L'eurodiputada danesa (publicat a l'Avui)

Si deixem de banda els excessos dels Mossos en la manifestació dels anti-Bolonya del 18 de març i les obscenes imatges d'estudiants impedint el pas a les aules del campus de la UB al Raval (aquests nois haurien de llegir Camus per saber que l'autoritarisme no casa amb revolució), la fotografia més potent dels últims dies és la de l'eurodiputada danesa Hanne Dahl al Parlament Europeu amb la seva filla de tres mesos. Una imatge que mostra el coratge i l'ambició d'una dona que no renuncia a la seva maternitat ni tampoc a la seva carrera professional. Dahl, que amb l'actual normativa vigent a l'Eurocambra no pot delegar el vot -en un hemicicle on només un de cada tres diputats és dona això no és encara una prioritat-, no només s'emporta la criatura a la feina sinó que li dóna el pit allà on calgui, davant de la mirada incòmoda d'alguns dels seus companys eurodiputats. La imatge de Dahl, tanmateix, és també descoratjadora: il·lustra la dificultat de moltes dones per conciliar la vida familiar -de què continuen sent principals responsables- amb una ambiciosa vida laboral. A Catalunya, només un 33,65% de la població directiva són dones. I, de fet, fins a un 18% de les directives, segons un estudi de l'IESE de Núria Chinchilla, renuncien a la baixa de maternitat per por a perdre pistonada en la seva carrera professional. Aquestes són directives que, evidentment, no poden endur-se les seves criatures als consells d'administració tal com va fer Dahl i encara menys alletar-les davant de la corrua de mascles, més aviat conservadors, que omplen els òrgans executius. La igualtat és un fet, diuen alguns: il·lusos i (o) malintencionats! Les xifres i les imatges mostren que queda molta feina per fer. I no només a les dones. La conciliació de la vida familiar i laboral ens afecta a tots (i, esclar, a totes).

Drets civils, avui (publicat a l'Avui)

Ahir, als EUA, va ser el dia de Martin Luther King, que el 1963, a Washington, va pronunciar un dels discursos més importants en la lluita pels drets civils dels negres. Avui, als EUA, també a Washington, Barack Obama, negre, serà investit president. Han transcorregut 46 anys, i els drets civils aparentment han guanyat la batalla racial. Però en queden d’altres. I no menys importants. En cartellera hi ha My name is Harvey Milk, brillant film de Gus Van Sant que amb tota probabilitat (i justícia) portarà Sean Penn directe cap a l’Oscar. La pel·lícula, a banda de reivindicar la política, tan necessària i tan injuriada, repassa la vida del que va ser el primer càrrec electe obertament gai als EUA. I mostra la lluita que va emprendre contra el conservadorisme del país, obsessionat a limitar els drets dels homosexuals, i que avui, encara, amb la recent prohibició dels matrimonis gais a Califòrnia, mostra un vigor alarmant (que de ben segur deu envejar la fonamentalista patronal de la sotana espanyola).

La pel·lícula de Sean Penn evidencia que si bé els homosexuals gaudeixen ara d’uns drets inaudits a finals dels setanta, encara hauran de passar molts anys, molts!, perquè el president nord-americà no respongui al perfecte patró de pare (evidentment heterosexual) feliçment casat, si pot ser, amb una brillant esposa. Com també hauran de passar molts anys, segurament no tants –donem gràcies a Hillary Clinton–, perquè el president dels Estats Units, sigui, simplement, presidenta. La lluita pels drets civils rubricarà, avui, un episodi històric. Però encara n’han de venir molts d’altres, també anhelats, i que avui, 20 de gener del 2009, sonen encara, i lamentablement, a utopia.

Amb còfia i faldilleta (publicat a l'Avui)

Una desena d’infermeres i auxiliars de planta i consultes externes de la Clínica San Rafael, de Cadis, van ser castigades a principis d’any amb 30 euros menys de sou al mes per no vestir còfia, davantal (ajustat), faldilleta (curta) i mitges tal com els obligava el gerent. Les treballadores van denunciar la situació al·legant no només que se sentien discriminades i tractades com un mer objecte decoratiu sinó incomoditat a l’hora de fer la seva feina –la curtíssima faldilla, les impossibilitava, per exemple, a ajupir-se si volien preservar la roba interior, davant del pacient, en la intimitat–. Davant d’aquest fet, el sindicat Comissions Obreres va presentar una demanda contra l’empresa.

La setmana passada es va conèixer la sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia: la vestimenta no suposa discriminació per raó de sexe ni suposa un problema en matèria de salut laboral. Aquesta roba, segons el tribnal, “no respon a un problema sexista o d’aprofitament singular del sexe en benefici de l’empresa i en detriment de la dona” sinó que respon, només, a l’objectiu de “donar a la clientela una bona imatge de l’empresa”. L’uniforme, segons la ment (masculina) que va dictar la sentència, és només una qüestió organitzativa i d’eficàcia empresarial. Si és així, des d’aquesta tribuna, i amb tota solemnitat, demano que el personal masculí de la clínica, des d’avui mateix, vesteixi també amb faldilla, còfia, davantal i mitja cenyida. D’aquesta manera les ombres de discriminació s’esvairan i la imatge empresarial en sortirà beneficiada i serà objecte de portades arreu del món. I al jutge del tribunal li reclamo abandoni la toga i s’encomani, només, a un tanga ben cenyit amb la balança de la justícia brodada. Si volia fama de bon masclot, així l’obtindrà.

Cristofòbia i altres pecats (publicat a l'Avui)

Article 16.3 de la sacronsanta (ai!) Constitució: "Cap confessió tindrà caràcter estatal". Claríssim, oi? Doncs sembla que alguns, pertanyents a la patronal de la sotana, no ho tenen tan clar. Fins al punt que diumenge l'arquebisbe de Toledo, Antonio Cañizares, es va atrevir a proclamar, sense cap mena de vergonya, que a Espanya hi ha "cristofòbia". "Se'm criticarà, però ¿què importa? La nostra societat està malalta, molt malalta", va sentenciar el també vicepresident de la Conferència Episcopal. Sense entrar en discussions sobre qui pateix, realment, cap malaltia, contextualitzaré la frase de Cañizares. Don Antonio està enfadat -molt enfadat- perquè un jutge ha dictaminat que es retiri un crucifix d'una aula d'una escola -pública!- de Valladolid. ¿És que no ha llegit la Constitució, don Antonio? Però és que, a més, l'arquebisbe també està irritat perquè al Congrés, aquell que és dipositari de la sobirania popular dels espanyols i espanyoles, no s'hi instal·larà una placa en homenatge a Sor Maravillas, monja ultraconservadora que al seu dia va aconsellar a les seves congèneres: "Deixa't manar. Deixat subjectar i menysprear. I seràs perfecta". Avui, dia internacional contra la violència vers les dones, és una bona ocasió per recordar les paraules de la dona per la qual el president del Congrés, José Bono, va insultar barroerament els seus companys de files perquè es van oposar a tal placa. I ja que parlem de plaques, i, en definitiva, d'honrar la memòria d'una monja, repassem què va dir ahir el cardenal Rouco Varela respecte la memòria, en aquest cas històrica: "A vegades és necessari oblidar". ¿En què quedem, Don Rouco: memòria sí o memòria no?