Stony Stratford hi han afegit les biblioteques.

És l'hora de Barcelona (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-01-21T11:46:00.002+01:00

Antoni Rovira i Virgili, a La Nacionalització de Catalunya, escrita el 1914, any de naixement també de la Mancomunitat, apuntava aquestes idees sobre el rol que havia de tenir la capital del país en un context de profunda desnaturalització catalanista: “Barcelona, amb les seves multituds obreres, amb la seva menestralia democràtica, amb la seva intel•lectualitat europea ha de donar a la nova Catalunya l'halè vital de llibertat. D'aquesta gran obrar no'n queden plas exclosos els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la. La Ciutat, que en Gabriel Alomar ha definit genialment, no és l'urbs material, no té una sèu territorial, sinó que és la selecció espiritual d'un país”. Diumenge, a l'anomenada nevera de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès -coneguda dècades enrere amb aquest nom perquè no hi havia calefacció- llegia aquestes línies incrèdula de la rabiosa actualitat de les paraules de Rovira i Virigili, a pocs mesos d'unes eleccions municipals que han de tornar a catapultar la ciutat al centre (nacional) del país.

Catalunya, després del desgast del l'Estatut i en un procés que el president Mas va encertar a definir en el seu discurs d'investidura va qualificar de “transició nacional”, enfila camins de final incert, desconegut. Amb una Espaya que s'ha negat a escoltar els anhels d'una altra configuració de l'Estat amb la reinvidicació de la plurinacional com a bandera; amb una Espanya que flirteja amb perillosíssimes pulsions recentralitzadores, s'obre una etapa en la que el país, més que mai, necessitarà aquesta Barcelona a la que es referia Rovira i Virgili ara gairebé cent anys, que ha d'implicar només els barcelonins de socarrel sinó també “els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la”. Una Barcelona que després de quatre anys en que s'ha estès una difosa sensació de desànim i fins i tot de pessimisme entre la ciutadania, ha de recuperar el lideratge en un període que, segurament, definirà el que serà aquest país en les properes dècades.

Rovira i Virgili, l'any que es va estrenar la Mancomunitat, va apel•lar als barcelonins que viuen a arreu del país, i va apel•lar també a “combatre i destruir el nociu recel anti-barcelonista”. Un recel que fa no pocs anys va enfrontar les dues ànimes de la plaça Sant Jaume, en una batalla d'inequívoc segell autodestructiu. Per Barcelona, i sobretot Catalunya. Una Catalunya que es va presentar a l'Expo de Shangai com the land of Barcelona i que sense la potència de Barcelona hagués perdut batec nacional. En els propers anys Barcelona haurà mirar endins, als barris, per curar les ferides que s'ha deixat a la intempèrie els útlims anys. Però haurà de mirar al seu voltant per liderar, de nou, i amb més força que mai -les circumstàncies ho requereixen- la lluita nacional.

Paisatges de la crisi (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-01-13T20:06:00.000+01:00

La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.

La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.

Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.

Català nascut murcià (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2011-01-13T19:55:00.002+01:00

El gat de Botero de la Rambla del Raval és un dels escenaris de joc preferits dels nens d’aquest barri de Barcelona. A falta de jardins i parcs públics, enfilar-se al llom del gat, o penjar-se dels seus bigotis, és una de les diversions que causen més furor entre els nens que, quan cau la tarda, volten pels voltants de la Rambla. Els pares, pakistanesos o bengalís arribats a Barcelona fa dècades, conversen amb els seu compatriotes asseguts a les cadires disposades a les franges laterals de l’avinguda. Sempre amb les seves sandàlies als peus, faci fred faci calor, xerren durant llargues estones observant de lluny els fills. Uns fills als quals habitualment ens referim no només com a nens, sinó que hi afegim pakistanesos. I errem. Perquè aquest nens són catalans. Ras i curt. Tan catalans com els Masdeu o els Llobet, per citar cognoms d’indubtable estirp.

D’aquest tema en va parlar el sociòlegSalvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans, el novembre del 2009. Un discurs que li vaig reclamar després de conversar sobre el fracàs de la multiculturalitat, quan Merkel en va fer esment, en una de les tertúlies que, mensualment, celebrem el Cercle Catalanista de l’Ateneu. El text, titulat Tres metàfores per pensar un país amb futur, formula un concepte molt interessant, i que hauríem d’assumir tots, ciutadans, polítics i mitjans de comunicació. Diu Cardús: “La segona metàfora que els presento proposa una dissolució de la distinció entre autòcton i immigrant, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, perquè la condició d’immigrant és caduca”. Exacte. La condició d’immigrant caduca! “No s’és immigrant per sempre, per molt que determinades pràctiques sociològiques confusionàries així ho facin creure quan recompten estrangers i ens els converteixen en immigrants per sempre. Una condició que estenen, com si fos genèticament, a uns suposats “immigrants de segona (o tercera) generació”.

Aquesta consideració és important a les portes d’unes eleccions municipals en els quals només podran votar els immigrants (ai!) dels països que tinguin convenis de reciprocitat amb l’Estat. Quan els deixarem de considerar immigrants i assumirem que, malgrats els orígens diversos, som tots catalans amb un futur comú? Però també és important per a moltes famílies. Començant per la meva. Sóc néta de Pedro Jiménez i d’Antonia Martínez, de Puerto de Mazarrón, Múrcia. El meu pare, nascut murcià ara fa uns quants anys, ¿és encara immigrant després de 40 anys a Catalunya? És català. Indubtablement. Com aquesta cronista, una de les tantes Jiménez del país, és catalana i no pas murciana “de segona generació”. Ras i curt. Tan catalana com els nens que es pengen dels bigotis del gat més famós del Raval.

Els avis a la memòria (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-12-30T22:45:00.000+01:00

Dissabte, dia de Nadal, mentre preparava un lleugeríssim sopar, em vaig fixar en un detall de la meva mà: ala base del dit gros de la mà dreta hi tinc la marca d’una petita cremada. Fa gairebé trenta anys va caure’m-hi una petita cendra de la pipa de l’avi Joan. La cremada, mínima, va provocar una drama infantil. Encara recordo els brams d’aquell dia! I també el compungiment de l’avi, per haver ferit, si es pot emprar aquesta paraula, a la seva única neta amb el tabac.
Dissabte a la nit, mentre cuinava, em vaig fixar de nou en aquesta petita senyal. Vaig aturar-me a mirar-la durant uns segons. La cremada és gairebé minúscula. I sempre que m’hi fixo em fa pensar en l’avi Joan, orgullosa de portar el seu record marcat a la pell. La qüestió és perquè dissabte, després de tant temps, vaig tornar a percebre-la. I la resposta és Marina Rossell i les cançons tradicionals catalanes.
Fa pocs dies vaig poder conèixer la Marina. Vam coincidir al concert de l’Albert Pla al Teatre Lliure -excel·lent, espectacular, màgic- i vam petar la xerrada una bona estona. Arran d’aquesta conversa, hem anat parlant i fa pocs dies vam recordar la seva actuació al Liceu l’11 de setembre del 2008. Una actuació impressionat que es pot trobar en CD però també en DVD. La meva mare, filla de l’avi Joan, ha estat sempre una seguidora de la Marina. Pel que vaig trobar irresistible regalar-li per Nadal el DVD de l’actuació. Amb la promesa afegida d’una dedicatòria tant aviat com sigui possible.
La tarda de Nadal la vam dedicar a mirar el DVD. Juntes, mare i filla, amb la companyia, una estona després, de la meva parella, el meu pare i també el gos de la família. I vam fer tots, totes, un viatge en el temps. La veu de la Marina és màgica, pura, neta, i és capaç de recuperar belles cançons catalanes amb una destresa impressionant, recollint-les del passat, de fa tants anys, i vestint-les amb l’embolcall adequat per escoltar-les avui, per quedar-ne seduïdes avui. De la Renaixença als nostres dies va ser l’epígraf del concert. Com es podria dir de la infantesa de la mare a la maduresa. De la infantesa de tantes mares i pares a la seva maduresa. Però no només això. La cançons tradicionals catalanes en la veu de la Marina ens fan viatjar en el temps als que encara no havíem nascut i imaginar-nos, ben nítidament, la mare a la Pobla de Cérvoles, on anava a l’estiu, cantant La Mare de Déu quan era xiqueta, ballant ,Llevantina, recitant el Cant espiritual de Joan Maragall. I ens fan recuperar les estones que vam passar amb els avis. Veient el DVD va fer-se present l’àvia Carme, i amb el cant d’aquella havanera dedicada a tots aquells que van marxar “a bordo del Català” vaig recordar, com fa temps que no feia, l’avi Joan. La Marina emociona. I també ens fa sentir orgullosos de la cultura catalana. De la tradició.

Bon Nadal amb Maria Mercè Marçal

2010-12-23T21:14:00.001+01:00

Pujaré la tristesa dalt les golfes

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Qui és Pep Plaza? (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-12-23T12:43:00.000+01:00

Diumenge a la nit, a l’estudi 4 de TV3. Al meu costat, Manel Cuyàs. Estem atenent trucades dels ciutadans que fan donatius a La Marató, que aquest any –la crisi ha estat incapaç de tombar la solidaritat d’aquest país!– ha registrat un nou rècord. Durant uns minuts el silenci domina la fila en què estem asseguts Cuyàs i jo mateixa. Estranyament, no entren trucades. El silenci és breu, ja que el ring dels telèfons, durant l’hora i mitja en què responem més de mig centenar de trucades, és pràcticament incessant. En aquest curt parèntesi, Cuyàs, ràpid, de verb molt àgil, i impetuós, argumenta que l’actuació d’un imitador d’Albert Om a la pantalla per la que seguim el programa –després m’assabento que és Pep Plaza– té els espectadors tan captivats que fa que aturin els seus impulsos solidaris. El que no arriba a entendre Cuyàs és la pregunta que li faig quan acaba de formular la seva teoria. “¿Qui és aquest noi?”, li etzibo. Incrèdul amb la meva ignorància, respon amb el seu vigorós to de veu: “Pep Plaza! Imita Pep Guardiola al Crackòvia!”. En efecte, és Pep Plaza, i aquesta cronista no l’havia vist mai abans. L’explicació és ben senzilla: no miro el Crackòvia, ni el Polònia, ni l’APM, ni la majoria de programes que segueixen el TN Vespre. Després de l’adéu de La nit al dia –gran dany col·lateral al nomenament de Mònica Terribas com a directora de TV3, nomenament que espero que el nou govern ratifiqui–, només m’empasso algunes dosis de 3/24, debats com el de BTV i 59 Segons, i poca cosa més.
El televisor és a la nit un aparell prohibit. Després d’un bon grapat d’hores a la redacció, envoltada de la barroca simfonia que componen ràdios i televisors engegats alhora, necessito repòs. Conversa amb la parella. I molt repòs. La nit és, sobretot, moment de lectura. La nit és moment per lliurar-se al paper, a aquella olor inconfusible dels llibres nous, a aquella olor inconfusible del llibre de vell. Després del grapat d’hores a la redacció, sota el focus implacable dels fluorescents, toca penombra. Una única llum directa enfocada al llibre escollit. I sobretot penombra.
Són les onze. Una hora, et dius. Només una hora i a dormir per sumar set hores de descans. Però la lectura t’atrapa, i sense adonar-te’n la una ha quedat enrere. Al sofà, el món d’Albert Camus t’absorbeix. La pesta et fa pensar en el brot de còlera a Haití. Què hi ha més absurd quan la mort s’acarnissa amb una població devastada com la de la petita illa? Les llibertats amenaçades evoquen les inquietuds del francès. La literatura de Roberto Bolaño és d’un magnetisme que no es trenca ni amb el son... Crackòvia, Polònia, APM? Camus i Bolaño. I Sciascia, Margarit, Vila-Matas, Auster, Hustvedt, Roth, Cercas, Judt, Marçal, Castillo, Semprún... I tants d’altres. I la parella. I a dormir. Res més. No em cal res més.

Mister Bones viu al Raval (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-12-16T12:27:00.000+01:00

Una olor de mort embolcallada a Willy G. Christmas [...] El final és cada vegada més a prop.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.

Muncipalisme socialista

2010-12-13T17:54:00.000+01:00

Diversos dirigents del PSC han posat al centre del discurs el "municipalisme". El municipalisme està a l'essència del socialisme, diuen, per a continuació assegurar que la prioritat son les eleccions locals del maig. Molt bé. Repassem, ara, què vol dir municipalisme en boca d'aquests dirigents.

Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.

Entrevista a Greg Clark, secretari general del Fòrum de les Ciutats i les Regions de la OCDE (publicada a l'AVUI/El Punt)

2010-12-13T17:46:00.000+01:00

"Barcelona ha de definir millor el seu relat de ciutat”

Qualsevol persona que aspiri a liderar –atenció, liderar– Barcelona com a alcalde ha de llegir l'entrevista a Greg Clark, expert mundial en desenvolupament urbà. La setmana passada va ser a Barcelona i va conversar amb aquest diari. Endavant la lectura.

Les ciutats tindran el lideratge en l'economia del segle XXI?

Des de les ciutats es lidera, cada vegada més, l'economia. Les ciutats són plataformes per a l'economia, és on se situen els negocis, el capital... I la globalització, sumada a la crisi, augmenta la connectivitat global i fa imprescindibles les ciutats. Les economies nacionals només poden tenir èxit si tenen ciutats potents. Fa 100 anys era possible tenir una economia nacional potent sense ciutats potents. Però avui és impossible: l'economia dels serveis, del coneixement, necessita ciutats amb èxit perquè són el punt de connexió entre la nació i l'esfera global.

Examinem Barcelona, capital d'una nació sense estat. El seu èxit serà una plataforma per al desenvolupament econòmic i nacional de Catalunya?
Sí. Avui Catalunya vol tenir èxit no només a Espanya sinó també al món. I per fer-ho és imprescindible un mecanisme que la connecti globalment. I aquest mecanisme, que li ha de proveir institucions, qualitat de vida, cosmopolitisme i identitat, és Barcelona.

Ha dit que Barcelona és la ciutat d'Europa que més ha prosperat en els últims vint anys. En canvi, els ciutadans percebem un cert declivi, desajustos...

La ciutat no està en declivi. Barcelona està avançant i té èxit internacionalment. Barcelona és considerada la quarta millor ciutat per negocis a Europa! Tenen un gran aeroport, port, grans universitats! Tenen molt bons ingredients, però n'hi ha alguns que encara no són del tot adients per a la ciutat. Per exemple, tenen bones universitats, però no totes les universitats són prou obertes i flexibles.

El català és un problema?

Són una ciutat bilingüe, però han de ser una ciutat multilingüe, que també integri l'anglès i potser l'àrab i el xinès. Han de ser fortament catalans i fortament internacionals.

No para d'arribar gent de múltiples procedències a la ciutat.

L'arribada massiva de gent l'han de saber gestionar bé. Barcelona està creixent molt, té èxit, però els falta una bona gestió d'aquest èxit. No han sabut gestionar prou bé aquest creixement, de manera que els ciutadans troben a faltar qualitat de vida, més benestar... Els cal un millor govern de ciutat. Altres ciutats com ara Londres i Nova York tenen també una gran afluència de visitants, però ho han sabut gestionar. És el que cal a Barcelona. Molts estrangers s'estableixen a Barcelona, però ells coneixen prou bé la cultura catalana? Barcelona pot garantir que, a banda de ser global, seguirà sent local? Això està relacionat amb una bona gestió de l'èxit. La ciutat ha crescut, però també les exigències han crescut.

Manca de lideratge?
El que manca és un lideratge metropolità de la ciutat. Els manca coordinació de l'àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat ha transcendit els seus límits: avui la dimensió és metropolitana i per això necessiten un govern metropolità més fort. I també necessiten coordinació amb el govern català.
Barcelona serà metropolitana o no serà.
Barcelona només assolirà tot el seu potencial si s'entén com a àrea metropolitana, que té un ple suport del govern català.

La Barcelona metropolitana serà capital del sud d'Europa?

Sí, i més que això. Barcelona té la capacitat per convertir-se en una ciutat líder a tot el Mediterrani i per convertir-se en la capital mundial del Mediterrani. Barcelona, a l'est del Mediterrani, i Istanbul, a l'oest, poden desenvolupar una col·laboració molt interessant. I això exigeix que donin contingut a la capitalitat de la Unió pel Mediterrani!

Madrid haurà de potenciar Barcelona amb les seves decisions.

Han pensat en Madrid de manera diferent. Madrid és la capital de l'Estat, on hi ha el govern espanyol que pren decisions que impacten a Barcelona. Però la ciutat i el govern espanyol no són el mateix. Catalunya i Barcelona han de seguir reclamant suport al govern espanyol, però, alhora, han d'establir llaços de col·laboració amb la ciutat de Madrid. I les reclamacions al govern espanyol han d'anar més enllà dels aspectes simbòlics, tenint en compte temes com ara la productivitat, la inversió... Han d'explicar al govern espanyol que la inversió a Catalunya, la riquesa de Barcelona, serà beneficiosa per a tot l'Estat: si es potencia Barcelona hi haurà un retorn econòmic per a Espanya!

Quina col·laboració han d'articular Barcelona i Madrid?
En molts països hi ha l'exemple de dues ciutats fortes, on una és la seu de les grans companyies i les institucions (Roma, Berlín), i l'altra és la innovadora, creativa, cosmopolita (Milà, Frankfurt). I malgrat les tensions, comunes, aquestes dues ciutats es poden beneficiar mútuament si col·laboren: els bancs de Madrid poden ajudar les empreses de Barcelona; les universitats poden oferir estudis complementaris. Tenint en compte, a més, que la competència entre Barcelona i Madrid és massa local perquè tingui sentit.

Quin és el full de ruta de Barcelona en l'economia global?

Amb la globalització les ciutats han d'escollir què volen ser: necessiten lideratge polític i econòmic. La ciutat ha de pensar quins són els seus actius, en què ha de ser capdavantera i com s'ha de relacionar amb altres ciutats. Barcelona ha de tenir, té, una intel·ligència econòmica que dissenyi i planegi, per exemple, el canvi de turisme de vacances al turisme de negocis. Ho ha de fer més intensament i ha de comunicar millor. Al món hi ha idees dispars sobre el que representa Barcelona: uns la coneixen pel Barça, altres per Gaudí, altres la identifiquen amb els Jocs Olímpics... Això és un error: han de decidir ja què volen ser, quin relat de ciutat volen comunicar... Han de definir una identitat clara sobre la ciutat. Una ciutat intel·ligent, atractiva, innovadora.

Ha dit que el segle XX ha estat el de Nova York i que els anys noranta han estat de Londres. De qui seran la dècada i el segle actuals?
Els noranta també van ser la dècada de Barcelona: va fer un creixement espectacular! Si aconsegueixen gestionar millor l'èxit, sense aturar-lo,i si són capaços de comunicar bé la ciutat, d'explicar un relat sobre Barcelona, en els pròxims 20 o 25 anys poden ser la capital del Mediterrani i una ciutat de referència al món. I si col·laboren amb Madrid, poden formar una aglomeració urbana molt potent i competitiva. La meva expectativa és que Barcelona sigui en els pròxims anys una de les ciutats amb més èxit del món, situada al top ten. Barcelona té un actiu que no té ningú: la identitat catalana. La història dels catalans és d'internacionalització, innovació, emprenedoria, treball fort i un desig de bastir un futur millor per a la nació. Aquests són grans actius. Al segle XXI el caràcter català es pot expressar clarament a Barcelona per fer-la una ciutat oberta, del coneixement i emprenedora i productiva i culturalment atractiva.

Precisions per a socialistes desmemoriats

2010-12-10T16:59:00.003+01:00

Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:

1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.

2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.

3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.

4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.

5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?

6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.

7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.

8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.

El marit de Siri Hustvedt (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-12-10T16:29:00.002+01:00

L’article d’Eva Piquer em va acabar de convèncer. De fet, ja n’estava del tot convençuda, però la lectura de la seva columna de dilluns em va portar l’endemà, a primera hora del matí, a La Central del Raval. L’objectiu: comprar Sunset Park, el nou llibre del marit de Siri Hustvedt, la gran escriptora, poeta i assagista nord-americana. Si escric que el marit de Hustvedt és autor també de grans obres com ara La trilogia de Nova York, Bogeries de Brooklyn, la tendra i deliciosa Tombuctú i El llibre de les il·lusions, segurament ja sabreu que aquest no és altre que Paul Auster, pare, amb ella, de Sophie Hustvedt Auster.
Normalment, els seguidors de l’escriptora, per identificar Hustvedt, de ploma tan o més afilada que la del seu marit, hem de precisar la seva unió matrimonial amb Auster. És aleshores que la majoria ja saben, amb sort, a qui ens estem referint. Perquè el grau de coneixement d’aquesta filla de noruecs establerts a Minnesota és infinitament inferior al d’Auster. El seu marit, que ha passat d’escriptor de culte a escriptor de masses, ha esdevingut un dels noms de referència de la literatura nord-americana contemporània.
Hustvedt, malgrat la indubtable qualitat de les seves novel·les, algunes molt més treballades que els últims llibres d’Auster –Un home a les fosques o Invisible, anteriors a Sunset Park, van ser molt fluixos– té una dimensió mediàtica molt més modesta. Malgrat això, en la seva recent visita a Barcelona per presentar l’assaig La mujer temblorosa (Anagrama), va omplir la biblioteca de la Sagrada Família per parlar de neurociència i desgranar l’origen de les crisis nervioses que pateix.
Si Auster és magnètic, summament atractiu, Hustvedt no gaudeix de menys atributs. Altíssima, de mirada inquietant, aparentment fràgil, però de fortalesa immensa –el coneixement que ha adquirit sobre la neurociència i els seus problemes mentals l’ha engrandit sense mesura– va guanyar-se tots aquells i aquelles que vam seguir el seu diàleg amb el doctor Óscar Vilarroya. En acabar la conversa, la cua de lectors a l’espera de la signatura d’un dels seus exemplars va ser llarguíssima i amb algunes anècdotes curioses, com ara la d’un home que li va portar un llibre del seu marit perquè li signés. En un primer moment, incrèdula, s’hi va resistir, però finalment va estampar la seva signatura a La nit de l’oracle. Aquesta cronista, afamada lectora de les novel·les Allò que vaig estimar (Angle Editorial) i Elegia per a un americà (Empúries), també va caure en la temptació. I amb Los ojos vendados (Circe), vaig sumar-me a la cua dels fidels lectors. Aquest vespre, després de pocs dies de compulsiva lectura, segurament l’hauré acabada. Llegiu-la. És la primera novel·la que va escriure, que, per cert, va dedicar al seu marit. k

Barons de Falset (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-12-03T12:24:00.002+01:00

Sóc lectora habitual de les crítiques de teatre, música, literatura... Una bona crítica sobre un llibre em porta impulsivament a comprar-lo. De la mateixa manera que quan el crític s’acarnissa amb alguna obra de teatre, difícilment obviaré els arguments negatius. Però amb Vida privada, en cartell al Lliure fins diumenge, vaig fer una excepció. Malgrat algunes crítiques poc elogioses, el binomi Xavier Albertí-Josep Maria de Sagarra va ser prou poderós per voler contrastar en primera persona l’encert de la posada en escena. Malgrat que les tres hores de la funció es fan llargues, amb una primera part dilatada en excés, val la pena acostar-se a la plaça Margarida Xirgu i gaudir de l’excel·lent crònica de la Barcelona de principi de segle XX. Vida privada, és ben sabut, és un retrat de l’alta societat barcelonina entre els darrers anys de la dictadura de Primo de Rivera i els primers de la República. Una alta societat de cartró, obsessionada en la moralitat però que en privat practica les fantasies més impensables. Guillem de Lloberola però sobretot el Baró de Falset –“per gràcia de la dictadura”– en són un exemple. I precisament observant la (doble) vida del Baró de Falset no vaig poder evitar fer paral·lelismes amb alguns membres de l’alta societat d’avui, obsessionats a imposar als ciutadans determinades normes de conducta i moralitat. Acostumen a habitar al centre dreta i exhibeixen una curiosa fòbia amb l’ampliació dels drets civils dels últims anys, talment com hauria fet el de Falset. Què amaguen de la seva vida privada?, hagués pensat Sagarra.

2 tuitreflexions més sobre el PSC

2010-12-03T12:15:00.004+01:00

1. Llegeixo que la direcció del PSC està irritada amb Castells i Tura. El que hauria de fer l'aparell del PSC és escoltar-los amb atenció i prendre nota de les seves observacions. Sense Castells, Tura, Maragall, Mascarell el PSC serà marginal. Queda dit.

2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.

Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.

Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.

Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC

2010-12-02T14:08:00.003+01:00

1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.

2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.

3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.

4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.

5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.

6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.

7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.

8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.

Decepció (article publicat a ELECTORALIA)

2010-11-26T12:53:00.001+01:00

Fem memòria. El mes de desembre de set anys enrere, centenars de ciutadans, farts de 23 anys de pujolisme, però sobretot il·lusionats perquè era possible que les esquerres governessin a Catalunya, es van manifestar espontàniament davant del Parlament per demanar precisament això: que el govern d’esquerres fos una realitat. Ho vaig viure en primera persona. I si aquell vespre no vaig anar al Parc de la Ciutadella és perquè des d’un altra racó de Barcelona treballava perquè aquest acord fos possible. I va ser possible. El 22 de desembre, molts, moltes, vam anar a la Plaça Sant Jaume a celebrar que d’una vegada per totes Catalunya havia girat a l’esquerra, sense deixar de banda el seu profund compromís catalanista. És més, Catalunya, d’una vegada per totes, va deixar enrere l’ambigüitat malaltissa, el covard peix al cove. Catalunya, després de 23 anys de govern, diria, per primera vegada, quina Espanya volia. I faria explícita l’aposta federal. La resposta d’Espanya, és per tots coneguda.

Han passat set anys i aquella il·lusió s’ha fet miques. Alguna vegada, conversant amb protagonistes de l’acord del Tinell, els he dit que dubto que avui algun català sortís al carrer per reivindicar la reedició de govern d’esquerres. Els tres partits que van construir aquell projecte hauran de fer un bon excerci d’introspecció per examinar en què han fallat. Com ha estat possible que tantes esperances, tants somnis, s’hagin convertit en decepció? Certament, l’aritmètica, farà impossible que el govern d’esquerres -m’estalvio d’emprar la denostada expressió tripartit- es reediti. Segurament, els estrategues electorals, els cervells dels aparells dels partits buscaran explicacions per justificar la debacle electoral. Aquests estrategues electorals que només saben treure’s de la màniga un cara a cara impossible -quina tàctica de distracció massiva!- però viuen d’orfes d’arguments per tocar el cor dels votants. Les eleccions s’hauran perdut. Estrepitosament. Però aquest no és el problema. El problema com es poden haver decepcionat en només set anys tants milers de ciutadans que, si res no ho evita, condemnaran els protagonistes amb una dolorosa desfeta a les urnes, segurament amb l’excepció d’ICV -curiosament l’únic partit que no renega d’aquest govern.

S’han fet grans avanços. Immensos. Però ha mancat un full de ruta. L’eslògan de fa quatre anys del PSC, “Fets, no paraules”, està a l’arrel de la desfeta. Calien paraules, calien idees, calia un projecte ben trenat sobre Catalunya i sobre Espanya. Calia vincular els grans avenços socials amb un projecte de país. Hi han hagut fets, molts, però aquest govern no ha parlat. No sabia què explicar. No tenia una sola veu. I ha decepcionat aquells centenars, milers de ciutadans que van sortir al carrer per celebrar el govern d’esquerres. Preneu-ne nota. I no feu un diagnòstic equivocat. I, sobretot, recupereu la paraula. En cas contrari, aquests últims set anys hauran estat, només, un breu parèntesi.

Llegiu l'article també a http://electoralia.cat/2010/11/26/decepcio/

Cafè Europa (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-11-25T13:13:00.002+01:00

Diumenge les urnes diran qui és el proper president de Catalunya. I és més que probable que l’aritmètica colpegi tan durament l’esquerra catalana que, si no inicia un profund procés de reflexió, no tornarà a governar en molts anys. La campanya s’acaba sense que Europa hagi protagonitzat els discursos dels candidats. Ni tan sols ha estat mencionada. L’Europa que pot convertir-se en aliada dels interessos d’una Catalunya víctima de l’unitarisme espanyol, l’Europa que dicta les retallades socials, ha estat absent. Tanmateix, mentre es succeeixen els últims compassos de la campanya electoral, Europa, l’absent, batalla sense munició contra els mercats financers que, amb una voracitat insaciable, es poden arribar a endur per davant la moneda única. Molt hi hauran contribuït els líders europeus, que, mancats de reflexos, van servir en safata la tragèdia grega i amb prou feines han impedit l’agonia del tigre celta. L’Europa d’avui, però, no és l’oasi de pau i prosperitat que van somniar els fundadors. A l’Europa d’avui s’expulsa per motiu de raça i es poden tancar els immigrants 180 dies sense judici. L’Europa anhelada s’allunya. I potser ja només ens queda contemplar-ne la decadència, asseguts en un dels cafès del continent, aferrant-nos a la que probablement ha estat l’única idea que hem compartit tots els europeus. La va formular George Steiner: “Europa està feta de cafès. Des del cafè preferit de Pessoa a Lisboa fins als cafès d’Odessa freqüentats pels gàngsters d’Isaac Babel [...]. Dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la idea d’Europa”.

Consignes 2.0 (Nou article a Electoralia)

2010-11-19T20:08:00.000+01:00

Als tuitejadors polítics: deixeu de repetir les consignes dels líders i feu un esforç intel·lectual per defensar el vostre partit!”. Aquesta piulada la vaig fer dimarts passat. I immediatament vaig rebre un allau de missatges de suport i de confraternització d’altres piulaires que, com jo, estan tips de les consignes 2.0 de 140 caràcters, escrites pels que algú va batejar com a lloros 2.0. Twitter ha esdevingut un nou camp de batalla de la campanya electoral. S’han acabat les limitacions dels insultants blocs electorals. A les xarxes socials, la campanya no té aturador.

Per llegir-lo complert, aneu a http://electoralia.cat/2010/11/19/consignes-2-0/

Toca Maragall (publicat al suple de Cultura de l'Avui)

2010-11-18T13:45:00.000+01:00

L'escriptura d'un nou llibre em té allunyada dels tambors electorals, que ressonen a través dels diaris digitals i twitter. La lectura ha esdevingut via d'evasió. Dimarts vaig triar Adéu Espanya, de Joan Maragall, un llibret editat per Edicions 62 que recull els textos més significatius que aquest va escriure sobre Catalunya i Espanya. La lectura de Maragall és el millor protector per assimilar arguments i contraarguments, si n'hi ha, de la campanya. I m'ha fet concloure que la seva lectura hauria de ser obligada per a tots els candidats. I el proper diumenge, dia del debat a TV3 que conduirà el mestre Josep Cuní, seria bon moment perquè passessin un examen de coneixements: haurien de ser posats a prova , concretament sobre l'article L'alçament, escrit abans de les eleccions espanyoles del 1907, quan les forces catalanistes van concórrer en la coalició amb el nom Solidaritat Catalana. En aquest article Maragall expressa els seu entusiasme per la unió dels partits catalanistes, disposats a parlar amb una sola veu Madrid. Precisament el que molts i moltes vam reclamar i reclamem després de la desastrosa sentència de l'Estatut. Els partits catalans, incapaços de sumar forces al Congrés per pactar una mísera resolució en defensa de l'Estatut, hauran de parlar ara amb una sola veu si volen que se'ls l'escolti. Deia Maragall que “els partits catalans dividits en la lluita d'idees polítiques serien vençuts facilment per la corrupció forastera compacte en mans dels caciques”. Fins ara ho han estat. “I heus aquí la necessitat de la unió, de l'avinença, del contuberni, del monton”. El 28N, llegeixin Maragall.

No és notícia

2010-11-15T23:57:00.000+01:00

Estic a la redacció escrivint. Se sent un fil de ràdio. Les notícies. Apugem el volum. Eleccions, economia, rescats i.. un atemptat bomba ha matat... Escolta amb atenció. Un atemptat bomba ha matat 60 persones a l'Iraq. Frustració. Un atemptat bomba en un lloc inoportú. 60 persones moren, una bestialitat, però ho fan a l'Iraq. Malauradament, ja no és notícia. Si aquestes 60 persones haguessin mort a Europa, o als EUA, per un atemptat de la mateixa Al Qaida, obriríem a tota portada. Però ha estat a l'Iraq, i malgrat la indignació que em produeix, malgrat la frustració que sento en saber que l'espai que dedicarem a aquesta informació és mínim, segueixo treballant. Tots seguim treballant. Ha estat a l'Iraq. I gairebé inconscientment, inapreciablement, respirem tranquils.

Barcelona, capital Raval (Article a BCN10.0)

2010-11-15T11:08:00.002+01:00

Putes, drogues, robatoris, decadència. Aquests termes s’han associat reiteradament amb el Raval i per extensió amb Barcelona. I s’ha fet no pas per examinar el perquè de la seva existència, el que ens portaria, immediatament, a fer-ne un diagnòstic acurat i buscar-ne solucions, sinó per enterbolir el debat sobre una ciutat que si bé en els últims temps afronta incerteses té un potencial envejable. Barcelona ha de bastir de nou un projecte de progrés, un nou començament que no escatimi ni ambició ni il·lusió. I hi hem de creure.

El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.

Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.

El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.

En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.

http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/

Inútil, article a Electoralia

2010-11-12T12:19:00.002+01:00

Vot útil o inútil? Nou article ja a Electoralia, el podeu llegir, comentar i tuitejar a http://electoralia.cat/2010/11/12/inutil/

Raval de Maalouf (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-11-11T13:04:00.001+01:00

És un dia qualsevol. Surto de la redaccióp del diari, a tocar de la Rambla del Raval. El populisme associat a la immigració, en versió PP (rumanès és igual a delinquent) o en versió Duran Lleida (aquí no hi cabem tots) es farà amo d'algunes capçaleres durant la campanya. Rambla amunt veig un nen enfilat sobre el llom del gat de Botero. És paquistanès, penso. No: és català, malgrat l'origen dels seus pares. Aquest nen molt probablement acompanya, com passa en molts casos, la seva mare a l'ambulatori, a fer la compra, a la farmàcia, convertint-se en un dels molts traductors precoços que tenim al barri. Si la seva mare, aquesta sí paquistanesa, s'ha matingut al marge de la nostra cultura, el seu fill és exemple del contrari. Passem del multiculturalisme a la integració. A l'èxit d'una societat diversa, en la que fem comunitat persones d'origens diferents i futur comú. L'escriptor francolibanès Amin Maalouf, en rebre el Princep d'Asturies de les lletres, va recordar que “la diversitat no és en si mateixa una bendició ni una maldició. És senzillament una realitat El que importa és saber si podrem viure junts malgrat les diferències de color, de llengua o de creençes; el que importa és saber com viure junts, com convertir la nostra diversitat en profit i no en calamitat”. Aquest és el gran repte que hem d'afrontar, tenint en compte que “la reacció espontània de l'home es reubtjar a l'altra”. Cal, com diu Maalouf, “educació cívica”: pel natiu i pel nouvingut; per respectar la tradició i patrimoni col·lectiu del país i per fer-lo evolucionar amb les aportacions de tots. Origen diferent, futur comú.

Récord d'audiència

2010-11-11T13:00:00.000+01:00

Que Josep Cuní és un dels millors peridiodistes del país, amb diferència, és indubtable. Que el seu programa Els matins és un programa d'èxit, fet amb rigor i evident estima cap al periodisme, també està fora de discussió. Segurament per aquests dos elements, Cuní no para de batre récords: dilluns va aconseguir un 44% de quota de pantalla. Impressionant. Vaig tenir l'honor de ser aquell dia a la tertúlia, amb l'admirat Manuel Milian Mestre, Lluís Bassets i Antoni Puigverd. Un luxe. Felicitats!

Autopistes sí, ciutadans no

2010-11-11T12:55:00.000+01:00

Increïble! Amb uns pressupostos d'una austeritat colossal, en els que es congela els sous als pensionistes, s'abaixa el sou als funcionaris, es retalla la inversió en I+D, es dedicaran diners a salvar concessionàries d'autpistes buides. Exactament com ho llegiu. A iniciativa de CiU, i amb el suport del PP i PSOE, es prestaran ajudes a aquelles concessionàries d'autopistes sense trànsit, la majoria de l'entorn de Madrid, perquè no facin fallida. Mentre milions de ciutadans sobreviuen com poden a la crisi, les concessionàries, propietat de les grans constructores del país, rebran ajudes de l'Estat a càrrec dels pressupostos de l'any vinent. No us ho creieu? Aneu a http://www.elpais.com/articulo/economia/partidos/salvaran/quiebra/concesionarias/autopistas/elpepieco/20101108elpepieco_1/Tes i comproveu-ho. Dedicant diners a les grans constructores espanyoles, de poca estima cap al nostre país, es construeix una Catalunya millor?

Fiscalia en campanya, article a ELECTORALIA

2010-11-05T09:19:00.000+01:00

Bon dia, ja teniu penjat a Electoralia el meu article, Fiscalia en campanya Piuleu, comenteu, voteu!

http://electoralia.cat/2010/11/05/fiscalia-en-campanya/

Joan Margarit, columna al Suple de Cultura de l'AVUI

2010-11-04T12:37:00.000+01:00

Dimarts, 9,30 h, Catalunya Ràdio. Hem acabat la tertúlia i Manuel Fuentes ens avança que en pocs segons entrevistarà Joan Margarit, que acaba de publicar l’imprescindible No era lluny ni difícil. Exclamo un “hòstia” d’admiració que gairebé s’escola per antena. Em poso la jaqueta, agafo els trastos i cap a la porta. I em quedo muda, incapaç d’articular un míser “hola” quan em creuo amb Joan Margarit, a qui admiro no només per la seva poesia, sinó també per la seva veu i pel que diu. Sobretot pel que diu. L’entrevista que li va fer Raül Maigí fa una setmana s’ha de tenir ben guardada. Entre altres coses, Margarit fa unes reflexions sobre cultura i política imprescindibles i oportuníssimes, després de la patètica controvèrsia que va aixecar el pregó de la Mercè. En un moment en què l’historiador francès Michel Winock, que acaba de publicar l’exitós El siglo de los intelectuales (Edhasa), dóna l’espècie que tan bé va representar Émile Zola per extingida, Margarit és un alè d’esperança. “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”. Ai la cultura! Ha estat la Cendrosa de tots els governs d’aquest país fins que Pasqual Maragall va encertar a nomenar Ferran Mascarell com a conseller. Com deia Manuel Cuyàs, Mascarell estava cridat a ser el nostre Jack Lang, però la política (inculta) va escurçar el seu mandat. Estem a un mes de les eleccions, i si el proper govern vol la majoria d’edat nacional d’aquest país, ha d’apostar, ara sí, per la cultura. En cas contrari, mai serem lliures. Margarit dixit.

http://www.elquiosc.cat/Quiosc.php?do=mostrarHemeroteca&data=2010-11-04&edicio_id=28

Les passejades amb els candidats, a l'AVUI

2010-11-03T12:39:00.003+01:00

Ahir vaig començar una interessant sèrie de passejades amb els candidats a la presidència de la Generalitat que us recomano que seguiu diàriament. Segurament, molts de vosaltres us n'haureu assabentat avui per la controvertida topada entre Joan Laporta i Toni Freixa que apareix al vídeo d'avui. Davant de les moltes preguntes que he rebut, només us puc emplaçar a veure el video a http://www.avui.cat/ i extreure'n les conclusions oportunes. El xoc entre Laporta i Freixa és simplement una anècdota, tampoc cal magnificar-ho. Ara bé, m'heu preguntat què va passar. Anava caminant amb Laporta, enfilant Francesc Macià, i vaig veure, de reüll, un moviment de peus molt estrany. Immediatament, en Toni Freixa, a qui no vaig reconèixer, va estar a punt de caure. Laporta, enlloc d'aclarir-me qui era aquest home amb el que havia xocat, va dissimular i va fer veure que no el coneixia. I va seguir amb la conversa com si res hagués passat. Arribada a la redacció, i sabent ja que l'home en qüestió és Toni Freixa, em vaig preguntar: ha estat una topada fortuita? O Laporta li ha fet la traveta (el moviment de peus estrany)? Mireu les imatges a http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/325409-joan-laporta.html , jutgeu vosaltres mateixos i treieu-ne les conclusions oportunes.

#bck10 #bauman (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI

2010-10-28T12:37:00.002+02:00

Dissabte a la tarda. Llarguíssimes cues al CCCB, al Raval de Barcelona, per aconseguir entrada i cadira per escoltar el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. 1.500 persones van seguir des del hall del CCCB la seva conferència sobre Noves i velles dimensions de la desigualtat. I 1.500 més ho van fer a través de la web. En una Europa adormida, malalta de la indiferència de què alerta Josep Ramoneda, amb l’habitual excepció de França, la massiva assistència a la conferència de Bauman, un dels plats estel·lars del Kosmopolis, el festival de literatura resident al CCCB, és una molt bona notícia. Aquest país és viu: 3.000 persones, i totes les que no van poder aconseguir una entrada, anhelaven escoltar el sociòleg polonès, una de les poques veus crítiques al món, dissident del pensament únic que ho ha contaminat tot. Quan els mercats han tornat a guanyar la partida a la política, que va perdre la gran oportunitat que va ser l’esclat de la crisi per imposar-se de nou a la dictadura de l’economia i l’economicisme (Tony Judt dixit), les paraules de Bauman posen llum a les ombres. Un Bauman que no només va tancar la seva conferència citant Saramago, instant-nos a “calcular quanta misèria, desesperança i pobres exclosos calen perquè una persona sigui rica”, sinó que també va advertir que “tot i que les desigualtats entre països s’han reduït, la bretxa entre rics i pobres als països desenvolupats està augmentant”. La crua realitat. Amb tot, ell ho va dir: “Hi ha esperança si estem asseguts aquí”. I hi vam ser. Twitter n’és testimoni. #bckl0 #bauman.

Sagrera Família (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI)

2010-10-21T12:52:00.000+02:00

L’arquitecta Beth Galí ho ha escrit aquesta setmana firmant un article amb aquest mateix títol, que goso copiar per la seva genialitat: la Sagrada Família podria treure profit de la seva estètica kitsch, que només ha servit per atraure masses de turistes, convertint-se en singular estació del TGV en el seu recorregut per Barcelona. Permeteu-me la boutade per subratllar la bestiesa que ha estat, i és, continuar les obres d’un monument que de Gaudí només té la façana del Naixement i la cripta. I que hauria d’haver quedat en això. Com diu l’admirada Beth, “deixar l’obra de Gaudí inconclusa l’hauria significat directament com a creació del segle XX”. Però malauradament vam optar per la reacció més conservadora i alhora superba: erigir-nos en hereus del gran arquitecte i caure en la vulgar falsificació. Ridícul. Com han estat ridícules les reiterades alertes sobre el perill que havia de suposar la construcció del túnel del tren d’alta velocitat. Mentre a Xile confiaven en la tecnologia per salvar els 33 miners atrapats sota terra, a Catalunya vivíem amb dramàtica tensió el pas de la tuneladora Barcino. Però la tecnologia és tossuda, i, evidentment, la Sagrera, perdó, Sagrada Família no ha caigut. I espera immaculada, i encara en obres, la cara consagració de Ratzinger, en un nou capítol d’una aventura kitsch a la qual servidora donaria un cop de timó: és moment de recuperar l’esperit de la revista Àrtics, amb Vicenç Altaió al capdavant, i activar la protesta ciutadana al crit de “deixeu en pau la sagrada escultura”. Vallcorba,

La tertúlia d'avui, a Catalunya Ràdio

2010-10-14T18:54:00.002+02:00

Per què tinc la sensació que el pensament polític i econòmic s'ha desplaçat, qui sap si sense retorn, a la dreta? La crisi es va originar a l'epicentre financer mundial, Wall Street, i el cost l'estan assumit els treballadors d'arreu, sense que pràcticament ningú aixequi la veu. Exemple: cal una reforma fiscal, però el govern espanyol es limita a apujar l'IRPF. Quan s'aplicaran impostos, com va dir Zapatero, a aquells que vertaderament "més tenen"?
http://www.catradio.cat/audio/475043/La-tertulia

Santos és llibertat (Article publicat al suple de Cultura de l'AVUI)

2010-10-14T18:48:00.000+02:00

Dijous passat recorria a Tony Judt per clamar a favor de la llibertat de pensament dels opinadors, sobretot els progressistes d’aquest país, que s’han lliurat a la conformitat en el judici de la dura política econòmica de Zapatero. I precisament la nit de fa una setmana, a la plaça Margarida Xirgu, em vaig topar frontalment amb la llibertat. Va ser en l’estrena, al Teatre Lliure, de Chicha Montegro Gallery, la nova creació de Carles Santos. En acabar l’obra, sentint com tot l’equip –cantants, director, actriu, tècnics, coreògrafs...– que fa possible aquest espectacle total es lliurava a l’eufòria i el ball descontrolat darrere el teló, era incapaç de definir la sacsejada que m’havia produït l’artista de Vinaròs. I no va ser fins a l’endemà quan, en una conversa, Beatriu Daniel, de La Caldera, va verbalitzar l’impacte: llibertat. Santos no només és un lliurepensador sinó que ofereix a l’espectador una altíssima dosi de llibertat, servida a través d’una escena verticalitzada en què els quatre cantants d’òpera que protagonitzen l’espectacle no toquen de peus a terra fins al final. Santos, en aquesta creació única, fa bandera de la llibertat de pensament en una Barcelona pendent fins al ridícul de la visita del papa i explica 42 maneres de matar un capellà: des de la més clàssica, com ara la de tirar-lo des d’un campanar, a una de més revolucionària, com seria introduir-li una piranya comunista a la banyera. I també eleva a la màxima expressió plàstica els tan injuriats fluids humans: el vòmit, la llet materna o la sang. Chicha Montenegro... és, com es diu a l’inici de l’espectacle, “una altra cosa”: llibertat.

Jo discrepo (publicat suple de Cultura de l'AVUI el 7 d'octubre)

2010-10-13T16:47:00.000+02:00

Encara no l’he acabat, però ja puc dir El món no se’n surt (La Magrana), el llibre pòstum de Tony Judt, és de lectura obligatòria: sacseja la consciència de qui el llegeix i pot d’esdevenir un antídot a la resignació que porta a ciutadans i intel·lectuals a abaixar el cap als dictats dels mercats. El llibre de Judt és especialment oportú en un moment en què ens hem d’empassar, sense protectors d’estómac, reformes com la laboral. Una reforma que malgrat la salvatjada d’alguns dels seus preceptes, com és situar l’acomiadament objectiu en només 20 dies (vuit dels quals subvencionats per l’Estat, és a dir, pels ciutadans), ha obtingut el silenci còmplice i fins i tot l’aplaudiment d’alguns intel·lectuals progressistes que, m’hi jugo un pèsol –com diria Puyal–, haurien caigut en l’histerisme si l’hagués impulsat el PP. El llibre de Judt defensa la necessitat de ser crítics amb els que ens governen, encara que siguin els nostres. En efecte, encara que siguin els meus, com a ciutadana tinc l’obligació d’examinar amb lupa el seu exercici del poder. Jo discrepo, perquè “la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat –per irritant que pugui ser quan es porta a l’extrem– constitueix la sàvia d’una societat oberta”. Certament “necessitem persones que facin virtut de l’oposició a l’opinió majoritària, perquè una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps”. I és que no podem deixar la política econòmica només en mans dels experts. Els ciutadans tenim el deure d’informar-nos: alliberem-nos del “cercle de la conformitat” i, sobretot, tornem a discrepar.

Puyal en tren (publicat al suplement de Cultura de l'AVUI)

2010-09-30T13:52:00.000+02:00

El catedràtic d’economia Germà Bel explica que els viatges en tren seran cada vegada més inusuals. Amb la ferotge competència dels vols barats, són minoria els que opten pel tren per viatjar a ciutats europees. A banda dels joves que recorren al veterà Interrail, el vell mode de transport perd adeptes a marxes forçades en les llargues distàncies, excepte en la versió alta velocitat. Una alta velocitat que a Espanya, diu Bel, és l’expressió fefaent de la concepció radial de l’Estat i de la poca visió estratègica dels successius executius, que ha preferit el bling-bling de l’alta velocitat a la imprescindible modernització de Rodalies. L’argumentació de Bel és inapel·lable. Si bé té un però: el romanticisme. Un romanticisme que aquests dies ha retornat de la mà de Joaquim Maria Puyal, que, en una juguesca amb Pere Escobar, s’ha desplaçat a Kazan amb tren per retransmetre el partit del Barça. El gran periodista va arribar ahir al matí, a bord del Transsiberià, a la capital del Tatarstan, revivint els llarguíssims viatges que tants periodistes han fet en ferrocarril per cobrir grans esdeveniments. Perquè, malgrat l’economia, els viatges en tren tindran llarga vida. Leonardo Sciascia, al El mar color de vino, recull de contes publicat per Anagrama, ho explica de forma deliciosa: “Y es que un viaje en tren es como una representación de la existencia, por lo sintético, por la contracción de espacio y tiempo, como en el teatro, vamos; y en él se recrean, sobre un fondo de ficción inadvertida, todos los elementos, las razones y las relaciones de la vida”. Puyal ho ha reviscut. k

Motius per la vaga, no pel vandalisme

2010-09-30T13:49:00.000+02:00

Ho he dit a diverses tertúlies: hi havia motius per fer vaga. Aquesta reforma laboral, a banda d'atemptar contra els drets dels treballadors (l'acomiadament de 20 dies és aberrant), és inútil: ni reduirà la temporalitat, ni crearà ocupació, ni fomentarà la ocupabilitat dels aturats. Un despropòsit. Ahir, per tant, era raonable fer vaga, però el que no és raonable és la coacció ni el vandalisme, d'individus que poc tenen a veure amb les reinvindicacions dels treballadors. És més, avui la portada de La Vanguardia m'ha sorprès amb un vàndal que no és res més que un paràsit que es passeja pels carrers del Raval de bar en bar. Vaga sí, és un dreta fonamental en democràcia, i més si enstà fonamentada, com és en aquest cas. Coacció, ni parlar-ne. I un últim apunt: les vagues ja no es poden a fer a nivell estatal, el món ha canviat. I, o creem moviments de protesta supranacionals, de més gruix que el d'ahir a Brussel·les, o no ens en sortirem. Els mercats seguiran guiant la política. Un drama: la democràcia en surt tocada.

Rellegint Almirall (Itineraris, al suple de Cultura de l'AVUI)

2010-09-23T21:36:00.001+02:00

Els grans presidents s’envolten d’assessors més qualificats que ells mateixos. Assessors que, si cal, porten la contrària al cap de l’executiu i que no han de dimitir perquè aquest s’enroca en l’autoritat per imposar el seu criteri (el cas Pedro Solbes indica què és Zapatero). A nivell personal, només l’acceptació de la pròpia ignorància ens fa avançar. Fa pocs mesos, seguint aquest principi, vaig demanar a Ferran Mascarell un llistat dels llibres imprescindibles per conèixer el pensament catalanista. Un d’aquests va ser Lo catalanisme, de Valentí Almirall, publicat el 1886. Ahir, abans d’anar al diari, rellegia alguns dels seus passatges a la Confiteria del carrer Sant Pau: “Lo catalanisme regionalista se proposa canviar fins la base de l’organització de l’Estat [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l’autoritarisme”. Això és el que hem fet els últims set anys. I no ens en hem sortit. Si la sordesa del veí no millora, haurem d’explorar noves vies. I això ens pot forçar a trencar uns llaços que haurien de ser enriquidors i que avui generen desassossec. “Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació. Mes no volem pas anar tan allà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida”. És aquest el moment? El meu catalanisme, com el d’Almirall, “no aspira més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les per los llaços de la unió”. No sé si encara hi som a temps.

La ignorància de Sánchez Camacho

2010-09-19T14:39:00.004+02:00

Breus línies sobre el tour badaloní de la candidata del PP a la Generalitat, Alícia Sánchez Camacho, amb l'emisària de Sarkozy i Xavier García Albiol, a qui m'estalvio de qualificar per no prendre mal. A banda d'atiar la por al diferent, per poder erigir-se després en salvadora de tots els problemes dels badalanonis, Camacho va mostrar una ignorància que hauria de ser impròpia en una política de primera línia. Camacho va exigir al govern espanyol que controli la immigració irregular a les fronteres: estimada Alícia, tant els rumanesos com els búlgars són ciutadans de la UE des del 2007, quan els seus països va convertir-se en estats membres! Per tant, no són en cap cas irregulars! I no només això. La moratòria sobre la lliure circulàció dels rumanesos i bulgars que encara és vigent a França, va suprimir-se a Espanya l'1 de gener del 2009. Per cert, durant e 2008, el PP va presentar una proposició no de llei al Congrés en què s'instava precisament a eliminar qualsevol tipus de restricció pels treballadors d'aquests dos països, que van qualificar d'injusta. Repassem les hemeroteques i la legislació europea, Alícia?

Torna l'Internauta!

2010-09-14T22:21:00.001+02:00

L'Internauta viu! El podeu escoltar, des d'avui, a Vilaweb. Felicitats Vicent!

Vacances, punt final

2010-08-21T19:48:00.001+02:00

Cadaqués, Masarac, i sempre Berlin. Punt final. Fi de vacances. Per als propers, dies, algunes cites de les lectures estiuenques: Sciascia, Below i també Margarit.

Tornem-hi!

PROU a Catalunya!

2010-07-29T12:57:00.002+02:00

Ahir, 28 de juliol del 2010, va ser un gran dia per a tots aquells que estimem als animals. I va ser un dia per sentir-nos orgullosos i orgulloses del nostre país: s'han prohibit les curses de braus. Malgrat tota la brunete mediàtica, i alguns que alguns polítics a esquerra i dreta de l'arc parlamentari espanyol, la prohibició d'una salvatjada com les corrides és, merament, una qüestió de respecte a l'altre, en aquest cas els animals. Si bé em sento, com a catalana, orgullosa que el Parlament que em representa hagi estat pioner, amb el permís de Les Canàraries. Si la nostra identitat s'equipara al respecte cap als animals, endavant, doncs, amb les batalles identitàries.
En definitiva, ahir va ser un gran dia i felicito a tots els diputats que van votar a favor de la ILP, i en especial aquells que al PSC van desmarcar-se de la posició oficial, abstenit-se o donant suport a l'abolició. Un gran dia.

La força de la raó

2010-07-25T11:33:00.001+02:00

Ho vaig escriure fa mesos: no sóc independentista. Però el que estem vivint els últims mesos em forçarà, tard o d'hora, a passar del maragallià Escolta, Espanya, en què creia profundament, a l'Adéu, Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional, la deixadesa de l'esquerra espanyola, còmoda amb el ranci model territorial de la dreta, em deixa sense raons per continuar defensant l'anhel federalista. Ho ha escrit perfectament Ferran Mascarell: l'Estat ha de ser artífex de benestar. Ahir, i també avui, malauradament, l'Estat espanyol ha esdevingut artífex de malestar. És per això que si el federalisme és estèril, caldrà explorar noves opcions. Opcions que amb la paraula de persones com Imma Tubella esdevenen més nítides que mai. Amb la força de la raó, de la intel·ligència, de l'argument, és com es podrà construir aquest país. No pas des de la víscera. Llegiu aquesta entrevista, gaudiu-ne. Jo també prefereixo Finlàndia a Argentina, malgrat els tangos.

Entrevista a Imma Tubella, publicada a l'Avui

2010-07-25T11:30:00.001+02:00

Imma Tubella:“Amb el peix al cove el nostre futur és Argentina”

"Per ser Finlàndia hem de construir el país a partir de les escletxes de sobirania que tenim"

Fa quinze anys ningú hauria pogut imaginar que la UOC arribaria a convertir-se en el que és avui: una universitat de referència, no només a Catalunya i a l'Estat, sinó arreu del món. La seva rectora, Imma Tubella, conversa amb l'Avui. Endavant la lectura.

Alain Touraine diu que la globalització ha implicat la ruptura entre l'economia i la resta de la vida social. ¿Podem atribuir la crisi a aquest trencament?

La globalització no és directament la culpable de la crisi. La crisi es deu a un canvi de la societat a nivell global. Un món en què les institucions polítiques estan en crisi i en què estan tornant a adquirir protagonisme els moviments socials, la societat civil. Touraine, doctor honoris causa de la UOC, ho ha estudiat durant molts anys, i ara més que mai el seu pensament sobre els moviments socials està d'actualitat.

L'economia domina les institucions socials i la política. Com poden, els moviments socials, convertir-se en un contrapès?

La crisi, que no només és econòmica, sinó també social i institucional, s'explica per un canvi del model de societat que no hem percebut prou ràpidament. Vivim la transició de la societat industrial a la societat de la informació, cosa que implica un canvi de model econòmic. Tots els moments de transició, i aquest n'és un de molt important, impliquen dificultats.

Concreti'm la transició.

Hem passat d'una economia industrial, fonamentada en els béns materials, físics, la màquina, a una economia en el centre de la qual hi ha els fluxos d'informació, de comunicació, el coneixement.

I una de les raons de la crisi és que no ens hi hem adaptat.

Hem entrat en crisi per moltes raons, però una d'elles és que no ens hem sabut adaptar prou ràpidament a aquest canvi de paradigma. Fins i tot hi ha qui nega que estiguem en una societat del coneixement! I és precisament per això que hem tingut problemes. Joan Torrent, professor de la UOC, diu que vivim tres crisis en una: la primera és d'infraestructura, la crisi dels mercats i del sistema financer; la segona és d'estructura, la crisi de l'economia real: a l'Estat espanyol una gran part del teixit productiu no disposa de les condicions adequades per a la competència en els mercats globals: sense empreses innovadores, eficients i competitives, no hi ha treball, ni creixement, ni consum, ni benestar; i la tercera és la crisi de superestructura: la crisi de les institucions i del seu encaix amb l'àmbit d'actuació econòmic.

Espanya n'és l'exemple.

Som poc competitius, tenim febleses en la productivitat a nivell econòmic i en educació estem a la cua d'Europa.

La societat civil es fa sentir poc: està afeblida?

Hi ha indicis que la societat civil està reaccionant, també a Catalunya. En temps de bonança la gent es relaxa, però quan la crisi fa forat la gent reacciona i la gent es qüestiona moltes coses que fins ara no s'havia qüestionat. A nivell global, però també a Catalunya i a Espanya, hem de tenir clar que el canvi de societat no es limita a afegir coneixement a la societat industrial. Estem canviant de paradigma. I com a país ens hi hem d'adaptar i hem de saber què volem ser.

Quines són les nostres opcions?

Fa pocs dies vam fer un acte acadèmic en què Edward Hugh va ser molt clar: hem de decidir si volem ser Argentina o volem ser Finlàndia. Espanya, per tota una sèrie de factors polítics, econòmics i socials, s'encamina cap a Argentina. En canvi, Catalunya té moltes possibilitats d'anar cap a Finlàndia. Pensi que la nostra història està absolutament lligada a la modernitat i a la innovació!

Com podem evitar que Espanya ens porti a l'argentinització?

Hem de deixar de banda els diagnòstics, les queixes i la resignació. Catalunya ha passat per moments en què, sense tenir les llibertats nacionals garantides, ha estat altament innovadora i creativa i ha aconseguit situar-se a l'avantguarda, no només d'Espanya, sinó també d'Europa. La Mancomunitat n'és un exemple. Catalunya, sense recursos naturals, només amb la voluntat i la capacitat emprenedora de la seva gent, va ser capdavantera en la transició de la societat agrària a la societat industrial. Ara ho podem tornar a aconseguir!

¿Els sotracs polítics actuals poden generar frustració?

Depèn de nosaltres. I és per això que confio en la societat civil. Ramon Trias Fargas va dir que seríem independents perquè ens hi obligarien les circumstàncies.

Ara ens hi obliguen?

Sí. I el que diu Edward Hugh és fonamental: què volem ser? Jo vull ser Finlàndia i no Argentina. I estic convençuda que un percentatge altíssim dels ciutadans del país també ho volen.

Vet aquí l'independentisme pragmàtic. Ferran Mascarell ho formula afirmant que l'Estat ha de ser artífex de benestar i no pas de malestar.

Aquesta és la clau.

¿L'Estat espanyol, entès com a administració pública, esdevé un obstacle per al nostre potencial econòmic?

Sí, però també hem de fer autocrítica. Hem de fixar, d'una vegada per totes, les nostres prioritats. Si volem fer un canvi de model i volem ser competitius, si volem superar la crisi dels mercats, la crisi de la competitivitat i també la crisi institucional, hem de posar al centre de les seves prioritats l'educació i la recerca.

A Espanya s'ha reduït la dotació en recerca.

I quan la dotació en recerca es redueix a Espanya, també es redueix a Catalunya, però no tinc clar que hàgim de donar únicament la culpa a Espanya. Perquè si posem al centre de les nostres prioritats l'educació i la recerca, és perquè sabem quin país volem, i aquesta és la qüestió clau: quin país volem que sigui Catalunya?

No ho sabem?

No. Els pressupostos haurien de ser un indicador de quin país volem.

Què li diuen, els pressupostos?

Em diuen que no volem un país intensiu en coneixement.

Això és la mort?

Això és anar cap a Argentina i no cap a Finlàndia. La UE, malgrat els Estats, ha optat per no disminuir sinó augmentar els pressupostos en recerca en un 12%. Una dotació molt semblant a la dels EUA: Obama, ja en el seu discurs inicial, va dir que si els EUA volien ser competitius, havien d'apostar per l'educació.

¿El futur depèn del coneixement vehiculat a través de les noves tecnologies?

A Catalunya i a tot el món. De coneixement n'hi ha hagut sempre, però les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) l'han fet accessible. Això és una revolució, equivalent a la que va suposar la impremta en el seu moment.

Què ofereixen les noves tecnologies per superar la crisi?

Si aprofitem els beneficis econòmics de la xarxa, ens en sortirem. La xarxa és fonamental per a la internacionalització de l'economia: el nostre mercat ja no és Espanya, sinó tot el món. I la xarxa també implica un canvi de valors, diferents dels de fa trenta anys. Xarxa és col·laboració, cooperació, transversalitat, democratització en el sentit ampli de la paraula, i no jerarquia.

¿La xarxa ha de ser un antídot contra la fragmentació social?

Ho ha de ser. Facilita l'accés a l'educació i permet noves organitzacions del treball. Fixi's que a l'inici de les TIC es parlava molt de la divisòria digital: no existeix! Amb Manuel Castells vam dirigir el Projecte Internet Catalunya a la cerca d'aquesta divisòria social i vam concloure que l'única divisòria és generacional. Jo mateixa vaig fer cerca sobre el terreny. I al Raval, ja al 2002 i al 2003, la immigració llatina, bengalí i subsahariana mostrava els seus fills a través de les webcams dels locutoris. Feien un ús comunitari d'internet! I això vol dir que als països d'origen d'aquests immigrants, al Marroc, a l'Amèrica Llatina o a l'Àfrica subsahariana, també tenien accés, ja en aquells anys, a internet! No existeix la divisòria econòmica. El que tenim és un canvi generacional: els joves, avui, tenen uns valors molts semblants als del pensament llibertari de Kropotkin: col·laboració i cooperació.

Sumem a la crisi econòmica una revolució cultural. Quina societat tindrem?

La societat depèn del que nosaltres siguem capaços de construir. El problema, per tant, sorgeix quan no sabem què volem construir. Durant la Transició, el nostre anhel era Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia, i a partir d'això vam ser capaços de construir un consens amb una base compartida, comuna. Avui, o som capaços de començar a construir el país amb les escletxes de sobirania que tenim, o no ens en sortirem. Fins i tot li diria que potser hauria valgut més que ens haguéssim esmerçat a buscar escletxes de sobirania i aprofitar-les en lloc d'afrontar un procés tan desgastador com la reforma de l'Estatut. Recordi el cas de TV3: durant molt de temps vam ser alegals, però ningú es va a atrevir a tallar-ne la connexió.

Josep M. Bricall s'expressava en termes similars fa pocs dies.

Negociar amb Madrid ens és molt còmode, però seria molt més efectiu que dediquéssim la nostra passió i esforços a construir la Catalunya que volem.

¿El nostre gran error ha estat no construir una administració eficient, com em va dir Bricall?

Exactament. Durant la tramitació de la llei de l'administració pública a Catalunya vaig fer un informe en què vaig demostrar que teníem enormes possibilitats per innovar: podríem haver construït una administració diferent de l'espanyola, molt més flexible i eficient. Però vam optar per copiar els vicis de l'administració espanyola.

Som un país emprenedor i dinàmic, però ¿copiem els vicis de l'administració pública espanyola?

També hem sabut tirar endavant iniciatives innovadores, com ha estat la UOC. La nostra diferència és la nostra excel·lència. I li poso l'exemple de la nostra universitat: hem hagut de ser altament innovadors, a vegades ens hem equivocat, evidentment, però ens n'hem sortit! El 1994 vam ser capaços de pensar que una universitat per internet era possible. Això ens va obligar a repensar el model educatiu i a innovar. Diferenciació vol dir innovació: a Catalunya hem d'innovar.

¿La construcció nacional passa per la innovació?

Segur. I l'hi dic amb tota contundència: o innovem en el tipus de societat que volem o no anirem pel camí òptim.

L'administració pública catalana afavoreix avui la innovació?

No tenim el control sobre els nostres propis recursos i per tant hem d'administrar el que tenim, insuficient, com podem. Tot i que encara que els nostres recursos siguin pocs després de contribuir a Espanya, i malgrat que Espanya aposti per ser Argentina, tenim la capacitat per decidir quines són les nostres prioritats i podem aspirar a ser Finlàndia.

Catalunya i societat xarxa: hem assimilat bé aquesta revolució cultural?

És una qüestió generacional i depèn dels sectors. Tenim avantatges com són el nostre tamany, la posició estratègica al mapa, la condició de societat oberta i inclusiva que ha sabut fer de la immigració un valor. Però tenim una estructura empresarial, de microempresa, que encara utilitza poc les TIC: amb els nostres potencials, si aquestes empreses empressin les TIC, podríem fer un salt endavant. Encara no som una societat xarxa, però tenim condicions per convertir-nos en un node de la societat xarxa. Podem ser node de l'Euroregió, del sud del Mediterrani, però ens hi hem de posar: deixem els discursos de banda i pensem com podem utilitzar l'aeroport i el port per avançar. Enlloc de perdre el temps viatjant a Madrid i definint-nos, li insisteixo que hem d'aprofitar les escletxes de sobirania que tenim per començar a construir el nostre país.

La crisi econòmica, política i de relacions amb l'Estat fa més urgent que mai aquest enfocament?

Sens dubte. Els ciutadans hem de fer activisme civil, aquesta és la nostra gran esperança. I després de la manifestació del dia 10 de juliol soc altament optimista sobre les nostres possibilitats. Va ser una manifestació absolutament transversal, d'orígens, edat, lingüística...

Malgrat Espanya, Catalunya serà Finlàndia?

Certament, malgrat el que faci Espanya, Catalunya serà Finlàndia. Però només ho serà si hi aspira. Perquè si ens limitem al peix al cove, el nostre futur és Argentina. Per ser Finlàndia, hem de tenir un model clar i hem de començar a construir i aprofitar molt més del que hem fet fins ara les escletxes de sobirania. Els moments de gran creativitat de Catalunya, com va ser la Mancomunitat, han estat quan Catalunya ha tirat endavant i ha pres la iniciativa malgrat els entrebancs que li ha posat l'Estat. Esclar que tenir un estat propi ens facilitaria les coses, però mentre no en tinguem, és tant o més indispensable articular un projecte de país a llarg termini. Hem de saber cap on anem.

¿El nostre futur passa per aprofundir en la nostra diferència?

Passa per potenciar la nostra creativitat, esperit emprenedor, i per potenciar els nostres recursos naturals, que són les persones: l'educació és fonamental. Perquè tant a Espanya com a Catalunya s'ha d'adaptar l'educació als nous temps: les metodologies i les estructures educatives s'han d'adaptar a la societat del coneixement. El poder de les TIC no és que totes les escoles tinguin una aula d'informàtica, les TIC han d'impregnar tot el procés d'aprenentatge. Estem vivint un canvi cultural, un canvi de valors.

Catalunya farà aquest canvi cultural?

Hem d'acceptar que el món ha canviat i hem de pensar com podem aprofitar en positiu aquest canvi: ens hi hem d'adaptar. La clau és fixar-nos en l'habitació dels nostres fills, en la seva forma d'accedir als mitjans de comunicació, de comunicar-se, de relacionar-se. Tenim potencial i prou escletxes de sobirania per ser el que nosaltres vulguem. I tenim una societat civil molt viva i activa per empènyer els nostres líders a prendre decisions.

Federalisme, encara?

2010-07-09T18:01:00.004+02:00

Sempre he estat federalista. Sempre he defensat l'Espanya plural. Sempre he advocat per l'entesa entre els diferents pobles d'Espanya. Però avui, assabentant-me amb comptagotes de la sentència íntegra del TC em plantejo si encara hi ha marge per aquest somni federal. Acabaré per pensar que des d'Espanya, des del PP, i des d'una bona part del PSOE, volen que tots, TOTS, esdevinguem independentistes. I a fe de bé que ho estan aconseguint.

Dissabte manifestació, i diumenge, sí, vull que guanyi Espanya

2010-07-08T13:23:00.004+02:00

Encara que sembli contradictori, i tal com he dit avui a Els Matins de TV3, dissabte, com qualsevol altra catalana, catalanista de convicció, aniré a la manifestació i l'endemà diumenge miraré la final del Mundial, amb el desig que guanyi la selecció espanyola.

Sóc catalanista, en efecte. Sento un catalanisme que si es demostra que l'Espanya plural és absolutament impossible, possiblement derivarà en un indepentisme racional, oposat al visceral que representen alguns dels frikis d'aquest país.

Amb tot, vull que guanyi Espanya la final. Per múltiples raons que no enumeraré perquè no em vull justificar. Si les voleu escoltar, i ja que e-noticies ha tingut l'amabilitat de convertir unes declaracions meves en notícia, aquí teniu un link ben aclaridor.

http://comunicacio.e-noticies.cat/em-sap-greu-que-ens-justifiquem-per-voler-que-guanyi-espanya-42582.html

Revolució, avui (Publicat a l'AVUI)

2010-06-20T15:44:00.001+02:00

A partir dels anys 50, la socialdemocràcia va regalar a Europa una etapa inoblidable: els 30 anys gloriosos. Va ser la revolució socialdemòcrata. Mai com en aquell període es va combinar igualtat i llibertat; mai com en aquell període la política va domesticar els mercats, limitant-ne els excessos inherents. L'historiador britànic Tony Judt ha escrit que “en molts aspectes, el consens socialdemòcrata ha significat el progrés més gran que s'ha vist fins ara a la història. Mai abans tanta gent va tenir tantes oportunitats a la vida”. Té tota la raó. Tanmateix, a principis dels anys 80, una altra revolució, la conservadora, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a ariets, va optar per la tabula rasa,, destruint els fonaments anteriors. Avui, amb el neoliberalisme fracassat, com certifica Narcís Serra, la socialdemocràcia té l'obligació de tornar a esdevenir central. Però s'ha d'actualitzar, perquè allò que era vàlid fa 60 anys, avui és obsolet. Aquesta és, avui, la revolució pendent.

Entrevista a Narcís Serra a l'Economia a examen (AVUI)

2010-06-20T15:39:00.004+02:00

“Merkel empeny Europa cap a l'estancament”

Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.

El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.

¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.

La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.

L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.

¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.

Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.

Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.

Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.

Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.

Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.

L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.

Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.

Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.

Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.

La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!

Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.

Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.

És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.

El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!

L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.

Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.

¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.

Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.

El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.

En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.

I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.

Trobada i entrevista amb Daniel Cohn-Bendit

2010-05-19T18:16:00.004+02:00

Si hi ha algun lider polític a Europa que es cregui precisament això, Europa, és Daniel Cohn-Bendit. Divendres passat vaig trobar-me amb ell i vaig aprofitar per entrevistar-la. Aquest n'és el resultat.

"Els partits han mort: no creen noves formes de pensar "

CONVICCÓ · "Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o Espanya"

FUTUR · "Ens cal més integració política i fiscal, amb un pressupost comunitari més gran i l'emissió d'eurobons"

IDEES · "L'esquerra té sobre el creixement econòmic la mateixa perspectiva que la dreta"

Va ser i és la cara visible del Maig del 68. Avui és el líder d'Europa Ecologia, el moviment verd que a les europees franceses va empatar en vots amb els socialistes. En un alto de la presentació a Barcelona del seu nou llibre, ¿Qué hacer? Pequeño tratado de imaginación política (RBA), Dani el Roig, ara Dani el Verd, va conversar amb l'AVUI.

Europa és a l'epicentre de les turbulències financeres mundials. ¿La creació del fons d'estabilització per protegir la zona euro és una bona notícia per als ciutadans del continent?

Tot i que encara no podem saber si serà una bona solució, el fons d'estabilització va en la bona direcció: la idea de la solidaritat europea ha prevalgut i els líders europeus s'han adonat finalment que per fer front a la crisi era necessari articular una resposta única. És positiu però no és suficient: l'Eurogrup no s'ha pronunciat encara sobre la creació d'una taxa sobre les transaccions financeres internacionals ni tampoc sobre com gravar els grans beneficis de les grans multinacionals. I tampoc s'ha pensat com es poden obtenir ingressos addicionals. Els nostres líders han arribat a la conclusió que Europa ha d'afrontar la crisi sobre la base de la solidaritat, però no han decidit com ha de canviar Europa ni com farem les reformes necessàries perquè no tornem a patir el caos.

Què en pensa dels plans d'austeritat que estan adoptant els Estats?

L'austeritat és sempre un problema per a l'esquerra, si bé hem de gestionar millor els recursos públics. Dit això, és imprescindible crear noves vies d'ingressos per als pressupostos públics. I això passa inexcusablement per la taxació financera.

Vol una reforma fiscal de gran abast?

A banda de gravar les transaccions financeres també hem de fer que tributin els beneficis de les grans empreses i les stock options. I això s'hi ha d'afegir una reforma fiscal verda amb un impost sobre el carboni que canviï l'estructura fiscal actual.

¿És justificable que s'hagi ajudat el sector financer sense condicions ni càstigs i que, en canvi, els països hagin d'assumir greus costos socials?

Es fa difícil d'entendre, certament. Però és que encara no s'ha articulat una nova regulació bancària! És imprescindible fer-ho de seguida! Tot i que cal tenir clar que els problemes fiscals de Grècia no tenen res a veure amb els ajuts als bancs. El seu dèficit es deu, d'una banda, al comportament dels seus governs i, de l'altra, a la concepció que té la societat grega sobre els béns públics: ningú se'n responsabilitza i ningú vol pagar impostos! I un Estat no pot funcionar sota aquestes premisses.

Ha denunciat que Alemanya i França van condicionar els ajuts a Grècia al fet que els compressin armes. És cert?

El govern grec va tancar un contracte amb França i Alemanya per comprar vaixells i avions militars. I en la concessió dels ajuts de Grècia va quedar clar que quan el país hel·lè rebés els diners els hauria de destinar també a fer efectiu aquest contracte. És una bogeria! Els grecs han de retallar despesa social però en canvi han de mantenir la despesa militar a compte de França i Alemanya!

Vostè ha advocat per mantenir els plans d'estímul i en lloc d'això tenim durs plans d'austeritat. Com es poden minimitzar els costos socials?

No es poden evitar. El problema és que durant anys hem dit que necessitàvem un fons monetari europeu per garantir la solidaritat però també una inversió comunitària. Ara tindrem un fons de solidaritat que es protegirà d'una fallida però no tindrem encara un pressupost comunitari ni sabem quines inversions necessita Europa! Necessitem un pressupost comunitari més gran que l'actual i hem de tenir la capacitat d'emetre eurobons per obtenir diners europeus i poder fer les inversions europees imprescindibles sota un nou paradigma de creixement.

¿Alemanya ha canviat el xip d'una política que vostè ha qualificat de "nacionalista i estúpida"?

Alemanya va acceptar el fons de rescat perquè el perill era altíssim. I ara hem lluitar perquè el fons de rescat sigui el primer pas d'una Europa més integrada políticament i fiscalment i perquè s'aposti per una transformació ecològica.

¿El Tractat de Lisboa és suficient per fer aquest pas endavant?

El Tractat de Lisboa hi pot ajudar però no és suficient. El problema és que a Europa els Estats fan una interpretació del tractat a favor dels seus interessos nacionals i no pas a favor d'Europa. I això és un error! És imprescindible una aproximació europeista i no nacional al Tractat.

Jorge Semprún explica que Felipe González, després d'un Consell Europeu, li va dir que aquest havia estat "regular per a Espanya però molt bo per a Europa". ¿Tenim líders que pensin en el millor per a Europa i no només en el seu país?

L'afirmació de González és equivocada, perquè si el resultat d'una reunió és realment bo per a Europa, també és bo per a Espanya. Els alemanys sempre es queixen que són els que més aporten als pressupost europeu i ara no volien ni rescatar Grècia. Aquest plantejament és erroni: qui més es beneficia del mercat comú és Alemanya! Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o per a Espanya!

¿Creu que hi ha líders a Europa amb les seves conviccions europeistes?

Des de fa vint anys els Verds avisem que anem en una mala direcció i que cal canviar les coses...!

¿Els fets de les últimes setmanes ratifiquen que els mercats segueixen manant per sobre de la política?

Com li he dit, és imprescindible afrontar immediatament la regulació dels mercats! Pel que fa a la regulació bancària, és simptomàtic que tots els grups del Parlament Europeu hem fet una proposició comuna: tothom s'ha adonat que el mercat no pot funcionar sol!

¿Barroso i Van Rompuy atendran les seves demandes?

Van Rompuy ja treballa en aquesta direcció. I, a més, en el marc del Tractat de Lisboa, si el Parlament Europeu defensa una posició, té molta força per aconseguir que es converteixi en una nova directiva [llei]: la Comissió ja no ens pot ignorar!

Els Verds proposen un nou paradigma de creixement, el Green New Deal. ¿És aquest el camí que ha de seguir l'esquerra?

No sé què vol dir esquerra. Què és l'esquerra? Els socialdemòcrates? Els comunistes? Qui la representa? L'ecologisme proposa un nou paradigma que anomenem Green New Deal, que inclou una perspectiva verda sobre l'economia, la indústria, el consum... I aquest és un nou paradigma que qüestiona alhora la dreta i l'esquerra: l'esquerra pensa en el creixement des de la mateixa perspectiva que la dreta. L'únic que les diferencia és que l'esquerra vol redistribuir els guanys del creixement. El nostre problema no és només la distribució del creixement sinó la qualitat del creixement i fins i tot si és necessari el creixement.

¿S'equivoquen aquells que el qualifiquen de socialdemòcrata verd?

L'ecologisme és diferent de la socialdemocràcia tradicional! Els socialdemòcrates representen un paradigma vell sobre l'Estat, sobre els poders públics... Podem col·laborar-hi, però els ecologistes partim de premisses diferents.

¿El seu èxit a França és atribuïble a la formulació d'aquest nou paradigma?

Hem tingut èxit perquè hem fet aflorar una nova manera de pensar i això ha seduït la societat francesa. I ho hem aconseguit perquè apostem per l'autonomia de la política ecològica i perquè, tot i que col·laborem amb els socialistes, hem aconseguit canviar la seva perspectiva.

Per què s'ha obert aquesta bretxa entre els ciutadans i la política?

El problema és que els ciutadans ja no confien que els polítics ens puguem ocupar dels seus problemes ni tampoc creuen que podem afrontar la situació actual. Hem de demostrar que les nostres propostes estan vinculades també a una nova manera de fer política, cosa que permet un nou diàleg entre ciutadans i polítics. Nosaltres no hem de proposar uns programes als ciutadans. Nosaltres hem de debatre amb els ciutadans perquè aquests puguin influir en el nostre programa. Els partits polítics han mort! Els partits ja no tenen un funció pedagògica a la societat, ja no són capaços de crear noves formes de pensar.

Europa Ecologia és un partit polític?

Som una organització política, però no sé si ho podria qualificar de partit polític... Estem donant-hi voltes per trobar la definició exacta del nostre moviment i per saber on arribarem.

Com valora la presidència de la UE de Zapatero?

Amb el Tractat de Lisboa la presidència rotatòria no té ja sentit.

Sarkozy hauria estat més visible!

Potser hauria estat més visible, però no més efectiu.

Lukanikos, l'antisistema

2010-05-11T19:28:00.002+02:00

El perro 'antisistema'

'Lukánikos', un chucho callejero griego, cobra una insólita repercusión mediática.- El can, o uno parecido, aparece en fotos de disturbios en Atenas desde diciembre de 2008

M. A. SÁNCHEZ-VALLEJO (ENVIADA ESPECIAL) | Atenas 10/05/2010

Lo descubrió el periódico británico The Guardian. Bajo el título Kanelos, el perro griego manifestante, el diario publicó un amplio despliegue fotográfico sobre el curioso protagonismo de un cuadrúpedo mil razas, de tamaño medio y collar azul que acostumbra a enseñar los dientes a los hombres del MAT (antidisturbios) y no se arredra ni siquiera ante los botes de humo, en casi todas las manifestaciones que desde hace dos años sacuden el centro de Atenas. Sólo que Kanelos -en alusión al color de su pelaje- no atiende a ese nombre, sino al de Lukánikos (salchicha).

El reportaje del Guardian llamó la atención de otros medios de comunicación extranjeros, donde, todo hay que decirlo, Lukánikos, Luk para los amigos, chupa más cámara que en Grecia, pese a que hoy le dedica una página entera Ta Nea (centro-izquierda), un diario nada sospechoso de sensacionalismo. Tras el Guardian, se han fijado en Luk los diarios italianos Il Corriere della Sera y La Repubblica, el semanario estadounidense Newsweek, el periódico francés Libération, el canadiense Globe and Mail, o el sueco Aftonbladet.

La presencia de Luk en las manifestaciones -la mayoría de las veces pacíficas, pero con derivas violentas- no es de extrañar. El centro de Atenas está plagado de perros callejeros, absolutamente inofensivos, que pasan las horas tumbados a la bartola bajo un árbol o sobre el pavimento. Si el suelo es de mármol, mejor que mejor: por ejemplo, el de la explanada del Parlamento, en la plaza Sintagma. Así ocurre en invierno y en verano. Los griegos son amables con los animales -también con los miles de gatos diseminados por doquier- y siempre hay un alma generosa que les acerca las sobras de una taberna, o un poco de pienso de supermercado. El Ayuntamiento se encarga de vacunarlos y esterilizarlos, indicándolo con un collar azul para los machos y uno rojo para las hembras.

Pero lo de Lukánikos ha batido todos los récords. Aparte de su presencia en medios de comunicación internacionales, el perro, "la mascota de los griegos, el que siempre está en primera línea" -escribe Ta Nea-, ha saltado a la Red, donde protagoniza varios vídeos colgados en YouTube, tiene su propio blog y otros con entradas dedicadas al animal. También disfruta de sus propios grupos de amigos en Facebook. Riot Dog, una de las páginas dedicadas a él de esa red social, tiene cerca de 10.000 seguidores. Tiene otro, Kanellos, con cerca de 2.800 fans.

Este último nombre, utilizado por el Guardian era una referencia al perro de un grupo antisistema radicado en el barrio de Exarjia -la zona de marcha de Atenas, en el más amplio sentido de la palabra: desde refriegas con los antidisturbios a infinidad de bares y clubes-, donde murió en julio de 2008 a los 17 años de edad; todo un símbolo del movimiento antisistema, que también tiene su propio blog. Lukánikos, su sucesor, hizo su debú en el mundo radical en diciembre de ese año, en los disturbios que siguieron a la muerte del joven Alexis Grigorópulos, de 15 años, por un disparo de la policía. Hay cierta confusión mediática y cibernética, por lo que el mismo perro (por lo menos en apariencia) aparece en blogs y noticias bautizado tanto como Kanelos como Lukánikos.

El chucho le cogió afición a los gases lacrimógenos, al parecer, porque desde entonces no se ha perdido ninguna manifestación que tenga la bronca asegurada. Una nueva raza de manifestante, le llama hoy el diario Ta Nea. Aunque, a saber, entre las decenas de perros callejeros que hay en Atenas, cuántos clones tiene ahora mismo Lukánikos, o incluso el difunto Kanelos.

vegeu també:

http://rebeldog.tumblr.com/

Laporta lluita per la independència amb els "Grandes de España"

2010-05-10T13:26:00.004+02:00

Més enllà d'Unicef: Laporta fa negocis amb tirans

2010-05-10T12:10:00.004+02:00

Excel·lent reportage de John Carlin (9/5/2010, El País)

Laporta y la diva uzbeca

El presidente del Barcelona ha hecho negocios con la hija del presidente del régimen del país asiático y uno de los peores tiranos del mundo, donde existen la tortura y el esclavismo

A Joan Laporta, el presidente del FC Barcelona, le costaba creer que el señor sentado a su lado en la mesa iba en serio. Le había hablado de él unos días antes un conocido suyo turco, Bayram Tutumlu, en el palco del Camp Nou, el estadio del Barcelona. Tutumlu, agente de futbolistas, le había dicho que el señor, de nacionalidad uzbeca, representaba a una empresa potente que quería hacer negocios con el Barcelona. Laporta se interesó y Tutumlu organizó una comida en el Via Veneto, un lujoso restaurante en la zona alta de la capital catalana. Según Tutumlu, la primera reacción de Laporta cuando vio al empresario de Asia Central, vestido de manera poco elegante y con colores que desentonaban, fue el escepticismo. "Pero ¿es verdad que este tío tiene pasta?", le murmuraba al oído a Tutumlu en español, idioma que desconocía el uzbeco, Miraldil Djalalov.

La grata sorpresa para Laporta fue descubrir más tarde que sí tenía pasta. Djalalov era el hombre de paja de la más intrigante, atractiva y rica Gulnara Karimova, hija de Islam Karímov, presidente de Uzbekistán desde 1990, y dueña de un conglomerado uzbeco llamado Zeromax, registrado en Suiza, cuyas empresas operan en casi todas las esferas económicas de su país, entre ellas la minería, el transporte y la agricultura. Zeromax también controlaba el club de fútbol más fuerte de Uzbekistán, el FC Bunyodkor, conocido por los aficionados uzbecos como "el equipo de la hija del presidente".

La comida en el Via Veneto fue el 16 de mayo de 2008. En la segunda semana de agosto del mismo año Laporta hizo su primer viaje a Tashkent, la capital de Uzbekistán, donde fue recibido con honores de un jefe de Estado. En esta y en visitas posteriores al país asiático, su anfitriona fue Gulnara Karimova, autoproclamada "princesa de los uzbecos", una mujer con un currículo extraordinariamente amplio. Parte princesa Diana, parte Sarah Palin, parte chica Bond, parte Cruella de Vil, tiene 37 años, posee un doctorado en Ciencias Políticas y un máster de la Universidad de Harvard; diseña joyería para la casa suiza Chopard; tiene su propia marca de moda y de diseño, llamada Guli; participa en proyectos caritativos para el desarrollo de la mujer y de los jóvenes; es cantante de pop, papel en el que cambia su nombre por el de GooGoosha (en su página web, www.gulnarakarimova.com, se puede acceder a una versión suya de Bésame mucho con Julio Iglesias), se han publicado historias sobre ella en Vogue, Harper's y Hello!, se ha fotografiado junto a algunas de las personas más famosas del mundo (entre ellas Elton John y el ex presidente de Estados Unidos, Bill Clinton). A finales del año pasado, Karimova, la mujer de negocios (Zeromax es la empresa más diversificada y más grande de su país), fue nombrada por una revista de Ginebra una de las 10 mujeres más ricas de Suiza, país donde ejerce de embajadora de Uzbekistán ante la ONU, con una fortuna estimada en más (algunos dicen que mucho más) de quinientos millones de euros. En abril de este año presentó sus credenciales ante el rey de España como embajadora de su país en Madrid.

Karimova también ha sido descrita por la revista Foreign Policy, de Estados Unidos, como "una de las peores hijas del mundo". En un artículo sobre ella publicado en esta revista, un analista de Asia Central explicó: "Zeromax es esencialmente una de las fachadas detrás de la cual Gulnara Karimova continúa consolidando su control sobre todas las fuentes de ingresos de su país por cualquier medio que ella considere necesario".

El régimen que preside su padre es considerado por las principales organizaciones internacionales de derechos humanos como uno de los peores del mundo. Más allá de la tortura, el asesinato y la intimidación como herramientas institucionales de persuasión, con el fin de perpetuar el poder y la riqueza de la élite de Gobierno, lo que distingue a Uzbekistán es el abuso sistemático de los niños, millones de los cuales han sido obligados a trabajar como esclavos en la cosecha del algodón, principal fuente de ingresos del "atroz" "mafia estado" uzbeco, según la definición del último informe sobre el país de Human Rights Watch.

El presidente Laporta, que no ha querido contestar a las preguntas de EL PAÍS, aparentemente no tomó estas consideraciones en cuenta a la hora de firmar acuerdos millonarios a nombre del FC Barcelona con Gulnara Karimova, que tampoco ha contestado a preguntas de este diario, y su club de fútbol, el Bunyodkor. El club catalán, patrocinado por la agencia de Naciones Unidas para la defensa de los niños (Unicef), selló un acuerdo de hermandad con el Bunyodkor en aquella visita de Laporta a Tashkent en agosto de 2008. Pero el dinero va todo en una dirección. El Bunyodkor, financiado por las arcas de Zeromax, ha pagado cinco millones de euros al Barcelona a cambio de dos partidos amistosos con los equipos de fútbol de ambos clubes, uno de los cuales se disputó en enero de 2009 en Barcelona; el de vuelta, en Tashkent, sigue pendiente. Tres millones de euros más se ingresaron al Barcelona tras visitas hechas a Uzbekistán por tres jugadores del club -Messi, Puyol e Iniesta-, que participaron en campamentos con jugadores jóvenes del Bunyodkor.

El Barcelona es el único club extranjero que tiene vínculos comerciales con el equipo de Karimova, pero jugadores de otros clubes importantes europeos también han recibido grandes cantidades de dinero a cambio de bendecir con su presencia al Bunyodkor, entre ellos Cesc Fábregas del Arsenal de Londres y Cristiano Ronaldo (en diciembre del año pasado) del Real Madrid. Rivaldo, el jugador brasileño que jugó cinco años en el Barcelona, actualmente milita en las filas del Bunyodkor.

Entre otros famosos que han sido incapaces de resistir las tentaciones económicas de Karimova están los cantantes Julio Iglesias, Rod Stewart y Sting. Hubo un revuelo en la prensa británica cuando se supo a finales del año pasado que Sting, conocido -como el Barcelona- por sus asociaciones con causas humanitarias, había aceptado entre uno y dos millones de libras para cantar en Tashkent. "¿Por qué Sting está aceptando dinero de un dictador, a través de la hija del dictador?", preguntó The Guardian, perplejo también porque Sting había sugerido que el recital había sido patrocinado por Unicef, cosa que Unicef niega rotundamente.

¿Cómo es la dictadura uzbeca? Veronika Szente Goldston, experta en Asia Central de Human Rights Watch, declara: "Clasificamos a Uzbekistán entre los Gobiernos más represivos del mundo. Casi al mismo nivel que Birmania o Corea del Norte. Es un infierno para los derechos humanos". Especialmente notorio fue el caso de la ciudad de Andijan, en 2005, cuando una unidad motorizada de efectivos armados del Estado abrió fuego contra una multitud de manifestantes y mató a cientos de hombres, mujeres y niños. La comunidad internacional ha clamado por una investigación independiente internacional, pero a día de hoy el Gobierno se ha negado y no ha hecho nada, que se sepa, para esclarecer los hechos.

Una investigación que sí dio fruto, en 2002, fue un análisis forense de dos víctimas del régimen solicitado por la Embajada británica. La conclusión fue que los dos habían sido hervidos vivos. Más sistemática es la práctica de la tortura. Surat Ikramov, que encabeza el Initiative Group of Independent Human Rights Defenders de Uzbekistán, dice que la operatviniki, nombre coloquial para la policía del Estado, "ve la tortura como parte normal de su trabajo en un sistema cuyo objetivo es extraer confesiones y crear miedo entre la población".

Naciones Unidas y Amnesty International condenaron en informes publicados el año pasado "el persistente deterioro" de la situación de derechos humanos en Uzbekistán. El propio Departamento de Estado norteamericano, cuyos militares utilizan Uzbekistán como puente logístico para sus operaciones en Afganistán con la cooperación de la empresa de Gulnara Karimova, no ha podido evitar unirse al repudio general hacia el régimen uzbeco. En su más reciente informe sobre derechos humanos, el Departamento de Estado lamentó la situación en Asia Central en general, y en Uzbekistán muy en particular, señalando con especial énfasis el sistema estatal de trabajo forzado de niños en la industria del algodón.

Un informe a fondo (entre muchos) del Environmental Justice Foundation titulado Nación esclava cuenta que al menos un millón de niños, los más pequeños de 10 años, son anualmente sacados del colegio en septiembre por la policía y obligados a trabajar, como los esclavos del sur de Estados Unidos en el siglo XIX, en la cosecha del algodón. Es un trabajo muy duro y cada niño debe cumplir una cuota diaria en kilos. Muchos de ellos viven lejos de sus casas durante la cosecha, instalados en escuálidos campamentos. Malnutridos, muchos enferman. Las tierras son del Estado, cuyos jefes se llevan pingües beneficios. Uzbekistán es el tercer exportador de algodón del mundo e ingresa mil millones de euros anuales de las ventas de este producto, principalmente a Asia. (Varias grandes empresas de Occidente han boicoteado la compra de algodón uzbeco).

Andrew Stroehlein, experto en Uzbekistán del respetado think tank International Crisis Group, con base en Bruselas, dice que se trata de "un sistema masivo de explotación, casi seguro el ejemplo más grande de abuso sistemático de niños, dirigido por un Estado, en el mundo". Zeromax, según Stroehlein, es una de las empresas que se enriquece con el algodón, la fuente de más ingresos para el régimen uzbeco.

Entrevistas con personas en Estados Unidos, Reino Unido y Bélgica que conocen de primera mano las operaciones comerciales del régimen uzbeco, entre ellos empleados de Naciones Unidas y exiliados uzbecos que huyeron de su país temiendo por sus vidas, retrataron al presidente Islam Karímov como el capo di tutti capi de una mafia compuesta de unas veinte familias cuyo objetivo es robar todo lo que hay para robar a los 28 millones de habitantes de su país.

Craig Murray, el ex embajador británico que ordenó el examen post mórtem de las dos personas hervidas vivas y autor del libro Asesinato en Samarcanda, señala a Karimova como la encargada en el régimen de sacar de su país el dinero que "la cruel y rapaz familia Karímov exprime de su gente".

Gulnara Karimova es el brazo derecho de su padre. "Su control sobre Zeromax depende totalmente del apoyo del aparato estatal, todas cuyas agencias están a sus órdenes", explicó un exiliado uzbeco que conoce de cerca cómo funciona la macroempresa con la que tratan Joan Laporta y el FC Barcelona. "Todos saben, claro, que detrás está siempre su padre, y de esta manera ha construido su imperio. Es lista y astuta".

También, según una persona uzbeca que la conoce muy bien, es "caótica, temperamental y caprichosa: una niña malcriada que se enfurece si las cosas no salen exactamente como ella quiere". La furia de Karimova tiene su precio. Scott Horton, un abogado estadounidense que ha trabajado para el Banco Mundial en Uzbekistán, dice que las consecuencias de no sucumbir a los caprichos adquisitivos pueden ser nefastas. "Si te llega a percibir como un enemigo, la consecuencia es que se te criminaliza, te encarcelan, torturan e incluso matan".

En opinión de algunos analistas extranjeros, el objetivo de Karimova es suceder a su padre en la presidencia. Un uzbeco que la conoce muy bien discrepa: "Su plan es sacar todo el dinero que pueda de Uzbekistán y vivir una vida de glamour en Londres, Hollywood, Ginebra, Madrid y Barcelona".

Parte de la oferta de glamour consiste en asociarse con el club de fútbol más glamuroso de la tierra, el FC Barcelona, cuyo presidente no ha querido hablar a EL PAÍS de su relación con ella, pero, según fuentes cercanas a él en Barcelona, tienen una conexión "estrechísima". Por un lado, se han visto a menudo en, entre otros lugares, Tashkent, Barcelona, Ginebra y Milán, donde acudieron juntos a la Semana de la Moda en octubre del año pasado. Por otro, está el beneficio financiero que ha obtenido el Barcelona y Laporta de su acercamiento a la dudosa empresa que ella controla, Zeromax.

El bufete de abogados Laporta & Arbós actuó, como es conocido, a favor de Zeromax el año pasado en su intento de comprar el Real Club Deportivo Mallorca a comienzos de 2009. Laporta pretendió cobrar una comisión que, en caso de que se hubiera llevado a cabo la operación, le hubiera reportado unos cuatro millones de euros. La mediación de Laporta en este caso fue duramente criticada en los medios, y condujo a la renuncia de varios directivos del Barcelona, debido a la percepción de que se había aprovechado de su cargo como presidente del Barcelona con ánimo de lucro personal.

Bayram Tutumlu, que conoce a Laporta hace años y hace pocas semanas retiró una querella judicial contra él por supuesto incumplimiento de pago, dijo del presidente del Barcelona: "Está obsesionado por el dinero. Donde lo ve, aunque sea dentro de una piscina llena de tiburones, se tira".

El problema más grave que ven varios antiguos directivos del Barcelona, algunos de ellos asociados en su día con Laporta, es que ha lanzado el propio club a los tiburones; ha hecho un serio daño a la imagen del club al asociarlo fraternal y comercialmente con el Bunyodkor, la expresión futbolística del Estado mafioso y abusador de niños sobre el que la familia Karímov ejerce un control férreo. El FC Barcelona es admirado en todo el mundo no sólo por su fútbol, sino también por haber desdeñado las ofertas de grandes multinacionales y haber optado por lucir en su camiseta el nombre de Unicef, "la agencia de Naciones Unidas que tiene como objetivo garantizar el cumplimiento de los derechos de la infancia", según se define oficialmente.

En la página web del FC Barcelona se expresan sentimientos acordes con los que guían a Unicef. "El FC Barcelona es más que un club para muchas personas del resto del Estado español que vieron en el Barça un firme defensor de los derechos y las libertades democráticas... Hay que globalizar al Barça solidario y humanitario".

Gracias a la conexión entre Laporta y Karimova, la extensión de la globalización solidaria y humanitaria del Barcelona a un régimen que está en primera fila de los violadores de derechos humanos del mundo ha provocado la ira de todos aquellos que luchan para que la situación de Uzbekistán sea más conocida en el mundo, y que se meta presión internacional al régimen Karímov.

Craig Murray, el ex embajador británico en Uzbekistán, lo expresó así: "Estoy absolutamente horrorizado. Es como haberse asociado con Adolf Hitler para promover un equipo de fútbol en Berlín durante los años treinta. Realmente es asombroso, incluso en el mundo loco por el dinero del fútbol, que se tenga los ojos tan cerrados a la moralidad".

El cantante Sting se arrepintió, después de que la prensa cargara contra él, de su conexión uzbeca y reconoció que el presidente Karímov tenía una reputación "horripilante" en el terreno de los derechos humanos, declaración que provocó la furia de su amiga Karimova y condujo a la prohibición de sus canciones en las radios uzbecas.

Joan Laporta guarda silencio sobre su amistad y sus relaciones comerciales con el clan Karímov. Lo que sigue teniendo claro es el papel de su club como estandarte de los mejores valores humanos. En una entrevista con El Mundo en enero pasado, 16 meses después de que el régimen uzbeco le recibiera por primera vez con mucha pompa y gratitud, Laporta, que tiene aspiraciones políticas, declaró, sin la más mínima ironía: "El Barça encarna la épica que guía a la libertad a los pueblos sometidos".

Recordant Maria Mercè Marçal

2010-04-25T14:35:00.009+02:00

MARIA MERCÈ MARÇAL
(1952 - 1998)

Una de les seves antologies ha estat un dels tresors de Sant Jordi.

Divisa, sempre...

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

I Vuit de Març:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Agenda Sant Jordi

2010-04-22T18:13:00.005+02:00

Us torno a adjuntar l'agenda de la Diada de Sant Jordi:

9h: Tertúlia a Els Matins de TV3, a la carpa de la plaça Catalunya

11h: Esmorzar institucional Palau de Pedralbes

13-14h. Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Ona.

20-21h: Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Laie, davant de la Pedrera.

Us hi espero!

Diu Roberto Bolaño...

2010-04-21T20:28:00.004+02:00

Veo los esfuerzos y los sueños,
todos confundidos en un mismo
fracaso, y ese fracaso se
llama alegría
(Los detectives salvajes)

Estimada Itziar

2010-04-21T12:01:00.004+02:00

Itziar González, regidora de Ciutat Vella, va dimitir divendres. És, sense matisos, una molt mala notícia per al barri i per als que estimem la política. Itziar feia i seguirà fent, com a ciutadana, política de la bona, en majúscules, dialogant amb el ciutadà, trepitjant el territori. Ha estat, sense dubte, la millor regidora que ha tingut Ciutat Vella. De lluny. El seu successor i alhora predecessor, Carles Martí, n'ha d'aprendre molt d'Itziar. En tot cas, com a ciutadana, ciutatvellenca i ravalera, segueixo comptant amb tu, estimada Itziar.

Juli Capella, que fa tres anys va escriure un article premonitori, va dir que plegaries anticipadament. No t'han canviat, ets la mateixa dona combativa que van entrar a l'Ajuntament, i potser per això has hagut de plegar. Adjunto l'article que avui en Juli publica a El Periódico.

Querida Itziar de nuevo

Juli Capella

Hace tres años, te escribí premonitoriamente una carta en esta misma columna: «[… ] Auguro que no durarás mucho en el cargo. Hay dos motivos para pensarlo, el primero es que, constándome tu honestidad, no podrás resistir mucho tiempo la contradicción de dormir con el enemigo. Llegado un momento, tendrás cortapisas en tu cometido. Poco a poco, verás cómo no avanzas, y al final, harta, preferirás dejarlo. El otro es que directamente te echen».
Nunca sabremos qué razones han provocado tu salida como regidora de Ciutat Vella, da igual. En cualquier caso, tu incorporación como independiente en el ayuntamiento fue una buena noticia. Y pese al precipitado final, podemos hacer un balance positivo para la ciudad. Siempre es mejor atreverse a gestionar, que criticar desde la barrera. Y también fue valiente por parte del ayuntamiento incorporar a gente sin carnet como tú, aunque posteriormente te afiliases al PSC aduciendo coherencia. La brecha está abierta para siempre: una ciudad no se gobierna por un partido, sino por un equipo eficaz e ilusionado, que comparte un programa común. El matiz es importante. Pero, sobre todo, una ciudad, y con más razón un barrio, se comanda avanzando en la democracia participativa. Sin apriorismos, con ideas claras, pero sabiendo escuchar e interpretar, y por supuesto, explicar a los gestionados, que no somos tan tontos. Eso merecemos los barceloneses después de 30 años de democracia, avanzar un paso más con los políticos y dotarnos de otro tipo de gestión más cercana. Por eso, tu marcha, aunque pueda parecer una pérdida –y para ti, cierta frustración–, ha sido en realidad una batalla ganada, un paso adelante sin vuelta atrás. Porque quien conoce el diálogo, ya no admite el ordeno y mando, así como quien ha probado la democracia, ya no tragará con el totalitarismo. Más tienes, más te gusta, más quieres.
Sinceramente, lamento haber acertado en mi diagnóstico, ojalá me hubiese equivocado y estuviésemos más maduros. Gracias y suerte en tu nuevo camino. Por cierto, ¿corrompe el poder, te cambia? Tampoco esta vez espero respuesta.

El cafè de la República!

2010-04-13T19:32:00.002+02:00

Divendres, a partir de les 22,10h, Joan Barril m'entrevista per la publicació de L'economia a examen. Respostes a una crisi.

El link de l'entrevista:

http://www.catradio.cat/audio/431775/Mar-Jimenez

El delator de Vic

2010-04-13T18:13:00.006+02:00

Ahir dilluns, a primera hora de matí, vaig poder escoltar, en directe, al plató de Josep Cuní, com Josep Maria d'Abadal desgranava els seus arguments per justificar la decisió de delatar els immgrants sense papers. En vaig extreure les següents conclusions:

En Vila d'Abadal té una preocupació, i aquesta no és la immigració. La seva preocupació es diu Josep Anglada, i no pas per l'ideari xenòfob del president de la Plataforma per Catalunya, sinó perquè li pugui restar vots a les properes eleccions municipals.
El padró és indispensable per conèixer la composició demogràfica d'un municipi i calcular-ne les necessitats de despesa associades a la prestació de serveis bàsics. Si el padró no és exacte, no es podrà conèixer quines són aquestes necessitats. I el padró no serà exacte si els immigrants sense papers no s'hi inscriuen per por a ser denunciats.
L'advocacia de l'Estat va impedir que l'Ajuntament de Vic tirés endavant la decisió de no empadronar els immgrants sense papers. Ara Vila d'Abadal ho vol aconseguir per la via de la intimidació.
Visc al Raval. Conec de primera mà la immigració. I els problemes que s'en deriven, sobretot quan immigració va lligada amb exclusió social, no es solucionen amb la delació.
Iolanda Pineda vs. Josep M. Vila d'Abadal. Mentre l'alcaldessa de Salt afronta els problemes associats a la immigració amb demandes poc bonistes, com voldrien dir alguns, com un enduriment del codi penal pels multireincidents o la petició més fons i instruments, Vila d'Abadal es centra en la delació. ¿És que a Vic no hi ha problemes amb la multireincidència o escassetat de recursos, que en Vila d'Abadal només reclama públicament el seu dret a erigir-se en delator?
Indiscutiblement, el meu model és el de Iolanda Pineda. I és clar, el del Raval.

M'entrevisten a l'Avui: “Ha arribat l’hora de fer política i aplicar el lideratge contra la crisi”

2010-04-06T10:51:00.003+02:00

Ha entrevistat el bo i millor dels experts en economia. Per la seva gravadora hi han passat acadèmics prominents com Josep Oliver, Guillem López-Casasnovas o Xavier Vives; empresaris de prestigi com Salvador Alemany; sindicalistes de primera línia com Joan Coscubiela, i fins i tot polítics d’alt rang com Josep Piqué o el conseller Antoni Castells. La periodista de l’AVUI en publica un recull, que inclou les versions íntegres de les entrevistes, a L’economia a examen. Respostes a una crisi, que es presenta demà a Barcelona. El resultat: un extens manual de receptes lúcides.

Llegint aquest planter d’experts es pot dir que fa anys que vivim en un país ben dotat de diagnòstics però deficitari en la gestió.
Recordo haver escoltat Joan Oliver avisant del que passaria al voltant del 2001 o el 2002. Era l’època en què Espanya “anava bé”. I es va desaprofitar l’ocasió per construir un país molt més fort perquè va faltar el valor per fer les reformes.

Rato no va fer els deures, però Solbes tampoc...
Solbes va fer una bona gestió dels comptes, però part de l’èxit li venia pels ingressos d’un cicle exuberant fonamentat en bases poc sanes. L’FMI i l’OCDE ja van avisar que els incentius fiscals a la compra d’habitatge eren un perill però ningú es va atrevir a retirar-los. En canvi, hi va haver una subhasta irresponsable per veure qui rebaixava més els impostos. Era més fàcil que fer pedagogia sobre el destí del que es paga i fer la gent més exigent amb la qualitat dels serveis públics.

A la covardia cal afegir-hi el caïnisme entre ideologies. No és una actitud precisament constructiva amb el panorama actual.
Espanya necessita un sistema polític més madur, on la confrontació sigui constructiva. Tots els noms que apareixen al llibre, sense excepció, reclamen un pacte d’Estat. El govern no ha estat prou hàbil. El PP no fa propostes i espera que el govern es podreixi, però mentrestant s’està podrint el país. Potser guanyarà les eleccions, però tindrà un país en fallida.

Els entrevistats apunten moltes reformes urgents: fiscal, laboral, sanitària, energètica, pensions. ¿És lícit exigir sacrificis a col·lectius que no han generat el problema ni tan sols indirectament?
Evidentment els responsables de la crisi estan lluny dels quatre milions d’aturats que té Espanya. Però tenim aquests deures pendents. ¿Això passa per elevar l’edat de jubilació als 67? No ho sé. Potser sí que caldria ampliar els anys del còmput per la jubilació. En tot cas el govern no ha de ser presoner dels sindicats ni de la patronal. Si en certs casos s’estableixen copagaments per a determinats nivells de renda, potser algú no ho veurà bé, però si es garanteix la viabilitat del sistema, serà bo.

El llibre deixa un regust inquietant si es pensa en el futur...
Tots els experts amb qui he parlat reclamen un gran pacte d’Estat. Però en tot el temps que portem de crisi no hi ha hagut l’esperat acord PSOE-PP. No hi ha l’impuls de l’època dels Pactes de la Moncloa perquè totes les formacions assumeixin part del desgast polític. Per això reclamo ideologia i lideratge. Si l’oposició no posa fil a l’agulla, el govern central hauria de tirar pel dret i parlar amb sindicats i patronal. Si no es fan les reformes, es perdran les eleccions, i si es fan, potser també, però almenys els ciutadans tindran l’indici que hi ha un president capaç d’arremangar-se. Tinc la sensació que l’oposició espera que el govern mori ofegat en la crisi. Però no s’estarà ofegant un govern, sinó un país.

Nova York segons Enrique Vila-Matas

2010-03-31T13:14:00.003+02:00

- Oiga, sólo una pregunta, y usted disculpe, pero me mata la curiosidad...¿Y no podria ser feliz viviendo, por ejemplo, en Toro, en la provincia de Zamora?, pregunta el director de la oficina bancaria.
Queda pensativo Riba sólo unos segundos y finalmente emprendre el pedregoso camino zamorano de su respuesta. Lo hace con una voz deliberadamente suave, poética, antibancaria, vengativa respecto al espacio financiera en el que se encuentra.
-Es una difícil pregunta, pero se la contesto. Siempre he pensado que, cuando oscurece, todos necesitamos a alguien.
Silencio impresionante.
-Sin embargo- prosigue Riba-, tengo la impresión que en Nueva York, por ejemplo, si oscurece y no tenemos a nadie, siempre puede resultar menos dramática la soledad que en Toro o Benavente. ¿Me comprende ahora?

Extret de Dublinesca, d'Enrique Vila-Matas

Diu...

2010-03-30T21:05:00.002+02:00

...Stendhal: "pero es que mi alma es un fuego que padece si no arde"

...Camus: "no hay amor por la vida sin desesperación por la vida".

Primavera, mediterrani i Camus

2010-03-29T17:05:00.002+02:00

Una cita de Camus extreta de El revés y el derecho: "se dan en el mundo muchas injusticias, pero existe una de la que nunca se habla, y es la injusticia del clima. Durante mucho tiempo, fui, sin saberlo, de los que se aprovechaban de esa injusticia". Ja és primavera; som al mediterrani.

Roberto Bolaño i altres

2010-03-28T21:59:00.007+02:00

Algunes recomanacions de diumenge al vespre:

Tercer Reich, de Roberto Bolaño (acabada de publicar), a més d'evidentment Los detectives salvajes, la millor novela, per sobre de 2666, per iniciar-se al món de l'escriptor xilè.

Dublinesca, d'Enrique Vila-Matas, tot just encetada. De fet aquest breu apunt el deixo aquí per seguir amb la lectura. De fons, Variacions Golberg de Glenn Gould.

Yes, they can!

2010-03-22T18:26:00.002+01:00

Encara que a anys lluny de sistema sanitari europeu, més de 30 milions de persones, fins ara desprotegides, tindran cobertura amb la reforma d'Obama (i Pelosi)! Avui és un gran dia.

L'economia a examen. Respostes a una crisi, a les llibreries!

2010-03-19T19:31:00.004+01:00

Jo acuso el govern cubà

2010-03-18T20:47:00.000+01:00

Us passo l'enllaç http://orlandozapatatamayo.blogspot.com/ on podeu firmar per demanar l'alliberament dels presos polítics a Cuba. Jo ja he signat.

L'economia a examen, nou llibre!

2010-03-02T23:10:00.004+01:00

El proper 7 d'abril presento a l'Ateneu a les 19,30 un llibre que recull 20 de les entrevistes publicades a l'AVUI a la secció L'economia a examen, ara en la seva versió íntegra. Us hi espero!

"Autèntic Raval" a E-noticies

2010-01-25T12:30:00.004+01:00

Em connecto a e-noticies -tinc el costum matiner de repassar totes les portades de diaris- i hi veig unes fotos sota l'epígraf l'Autèntic Raval. Fàcil, molt fàcil, acostar-se una estoneta al Raval i fer fotos d'allò més degradat. Més complicat seria analitzar com un barri, que, amb un 40% d'immigració, no sense esforç, tira endavant i s'ha convertit en un punt de referència per a tots aquells que volen acostar-se al que seran les ciutats d'aquí a pocs anys. Entenc, però, que l'anàlisi de fons és incompatible amb determinats productes pseudo-periodístics.

Quina és la voluntat del fotògraf i sobretot del director Xavier Rius a l'hora de mostrar aquestes fotos? Dubto de la seva honesta voluntat de combatre l'exclusió social i pobresa que atien el barri (la ciutat i el país). Simplement, amb aquestes fotos, abonen el tòpic d'un barri degradat on, tinguem-ho en compte, els noiets de Sarrià, Pedralbes o Eixamnple baixen a emborratxar-se els caps de setemana, alleujant les seves urgències fisiològiques entre contenidors. Actituts que mai, MAI, adoptarien als seus barris d'origen.

Vol Xavier Rius contribuir a la dignificació del barri lluitant contra l'exclusió social? Benvingut seria a la causa. Tanmateix, molt em temo que amb aquestes fotos només preten sumar-se a la corrent d'opinió, basada en la ignorància i desconeixement, que aquest barri és zona d'alt risc, només apta per a prostitutes i traficants. Què fàcil és la demagògia a diariots digitals... Llàstima de periodisme.

El Evangelio segun San Marx (Article de José. A González Casanova a El Público)

2010-01-25T12:17:00.001+01:00

En este año se cumplirán 30 de la muerte física de Alfonso Comín, cristiano comunista y comunista en la Iglesia. Los nacidos a partir de 1980 es muy probable que no sepan de quién hablo y, casi seguro, no pueden imaginarse a qué me refiero. Les suena, sí, eso del cristianismo, fenómeno algo más antiguo que el comunismo. De este apenas, en cambio, han oído hablar: era, según parece, algo muy malo que ya pasó, como el nazismo. Tal vez vinculan lo cristiano con los dos últimos papas y el cardenal Rouco y, si es así, difícilmente se interesan por mensaje tan casposo. Si llegan a relacionar Iglesia y comunismo por lo que cuentan sus abuelos, los ven unidos en un odio recíproco. Pero si juntan lo vivo a lo pintado, ambos serían más de lo mismo: unos dogmas dictatoriales que, con la excusa de salvar a la Humanidad, cometieron (y aún cometen) inhumanidades sin cuento. ¿Ese tal Comín era, por cristiano y comunista, un inhumano dictador dogmático por partida
doble? Si el articulista va a hablarnos de él, será para cargárselo. ¿O no?

No. Comín no era eso, sino todo lo contrario. Creía firmemente (hoy no se cree con firmeza en casi nada) que ser cristiano tiene poco que ver con los ejemplos de una jerarquía eclesiástica como la actual. Y que ser comunista es justo al revés de lo que la gente cree. Se lo han hecho creer los antiguos dictadores de Moscú y sus jerifaltes satélites, así como los anticomunistas que defienden, hipócritas, el capitalismo en nombre del progreso y la libertad. El cristiano Comín estaba de acuerdo con Marx en que “la miseria religiosa es, por un lado, expresión de la miseria real”, pero mucho más coincidía en que “por otro lado, es la protesta contra la miseria real”. Eso le sirvió para combatir la ideología antirreligiosa de los partidos comunistas y de la Iglesia católica anticomunista. Jesús de Nazaret hubiera apoyado la revolución socialista que pretendía Marx porque coinciden en protestar contra la miseria que produce la explotación. Jesús expulsó a los mercaderes del templo, convertido, según él, en cueva de ladrones. Walter Benjamin decía que el capitalismo había sustituido el templo por el mercado. No es preciso fusilar a los capitalistas. Basta que devuelvan lo robado. Muchos movimientos campesinos y obreros enarbolaron la cruz cristiana en protesta frente a sus amos explotadores. El llamado “socialismo utópico” se inspiraba en ideales cristianos. El propio marxismo ha sido considerado una “herejía” cristiana. Pero lo es más la ideología del Vaticano. En cambio, las motivaciones éticas y humanistas de Jesús y de Marx eran idénticas en la práctica.

Cuando Alfonso Comín, sin perder su fe cristiana –más bien gracias a ella–, fundó en 1958 el FLP (Frente de Liberación Popular: el Felipe), lo hizo junto a marxistas desengañados del comunismo estalinista y de la socialdemocracia europea. El Felipe era laico y respetuoso con toda religión que defendiese el carácter sagrado de la persona humana, como es el verdadero mensaje evangélico. Diríase que aquellos jóvenes socialistas revolucionarios que luchaban contra el franquismo y el capitalismo en pro de una sociedad democrática, igualitaria y sin clases habían hecho la lectura, práctica y ejemplar, de un quinto evangelio: el Evangelio según San Marx. Pero, llegada la democracia, los comunistas no lograron el apoyo popular que merecían y los cristianos revolucionarios volvieron a las catacumbas. El sociólogo Salvador Giner, al hablar de la actual desmoralización de los españoles (en el triple sentido de inmoralidad, amoralidad y desánimo), pone como ejemplo el desinterés de los ciudadanos por la religión y la política, según múltiples encuestas. Y Giner acierta al concretar, en el caso español, estas dimensiones fundamentales del ser humano: la Iglesia católica y el Partido Comunista o sus herederos.

Sin embargo, Manolo Vázquez Montalbán escribió, a la muerte de Comín, que la relación cristiano-marxista no es un mero problema de conciencia para el creyente metido a revolucionario ni un simple debate académico. Es el resultado objetivo de un reto histórico: la coincidencia entre “las dos fuerzas ideológicas que pueden salvar al mundo de la barbarie irracionalista del capitalismo”. El recordado poeta y novelista, compañero de Comín en el FLP y después en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), lo consideraba “el animal más creíble y l’homme revolté más ambicioso de esperanza que he conocido”.

La esperanza era un principio revolucionario para el marxista “cálido” Ernst Bloch. ¿Cabe este principio, que es también virtud teologal, en la España de hoy, bombardeada como está su población por el raid capitalista?

Hace unos pocos años leí una carta al director de un diario que decía: “El reto de los comunistas cristianos es escapar del dogmatismo existente en el comunismo y en el cristianismo, y luchar por un sitio en ambos movimientos a la vez que luchamos por cambiar la sociedad, siguiendo los caminos que marcaron Jesucristo y Marx. Porque, al fin y al cabo, acaban por converger”. ¿Es un candoroso utópico quien escribió esa carta? Yo la suscribo en mi condición inalterable de marxista-cominista, como entusiasta lector de los Manuscritos económicos-filosóficos de un Marx humanista de 26 años que, dolido por la miseria real, protestaba de ella; y en fin, por compartir con Alfonso Comín su fe en la tierra, que para nosotros sigue siendo tenerla en el ser humano como un dios presente.

José A. González Casanova es catedrático de DerechoConstitucional y escritor

Catalunya ignora Aminetu

2009-12-13T16:09:00.002+01:00

Avui és dia de consultes populars sobre la independència. I avui també fa 28 dies que Aminetu Haidar està en vaga de fam. No pot tornar a El Aaiún. El govern marroquí, amb la complicitat del govern espanyol, la va expulsar. Ella s'hi ha rebelat. I fa gairebé un mes una vaga de fam per poder tornar a amb els seus fills, la seva mare, sense haver de demanar disculpes a Mohammed VI i renunciar a la seva identitat, la saharaui. Avui mitja Catalunya celebra consultes sobre la independència i mentrestant una dona està disposada a morir per la independència de la seva terra, per la dignitat del seu poble oprimit. I tanmateix, no he escoltat a cap dels promotors de les consultes referir-se a la lluita de Haidar i del poble saharaui. Què ens passa a Catalunya que només som capaços de mirar-nos el nostre melic. Una dona està lluitant per la llibertat del seu poble i cap dels resposables de la organització de les consultes s'ha referit a la lluita d'Aminetu contra els governs espanyol i marroquí. Ni, tampoc, és clar, es concentraran avui a les 18h a la plaça Sant Jaume. Tan difícil és solidaritzar-se amb una dona, com nosaltres, que lluita per la llibertat de la seva terra? Avui és dia de consultes populars sobre al independència. Avui fa 28 dies que Aminetu Haidar està en vaga de fam.

La dignitat de Catalunya (Editorial de 12 diaris catalans)

2009-11-26T17:04:00.001+01:00

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Barcelona, capital Raval

2009-10-04T12:26:00.001+02:00

Putes, drogues, robatoris. Aquests termes s'associen amb el Raval. Si bé també es podrien associar amb altres nuclis de Barcelona -exemple Millet- o fins i tot del món -can Berlusconi-. El que hi ha al barri, el meu barri, que, al seu torn, condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris, és pobresa. Les escenes difoses són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat. ¿Què és si no una noia nigeriana amorrada a la verga d'un adolescent anglès de cap de setmana a Barcelona? Perfecte metàfora del món d'avui.

Les imatges de la Boqueria o Petritxol són feridores perquè retraten fets que es poden trobar al barri. Els que hi vivim coneixem la realitat dels nostres carrers perquè hi passem cada dia -l'encreuament entre Sant Pau amb Robadors és un lloc de pas i no un plató per a rodes de premsa.

Els problemes del Raval tenen un origen inequívoc: la pobresa. Una pobresa que s'intenta pal·liar amb els menjadors socials que poblen el barri, però que alhora esdevenen factor d'atracció de nòmades europeus, molts d'ells alcohòlics. Menjadors socials que no s'obren a altres districtes d'aspecte més noble. Ens ho replantejarem?

El Raval és un barri que pateix els problemes derivats d'una societat esquinçada. És per això que més enllà de la policia, necessària, s'ha d'abandonar el discurs populista i apostar per polítiques a mig i llarg termini.

En efecte, el Raval té problemes. Però és sobretot un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències que m'omple d'orgull. La plaça del Macba és un mosaic on es creua gent de països, classe social i edats que difícilment compartirien espai públic en una altre barri o ciutat.

Vull ser mare. I voldré que els meus fills s'eduquin en aquest barri, on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que té bosses de pobresa que s'han d'eliminar ara. Abandoneu la demagògia electoral i lliurem-nos a una senzilla equació: policia, sí; cohesió social, sobretot; i Raval, per descomptat.

Entrevista a Mayte Martin, publicada a l'Avui

2009-09-10T12:11:00.001+02:00

"Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats"

Si a Joan Manuel Serrat se li diu el Noi del Poble-sec, Mayte Martín ben bé podria ser la noia d'aquest barri en el qual viu des de fa un munt d'anys i que ha vist néixer tants artistes. Aquest mes presenta un nou treball: alCANTARa MANUEL.

Porta més de 30 anys als escenaris.Què li ha donat la música?

Tot. A través de la música connecto amb la meva part melancòlica. M'agrada que la música em remogui aquesta part de mi, la tristesa, la melancolia...

Ha dit que la inspira més la tristesa que l'alegria.

Quan t'està passant alguna cosa forta a la vida és quan s'obren comportes de l'ànima. Comportes que estan molt endins i que és des d'on jo canto.

Quan era petita era molt tancada, però als deu anys, quan va pujar a un escenari, es va transformar. Es podria dir que es despulla emocionalment davant el públic.

Quan vaig pujar a l'escenari no em vaig transformar, em vaig trobar. Aquesta és la raó per la qual pujo a un escenari: despullar-me, poder mostrar-me com sóc i com sento.

Se sent vulnerable sent tan franca emocionalment?

No. Sóc una persona que no li costa mostrar-se davant de ningú. Confio molt en la gent i alhora tinc una intuïció molt forta per saber qui tinc al davant. Sempre, abans de desconfiar d'algú, hi confio.

Això no ho fa gaire gent.

És cert. Als concerts, a més, penso que si el públic ha vingut a disfrutar de mi és perquè connecten amb el que jo faig, cosa que vol dir que connecten amb mi a nivell humà.

L'escolten tant si canta flamenc com si canta boleros.

Tant és! A fi de comptes, el flamenc, els boleros o el que sigui que canti, són una excusa per pujar a l'escenari i despullar-me.

Ha tingut la llibertat per explorar tots els gèneres.

Me l'he pres. La llibertat s'agafa o es deixa. Tothom la pot prendre. I jo l'he presa.

Això té sempre un preu.

Per descomptat, però a mi em compensa. Potser una altra persona en les meves circumstàncies hauria girat cua, s'hauria fet enrere, però a mi el que m'importa és el camí. No faig les coses pensant en una finalitat determinada: quan preparo un disc disfruto de l'aventura, no penso en què he de fer per vendre més. I avui, en el món de la música, la majoria de productes són un pur artifici, neixen amb l'objectiu de convertir-se en un èxit de vendes. Si et despulles a l'escenari has de tenir alguna cosa sota la roba per ensenyar. I cal honestedat.

Va descobrir el flamenc pels discos del seu pare...

I el bolero pel meu germà.

Què tenen en comú aquests dos estils?

Res.

Com a mínim, Mayte Martín.

Sí [riu]. Francament no hi veig cap relació, cada música té el seu segell. Al final, el que fa que una música sigui o no interessant és qui la canta i com la canta.

En el seu últim treball, 'alCANTARa MANUEL', musica els poemes a Manuel Alcántara. D'on va sorgir la idea?

El director de la Biennal de Flamenco de Málaga, José Luis Ortiz Nuevo, em va encarregar musicar els poemes del malagueny Manuel Alcántara. Jo no el coneixia.

Gens?

Gens. Òbviament els vaig dir que abans d'acceptar la feina havia de llegir la seva poesia per veure si em commovia i era capaç de posar-hi música. I vaig descobrir una cosa increïble que em va arribar a emocionar tant! De seguida vaig dir que sí...

Ha dit que va "treure la música que els poemes portaven dins".

Així ho he sentit. Vaig llegir els poemes fins a saber-los de memòria i, a poc a poc, vaig anar trobant els seus paisatges sonors.

Amb el poema Manuel s'atreveix amb un tango.

Aquesta va ser l'últim poema que vaig musicar. De fet, va estar a punt de quedar-se sense entrar al disc.Vaig provar coses però no eren les encertades fins que un dia ho vaig tenir claríssim. Era un tango! La manera com estaven construïts els versos, les frases, les paraules...

És un poema punyent, parla de la mort i alhora la música l'omple de vida.

En tots els directes sempre és el que arriba més al públic.

Als poemes d'Alcántara la mort és molt present. Paradoxalment, el disc, finalment, es converteix en una oda a la vida.

És cert, una de les coses que més em van commoure de la poesia d e Manuel Alcántara és que parla molt de la mort, però ho fa també en clau d'alegria. Parla de la mort com si fos vida.

Parlem molt poc de la mort.

Probablement si en parléssim més tindríem més consciència de la vida.

Què va dir Alcántara quan va escoltar les cançons?

Li vaig mostrar la música el dia de l'estrena.

El dia de l'estrena? Tenia por de la seva reacció?

Mai gosaria fer res que no cregués honestament que sóc capaç de fer bé.

Aquesta honestedat ha fet que vostè expliqués sense problemes les seves relacions amb dones. En moltes entrevistes, en lloc de fixar-se en la música, titulen sobre aquest tema. La converteixen en abanderada...

Si alguna cosa no sóc és abanderada de res.

Precisament per això l'hi dic.

I encara menys d'aquest aspecte, com tampoc porto la bandera dels que tenim el cabell arrissat!

Quins projectes té ara sobre la taula?

Descansar. Vaig fer el disc d'Alcántara pràcticament alhora que treballava en De fuego i agua amb les germanes Labèque. Em van encarregar tots dos treballs gairebé alhora i va ser un esforç brutal. Amb tot, ara iniciaré la promoció d'alCANTARa MANUEL.

Defineix els concerts com "un plaer gairebé eròtic".

Ho són. Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats.

Estableix una relació amb cadascun dels que l'escolten? Als concerts demana que s'encenguin llums per mirar al públic...

Tinc una relació amb cadascú dels que m'escolten, i m'encanta mirar-los. S'estableix una relació molt maca. És molt plaent posar-se dins de l'ànima d'una persona a través del que estàs cantant. Quan canto sento aquesta connexió. Dalt de l'escenari em sento molt afortunada.

Manifestació l'11 de setembre

2009-08-18T21:17:00.002+02:00

L'article del President Maragall a l'Avui ha engegat el debat. Ens hem de manifestar en defensa de l'Estatut? Sí. Abans o després de la sentència del Tribunal Constituciona? Per començar, l'11 de setembre, tal com ha proposat Pasqual Maragall, hi hauria d'haver una manifestació solemne de tot el catalanisme, incloent govern, partits i societat civil i, evidentment, amb Maragall, Pujol, Barrera i Rigol al capdavant per reinvindicar l'Estatut que han refrendat els catalans. L'hem votat, l'hem aprovat i s'ha de respectar. Hem d'emetre un avís per a navegants: qualsevol modificació d'aquest Estatut suposarà un trencament, segurament irreperable, entre Catalunya i Espanya. La millor manera, una manifestació, institucional, de primer nivell, en defensa d'aquest Estatut. Ens hi juguem molt. No hem d'esperar als tempo polític i judicial que es marqui des de Madrid. L'11 de setembre, manifestació.

El Raval és viu

2009-08-17T12:10:00.004+02:00

Baralla mortal a Rambla del Raval amb Hospital. Patapum. Alguns ja tenen l'excusa per llançar més improperis contra el barri, punta de llança d'una afinada i estudiada campanya per erosinar la imatge de Barcelona i, de retruc, la de l'Ajuntament. El Raval té problemes. Sempre n'ha tingut. És viu. I si està treballant. Prou d'alarmisme. La diversitat de procedències dels seus habitants, l'alta densitat demogràfica, la pobresa, la proliferació de menjadors socials, que actuen com a iman dels indigents d'arreu d'Europa, són alguns dels molts problemes d'aquest barri. No es pot negar. S'hi ha de treballar. Ara bé, com diu Joan Subirats, la misèria que traspúa d'aquest barri no té res a envejar a les vergonyes d'altres barris de millor llinatge ("sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable") El Raval és viu. Sempre ho ha estat. Aquest és el seu gran actiu.

Entrevista a Pedro Nueno (Publicada a l'Avui)

2009-08-17T12:09:00.001+02:00

ENTREVISTA: L'economia, a examen (VI)

Pedro Nueno: "La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals"

ENTREVISTA amb el professor de l'IESE i president executiu de la China Europe International Business School (CEIBS)

Què significa per a Catalunya tenir dues de les escoles de negocis més importants del món?

Aquestes escoles van néixer perquè els empresaris tenien l'ambició de formar-se. Als anys 50, quan van sorgir aquestes escoles, no hi havia gaires iniciatives d'aquest tipus a Europa. Això diu molt del país i ven la imatge de tota la ciutat.

Vostè alerta d'una "creixent pèrdua de la imatge d'Espanya al món".

Teníem una bona imatge, però l'estem perdent.

També Catalunya i Barcelona?

També Catalunya i Barcelona estan perdent la seva bona imatge. Després de la Segona Guerra Mundial se'ns considerava una república bananera; posteriorment es va consumar el miracle espanyol, el país va rebre inversió estrangera, vam entrar a la Unió Europea. Però després s'ha iniciat un procés aliè a nosaltres: la transformació del món. Llatinoamèrica passa de ser una regió absolutament ignorada a consolidar-se amb economies importants com Brasil i Xile; a l'Àsia apareixen països com l'Índia o Xina, amb milers de milions de persones que comencen a tenir empreses importants...

Aquest procés enganxa Espanya amb el pas canviat.

Amb Llatinoamèrica, Espanya va reaccionar, amb empreses com Telefónica, el Santander, el BBVA o Repsol, que es van fer grans aprofitant aquesta oportunitat i sense haver de competir amb altres empreses europees.

Els països emergents han estat ignorats.

A la Xina no s'hi ha fet gaire cosa, a l'Índia menys, i al Japó tampoc. Hem de deixar de repetir: "Nosaltres vam ser, nosaltres vam tenir". La gent que avui compta al món és jove. I una persona que ara fa un màster, amb 25 o 30 anys a l'Índia, al Japó, a la Xina, no coneix la història d'Espanya.

Barcelona també és invisible?

Barcelona està al nivell d'Espanya, però té el Barça.

No n'hi ha prou! Què podem fer?

Atraure més empreses.

Com podem atraure empreses?

El primer que cal és sortir en el mapa.

Com?

Ens hauríem de posar d'acord els diferents territoris de l'Estat: si Astúries vol tenir un paper en el món, i Cantàbria, i Catalunya...

Barcelona ha tingut èxit sola.

Fins a un cert moment. Creiem que hem venut la marca Barcelona molt més del que realment hem fet. Si pensem en el món d'avui, hem de pensar en la gent jove. I la gent no recorda que la ciutat va ser olímpica!

Vostè el 2006 va dir: "Catalunya pot ser la base [d'aterratge] per a les noves economies industrials emergents". Ho ha estat?

No.

Hem perdut aquesta oportunitat?

Totalment encara no. Catalunya pot ser una bona base d'entrada a Europa per a economies com la Xina.

Això ja ho ha dit a les autoritats?

Ho dic des de fa molts anys. Miri, avui mateix he estat preparant un programa per a empresaris xinesos que visitaran Catalunya al novembre.

Què podem fer perquè obrin negocis a Catalunya?

Hem de saber vendre el país. El nostre repte és que marxin satisfets, que pensin que aquest és un lloc on es poden fer negocis. Vull que vegin que és una bona base per aterrar.

Com pot ajudar el sector públic a atraure aquests empresaris?

En aquest país no hi ha cap prioritat per atraure aquests empresaris. Només se'ls posa impediments burocràtics. M'he de fer un tip de gestionar paperassa perquè els xinesos puguin estudiar aquí!

Ha dit: "El que les empreses esperen de l'administració, aquesta no ho fa", què ha de fer?

S'han d'atendre les necessitats d'aquests empresaris. El que vol venir il·legalment ho té fàcil. En canvi, el que vol invertir aquí necessita permís de residència. El torturem! Això hauria de preocupar els governs, però ho ignoren.

La burocràcia frena els negocis?

La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals! Un indi ric, un rus ric o un xinès ric que vol fer el mateix que fa un americà o un anglès, comprar-se una casa al Mediterrani, ho té molt difícil.

D'aquí es deriva la mala imatge?

Hi ha empreses que han decidit fer marxa enrere en la seva idea d'instal·lar-se aquí perquè no podien aconseguir el visat per al gerent!

Estem comprometent el nostre futur amb la burocràcia?

Evidentment. Aquest és un dels elements que dificulten el nostre futur. Però n'hi ha d'altres.

Expliqui's.

La manca de capital risc. Cada dia rebo plans de negoci, però aconseguir diners per a un projecte és molt complicat. No tenim incentius fiscals ni per als emprenedors ni per als que els financen. Necessitem condicions fiscals més favorables per a la inversió en noves empreses.

La manca de liquiditat derivada de la crisi hi influeix?

Això ja passava abans de la crisi. Mai s'ha incentivat el capital risc.

Un altre problema és el dèficit infraestructural.

Esclar. L'aeroport hauria de tenir moltíssimes més connexions.

Spanair és una oportunitat?

Crec que sí.

I la T1?

La T1 està bé, pot tenir moltes més connexions amb el món. Això depèn de les companyies aèries i de l'aeroport. Ens interessa el màxim de vols i de diversificació possible.

No tenim la capacitat de decisió.

Si Madrid impulsés una descentralització adequada...

En aquests moments la predisposició no és tal: es menysté el Prat.

Aena s'hauria de convèncer que un aeroport de Barcelona fort seria bo per a Espanya.

Pensen el contrari!

Si és així, és greu.

Després de l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental res ha canviat.

Hem de negociar més, amb humilitat, intel·ligència i amb idees concretes.

El futur de Barcelona passa per esdevenir la Boston del Mediterrani?

Barcelona no podrà ser Boston. El que hem de fer és defensar tot el que tenim: Seat, Nissan... Hem de defensar la indústria que tenim aquí, la de l'alimentació, la química, la farmacèutica, l'automoció. Nosaltres no som la societat del coneixement.

Què som?

Som una societat industrial que pot evolucionar cap amunt. En totes aquestes empreses industrials s'hi pot afegir coneixement. El sector farmacèutic pot absorbir-ne; tenim una bona base hospitalària, que pot treballar amb universitats i empreses. Els sectors de coneixement al nostre país són tan petits que no hem de perdre el temps parlant de la societat del coneixement. El que donarà per viure als nostres fills és la societat industrial convencional, i el turisme.

Es pot tenir un pes important al món amb una societat industrial?

Sí. Nosaltres ho estem fent bé. Empreses com Seat o Nissan estan ben organitzades, tenen massa crítica.

Vostè diu que és més rendible fabricar un cotxe a Espanya que a l'Est.

En empreses grans com aquestes la mà d'obra és menys del 20% de tot el procés de fabricació d'un cotxe. Cal tenir tota una indústria al voltant que pugui especialitzar-se en coses, algunes de molt nivell tecnològic, com ara robòtica i software. Al voltant de Seat i Nissan tenim tota la infraestructura industrial, bona, competitiva i d'alt valor afegit. I tenim una bona logística, estem ben situats a Europa.

El cotxe del futur és l'elèctric.

Em fa la impressió, després de parlar amb el principal fabricant xinès de cotxes elèctrics, que el 2020 vendrem molts cotxes convencionals.

És assumible que el sistema tingui una crisi cada deu anys?

Per què no?

Les crisis tenen un cost altíssim?

Són negatives, però els cicles econòmics han existit sempre. Una economia sense crisis seria una economia planificada.

L'FMI ha tornat a reiterar que Espanya serà una de les últimes economies a sortir de la crisi. Què passa?

No sé per què la premsa internacional ens ataca. Però si no tenim una defensa davant d'aquests atacs...

Com podem defensar-nos?

Les nostres autoritats haurien de dir al món que nosaltres no estem pitjor i que els altres estan malament.

Qui té raó?, el 'Financial Times' o les autoritats que diuen que no estem tan malament?

Si nosaltres expliquéssim que les empreses van bé, que som competitius, la premsa internacional no tindria aquesta imatge. A vegades sembla com si els professionals de la comunicació, donant notícies negatives, queden millor que no pas donant notícies positives. Tenim molts motius per ser optimistes.

De BCN a Cat i l'Estatut (Article de Pasqual Maragall a l'Avui)

2009-08-09T16:29:00.001+02:00

Hi ha qui pensa que BCN és bona si la bossa sona. Doncs no: el turisme que ve és més aviat de classe mitjana –que per cert és la que ens convé: de classe baixa en tenim un munt i de classe alta no ens en cal perquè no surten al carrer, ni compren a les botigues–. Si compren quelcom és a les botigues de luxe del passeig de Gràcia, perquè amb la crisi el refugi dels calés són l’or, la plata i les joies. Barcelona gasta molt però cobra molt. Jo camino prou per la ciutat –cosa recomanable– i em faig un fart de veure estrangers i fins i tot, de vegades, de parlar amb ells en anglès (la nova lingua franca) o el que calgui. Pel carrer, amb els nacionals, estic entre agraït i cansat que em saludin preguntant-me com em trobo. En canvi, els estrangers poc que saben qui sóc. Però anem per feina.

Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 milions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser?

La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen.

Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i les Provincies. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer.

Entrevista a Antoni Abad (publicada a l'Avui)

2009-08-02T13:13:00.001+02:00

ENTREVISTA: L'economia, a examen (IV)

Antoni Abad: "L'objectiu és el concert econòmic"

ENTREVISTA al president de la Cecot, la patronal empresarial de Terrassa, des de l'any 2005

Quart examen a l'economia. De nou, la veu de l'empresa. Antoni Abad, president de Cecot, repassa la situació actual sense guardar-se cap cartutx.

Tots els funcionaris són ineficients?

En absolut. Però el marc legal de la funció pública exigeix poc al funcionari. El que no vol complir amb la seva feina, pot fer-ho.

En una entrevista a l'AVUI deia "No als funcionaris".

Aquest era el format de la sèrie d'entrevistes! És un no a una funció pública antiquada, sense incentius i que no pressioni el que defuig les seves obligacions. Hi ha moltes persones que tenen càrrega de treball extra perquè supleixen la feina d'altres...

¿La reforma de la funció pública és la més urgent?

Toca plantejar-la, però potser és la més complexa d'afrontar: caldria molt coratge polític...

Falta coratge polític?

La democràcia té dos perills: l'autoritarisme i la falta d'autoritat...

Manca autoritat?

Manca autoritat per afrontar temes cabdals i de transformació del país. Vivim en un cert clientelisme, en el qui dia passa, any empeny.

Vostè ha exigit la reforma laboral. Passa per l'acomiadament lliure?

Aquest discurs no l'hem fet mai. La reforma laboral és urgent: els últims quinze anys els preus de venda han permès amagar les ineficiències de tot tipus d'activitats econòmiques! En un moment en què s'han de fer ajustaments, no podem reestructurar les plantilles basant-nos en criteris professionals! Ho hem de fer basant-nos en un marc laboral que fa que les persones de més edat i les de menys antiguitat rebin. Això és fatal!

Vostè critica les prejubilacions.

Malgasten talent! Hem de buscar el millor equip per tirar endavant les empreses en moments de crisi. Si la nova economia d'aquest país ha de ser de més valor afegit, si volem una nova indústria, això passa per la gent més preparada -en molts casos la més jove- i per la gent més experimentada -la de més edat-. Aquesta és la millor barreja: joventut i veterania.

S'hauria d'abaratir l'acomiadament dels improductius.

Hauria de ser assumible en cost fer els ajustos prioritzant les capacitats de les persones per sobre de l'antiguitat. Avui molta antiguitat es tradueix en una indemnització molt cara!

Com concretaria aquesta reforma?

L'empresa ha de decidir quin és el seu millor equip. Ara no ho podem fer perquè el cost d'acomiadar gent de molta antiguitat és inassolible per a la majoria de pimes. Això ens força a fer ajustos en fals. Tenint en compte, a més, que si la gent es queda sense feina té l'Estat de benestar que li donarà un subsidi. En aquest sentit, és erroni que no s'aprofiti l'atur per enfortir els coneixements i fer una recerca activa de feina. Avui el sistema no incentiva a fer-ho! El discurs de fons és: "Tranquil, no t'has d'esforçar, que el pare protector Estat et subsidiarà". Això és molt nociu!

Quin ha de ser el rol de l'Estat?

El discurs de fons del president Zapatero és molt perniciós. Està enviant un missatge que tot s'arregla amb diner, i això és letal. Al país li convé un canvi d'actituds, de valors. El president hauria de dir que cadascú ha de fer un esforç de responsabilitat...

Zapatero fa de pare?

Diu al ciutadà que no es preocupi, que se'l subsidiarà, sense tenir en compte que els recursos són limitats...

La Cecot diu que el govern ha gastat massa en mesures de poca eficàcia...

Estem al capdavant de la UE en aturats i Zapatero diu que som el país que ha fet més esforç fiscal! Si mobilitzes més recursos que ningú i no obtens resultats, t'ho has de fer mirar! Amb més diàleg amb els empresaris s'hauria guanyat en eficiència...

Zapatero vol dialogar amb la CEOE...

S'ha enfadat! Els empresaris volem continuar a la taula, parlant, però no només sobre la rebaixa de les cotitzacions. Li hem dit que s'ha de transformar el país i això vol dir reformar la funció pública, el marc laboral i potenciar l'educació. Som el segon país de la OCDE amb més fracàs escolar!

Zapatero té prejudicis contra vostès?

Està una mica superat per la crisi i les seves conseqüències a Espanya. Amb tota la modèstia, li recomanaria que parli més amb els empresaris: som els primers que volem donar la volta a la situació. És increïble que no hi hagi un pacte entre govern i empresaris.

La Cecot reclama un augment de la competitivitat de l'economia. Com?

Competitivitat és productivitat, acompanyament a la internacionalització de les pimes i la innovació, que no només és en productes sinó també en processos, en gestió: hi ha dèficits evidents en la gestió de moltes pimes.

Vostès acudeixen a l'Estat "paternalista" perquè lideri el canvi...

No. Els empresaris volem que ens deixin fer i que ens acompanyin. Entre d'altres coses, reclamem una simplificació de la legislació...

Massa burocràcia.

No només. La simplificació també ha de passar per reduir un excés de legislació. La tasca dels Parlaments no ha de ser generar regulació: els correspon revisar i reduir-la.

Vostè va criticar l'Estatut titllant-lo de massa intervencionista.

Té un articulat massa llarg.

Va dir que "no reflecteix la capacitat emprenedora del país".

No la reflecteix. Cal deixar fer molt a les persones. Si Catalunya ha tirat endavant ha estat per les ganes d'emprendre de la seva gent. Això és el que hem d'animar. I l'Estatut ho fa poc. I, al capdavall, el gran problema de Catalunya és el seu finançament. L'objectiu és el concert econòmic, que responsabilitzaria tots els ciutadans de tots els territoris.

Vostès han estat dels pocs que no han aplaudit l'acord de finançament.

S'ha fet un pas endavant, s'obtindran més recursos i hi ha hagut un gran esforç del govern català, en especial del conseller Castells i del president Montilla. Ara l'adhesió incondicional al nou model passa perquè l'expliquin als ciutadans.

Això ja s'ha fet!

Només ens han donat xifres absolutes a tres anys vista! No tenim clar si es respectarà l'ordinalitat, com es reduirà el dèficit fiscal.

A banda del finançament, què cal fer per canviar el model productiu?

Un pacte d'Estat: les reformes estructurals no poden ser objecte de confrontació. I, a més, cal saber que no tot s'arregla amb diners. Cal, com li he dit, que es faci una pedagogia que subratlli valors clàssics com són el treballar en equip, l'esforç, el sacrifici i l'educació, que és cabdal per al futur dels nostres fills. Si no hi ha pacte d'Estat, serem els darrers a sortir de la crisi!

Ja hem tocat fons?

En absolut. La pendent, fa uns mesos, feia vertigen, i ara és molt més plana. Tocarem fons el 2010.

La liquiditat ha arribat a les pimes?

No, i aquesta setmana hi ha hagut un canvi al capdavant de l'ICO, amb el nomenament de Josep Maria Ayala, perquè fins ara no ha funcionat. L'ICO ha d'avalar el risc de les empreses, i no ho ha fet.

La Cecot critica que no es condicionessin les ajudes als bancs a la concessió de crèdit.

S'hauria d'haver ajudat el sistema financer a condició que es facilités liquiditat al sistema empresarial.

Vostè suspèn Zapatero en tot!

No...

Què ha fet bé, Zapatero?

[Dubta] En relació amb el sistema financer espanyol en general han donat uns ajuts que han anat bé. Ara: les mesures per ajudar l'economia no financera han fracassat. Tenim pendents tots els temes estructurals... El president ha d'exercir lideratge.

Zapatero no lidera?

Impulsa mesures que només són pegats, a curt termini! Li manca coratge polític per impulsar reformes!

Estant a Terrassa és inevitable parlar de la recent fusió de caixes, incloent-hi l'egarenca. Què en pensa?

La fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu és positiva. Han fet un pas transcendental des l'autonomia per assegurar el futur de les entitats, tenir una dimensió millor i més eficiència. Des del nostre punt de vista, si es reforcen financerament, ens hem de felicitar.

Jordi Gual augura que les fusions derivaran en entitats més solvents i eficients, ho comparteix?

Totalment. I també caldria que el sistema financer fes una gestió del risc diferent: fins ara ha estat molt garantista, però necessitem que posi per davant de les garanties els valors i el compromís amb els projectes.

Garantista! Les hipoteques han volat!

Mentre es finançaven hipoteques al 110 per cent, han sigut ortodoxos amb les empreses que no fem habitatge. Uns han pecat i ara paguem tots!

Vostè diu que, a banda de la crisi, hem d'examinar l'economia catalana.

El govern s'ha de conscienciar que l'economia és més industrial del que s'ha pensat: representa més del 50% del PIB i de l'ocupació!

Vostè rebutja que es doni la culpa al sistema capitalista.

Ha fallat el control. Aquesta ha estat una crisi de talent sense escrúpols. És dolent que la gent vulgui enriquir-se, vulgui fer empresa? No, si no seríem una societat morta. Però no podem permetre mai més la combinació de talent amb males arts.

Resposta de Joan Subirats a un desfortunat i ple de tòpics article de Patricia Gabancho sobre el Raval

2009-07-29T13:21:00.004+02:00

Superficies del Raval

JOAN SUBIRATS 28/07/2009

No es fácil describir una realidad social compleja. Y mucho menos si se hace con gafas de cristales oscuros o graduadas en contextos ajenos. Aparentemente, es más fácil analizar lo que ocurre en Pedralbes o en Les Corts que en el Raval o en Baró de Viver. Cuanto más homogéneo es un barrio, más fácil resulta el análisis. Y a pesar de ello, en cada uno de esos barrios hay mucha mierda, mucho brillo, muchos problemas y brillantes ejemplos de convivencia y solidaridad. He de reconocer que cuando se habla del Raval algo dentro de mí se activa. Es probable que a cualquiera que haya pasado los primeros veinte años de su vida en un sitio le suceda lo mismo. Y si además uno sigue vinculado a esa realidad de múltiples formas, más aún.

Todo ello viene a cuento de las abundantes noticias y crónicas que pretenden informarnos de los quebraderos que acongojan al céntrico barrio barcelonés. Un primer error es pensar que los males del Raval vienen de lo que hace o deja de hacer el Ayuntamiento. Un segundo error, más grave, es confundir lo que se ve con lo que realmente acontece. Y un tercer error, el peor, es imaginar que con dos charlas y cuatro ojeadas uno ya sabe lo que acontece y puede pontificar sobre ello. El Raval presenta los sarpullidos típicos de un espacio que se transforma sin cesar desde hace años, y que no admite recetas simplificadoras. No es un barrio ya domesticado, en el que sea más fácil encontrar Dolce & Gabbana que una botella de leche. Ni tampoco es un barrio homogéneamente hundido, a la espera de un plan de recuperación. No es un callejón sin salida, aunque los caminos a mejores destinos se hayan complicado. La encrucijada, la mezcla y la ambivalencia han sido siempre características del barrio. Benet i Jornet hablaba en Olors con ensoñación de Riera Alta 30, y yo no puedo sino rememorar mi Hospital 119, definitivamente derruido. Sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable. Dicho lo cual, me apunto a mejorar lo que se pueda, atendiendo a quienes llevan tiempo en el tema, y no escuchando sólo a quienes buscan un Raval que sólo ha existido cuando imaginaron que la Rambla del Raval era el inicio de la "normalización" comprada. Más allá de las diversas superficies, los problemas del Raval son los problemas de Barcelona unos minutos antes. La fuerza del Raval puede ser la fuerza de Barcelona. Sin un Raval con futuro no hay Barcelona de futuro.

Entrevista a Jordi Gual (Publicada a l'Avui)

2009-07-26T17:56:00.002+02:00

L'ECONOMIA A EXAMEN (III)

Jordi Gual: "El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern"

ENTREVISTA a l'economista en cap i subdirector general d'Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa

Jordi Gual, professor d'IESE i economista en cap de La Caixa, fa el tercer examen a l'economia. Avui el repàs serà global, no en va el servei d'estudis que dirigeix Gual fa un seguiment escrupolós de l'economia mundial i estatal.

Juliol del 2009: com evoluciona la crisi?

La crisi financera està en un procés gradual de normalització. Els mercats financers, la liquiditat i la solvència de la banca internacional mostren una gradual reducció de tensions i comencen a reflectir signes de recuperació...

S'ha recuperat la confiança?

S'està recuperant, però encara cal una intervenció forta de les autoritats dels EUA, de la zona euro i d'Anglaterra que doni suport als mercats de capitals. Cal evitar la complaença. S'ha de vigilar durant tot el 2009.

Miquel Valls diu que les empreses no noten l'augment de liquiditat...

Una crisi financera que té com a origen un excés de palanquejament provoca un procés posterior de reducció de l'endeutament i de moderació de la taxa de creixement del saldo de crèdit viu. Afortunadament, els Estats, amb la seva intervenció, ajuden a moderar el despalanquejament, fent més suau aquesta transició...

Quan es recuperarà l'economia real?

L'economia real encara s'està estabilitzant a la part baixa del cicle...

No ha tocat fons?

Als EUA sí, però no encara a la zona euro ni a Espanya. El segon semestre de l'any segurament aquestes economies tocaran fons.

Joan Trullén, en la línia de Krugman, preveu una crisi en forma de W...

Més aviat és una crisi en forma d'U. Perquè la crisi adoptés la tipologia de W implicaria que el 2010, quan ens estiguéssim recuperant, hi hauria una recaiguda, motivada pel fet que els mercats financers, temorosos que els dèficits públics estatals provoquin inflació, apugessin els tipus d'interès a llarg termini... És un escenari possible, però confio que l'enduriment futur de la política monetària sigui prou gradual i que s'adoptaran polítiques fiscals que aturaran l'augment dels dèficits públics...

Quin és l'escenari espanyol?

Durant el 2009 estarem a la part baixa de la crisi. L'any vinent, entre el primer i el segon trimestre del 2010, l'economia ja podria registrar taxes positives de creixement....

Vostè va alertar del perill que la crisi tingui, a Espanya, forma de L: una caiguda brusca seguida d'un llarg estancament. Encara és possible?

Perquè això no succeeixi és fonamental que els propers dotze mesos s'introdueixin els canvis que facin la nostra economia més competitiva...

Per què Espanya trigarà més a superar la crisi que molts països de la UE?

La desacceleració és més prolongada perquè tenim un factor, el boom de la construcció, que no s'ajusta fàcilment, sinó que té cicles molt llargs. Així com hi ha serveis i productes que es fan en poc temps, construir un habitatge requereix molt de temps, i la decisió de compra també s'adopta amb perspectives temporals llargues.

¿La construcció és el paradigma d'una economia de productivitat baixa?

No crec en els sectors com a referència d'anàlisi de la competitivitat, no hi ha sectors condemnats per endavant...

A la ment dels ciutadans, la construcció ha quedat mal parada...

Seria erroni! Hi ha una franja de la construcció i el sector immobiliari competitiu, que serà el que aguantarà la sotragada i que continuarà oferint serveis, aquí i a l'estranger.

Com s'augmenta la competitivitat?

L'arrel de la competitivitat és la capacitat de ser més productius i oferir un producte pel qual el client estigui disposat a pagar un preu més elevat. Hem d'enfortir els nostres factors productius de base...

Quins són aquests factors?

L'educació, l'educació i l'educació. El primer de tot és la capacitat del nostre factor humà, la creativitat, la facilitat per entendre les tecnologies més avançades...

No estem prou bé...

Hi ha avenços i la llei d'educació n'és un exemple perquè busca millorar la qualitat, l'exigència del nostre sistema i, a més, és fruit del consens...

La innovació també és crítica...

En recerca, el problema no és gastar més, sinó gastar bé. Els fons públics en innovació i en recerca han de ser per a grups que demostrin la seva competitivitat internacional.

Un altre sector crític és el financer. Aquesta setmana s'ha concretat la fusió de tres caixes d'estalvi. Quines derivades té per a l'economia?

El sector financer espanyol i català ha tingut una trajectòria d'alta eficiència i solvència. Però el període de tipus d'interès reals baixos ha provocat una expansió del crèdit i del sector un pèl excessiva. Per tant, és bo que les entitats, de manera lliure, acordin processos de consolidació quan això comporta millora de l'eficiència. S'ajusta el sector a les noves condicions de l'entorn econòmic.

Quin guany n'obtindran els ciutadans?

En els nivells que ens movem, a Catalunya i Espanya, on el nombre d'entitats financeres és elevat, les repercussions seran mínimes, l'impacte en la competència serà mínim. Les fusions garanteixen que en el nou entorn tindrem entitats solvents i eficients, cosa que vol dir millor servei i millor preu.

Vostè cita Churchill quan diu que és estrany "que el passat s'entengui tan poc i s'oblidi tan ràpidament". Quines lliçons hem d'extreure de la crisi?

Si un llegeix textos de principis del segle XX, veu com els humans sovint repetim els errors. I també en termes financers! És important impulsar una reforma de la regulació i de la supervisió financera internacional, enfortint-les en aquells punts que s'han demostrat febles. No immediatament, però tampoc s'ha de demorar gaire. És important que els països que han supervisat malament, com Anglaterra i els EUA, no millorin només la regulació sinó que també enforteixin la supervisió. En aquest sentit podem estar orgullosos, perquè Espanya té un entorn regulador i de supervisió que és exemple internacional.

Allò que deia Alan Greenspan: "S'ha de deixar que les bombolles creixin", no es tornarà a repetir...

Hi ha un debat important sobre aquesta qüestió, però els fets demostren que Greenspan es va equivocar...

Què diria Churchill que han d'aprendre Espanya i Catalunya?

La crisi ens ha agafat sense que haguéssim fet res malament en el sentit tàctic. A l'economia espanyola hi havia molt palanquejament, amb un dèficit per compte corrent del 10%, però aquest endeutament era resultat de la baixada dels tipus d'interès real en un context de lliure circulació de capitals... L'endeutament, a més, no només era per a l'habitatge: la taxa d'inversió de l'economia espanyola i catalana en relació al PIB els últims deu anys era quasi del 30%: aquesta és una taxa d'economia en desenvolupament! Es va fer el que les condicions de mercat indicaven que s'havia de fer.. I, a més, el boom s'ha adreçat a la inversió productiva i a la inversió en habitatge...!

Quina, és, doncs, la lliçó?

No hem tingut prou disciplina col·lectiva per aprofitar els anys del boom per fer reformes estratègiques en les qüestions de base, que són les que donen competitivitat a llarg termini. Tot i així, no ens hem de flagel·lar: en els últims anys la nostra economia ha convergit en renda per càpita amb la UE-27. Itàlia ha quedat per sota.

Zapatero vol fer els deures ara amb la llei d'economia sostenible...

El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern. Són les empreses, els ciutadans; és la llibertat que tinguin els ciutadans per iniciar noves empreses el que construeix un nou model productiu i no pas una declaració governamental.

Què ha de fer, doncs, el govern?

La llei ha de crear el marc perquè l'acció privada aflori.

Fa una setmana, Trullén deia que perquè Espanya se'n surti cal que es recuperi la indústria exportadora catalana, ho comparteix?

Sens dubte les exportacions catalanes, industrials i de serveis, han de ser l'arrencada de la recuperació. El nostre pes exportador a l'Estat és superior al pes del nostre PIB. Catalunya ha de jugar un paper fonamental en la recuperació de l'economia espanyola a partir del sector exterior.

Acabem amb filosofia econòmica. Es dóna per fet que en deu anys tornarem a tenir una crisi, això és sostenible?

De cicles n'hi haurà sempre, perquè hi ha components de diferents productes i serveis que consumim que són cíclics. La gran tasca que tenim és procurar que aquests cicles siguin al més suaus possible i, sobretot, evitar les exageracions, les crisis.

No és descartable un nou sotrac...

Segurament, perquè aquestes crisis estan provocades per la naturalesa humana... S'inventaran coses noves que acabaran provocant crisis, confiem que no tan agudes, d'aquí a quinze o vint anys... Tot i així, sóc optimista i s'ha de tenir en compte que l'actual recessió hauria estat una depressió si no haguéssim après de la depressió dels anys vint del segle passat: vam aprendre que quan hi ha un crac financer d'aquesta naturalesa hem d'injectar ràpidament molta liquiditat al sistema, i no treure-n'hi com es va fer aleshores; i segon, com que la demanda privada es retira, la demanda pública l'ha de suplir. El keynesianisme, entès així, és totalment vàlid. Tot això ho hem après del crac del 29, però la naturalesa humana té les seves febleses i no és descartable que ens porti a noves crisis en el futur.

La "gilipollez" (Publicat a l'Avui)

2009-07-12T18:42:00.002+02:00

Vet aquí la paraula triada pel president del PP basc, Antonio Basagoiti, per definir el que la Fiscalia Anticorrupció qualifica de delicte de suborn. Basagoiti, recorrent a la testosterona més hispànica, ha assegurat que l’acusació contra el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, és una “veritable gilipollez”. Envejable nivell per a un polític que amb els seus vots ha canviat la majoria al País Basc. A Portugal, aquell país veí que contemplem amb la condescendència del ric, el ja exministre d’Economia i Innovació Manuel Pinho acaba de dimitir perquè en un atac de testosterona –versió ibèrica occidental– va simular amb les mans unes banyes dedicades al portaveu dels comunistes, Bernardino Soares. El cap de govern, el socialista
José Sócrates, el va fulminar immediatament per una acció que de ben segur que al Congrés espanyol hauria estat celebrada amb cops de peu a l’honorable terra parlamentari. Però deixem-nos de comparacions, perquè si ens fixéssim també en les inventives de l’alcaldessa de València, batejada per Vicent Sanchis com a Rita l’Anxovera, ens esquinçaríem les vestidures. El més lamentable de la vulgaritat verbal dels líders populars no és només la frivolitat amb què es tracta el delicte en política, la que hauria de ser, per definició, una de les professions més nobles que puguin existir –la realitat, com sempre, és esquiva amb els ideals–. El drama és que amb aquest tipus de declaracions els populars atien allò que els va tan bé: la indiferència del ciutadà per la cosa pública. Ja ho advertia la setmana passada en una entrevista en aquestes pàgines Josep Maria Terricabres: el menyspreu cap a la política és una herència del franquisme. Al PP, no volen deixar de ser-ne alumnes avantatjats.

Barcelona entusiasma (publicat a l'Avui)

2009-07-11T16:08:00.002+02:00

Magnífica, sublim, bella, espectacular. Els mitjans de comunicació francesos s'han desfet en elogis amb la ciutat. Amb Barcelona. Aquesta Barcelona que sembla que per cortesia -vet aquí la paradoxa catalana- avui toca criticar. Si bé en els últims temps ha estat sotmesa a alguna operació de maquillatge més que discutible -l'Hotel Vela, ho vaig escriure la setmana passada, és una construcció que embruta el més preuat de la ciutat, el seu perfil-, Barcelona fascina.

Barcelona no està en decadència. Alguns no paren de proclamar-ho. Per monotonia verbal, per avorriment mental, per deixadesa intel·lectual. Però no, Barcelona bull. U2 posa la ciutat al centre del món iniciant la seva gira aquí, tal com va fer el 2001 Madonna amb Drowned World Tour o Bruce Springsteen el 1999. La Grande Boucle es cita a la ciutat. L'èxit és total. De ben segur que no haurem d'esperar 44 anys perquè l'onada groga torni a resseguir els nostres carrers. Bread & Butter diu adéu a Barcelona per tornar a l'entranyable Berlín -on no ha repetit l'eclosió mediterrània- i, tal com va com va dir el president del saló, Karl-Heinz Müller, la ciutat no ha plorat. The Brandery ha tancat la primera edició apuntant maneres.

Tanmateix, només sabem queixar-nos. Els assajos d'U2 fan massa soroll i destorben la son dels veïns de les Corts. El Tour col·lapsa la ciutat i, ai l'as!, hem de fer servir el transport públic dos dies! Vicky Cristina Barcelona és reduïda a una pel·liculeta i l'Oscar de Pe es viu com un èxit aliè. I, per acabar-ho d'adobar, ens lliurem a l'autoflagel·lació proclamant que la ciutat s'ha convertit en un parc temàtic.

Les Rambles, certament, viuen col·lapsades de turistes: 78 milions de visitants a l'any! Ara bé, si repassem els mapes de les grans ciutats trobarem exemples semblants, o, si m'apureu, pitjors: què és la Cinquena Avinguda si no una via comercial dedicada al turisme amb engendres pseudoarquitectònics encara més horrorosos que el Vela, com la Trump Tower? ¿I què me'n dieu d'Oxford Street a Londres? ¿I què en penseu de la lisboeta Rua Augusta?

Si George Steiner va dir que Europa és feta de cafès, Barcelona és feta de terrasses. Barcelona és el Macba i les seves nits d'estiu. És la plaça de les Palmeres de Sant Andreu. Barcelona són els entrepans del Quimet d'Horta. Barcelona és la genialitat de Cerdà. Barcelona, a mi, m'entusiasma.

El terrós de sucre (publicat a l'Avui)

2009-07-06T12:40:00.001+02:00

Ferran Mascarell té raó. Josep Ramoneda té raó. Xavier Rubert de Ventós té raó. Juan José López Burniol té raó. Jordi Sànchez té raó. Josep Maria Terricabras té raó. Cadascun d’ells, i molts d’altres intel·lectuals del país, a la seva manera, ha expressat una certesa indiscutible: la relació entre Catalunya i Espanya dissenyada a la Transició ja no és vàlida. S’ha fos com un terròs de sucre. Les solucions que cada un d’ells proposa són diverses, però no dispars. La situació actual, amb el reiterat incompliment de l’Estat, via finançament autonòmic, via traspassos angulars, és inacceptable. La invasió de competències que suposa el fons de rescat bancari, la supèrbia que denota anunciar el pla d’ajut a la compra de cotxes sense tenir en compte els territoris de l’Estat, aboca Catalunya a una camí sense sortida. Si bé vaig escriure fa pocs mesos que no he estat mai independentista, aquesta opció, incompliment darrere incompliment, esdevé alternativa possible. Qui sap si inevitable. Depèn, fonamentalment, del govern català, i sobretot, del PSC, que amb la seva actuació en les properes setmanes marcarà l’abast que tindrà la ruptura amb Espanya. O dit, d’una altra manera, com serà de radical el trencament amb un marc de relacions esgotat, mort. La pilota és a la seva teulada. Si la saben jugar, amb valentia, amb exigència, amb sentit de país, sense abaixar el cap, l’opció federal, l’única alternativa possible abans tirar pel dret amb la independència pot tenir encara validesa –si bé, a hores d’ara, amb unes constants vitals molt debilitades. José Montilla, aquell andalús que es va convertir en president de Catalunya, qui sap si serà el que materialitzarà el salt més important en la història d’aquest país. És la seva, és la nostra, única sortida. Si no, només ens quedarà la independència.

Barcelona als quaranta (publicat a l'Avui)

2009-07-06T12:35:00.002+02:00

Les dones guanyen amb l’edat. Aquella mirada vital, imprudent, dels vint anys, als quaranta adquireix una fortalesa aclaparadora, sedimentada per l’experiència que dóna el pas dels anys. Una fortalesa sovint potenciada per aquells solcs que l’envolten i que esdevindran inseparables companys. Cada vegada més profunds, més abundants, cada vegada més descarats.Un solcs que apareixen de la mà de la blancor que, a poc a poc, inundarà els cabells. La dona, als quaranta, és atractiva,molt atractiva, més del que mai s’hauria pogut imaginar.Moltes dones en prenen consciència, se saben realment poderoses amb els seus nous atributs. Altres, tanmateix, renuncien a l’apoderament de l’edat i volen recuperar allò que ambsort encara roman a la memòria: la joventut. Són dones que es lliuren, talment com si fos el mannà de l’eternitat, al Botox. I s’esguerren. Com s’esguerren!

Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.

Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.

Cremar ponts a Terrassa (Publicat a l'Avui)

2009-06-30T17:26:00.002+02:00

Fa una setmana uns energúmens van calar foc a una pantalla gegant instal·lada al Raval de Montserrat de Terrassa per homenatjar Xavi, nascut a la localitat, amb la transmissió de l’Espanya - Sud-àfrica. L’objectiu: boicotejar la transmissió del partit de la selecció espanyola, de la qual catalans com Xavi, Puyol o Piqué són estrelles, com si el combinat espanyol fos el culpable dels dèficits que escanyen el país, començant pel financer i acabant per l’infraestructural. Alguns articulistes com Vicent Sanchis o Vicenç Villatoro han intentat contextualitzar l’acció vandàlica. Un argüia que la pantalla gegant tractava Catalunya com a colònia. L’altre argumentava que aquest muntatge era de tot menys ingenu. Amb tota l’admiració que em mereixen tan l’un com l’altre, discrepo radicalment. Amb ells, i sobretot, amb els individus que van concentrar-se abans de l’inici del matx assotant estelades com a arma d’una guerra que al Raval de Montserrat, enzillament, no era tal. Perquè si aquest país esdevé algun dia independent, serà amb la complicitat de molts dels que el dia 20 es van aplegar per veure el partit. Sense ells, serà impossible. Ha estat impossible. Només quan l’independentisme s’ha deslligat del nacionalisme, de la seva naturalesa excloent, ha començat a convertir-se en una opció viable. Sobretot després del gran desengany que ha estat l’esquerra espanyola, aquella que tenia a tocar dels dits l’Espanya plural però va preferir practicar la genuflexió davant la caverna mesetària. Catalunya només pot avançar en el seu autogovern, sigui quin sigui l’horitzó, teixint complicitats entre tots els seus ciutadans. Cremant pantalles es cremen ponts. Uns ponts que són imprescindibles per seduir molts catalans que avui, més que mai, i independentment de la seva procedència i simpatia per la selecció espanyola, ambicionen un país sense cotilles imposades a 600 quilòmetres de distància.

Artista Mayte (Publicat a l'Avui)

2009-06-27T14:20:00.000+02:00

Artista, qualificatiu que mereixen poques persones, poquíssimes. Mayte Martín és una d'elles. Dilluns va donar el tret de sortida a la programació musical del Grec d'enguany. Cantant, cantaora, cantautora, poeta, trobadora: Mayte Martin és artista. Senzillament perquè és capaç de commoure l'espectador, l'espectadora, amb la seva música, amb les seves composicions, amb la seva veu, amb la seva guitarra. Flamenc, tango, bolero, cadascun d'aquests estils es rendeix a Martín, com Martín es rendeix a aquests estils amb el seu mestratge.

Els organitzadors del festival han comès una imprudència, qui sap si irresoluble: deixar que Martín obrís la programació musical. Mantenir el llistó al nivell de dilluns passat, aconseguir que el públic emuli les sensacions que es van viure -vaig viure- a l'amfiteatre, serà difícil, tot i propostes tan suggerents i tan dispars que ompliran el juliol de música: Vinicio Campossela, Khaled o Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette. El Grec és més que un festival. És la benvinguda de l'estiu des de l'art, des de les platees, des dels escenaris. El Teatre Grec, epicentre dels estius a Barcelona, és un punt de pelegrinatge irrenunciable, any rere any. Un punt de trobada que, a voltes, esdevé escenari de sensacions, de sentiments difícils d'oblidar. Al meu record roman, encara poderosa, l'actuació del gran senyor que era Henri Salvador, el ja llunyà 2004. Omara Portuondo va seduir-me el 28 de juny de 2007. I Mayte Martín va colpir-me dilluns amb la seva música i amb els versos del poeta malagueny Manuel Alcántara.

No vaig poder assistir al concert que, el 1996, Martín va protagonitzar amb el llegendari Tete Montoliu. Però el treball Free boleros pot acostar-me -acostar-nos- al que va esdevenir aquella nit. Dilluns, tanmateix, no vaig faltar, aquesta vegada, a la cita. I no només va tocar-me la música de Mayte, la guitarra, el violí, la seva veu, sinó que els poemes d'Alcántara, esquinçats, van descobrir-se com un cant a la vida. La mort, el desamor, la pèrdua, van esdevenir, paradoxalment, una al·legoria vital. Vida i mort sempre de la mà. L'esquinçador Manuel, modelat per Martín en un tango, captiva de tal manera que sacseja tots els sentits. L'inicial Por la mar chica del puerto capbussa de ple l'espectador, l'espectadora, en el concert en ni tan sols tres minuts. Un concert que no dóna treva emocional. Que manté viu, amatent, en tensió, gaudint, l'home i la dona que escolten la veu de Mayte i els seus músics. El Grec ha començat de la millor manera. És estiu. És Barcelona.

Un concert, una artista, un cd

2009-06-23T12:26:00.001+02:00

Mayte Martin, 22 de juny al Teatre Grec, alCantaraMiguel. Sublim.

Quatre històries (publicat a l'Avui)

2009-06-22T13:03:00.002+02:00

Primera: l’Alejandra és peruana. Fa tres anys que viu a Espanya. Ha de renovar els papers. Les condicions són inequívoques: ha d’haver cotitzat almenys sis mesos en l’últim any. La crisi l’ha afectat. Només ha treballat tres mesos. De manera inesperada, es convertirà en irregular. Estarà abocada a l’economia submergida. O que la parin al carrer, la destinin a un centre d’internament i l’expulsin.

Segona: Ahmed té quinze anys. Té permís de residència. Va a escola. Però la seva formació té data de caducitat. No té dret a l’ensenyament postobligatori. No té permís de treball. Als disset anys, estarà abocat al carrer. Destí: delinquir, o, amb sort, l’economia submergida.

Tercera: Khaled va arribar sent un nen a Espanya. Sol. Ha estat internat en un centre de menors. Té permís de residència. No té permís de treball. D’aquí a una setmana fa els divuit anys. La seva estada al centre de menors haurà quedat enrere. A què es dedicarà?

Quarta: Franns Rilles Melgar. És bolivià. No té papers. És un no ciutadà. Treballant a la panificadora de Real de Gandia, en un accident laboral, va perdre el braç. Ha denunciat els propietaris. Després de l’accident, van tirar el braç a les escombraries. El govern espanyol, en el que defineixen com a gest humanitari, regularitzarà la seva situació. Ara només té un braç, però ja és ciutadà.

Quatre històries. Un denominador comú: la inexistència d’una efectiva llei sobre immigració. Zapatero es conforma a modificar, de manera discutida, una legislació obsoleta. Per què es perden les eleccions? Entre altres motius, per la manca de coherència: de l’impossible papers per a tothom a la lògica Berlusconi. Qui diu socialisme?

Off Sónar (publicat a l'Avui)

2009-06-20T22:52:00.001+02:00

De nou, el Sónar. La versió diürna col·lapsa i trasbalsa el centre de Barcelona. Gernacions arribades d'altres latitud mostren com la imaginació en la vestimenta no té límits i es passegen, sobretot en les franges més joves, amb unes pupil·les sospitosament dilatades. Inunden el Raval. De moda. I de merda. Estrella Damm triomfa. Les llaunes prèviament escurades queden, en abundància, abandonades en qualsevol racó, malgrat els esforçats equips de neteja municipals. La cervesa de l'estel arrasa i no ho fa pas de la mà de l'exitós anunci de Formentera que té en el Summercat dels suecs Billie the Vision and the Dancers el hit de l'estiu. A Ciutat Vella, Estrella Damm assoleix l'Olimp de l'èxit comercial de la mà dels llauners, que algun dia ens haurien d'explicar per què únicament i exclusivament venen cervesa d'aquesta marca.

El Sónar és un èxit per a la ciutat. I per als visitants. És, certament, un esdeveniment cultural de primera fila. Ara, per als veïns la història és diferent. Aglomeracions, soroll indesxifrable per a la gent gran, brutícia, individus que passegen la credencials com si haguessin estat tocats per la vareta dels déus... Ara bé, no us confongueu. Amb aquest article no em sumaré a la corrua de quintacolumnistes que només saben afinar la seva ploma per sentenciar, amb una metàfora que fa esquinçar les vestidures, que Barcelona s'ha convertit en un parc temàtic. Aquí no m'hi trobareu. Aquest és un article per subratllar com una situació adversa, incòmoda, pot convertir-se gràcies a la imaginació d'uns veïns, dels ciutadans, en una gran oportunitat. De la necessitat, n'han fet virtut. I en lloc de sortir al carrer amb la pancarteta de torn per queixar-se que un any més el Sónar converteix el barri en una olla a pressió gairebé insuportable, han aprofitat l'ocasió per fer negoci, ara que la crisi colla.

Els comerciants dels carrers Bonsuccés i Elisabets, la principal via per accedir, des de les Rambles, a la plaça dels Àngels, epicentre del festival, han sabut marcar el seu territori de manera brillant. Els tres dies de Sónar, una llarga fila de paradetes han capgirat el paisatge habitual per a aquestes dates. En positiu. El Julivert Meu, la perfumeria Bonsuccés, el Forn Boix, Dress or Die, Baclava, l'Herboristeria Llança, el Bar Manoda i fins i tot el nouvingut Dos Palillos han plantat una taula al carrer per mostrar a forans i veïns els seus productes. I vendre. Ho han aconseguit i han donat a llum un efímer Portobello. Han inventat l'Off Sónar.