Entrevista a Salvador Alemany (Publicada a l'Avui)

L'Economia a Examen (XVIII)

“Em rebel·lo davant de titulars de l’estil «D’oasi a fangar»”

President d’una de les institucions més respectades del país; president d’una de les empreses més exitoses del país, Salvador Alemany pren la paraula.

Ha emplaçat els empresaris a “no limitar-se a resistir” davant la crisi.
Resistir és morir una mica cada dia. Aquell que es limita a resistir només pren les mesures a curt termini per sobreviure. En una crisi s’ha d’analitzar el futur i agafar l’actitud de tornar a començar.

En diu “reinventar-se”. Defineixi-ho.
Partint dels recursos de què avui es disposa –l’experiència, el coneixement, el talent–, s’han d’examinar les oportunitats que ofereix el teu projecte per redissenyar-lo aprofitant al màxim les potencialitats i tenint en compte que el context ha canviat.

Tot empresari es pot reinventar?
Empreses, països i famílies es poden reinventar si senten que tenen un projecte. Si no, és impossible.

Però som conservadors!
Des d’una perspectiva més col·lectiva podem semblar més aviat conservadors. Però si ens fixem en l’esfera privada, les persones, les famílies i els empresaris assumeixen riscos en cada decisió que prenen.

Tenir un fill és un risc.
És un bon exemple.

Vostè emplaça els empresaris a fusionar-se. ¿És com passar de l’adolescència a la maduresa?
Està ben expressat. Agregar-se, ajuntar-se entre complementaris –no pas entre iguals–, és la manera de redimensionar-se més positiva.

El Cercle d’Economia acaba de publicar Horitzó 2012. Zapatero hi pensa?
Segur que sí.

L’hi repregunto: ¿el govern té en compte el 2012 a banda de les eleccions?
El govern vol mirar cap al futur, però no només s’ha de mirar al futur sinó que s’han de prendre mesures per a aquest futur. Al 2012 hem de començar a veure els efectes de les mesures que avui prenguem. I la virtualitat que tenen les reformes que avui siguem capaços d’iniciar és que podrien unir el país darrere d’un projecte.

Parla en condicional. ¿És per què no existeix aquest projecte?
No sé si realment els governs, català i espanyol, ho veuen així, però haurien de procurar que els ciutadans ho entenguéssim i ens suméssim al projecte. A Catalunya s’han fet passos: l’acord per a la competitivitat de l’economia, el pacte de l’habitatge, el d’educació i el més recent de les infraestructures van en aquesta línia.

Al Cercle d’Economia parlen de greu crisi institucional i econòmica.
No només tenim una crisi econòmica sinó que tenim també una crisi institucional. Ho hem de tenir en compte: si no som capaços d’actuar d’una altra manera en el pla institucional i polític, tindrem més dificultats per definir el full de ruta que necessitem per afrontar la crisi econòmica.

Som poc madurs democràticament?
És possible que hi hagi un problema de maduresa del sistema. I és possible que hàgim superat una etapa de descobriment –de la democràcia, d’Europa, de la globalització–, encara que siguem molt joves, com a país i com a democràcia. I hem comès pecats de joventut: hem estat encantats de conèixer-nos. Hem arribat a dir que érem els millors, a punt de ser els líders mundials! I ara, amb la crisi, constatem una realitat que ens ha de fer reflexionar.

El Cercle ho ha advertit.
El Cercle ha demanat el 2009, i ho va fer el 2008 i el 2007, que en una situació en què es qüestionen algunes de les bases del nostre èxit és molt convenient, sense negar l’alternança política, assolir acords d’Estat.

No els fan cas. Què es pot fer?
La societat espanyola no està gaire mobilitzada. I la catalana tampoc. És per això que el Cercle d’Economia crida l’atenció quan emet una opinió compromesa, perquè no hi ha gaires institucions que ho facin.

Ángel Castiñeira explica el fet que pocs empresaris alcin la veu pel desequilibri entre les institucions públiques i la fragmentació empresarial.
Hi ha aquest desequilibri. Tenim un cos social prou bo, qualificat, però que quan s’ha d’organitzar no és prou dinàmic i actua massa individualment. És necessari organitzar-se i fer-ho cap a la interacció en la política: des de la política hem de modificar la realitat que ens envolta. La societat civil no ha de substituir la política sinó que ha d’ajudar-la a agafar més bones pràctiques i ha de col·laborar en la transformació de la realitat. Qualsevol cosa que no vagi per aquí ens portaria a una situació pitjor.

Ciutadans i empresaris actors?
Empresaris i ciutadans actius.

Emplaça els empresaris a implicar-se en el país. Josep Piqué, però, diu que “no es poden fer plantejaments patriòtics amb projectes empresarials”.
Penso que Piqué, en referència a les companyies aeronàutiques, més aviat deia que si pensem que podem tirar endavant una empresa només basant-nos en la mobilització patriòtica ens equivoquem: també cal fer econòmicament atractius els projectes! Amb tot, fa temps vaig llançar una boutade als presidents Pujol i Maragall: les empreses del país requereixen una certa discriminació positiva.

Expliqui-m’ho.
Tots dos van reaccionar sorpresos! I els vaig aclarir que no es tractava de donar avantatges als nostres o frenar els forans. L’única discriminació positiva que necessiten els empresaris del país és la presumpció de bondat, que es cregui que la gent d’aquí és capaç de fer bé les coses. Finlàndia un dia va fer aquesta presumpció de bondat sobre les seves empreses. Nosaltres hem de fer-ho. Hem de confiar en les nostres possibilitats i ajudar els altres a confiar en les seves.

No confiem en les empreses del país?
Han passat coses que ens han desorientat.

Concreti-ho.
En tots els processos de perfeccionament del nostre sistema institucional, Catalunya ha rebut decepcions que no ha processat prou bé. Francesc Pujols va dir que els catalans aniríem per tot el món i no hauríem de pagar res només pel fet de ser-ho. I en alguns moments ens ho hem cregut. I quan un té de si mateix una imatge no prou racionalitzada qualsevol cosa que li passa de manera inesperada li costa acceptar-la i el frustra.

Concreti-ho encara més.
Es pot practicar l’autodefinició: és bo perquè et fa més segur i et pot fer millor. Però en el moment en què això es fa, com és el cas del nou Estatut, no es pot esperar que, necessàriament, tots els altres t’entenguin i, immediatament, el trobin simpàtic. Cal entendre un cert grau d’incomprensió.

Havíem d’estar preparats per seduir.
En efecte, però amb serenitat i sense obsessions. Aquests processos necessiten temps. Si no es veu així, és quan arriben les frustracions.

Els casos de corrupció han afectat l’ànim. A la Nit de l’Empresari de Cecot va dir: “No ens deixem condemnar, els nostres valors no són inventats”.
Ho tornaria a repetir.

Com hem d’afrontar la corrupció?
No podem admetre que es digui que els nostres empresaris, acadèmics o polítics són, en conjunt, d’una determinada manera. Em rebel·lo davant de titulars de l’estil “D’oasi a fangar”. Aquell que està convençut que fa les coses bé no s’ha de deixar abatre.

Quins són els nostres valors?
A Catalunya tenim un esperit emprenedor indubtable, i no només per fer empreses mercantils: l’associacionisme n’és un exemple. Som participatius, dialogants... Tenim defectes –l’individualisme, per exemple– , però amb les nostres virtuts hem arribat molt lluny. De manera que uns determinats successos, que hem de veure com acaben, no ens poden fer perdre la confiança col·lectiva.

Els britànics els han demanat un projecte per a l’aeroport de Luton per al 2030. A Catalunya ens fixem aquest horitzons! ¿No tenim projecte?
Hi ha un projecte de país, el problema és que no només n’hi ha un. Hem de compartir les diferents perspectives i anar configurant un projecte que identifiquem, que ens faci mirar cap a la mateixa direcció a llarg termini.

Cap on mirem ara?
L’empresa catalana mira a Espanya i també a Europa. El nostre objectiu ha de ser internacionalitzar-nos cada vegada més i agafar dimensió per poder operar al mercat global.

¿Els empresaris s’han d’implicar a Catalunya i a Europa?
Els empresaris han de tenir el millor entorn possible: no podran fer un projecte empresarial prou sòlid si no s’impliquen per fer un entorn sòlid.

Com poden fer-ho?
Els gremis, les associacions empresarials, amb el conjunt de la societat, s’han d’implicar en el projecte col·lectiu per fer-lo evolucionar en la direcció adequada. La situació de crisi fa que en siguem més conscients.

¿Ens hem de prendre la crisi des d’una perspectiva positiva?
Hem de ser assertius tenint en compte com estan patint algunes persones. Però també n’hi ha moltes que poden tirar endavant el seu projecte i arrossegar els que passen dificultats.

Està a l’equador del mandat com a president del Cercle. A què aspira?
En acabar aquest període em sentiré satisfet si el Cercle ha exercit la capacitat de mobilització de la societat. I si es percep que la societat està més activa.

Entrevista a Ángel Castiñeira, director de la Càtedra Lideratges i Governança Democràtica d'Esade

L'economia, a examen (XV)

“No podem aspirar a un país d’excel·lència amb uns polítics mediocres”

La Càtedra Lideratges i Governança Democràtica que dirigeix el Àngel Castiñeira organitza algunes de les sessions de treball més interessants dels país. Avui examina l'economia, les empreses i la política.

Ha escrit que allò que abans de la caiguda de Lehman Brothers es considerava èxit empresarial avui és qualificat d'irresponsabilitat. És així?

La darrera crisi i també les crisis financeres de principi de segle mostren que hem discriminat què és la noció d'èxit al món de l'empresa.

Què era l'èxit abans de la caiguda de Lehman?

Des d'inicis del segle XXI hem vinculat l'èxit a l'assoliment de resultats a curt termini. A les escoles de negocis ens hem arribat a plantejar si estem ensenyant a caníbals a menjar amb forquilla. Antonio Garrigues Walker m'explicava que si tu contractes un directiu per vendre subprimes i li dónes el sou fix d'un dòlar amb la resta variable, ell serà fins i tot capaç de vendre la seva mare!

Ha canviat la concepció d'èxit?

Fins ara hem posat l'accent a dir que les empreses han de ser socialment responsables. Avui sabem que la irresponsabilitat també té un preu.

Els rescats els han pagat els contribuents.

Però moltes de les institucions que aquests executius representaven han desaparegut pel camí. Hem de tenir clar que una cosa és fer negocis i una altra és fer empresa.

Expliciti'm la diferència.

Els millors empresaris volen assolir un benefici econòmic, però també tenen en compte altres elements, com la voluntat de desenvolupar un projecte i mantenir-lo en el temps o de crear riquesa per a la seva comunitat. En canvi, l'home de negocis és el que agafa els diners i arrenca a córrer.

L'home de negocis ha sigut prominent.

En algunes grans empreses mundials basades en el resultat a curt termini aquesta ha sigut la imatge. Si acomiadar treballadors era una manera de fer pujar les accions en borsa, s'acomiadaven aquests treballadors.

¿Assistim a una canvi de valors o a una expiació de culpes temporal?

Dissortadament, a una expiació de culpes.

¿El directiu de Lehman Brothers tornarà a ser un triomfador?

És possible que molts executius i ciutadans aprenguin la lliçó, però més aviat ens trobem el que anomeno la moral de l'acordió. Durant molts anys hem patit el que he anomenat la síndrome del Porsche Cayenne: val gairebé 17 milions de pessetes i molta gent per comprar-lo es va hipotecar!

Què defineix la cultura del Cayenne?

És una cultura d'un sol ús de les coses. És la cultura de l'anticapitalisme! L'esperit del capitalisme era el treball dur, la disciplina de l'estalvi, la reinversió constant. I això és el contrari! Per tant, quan em refereixo a la moral de l'acordió, vull dir que, de la mateixa manera que en l'àmbit ciutadà la recessió ha portat a un restricció en el consum i un augment de l'estalvi i al món laboral a la desaparició de l'absentisme, al món empresarial també hi ha hagut aquest canvi. Més enllà d'això, però, caldrà una regulació que marqui unes altres regles del joc.

¿El actors (polítics, empresaris) actuen sense pensar en les organitzacions que representen (govern, empreses)?

Fins i tot els ciutadans! Per primera vegada tendim cap a un model de ciutadà rondinaire, que entén molt de drets, que sap reclamar, però que no assumeix responsabilitats. És un ciutadà client que només exigeix.

Sense un sentiment de pertinença al col·lectiu.

Aquest ciutadà fa de free rider, de paràsit. Un ciutadà que es colarà al tren i al metro, a qui no li costa enganyar Hisenda i que també treballa, si cal, per a l'economia submergida.

Com es pot recuperar el sentiment de pertinença a l'empresa i a la ciutat?

El sentiment de pertinença no és només una responsabilitat del sector públic. Avui les societats estan conformades per l'Estat, tot el que és públic i polític; el segon sector, el del mercat, l'economia i l'empresa; i el tercer sector, l'àmbit social. La construcció de l'espai públic s'ha de fer entre tots tres. I és precisament en països forts on trobem una xarxa d'empreses fortes, administracions fortes i una societat civil forta.

Com s'arriba a aquest punt?

A França, a Espanya, la lògica és de suma zero: creuen que si l'Estat guanya vol dir que la societat civil és feble. I a l'inrevés. Als països nòrdics, en canvi, hi ha Estat fort, societat civil forta, i compromís empresarial fort.

Sempre els nòrdics.

Un membre de FemCat m'explicava que un dels màxims directius de Nokia els va advertir que els anys següents passaria a treballar al sector públic. Ells li van preguntar per què ho feia si perdia un 50% del seu sou. I el directiu els va respondre que ho havia de fer perquè era un patriota.

Aquí sorprèn.

Una de les pitjors coses que ens poden passar és creure que els valors, les bones causes, la responsabilitat estan només en un sector, sigui el públic, el social o l'empresarial.

A les últimes jornades d'Esade a Sant Benet de Bages es preguntaven quins lideratges empresarials necessita el país. Quina va ser la conclusió?

Ho va dir Salvador Alemany: un projecte empresarial ha d'anar vinculat a un projecte de país. Aquests dos elements són inseparables.

Això contradiu el que fa una setmana va dir Josep Piqué: "No es poden fer plantejaments patriòtics en projectes empresarials".

Aquesta idea em xoca! Quan més de 600 empresaris es reuneixen per demanar una altra gestió de l'aeroport vol dir que són capaços de mobilitzar-se més enllà del seu propi interès. El que no tenim resolt és la participació dels empresaris a la política.

És un deure dels empresaris?

No sé si hauria de ser un deure, però sí la normalitat. Ho anomeno la teoria de la porta giratòria: fins a la pèrdua de les nostres institucions, molts dels dirigents (Puig i Cadafalch, el doctor Robert) no eren polítics. Eren bons professionals que en un moment donat van veure que havien de fer un pas més pel país. Perquè el país necessita talent.

Què pot catalitzar una implicació activa de la societat?

Avui, la sensació clara de desemparament davant l'absència de projecte de país.

Estem en aquesta situació?

Correm el risc d'esdevenir una societat sense destí, que va a la deriva perquè no té un projecte clar. Des de fa 5 o 6 anys, en què el model autonomista, el model del Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia, va caducar, no tenim clar quin és el nou horitzó, estem en una travessia del desert. I d'altra banda, una societat té projecte quan mira cap al futur: hem de dissenyar un nou pla estratègic de Catalunya, en què analitzem les nostres pròpies fortaleses i febleses.

Quines són aquestes fortaleses?

Tenim la generació més ben preparada de la història de Catalunya: sou la generació glocal, us sabeu moure a la xarxa i heu viscut en democràcia. Quan Catalunya faci el relleu i posi al capdavant del país aquesta generació, tindrà carta guanyadora. I a això s'hi ha d'afegir l'avantatge territorial: els mapes tornen a ser importants. I el mapa ens situa en un lloc estratègic en molts aspectes: en el vincle entre el port i l'aeroport, i en la connexió amb una part dels corredors científics que per extensió ens connectarien de nou amb Europa.

I les febleses?

No tenim una classe política al nivell de la preparació del país. Tenim una classe política amateur. Si els comparem amb els líders de la Transició, veurem que aquells, en aspectes culturals, lingüístics i econòmics estaven molt més preparats per anar pel món que no pas bona part de la classe política d'avui. No podem aspirar a un país d'excel·lència amb uns polítics que representen la mediocritat.

I la segona feblesa?

Tenim un sector empresarial molt microfragmentat. Les empreses familiars i les pimes són molt importants però els temps canvien i necessitem gent que sàpiga sumar.

Vostè diu que necessitem uns empresaris que diguin les veritats en públic.

En efecte. Però això és difícil que es pugui donar per la asimetria en el repartiment de poders. Una classe empresarial potent, independent i autònoma d'altres poders pot tenir prou força per dir determinades veritats. Però quan la classe empresarial està molt supeditada al poder polític no diu el que pensa.

La nostra classe empresarial té por?

Tenim una classe empresarial feble. Les patronals estan fragmentades, les empreses són de dimensió molt petita, incomparables amb el volum de les nostres institucions públiques.

David contra Goliat?

Exacte. I això descompensa el joc de balances. Si la situació fos més equilibrada, un poder podria contrarestar l'altre. Tenim tres esferes: la política, l'empresarial i la social, de dimensions molt diverses. El joc és molt asimètric a favor de la classe política.

Polítics mediocres, una generació sobradament preparada, desequilibri... Quin és la seva visió del futur?

Els empresaris progressen adequadament, però de manera lenta, i la classe política necessita millorar. En un moment tan crític com el que estem vivint, no hi ha dirigents que estiguin construint un relat de futur.

Barcelona, capital Raval

Putes, drogues, robatoris. Aquests termes s'associen amb el Raval. Si bé també es podrien associar amb altres nuclis de Barcelona -exemple Millet- o fins i tot del món -can Berlusconi-. El que hi ha al barri, el meu barri, que, al seu torn, condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris, és pobresa. Les escenes difoses són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat. ¿Què és si no una noia nigeriana amorrada a la verga d'un adolescent anglès de cap de setmana a Barcelona? Perfecte metàfora del món d'avui.

Les imatges de la Boqueria o Petritxol són feridores perquè retraten fets que es poden trobar al barri. Els que hi vivim coneixem la realitat dels nostres carrers perquè hi passem cada dia -l'encreuament entre Sant Pau amb Robadors és un lloc de pas i no un plató per a rodes de premsa.

Els problemes del Raval tenen un origen inequívoc: la pobresa. Una pobresa que s'intenta pal·liar amb els menjadors socials que poblen el barri, però que alhora esdevenen factor d'atracció de nòmades europeus, molts d'ells alcohòlics. Menjadors socials que no s'obren a altres districtes d'aspecte més noble. Ens ho replantejarem?

El Raval és un barri que pateix els problemes derivats d'una societat esquinçada. És per això que més enllà de la policia, necessària, s'ha d'abandonar el discurs populista i apostar per polítiques a mig i llarg termini.

En efecte, el Raval té problemes. Però és sobretot un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències que m'omple d'orgull. La plaça del Macba és un mosaic on es creua gent de països, classe social i edats que difícilment compartirien espai públic en una altre barri o ciutat.

Vull ser mare. I voldré que els meus fills s'eduquin en aquest barri, on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que té bosses de pobresa que s'han d'eliminar ara. Abandoneu la demagògia electoral i lliurem-nos a una senzilla equació: policia, sí; cohesió social, sobretot; i Raval, per descomptat.

Entrevista a Mayte Martin, publicada a l'Avui

"Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats"

Si a Joan Manuel Serrat se li diu el Noi del Poble-sec, Mayte Martín ben bé podria ser la noia d'aquest barri en el qual viu des de fa un munt d'anys i que ha vist néixer tants artistes. Aquest mes presenta un nou treball: alCANTARa MANUEL.

Porta més de 30 anys als escenaris.Què li ha donat la música?

Tot. A través de la música connecto amb la meva part melancòlica. M'agrada que la música em remogui aquesta part de mi, la tristesa, la melancolia...

Ha dit que la inspira més la tristesa que l'alegria.

Quan t'està passant alguna cosa forta a la vida és quan s'obren comportes de l'ànima. Comportes que estan molt endins i que és des d'on jo canto.

Quan era petita era molt tancada, però als deu anys, quan va pujar a un escenari, es va transformar. Es podria dir que es despulla emocionalment davant el públic.

Quan vaig pujar a l'escenari no em vaig transformar, em vaig trobar. Aquesta és la raó per la qual pujo a un escenari: despullar-me, poder mostrar-me com sóc i com sento.

Se sent vulnerable sent tan franca emocionalment?

No. Sóc una persona que no li costa mostrar-se davant de ningú. Confio molt en la gent i alhora tinc una intuïció molt forta per saber qui tinc al davant. Sempre, abans de desconfiar d'algú, hi confio.

Això no ho fa gaire gent.

És cert. Als concerts, a més, penso que si el públic ha vingut a disfrutar de mi és perquè connecten amb el que jo faig, cosa que vol dir que connecten amb mi a nivell humà.

L'escolten tant si canta flamenc com si canta boleros.

Tant és! A fi de comptes, el flamenc, els boleros o el que sigui que canti, són una excusa per pujar a l'escenari i despullar-me.

Ha tingut la llibertat per explorar tots els gèneres.

Me l'he pres. La llibertat s'agafa o es deixa. Tothom la pot prendre. I jo l'he presa.

Això té sempre un preu.

Per descomptat, però a mi em compensa. Potser una altra persona en les meves circumstàncies hauria girat cua, s'hauria fet enrere, però a mi el que m'importa és el camí. No faig les coses pensant en una finalitat determinada: quan preparo un disc disfruto de l'aventura, no penso en què he de fer per vendre més. I avui, en el món de la música, la majoria de productes són un pur artifici, neixen amb l'objectiu de convertir-se en un èxit de vendes. Si et despulles a l'escenari has de tenir alguna cosa sota la roba per ensenyar. I cal honestedat.

Va descobrir el flamenc pels discos del seu pare...

I el bolero pel meu germà.

Què tenen en comú aquests dos estils?

Res.

Com a mínim, Mayte Martín.

Sí [riu]. Francament no hi veig cap relació, cada música té el seu segell. Al final, el que fa que una música sigui o no interessant és qui la canta i com la canta.

En el seu últim treball, 'alCANTARa MANUEL', musica els poemes a Manuel Alcántara. D'on va sorgir la idea?

El director de la Biennal de Flamenco de Málaga, José Luis Ortiz Nuevo, em va encarregar musicar els poemes del malagueny Manuel Alcántara. Jo no el coneixia.

Gens?

Gens. Òbviament els vaig dir que abans d'acceptar la feina havia de llegir la seva poesia per veure si em commovia i era capaç de posar-hi música. I vaig descobrir una cosa increïble que em va arribar a emocionar tant! De seguida vaig dir que sí...

Ha dit que va "treure la música que els poemes portaven dins".

Així ho he sentit. Vaig llegir els poemes fins a saber-los de memòria i, a poc a poc, vaig anar trobant els seus paisatges sonors.

Amb el poema Manuel s'atreveix amb un tango.

Aquesta va ser l'últim poema que vaig musicar. De fet, va estar a punt de quedar-se sense entrar al disc.Vaig provar coses però no eren les encertades fins que un dia ho vaig tenir claríssim. Era un tango! La manera com estaven construïts els versos, les frases, les paraules...

És un poema punyent, parla de la mort i alhora la música l'omple de vida.

En tots els directes sempre és el que arriba més al públic.

Als poemes d'Alcántara la mort és molt present. Paradoxalment, el disc, finalment, es converteix en una oda a la vida.

És cert, una de les coses que més em van commoure de la poesia d e Manuel Alcántara és que parla molt de la mort, però ho fa també en clau d'alegria. Parla de la mort com si fos vida.

Parlem molt poc de la mort.

Probablement si en parléssim més tindríem més consciència de la vida.

Què va dir Alcántara quan va escoltar les cançons?

Li vaig mostrar la música el dia de l'estrena.

El dia de l'estrena? Tenia por de la seva reacció?

Mai gosaria fer res que no cregués honestament que sóc capaç de fer bé.

Aquesta honestedat ha fet que vostè expliqués sense problemes les seves relacions amb dones. En moltes entrevistes, en lloc de fixar-se en la música, titulen sobre aquest tema. La converteixen en abanderada...

Si alguna cosa no sóc és abanderada de res.

Precisament per això l'hi dic.

I encara menys d'aquest aspecte, com tampoc porto la bandera dels que tenim el cabell arrissat!

Quins projectes té ara sobre la taula?

Descansar. Vaig fer el disc d'Alcántara pràcticament alhora que treballava en De fuego i agua amb les germanes Labèque. Em van encarregar tots dos treballs gairebé alhora i va ser un esforç brutal. Amb tot, ara iniciaré la promoció d'alCANTARa MANUEL.

Defineix els concerts com "un plaer gairebé eròtic".

Ho són. Quan canto en públic estic en la més absoluta de les intimitats.

Estableix una relació amb cadascun dels que l'escolten? Als concerts demana que s'encenguin llums per mirar al públic...

Tinc una relació amb cadascú dels que m'escolten, i m'encanta mirar-los. S'estableix una relació molt maca. És molt plaent posar-se dins de l'ànima d'una persona a través del que estàs cantant. Quan canto sento aquesta connexió. Dalt de l'escenari em sento molt afortunada.

Manifestació l'11 de setembre

L'article del President Maragall a l'Avui ha engegat el debat. Ens hem de manifestar en defensa de l'Estatut? Sí. Abans o després de la sentència del Tribunal Constituciona? Per començar, l'11 de setembre, tal com ha proposat Pasqual Maragall, hi hauria d'haver una manifestació solemne de tot el catalanisme, incloent govern, partits i societat civil i, evidentment, amb Maragall, Pujol, Barrera i Rigol al capdavant per reinvindicar l'Estatut que han refrendat els catalans. L'hem votat, l'hem aprovat i s'ha de respectar. Hem d'emetre un avís per a navegants: qualsevol modificació d'aquest Estatut suposarà un trencament, segurament irreperable, entre Catalunya i Espanya. La millor manera, una manifestació, institucional, de primer nivell, en defensa d'aquest Estatut. Ens hi juguem molt. No hem d'esperar als tempo polític i judicial que es marqui des de Madrid. L'11 de setembre, manifestació.

El Raval és viu

Baralla mortal a Rambla del Raval amb Hospital. Patapum. Alguns ja tenen l'excusa per llançar més improperis contra el barri, punta de llança d'una afinada i estudiada campanya per erosinar la imatge de Barcelona i, de retruc, la de l'Ajuntament. El Raval té problemes. Sempre n'ha tingut. És viu. I si està treballant. Prou d'alarmisme. La diversitat de procedències dels seus habitants, l'alta densitat demogràfica, la pobresa, la proliferació de menjadors socials, que actuen com a iman dels indigents d'arreu d'Europa, són alguns dels molts problemes d'aquest barri. No es pot negar. S'hi ha de treballar. Ara bé, com diu Joan Subirats, la misèria que traspúa d'aquest barri no té res a envejar a les vergonyes d'altres barris de millor llinatge ("sigue habiendo mierda. Pero no es de las épocas peores. En otros lugares de la Barcelona más perfumada, el hedor de fondo es notable") El Raval és viu. Sempre ho ha estat. Aquest és el seu gran actiu.

Entrevista a Pedro Nueno (Publicada a l'Avui)

ENTREVISTA: L'economia, a examen (VI)

Pedro Nueno: "La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals"

ENTREVISTA amb el professor de l'IESE i president executiu de la China Europe International Business School (CEIBS)

Què significa per a Catalunya tenir dues de les escoles de negocis més importants del món?

Aquestes escoles van néixer perquè els empresaris tenien l'ambició de formar-se. Als anys 50, quan van sorgir aquestes escoles, no hi havia gaires iniciatives d'aquest tipus a Europa. Això diu molt del país i ven la imatge de tota la ciutat.

Vostè alerta d'una "creixent pèrdua de la imatge d'Espanya al món".

Teníem una bona imatge, però l'estem perdent.

També Catalunya i Barcelona?

També Catalunya i Barcelona estan perdent la seva bona imatge. Després de la Segona Guerra Mundial se'ns considerava una república bananera; posteriorment es va consumar el miracle espanyol, el país va rebre inversió estrangera, vam entrar a la Unió Europea. Però després s'ha iniciat un procés aliè a nosaltres: la transformació del món. Llatinoamèrica passa de ser una regió absolutament ignorada a consolidar-se amb economies importants com Brasil i Xile; a l'Àsia apareixen països com l'Índia o Xina, amb milers de milions de persones que comencen a tenir empreses importants...

Aquest procés enganxa Espanya amb el pas canviat.

Amb Llatinoamèrica, Espanya va reaccionar, amb empreses com Telefónica, el Santander, el BBVA o Repsol, que es van fer grans aprofitant aquesta oportunitat i sense haver de competir amb altres empreses europees.

Els països emergents han estat ignorats.

A la Xina no s'hi ha fet gaire cosa, a l'Índia menys, i al Japó tampoc. Hem de deixar de repetir: "Nosaltres vam ser, nosaltres vam tenir". La gent que avui compta al món és jove. I una persona que ara fa un màster, amb 25 o 30 anys a l'Índia, al Japó, a la Xina, no coneix la història d'Espanya.

Barcelona també és invisible?

Barcelona està al nivell d'Espanya, però té el Barça.

No n'hi ha prou! Què podem fer?

Atraure més empreses.

Com podem atraure empreses?

El primer que cal és sortir en el mapa.

Com?

Ens hauríem de posar d'acord els diferents territoris de l'Estat: si Astúries vol tenir un paper en el món, i Cantàbria, i Catalunya...

Barcelona ha tingut èxit sola.

Fins a un cert moment. Creiem que hem venut la marca Barcelona molt més del que realment hem fet. Si pensem en el món d'avui, hem de pensar en la gent jove. I la gent no recorda que la ciutat va ser olímpica!

Vostè el 2006 va dir: "Catalunya pot ser la base [d'aterratge] per a les noves economies industrials emergents". Ho ha estat?

No.

Hem perdut aquesta oportunitat?

Totalment encara no. Catalunya pot ser una bona base d'entrada a Europa per a economies com la Xina.

Això ja ho ha dit a les autoritats?

Ho dic des de fa molts anys. Miri, avui mateix he estat preparant un programa per a empresaris xinesos que visitaran Catalunya al novembre.

Què podem fer perquè obrin negocis a Catalunya?

Hem de saber vendre el país. El nostre repte és que marxin satisfets, que pensin que aquest és un lloc on es poden fer negocis. Vull que vegin que és una bona base per aterrar.

Com pot ajudar el sector públic a atraure aquests empresaris?

En aquest país no hi ha cap prioritat per atraure aquests empresaris. Només se'ls posa impediments burocràtics. M'he de fer un tip de gestionar paperassa perquè els xinesos puguin estudiar aquí!

Ha dit: "El que les empreses esperen de l'administració, aquesta no ho fa", què ha de fer?

S'han d'atendre les necessitats d'aquests empresaris. El que vol venir il·legalment ho té fàcil. En canvi, el que vol invertir aquí necessita permís de residència. El torturem! Això hauria de preocupar els governs, però ho ignoren.

La burocràcia frena els negocis?

La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals! Un indi ric, un rus ric o un xinès ric que vol fer el mateix que fa un americà o un anglès, comprar-se una casa al Mediterrani, ho té molt difícil.

D'aquí es deriva la mala imatge?

Hi ha empreses que han decidit fer marxa enrere en la seva idea d'instal·lar-se aquí perquè no podien aconseguir el visat per al gerent!

Estem comprometent el nostre futur amb la burocràcia?

Evidentment. Aquest és un dels elements que dificulten el nostre futur. Però n'hi ha d'altres.

Expliqui's.

La manca de capital risc. Cada dia rebo plans de negoci, però aconseguir diners per a un projecte és molt complicat. No tenim incentius fiscals ni per als emprenedors ni per als que els financen. Necessitem condicions fiscals més favorables per a la inversió en noves empreses.

La manca de liquiditat derivada de la crisi hi influeix?

Això ja passava abans de la crisi. Mai s'ha incentivat el capital risc.

Un altre problema és el dèficit infraestructural.

Esclar. L'aeroport hauria de tenir moltíssimes més connexions.

Spanair és una oportunitat?

Crec que sí.

I la T1?

La T1 està bé, pot tenir moltes més connexions amb el món. Això depèn de les companyies aèries i de l'aeroport. Ens interessa el màxim de vols i de diversificació possible.

No tenim la capacitat de decisió.

Si Madrid impulsés una descentralització adequada...

En aquests moments la predisposició no és tal: es menysté el Prat.

Aena s'hauria de convèncer que un aeroport de Barcelona fort seria bo per a Espanya.

Pensen el contrari!

Si és així, és greu.

Després de l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental res ha canviat.

Hem de negociar més, amb humilitat, intel·ligència i amb idees concretes.

El futur de Barcelona passa per esdevenir la Boston del Mediterrani?

Barcelona no podrà ser Boston. El que hem de fer és defensar tot el que tenim: Seat, Nissan... Hem de defensar la indústria que tenim aquí, la de l'alimentació, la química, la farmacèutica, l'automoció. Nosaltres no som la societat del coneixement.

Què som?

Som una societat industrial que pot evolucionar cap amunt. En totes aquestes empreses industrials s'hi pot afegir coneixement. El sector farmacèutic pot absorbir-ne; tenim una bona base hospitalària, que pot treballar amb universitats i empreses. Els sectors de coneixement al nostre país són tan petits que no hem de perdre el temps parlant de la societat del coneixement. El que donarà per viure als nostres fills és la societat industrial convencional, i el turisme.

Es pot tenir un pes important al món amb una societat industrial?

Sí. Nosaltres ho estem fent bé. Empreses com Seat o Nissan estan ben organitzades, tenen massa crítica.

Vostè diu que és més rendible fabricar un cotxe a Espanya que a l'Est.

En empreses grans com aquestes la mà d'obra és menys del 20% de tot el procés de fabricació d'un cotxe. Cal tenir tota una indústria al voltant que pugui especialitzar-se en coses, algunes de molt nivell tecnològic, com ara robòtica i software. Al voltant de Seat i Nissan tenim tota la infraestructura industrial, bona, competitiva i d'alt valor afegit. I tenim una bona logística, estem ben situats a Europa.

El cotxe del futur és l'elèctric.

Em fa la impressió, després de parlar amb el principal fabricant xinès de cotxes elèctrics, que el 2020 vendrem molts cotxes convencionals.

És assumible que el sistema tingui una crisi cada deu anys?

Per què no?

Les crisis tenen un cost altíssim?

Són negatives, però els cicles econòmics han existit sempre. Una economia sense crisis seria una economia planificada.

L'FMI ha tornat a reiterar que Espanya serà una de les últimes economies a sortir de la crisi. Què passa?

No sé per què la premsa internacional ens ataca. Però si no tenim una defensa davant d'aquests atacs...

Com podem defensar-nos?

Les nostres autoritats haurien de dir al món que nosaltres no estem pitjor i que els altres estan malament.

Qui té raó?, el 'Financial Times' o les autoritats que diuen que no estem tan malament?

Si nosaltres expliquéssim que les empreses van bé, que som competitius, la premsa internacional no tindria aquesta imatge. A vegades sembla com si els professionals de la comunicació, donant notícies negatives, queden millor que no pas donant notícies positives. Tenim molts motius per ser optimistes.