Pranzo di Ferragosto

De la vellesa se'n pot escriure amb dramatisme. Segurament coneixeu més d'un cas en què un avi o àvia, amb multitud de fills i néts, s'ha d'enfrontar sol, i en condicions paupèrrimes, als últims anys de vida. Uns anys que en determinades condicions es converteixen en una feixuga pròrroga vital. Tanmateix, el discurs moralista tràgic, per conegut, per sobradament sabut, lamentablement, no toca el cor ni de lectors, ni d'espectadors, ni tampoc de familiars.

Segurament, conscient que commoure amb la llàgrima fàcil és estèril, l'italià Gianni di Gregorio, ajudant de direcció i coguionista de l'aclamada Gomorra de Matteo Garrone, s'ha estrenat amb una bella opera prima que respon a la frase que moltes famílies es plantejaran la vigília de vacances: "Què en fem, de la iaia i l'avi?".

Basada en la seva experiència personal, Di Gregorio, que no només és també el protagonista sinó que roda la pel·lícula al seu pis del Trastevere -coses que passen en les petites produccions-, es converteix al film en un fill únic de seixanta anys a càrrec de la seva mare vídua octogenària, presumida, vital, però summament possessiva. Ofegat pels deutes, el protagonista rep una particular oferta: l'administrador de la finca li cancel·larà les factures si es queda amb la seva mare durant el 15 d'agost: Ferragosto. L'administrador vol marxar de Roma aquest dia tan assenyalat per als italians, però no sap què fer amb la mamma.

Di Gregorio, que va viure en primera persona aquesta proposició, però que en la vida real la va rebutjar, va decidir escriure una pel·lícula imaginant què hauria passat si hagués dit que sí a l'estranya idea del gestor de la finca. El resultat: un film que esdevé un elogi a les mammas, un cant d'amor a la vellesa. "Vaig poder veure com n'està de sola la gent gran i com en són de vulnerables en un món que avança amb pas accelerat sense saber cap a on va perquè ha oblidat la seva història, perdent el sentit del pas del temps, que té por a la vellesa i la mort i ignora el més valuós, que és la qualitat dels sentiments", explica Di Gregorio, que va visitar diverses residències per triar les quatre àvies protagonistes. Encantadores, vitals, actrius sobrevingudes, eleven aquest senzill film a cotes impensables i mostren, essent només elles mateixes, les tremendes ganes de viure i disfrutar de molts vells prematurament apartats dels plaers de la vida. El simple i emotiu ball que acompanya els títols de crèdit n'és una petita mostra.

El vals d'Stepan (publicat a l'Avui)

"No hi ha límits. La veritat és que vosaltres no creieu en la revolució. Si hi creguéssiu completament, [...] aconseguiríem construir una Rússia alliberada del despotisme [...]; si no dubtéssiu que, aleshores, l’home, alliberat dels seus amos i dels seus prejudicis, alçaria cap al cel la faç dels vertaders déus, ¿què pesaria la mort de dos nens?”. Rellegir Els justos de Camus, tasca pendent que tenen molts dels governants d’arreu, i, en particular, els d’Israel i Hamàs, recentment acusats per Amnistia Internacional dels crims de l’última massacre de Gaza.

El fragment citat d’Els justos correspon a un discurs del revolucionari Stepan, irritat perquè el seu company Kaliayev no ha matat el Gran Duc, peça clau en la Rússia tsarista. Kaliayev havia de llançar la bomba sobre el carruatge del Gran Duc, però és incapaç de fer-ho quan veu que aquest viatja acompanyat dels seus dos nebots. Els justos, Kaliayev, no volen tacar de sang la revolució. Stepan, sí. Creu que la revolució està per sobre de tot. I si cal, de la vida d’uns nens.

La partida històrica l’ha guanyat Stepan. Fa poques setmanes ho vam veure al Pròxim Orient. I també es va veure el 1982, quan el ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon, va col·laborar en la matança de milers de civils al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Un ministre de Defensa que va ser declarat culpable i que va ser inhabilitat per tornar a ocupar aquesta cartera. Paradoxes de la política, va ser proclamat primer ministre, amb tots els honors, el 2001. Ari Folman, a Waltz with Bashir, dibuixa l’horror que entre el 16 i 18 de setembre del 1982 es va viure en aquell camp de refugiats. Aquesta és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per recordar que seguim ballant al ritme dels Stepans.

Les coses al seu lloc (publicat a l'Avui)

La Raimunda de Volver va estar a punt d’emportar-se l’estatueta. Tanmateix, la poderosa (i al meu parer insulsa) Elisabet II interpretada per Helen Mirren va barrar-li el pas. Ara, la María Elena imaginada pel genial Woody Allen ha donat a Penélope Cruz l’anhelada estatueta que culmina, o si més no impulsa encara més, la ja llarga carrera cinematogràfica d’aquesta actriu que llueix uns esplèndids 34 anys. Una actriu massa vegades qüestionada, sobretot a casa nostra, per aquella estranya mania d’odiar tot el que és espanyol, i que, com va dir Pedro Almodóvar diumenge, amb talent, ambició i tenacitat –coses que segurament manquen als que la critiquen amb pesada insistència– ha arribat on mai va imaginar aquella filla de la perruquera d’Alcobendas. L’Oscar, definitivament, taparà moltes boques –o potser no, perquè l’enveja és encegadora– sobre el talent de Pe.

Però no només això. L’estatueta de diumenge també deu haver obligat a empassar-se les paraules a aquells que, víctimes en aquest cas d’aquella estranya mania de criticar tot el que està relacionat amb Barcelona, durant el rodatge de la pel·lícula als carrers de la capital catalana no van deixar d’escopir bilis contra el productor Jaume Roures i l’Ajuntament de Barcelona per les ajudes atorgades al film. Unes ajudes d’altra banda perfectament emmarcades en la legalitat i que han rebut i rebran molts altres realitzadors que triïn Barcelona com a privilegiat plató. Unes ajudes que, dit sigui de passada, després d’una llarga collita de premis, s’han revelat increïblement rendibles. L’Oscar a Pe és també l’Oscar a una bona pel·lícula de Woody Allen, als audaços productors catalans i a una ciutat, Barcelona, que, com diria Albert Om, estimo.

Imprescindible: Burn After Reading

Burn After Reading, d'Ethan & Joel Coen, vista dissabte a la nit. Sublim, boníssima, genial, humor brillant. I amb un repartiment brutal i excel·lent: Frances McDormand, G. Clooney, John Malkovich. Imprescindible. I si pot ser al Renoir Floridablanca, en vos.