dimarts, 27 de gener del 2009

Participar a Barcelona (publicat a l'Avui)

Hi torno amb Hannah Arendt. I em disculpo per endavant. Però una viu irremeiablement marcada per la seva última lectura, i aquesta ha estat Converses amb Hannah Arendt, de Lleonard Muntaner Editor. Torno a recuperar la gran pensadora alemanya arran de la consulta ciutadana per decidir el futur de la Diagonal, a la qual estan cridats un milió cent mil barcelonins. Durant un memorable diàleg amb Adelbert Reif Política i revolució, Arendt no deixa d'insistir en un Estat, malauradament utòpic, construït de baix a d'alt, a partir de consells, en el qual els ciutadans puguin participar en les decisions que afecten aquest Estat. En el qual els ciutadans, en definitiva, facin política. En un altre fragment, fa una descripció fascinat de la public happiness. Segons Arendt, "la persona, quan actua públicament, accedeix a una determinada dimensió de l'existència humana que altrament li resta oculta i que d'alguna manera forma part de la «felicitat plena»". Malauradament, el sistema partitocràtic vigent, tancat, endogàmic, priva el ciutadà d'assolir aquesta "felicitat plena" a què fa referència Arendt. Uns ciutadans que moltes vegades viuen compromesos amb la seva realitat immediata però que topen amb les rigideses del sistema actual. En aquest sentit, que l'Ajuntament de Barcelona hagi accedit a fer una consulta popular per decidir sobre la transformació de la Diagonal és una bona notícia. Una molt bona notícia. La tan difamada i alhora imprescindible política la protagonitzaran (i ennobliran) tots els ciutadans de Barcelona -cosa que inclou, evidentment, els immigrants, malgrat la previsible oposició de la dreta-. Aquest és el camí que cal seguir. Això és política. I així es guanyen les eleccions.

dilluns, 26 de gener del 2009

Pijo-progre (publicat a l'Avui)

Pijo-progre, curiós vocable que s’han tret de la màniga els conservadors del país. Ahir llegia com una lectora de La Vanguardia qualificava Lucía Etxebarria de pijo-progre perquè, en un article, va abominar les bufetades a les criatures. Després d’escoltar reiteradament aquest adjectiu en els últims temps, em decideixo a examinar-lo. Entenc que un (o una) pijo-progre és aquella persona de vida econòmica solucionada (d’aquí ve pijo) que practica un pensament o actituds d’esquerres, és a dir, progressistes (d’aquí ve progre). De la combinació d’aquests dos termes en sorgeix pijo-progre, utilitzat, sempre, en sentit pejoratiu.

De pijos-progres en conec força. I una bona part podrien prescindir, fàcilment, del qualificatiu –al meu entendre elogiós– progressista. Tenen la vida solucionada, fruit, sovint, d’exitoses professions liberals. I prediquen, també moltes vegades, el pensament d’esquerres. El problema, tanmateix, és que només el prediquen. És a dir, no el practiquen. Ara bé, també hi ha una bona part de persones, que ara alguns anomenarien pijos-progres, que moltes vegades, la majoria, han estat els directes responsables dels avenços de la humanitat i de la conquesta de drets civils.

Recordem, si no, el que deia Hannah Arendt (també l’anomenarien pijo-progre?) el 1970 a Adelbert Reif: “Si mirem la història de les revolucions, no van ser mai els mateixos oprimits i injuriats sinó aquells que no estaven oprimits ni injuriats, però que no podien suportar-ho, els que van dirigir les revolucions”. En l’argot actual alguns gosarien qualificar aquests nobles (i imprescindibles) revolucionaris de pijos-progres. Molt de compte, doncs, amb les paraules. I benvingut sigui el pijopogressisme, que, almenys, fa (i ha fet) avançar el món.

dissabte, 24 de gener del 2009

Els pinguins de Martina Klein: bon article

Pingüinos que 'entienden' (publicat a La Vanguardia)

Quien llama enfermo al que tiene otra condición sexual sebería tener una charla con los pingüinos

Cuatro suecas guapas fueron llevadas a Alemania y encerradas con seis alemanes homosexuales con la misión de seducirlos y curar su tendencia. Pero no hubo manera, las tres parejas gais lo tenían muy claro y rechazaron a las solícitas visitantes foráneas, a las que de nada les sirvió ser suecas y estar buenas. No es el argumento de una película de Alfredo Landa ni otra versión de Gran Hermano, sino una noticia del 2005 en la que he obviado un detalle: los y las protagonistas eran pingüinos (y pingüinas).



Sucedió en el zoo de Bremenhaven y desató la furia de los grupos de gais y lesbianas que defendían "el derecho de los animales a formar pareja sin la intervención del hombre", a lo que la directora, que no tenía ni idea de dónde se había metido, alegó que "el zoo no pretendía separar a la fuerza a nadie, sino intentar salvar una especie amenazada". La mujer se topó de bruces con ciertas leyes naturales, como que hay seres que nacen gais, y que los pingüinos son fieles a su pareja toda la vida. Otro detalle enternecedor que sacó a la luz esta noticia es el instinto paternal de estos pingüinos, que al ser incapaces de poner sus propios huevos, incubaban piedras.

Hace un par de meses aparecía otra noticia, esta vez en el zoo de Harbin (nordeste de China). Los protagonistas también eran una pareja de pingüinos homosexuales que, hartos de incubar piedras, urdieron un plan para robarles el huevo a otras parejas heterosexuales. Tantas veces reincidieron que les costó el rechazo por parte de su propia colonia, y la reclusión por el personal del zoo, ya que el vil plan de los padres frustrados ponía en riesgo a los polluelos. Con suerte esta pareja despierte la piedad de los responsables del zoológico y sean bendecidos con un huevo huérfano, tal como pasó en el 2004 en el neoyorquino zoo del Central

Park, donde nació 'Tango', la hija adoptiva de otra pareja de pingüinos gais. Tal historia inspiró un libro infantil, 'Tres con Tango' (2006), durante dos años consecutivos el libro con más intentos de censura en Estados Unidos.

Si el gay nace o se hace hiere intensamente a ambos bandos: los que temen por sus principios morales y los que ven amenazados nada menos que sus derechos fundamentales. Estos últimos están movilizando un enorme revuelo en Italia con intención de censurar o sacar de concurso una de las canciones postulantes a favorita en el festival de Sanremo. La joya lírica se titula 'Luca era gay' (pretérito imperfecto) y presenta la homosexualidad como una enfermedad con cura.

Aquellos que llaman enfermos a quienes tienen otra condición sexual deberían tener una pequeña charla con los pingüinos y a lo mejor eso los ayude a entender.

dimecres, 21 de gener del 2009

Entrevista a Raül Romeva (publicat a l'Avui)


"La defensa del país s'ha de fer lluitant per la gent que hi viu"

Raül Romeva Eurodiputat i doctor en relacions Internacionals per la UAB
Per què fa política?

La política és una manera de veure la vida. Amb la política dónes transcendència a les teves accions més enllà del teu interès personal.

La política, com a professió, manté l'essència?

Si la política institucional només la poguessin fer els que tenen uns ingressos assegurats, les institucions serien entitats a les quals només poden accedir els rics. Pagant un sou garanteixes que hi pugui accedir qualsevol persona independentment de la seva renda privada.

La política és útil per transformar la societat?

La societat es transforma contínuament fent política! I és un error creure que només es fa política a les institucions. Un diari fa política triant una determinada línia editorial. L'essència de la política és dins i fora de les institucions.

Per què ha triat Europa?

Els temes que m'interessen tenen una dimensió universal. I Europa està cridada a ser un actor internacional clau...

Però mai acaba de ser-ho...

El problema és que no tots els actors que participen en la construcció europea estan convençuts de la seva importància: la idea d'Europa està encara segrestada per una determinada visió dels Estats-nació. Molts pensen que primer és l'Estat-nació i després Europa. És a l'inrevés!

França, Alemanya, la mateixa Espanya...

Per això és important que a les institucions europees hi enviem gent que transcendeixi aquesta mentalitat. I cal que la ciutadania deixi de pensar que les institucions europees són de segon nivell. Aquest és un gravíssim error del qual els actors econòmics treuen rendiment.

Què fa un eurodiputat?

Un de les coses que reivindico d'aquests gairebé cinc anys de feina és haver incorporat a l'agenda política temes i aspectes que ningú defensaria. Donem veu a lobbies socials que sense nosaltres no tindrien accés al Parlament Europeu. Fem de catalitzadors.

Què cal fer perquè Europa sigui una realitat?

Els Estats han d'entendre que amb la descentralització hi tenen més a guanyar que a perdre.

Cal subsidiarietat...

Cap a dalt i cap a baix! El gran problema que avui tenim és que els Estats-nació són molt reticents a cedir competències cap a Europa. Uns Estats que, alhora, estan fent un esforç de recentralització. Cal fer al contrari: augmentar la descentralització dins dels Estats i cap a la UE!

Considera vigent l'eix esquerra-dreta...

Això que les esquerres i les dretes no existeixen es diu per justificar el neoliberalisme. En un moment com l'actual, de crisi, dir que no hi ha diferència entre dreta i esquerra és ser còmplice de la dreta.

Què diferencia l'esquerra de la dreta?

Es diferencien en el que posen al centre del treball polític. L'esquerra té com a centre de la seva activitat el benestar de les persones, amb tota la seva diversitat. La dreta prioritza actors que no són necessàriament les persones, com són els sectors empresarials, el sector financer...

Vostè s'ha declarat sobiranista. Com ho encaixa amb l'eix esquerra-dreta?

És absolutament complementària la defensa dels drets individuals amb la defensa dels drets col·lectius. Tots dos són igual d'importants. Si es reclama més capacitat de decisió política i d'autonomia financera des d'una lògica d'esquerres és perquè se'n beneficiïn totes les persones. La defensa dels interessos del país s'ha de fer lluitant pels interessos de la gent que hi viu, indiferentment de si hi han nascut o no, del seu nivell de renda o la seva orientació sexual. No es tracta de defensar només una bandera o un territori.

Vostè ha estat analista de conflictes bèl·lics. ¿El pitjor enemic de la pau és el negoci de la postguerra?

És un dels problemes, però no l'únic. Durant la preguerra, durant el procés d'increment de les tensions que poden acabar generant guerra, hi ha els mateixos interessos que en la rehabilitació postbèl·lica. Les grans companyies (petrolieres, constructores...) apareixen abans i després de la guerra. Són, moltes vegades, les que fan que en la preguerra no es puguin impulsar la gestió política que seria necessària per aturar-la. I alhora són les que després, en la postguerra, en surten més beneficiades. Aquest és el problema i per això és tan important la gestió política abans que la guerra esclati.

Com veu el món d'aquí a deu anys?

Si fem una foto estàtica, al món segueix havent-hi greus conflictes, greus problemes i greus injustícies. Però si analitzem determinades situacions veurem evolucions positives. És important tenir una visió global del món per evitar frustracions. I és important que entenguem que actuar és necessari i útil.

Els ciutadans són responsables del futur...

Totalment. La percepció que tot és culpa i responsabilitat dels polítics és un error. En primer lloc, perquè els representants institucionals són fruit d'unes eleccions. I, en segon lloc, cal tenir present que no hi ha acció petita: totes les accions són necessàries, són actes de responsabilitat individual importants i que ajuden a canviar dinàmiques.

dimarts, 20 de gener del 2009

Drets civils, avui (publicat a l'Avui)

Ahir, als EUA, va ser el dia de Martin Luther King, que el 1963, a Washington, va pronunciar un dels discursos més importants en la lluita pels drets civils dels negres. Avui, als EUA, també a Washington, Barack Obama, negre, serà investit president. Han transcorregut 46 anys, i els drets civils aparentment han guanyat la batalla racial. Però en queden d’altres. I no menys importants. En cartellera hi ha My name is Harvey Milk, brillant film de Gus Van Sant que amb tota probabilitat (i justícia) portarà Sean Penn directe cap a l’Oscar. La pel·lícula, a banda de reivindicar la política, tan necessària i tan injuriada, repassa la vida del que va ser el primer càrrec electe obertament gai als EUA. I mostra la lluita que va emprendre contra el conservadorisme del país, obsessionat a limitar els drets dels homosexuals, i que avui, encara, amb la recent prohibició dels matrimonis gais a Califòrnia, mostra un vigor alarmant (que de ben segur deu envejar la fonamentalista patronal de la sotana espanyola).

La pel·lícula de Sean Penn evidencia que si bé els homosexuals gaudeixen ara d’uns drets inaudits a finals dels setanta, encara hauran de passar molts anys, molts!, perquè el president nord-americà no respongui al perfecte patró de pare (evidentment heterosexual) feliçment casat, si pot ser, amb una brillant esposa. Com també hauran de passar molts anys, segurament no tants –donem gràcies a Hillary Clinton–, perquè el president dels Estats Units, sigui, simplement, presidenta. La lluita pels drets civils rubricarà, avui, un episodi històric. Però encara n’han de venir molts d’altres, també anhelats, i que avui, 20 de gener del 2009, sonen encara, i lamentablement, a utopia.

dilluns, 19 de gener del 2009

The Barcelona Nation (publicat a l'Avui)

Demà comença el Bread & Butter, i amb la fira ha arribat la polèmica. Una divertida polèmica que deixa al descobert les vergonyes i fòbies d’alguns sectors del país. El lema triat en aquesta ocasió és United Nations of Bread & Butter. A la capital del país, tal com heu pogut llegir als múltiples anuncis que adornen els carrers, la fira s’anuncia amb un cridaner Welcome to Barcelona nation. The nation of fashion. La controvèrsia ha esclatat. Fonamentalment perquè al marge inferior de l’anunci, per raons d’esponsorització, figura el segell de l’Ajuntament de Barcelona. La dreta del país –catalana i espanyola–, sempre tan afinada en les seves crítiques, no s’ha estat d’utilitzar aquest fet per atacar el consistori. L’espanyolista ha alçat la veu perquè hi surt la maleïda paraula nació. Que, si no acompanya el vocable Espanya, és sempre mal vista.

El president del PP a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz, ja s’ha afanyat a demanar la retirada del cartell, al·legant que Barcelona, ciutat prou coneguda, s’hauria de promocionar posant l’accent en la seva capitalitat a Catalunya, i, sobretot, pel fet de ser una “gran capital d’Espanya”. A l’altre extrem, el conservadorisme català ha alçat la veu perquè el consistori es gasta els calés a promocionar Barcelona sense citar Catalunya. Obsessionats amb aquesta (inventada) rivalitat Barcelona-Catalunya, que en el seu punt mes àlgid, el 1987, va emportar-se per davant la Corporació Metropolitana, els essencialistes s’han escandalitzat. I han acusat l’Ajuntament de menysprear la pàtria. Tant els uns com els altres s’ho han de fer mirar. I ben detingudament: la campanya no és del consistori, sinó d’uns particulars. Com ben particulars són els dimonis i les fòbies de cadascú, que, una altra vegada, han quedat ben al descobert.


dimecres, 14 de gener del 2009

Crida per a una acció humanitària urgent a Gaza d'ONG pels drets humans d'Israel

Israeli Human Rights groups: Clear and present danger to the lives and well-being of tens of thousands of civilians

An Israeli Call For Urgent Humanitarian Action In Gaza

Since the beginning of the campaign in Gaza on December 27, a heavy suspicion has arisen of grave violations of international humanitarian law by military forces. After the end of the hostilities, the time will come for the investigation of this matter, and accountability will be demanded of those responsible for the violations. At this point we call your attention to the clear and present danger to the lives and well-being of tens of thousands of civilians.

The level of harm to the civilian population is unprecedented. According to the testimony of residents of the Gaza Strip and media reports, military forces are making wanton use of lethal force which has to date caused the deaths of hundreds of uninvolved civilians and destroyed infrastructure and property on an enormous scale. In addition, Israel is also hitting civilian objects, having defined them as "legitimate military targets" solely by virtue of their being "symbols of government."

Caught in the middle are 1.5 million civilians in extreme humanitarian distress, whose needs are not being adequately met by the limited measures taken by the army. That distress is detailed in the Appendix to this letter. Its main points are as follows:

  1. The fighting is taking place throughout the Gaza Strip, whose border crossings are closed, so that residents have nowhere to flee, neither inside the Gaza Strip nor by leaving it. Many are unable to escape from the battle zone to protect themselves. They are forced to live in fear and terror. The army's demand that they evacuate their homes so as to avoid injury has no basis. Some people who did escape are living as refugees, stripped of all resources.


  2. The health system has collapsed. Hospitals are unable to provide adequate treatment to the injured, nor can patients be evacuated to medical centers outside of the Gaza Strip. This state of affairs is causing the death of injured persons who could have been saved. Nor are chronic patients receiving the treatment they need. Their health is deteriorating, and some have already died.


  3. Areas that were subject to intensive attacks are completely isolated. It is impossible to know the condition of the people who are there, whether they are injured and need treatment and whether they have food, water and medicine. The army is preventing local and international rescue teams from accessing those places and is also refraining from helping them itself, even though it is required to do so by law.


  4. Many of the residents do not have access to electricity or running water, and in many populated areas sewage water is running in the streets. That combination creates severe sanitation problems and increases the risk of an outbreak of epidemics.

This kind of fighting constitutes a blatant violation of the laws of warfare and raises the suspicion, which we ask be investigated, of the commission of war crimes.

The responsibility of the State of Israel in this matter is clear and beyond doubt. The army's complete control of the battle zones and the access roads to them does not allow Israel to transfer that responsibility to other countries. Therefore we call on you to act immediately as follows:

  1. Stop the disproportionate harm to civilians, and stop targeting civilian objects that do not serve any military purpose, even if they meet the definition of "symbols of government."

  2. Open a route for civilians to escape the battle zone, while guaranteeing their ability to return home at the end of the fighting.


  3. Provide appropriate and immediate medical care to all of the injured and ill of the Gaza Strip, either by evacuating them to medical centers outside of the Gaza Strip or by reaching another solution inside the Gaza Strip.


  4. Allow rescue and medical teams to reach battle-torn zones to evacuate the injured and bring supplies to those who remain there. Alternatively, the army must carry out those activities itself.


  5. Secure the proper operation of the electricity, water and sewage systems so that they meet the needs of the population.

Participating organizations:

Adalah - The Legal Center For Arab Minority Rights In Israel, Amnesty International Israel Section, Bimkom - Planners For Planning Rights, B’Tselem - The Israeli Information Center For Human Rights In The Occupied Territories, Gisha - Legal Center For Freedom Of Movement, Hamoked - Center For Defence Of The Individual, Physicians For Human Rights - Israel Public Committee Against Torture In Israel, Yesh Din - Volunteers For Human Rights.

dimarts, 13 de gener del 2009

D'orgulls i planys (publicat a l'Avui)

Aquests dies he contemplat astorada com més d’un i una s’han emprenyat pels catalans de renom que a l’últim número de la revista Elle han dit que (també) se senten espanyols. Un dels problemes que té una part del catalanisme és la imaginació d’una Catalunya ideal en què tothom proclama el seu amor incondicional al país mentre odia l’opressora Espanya. Tal com es va veure amb la victòria a l’Eurocopa, i amb els milers de catalans que van sortir al carrer per celebrar el triomf de la selecció espanyola, aquesta Catalunya no existeix. I fins que no en siguem conscients, seguirem perdent el temps elaborant llistes negres d’aquells i aquelles que han gosat no abominar d’Espanya, en lloc de fer d’aquest país, i de la nostra identitat, un motiu d’orgull.

Aquest mateix sector del catalanisme que s’esgota en planys estèrils és el que, d’uns anys ençà, ha vist la capital del país, Barcelona, com una enemiga de la cultura catalana, ideant un enfrontament inútil (i idiota) entre Barcelona i Catalunya. La identitat catalana, sense la potència d’aquesta ciutat, seria molt menys del que és –llegiu l’article de Ferran Mascarell Catalanisme i capital–. I aquest mateix sector del catalanisme és el que posa sordina a l’èxit de la pel·lícula produïda per Jaume Roures i dirigida per Woody Allen Vicky Cristina Barcelona, que acaba de guanyar un Globus d’Or a la millor comèdia de l’any. ¿Per què costa tant a aquest catalanisme planyent mostrar-se orgullós de l’èxit d’aquesta pel·lícula? Si en comptes de Barcelona portés el nom de Madrid, a Espanya, on en saben, i molt, de màrqueting nacional, no haurien estalviat calés en pirotècnies. A Catalunya ens cal més orgull. I menys planys.

dilluns, 12 de gener del 2009

Després de la mani (publicat a l'Avui)

Mort i odi només generen més mort i més odi. Dissabte va ser desolador veure a la manifestació contra la massacre de Gaza cremes de la bandera israeliana o grups de manifestants, només homes, segurament convocats per alguna de les mesquites de la ciutat, proclamant paraules d’odi contra un poble, el jueu, que no té la culpa dels assassinats i matances del l’exèrcit israelià i el triangle de la mort que formen Olmert, Barak i Livni.

Ara bé, no us deixeu enredar com pretenen alguns dels que, a casa nostra, donen suport al govern israelià ometent, obscenament, els 350 nens i dones assassinats aquests dies. Aquests eren una minoria. La majoria dels que vam assistir a la manifestació –mares amb nens, avis, joves, famílies senceres– no ho vam fer alienats sota una histèria antiisraeliana. No pas. Ho vam fer indignats i indignades perquè, al segle XXI, un Estat democràtic obvia salvatgement totes les convencions de drets humans. I segueix matant.

Ahir, Villatoro deia que les tesis de Hamàs tenen més suport als carrers de Barcelona o Madrid que no pas Betlem o Ram Al·lah. Els que ens vam manifestar dissabte abominem el terrorisme. Tant com ens avergonyim que un país democràtic (ho segueix sent?), un dels nostres, Occident, sigui capaç d’assassinar innocents en sèrie per aconseguir, a saber quins són!, els seus objectius. I, alhora, perverteixi una paraula tan sagrada com democràcia. Les tesis de Hamàs, terroristes, mai seran ben vistes als carrers de Barcelona, ciutat també civilitzada. Els carrers de Barcelona, dissabte plens, com ahir els de Madrid, s’irriten per les víctimes. Siguin del bàndol que siguin. El problema és que, aclaparadorament, són palestines. I civils. És per això que demanen la fi de la massacre. I és per això que, si cal, tornarem a sortir al carrer.

dijous, 8 de gener del 2009

Entrevista a J.A. González Casanova (publicada a l'Avui)

"Evidentment, Marx hauria estat ara un socialdemòcrata"

J.A. González Casanova Catedràtic de dret constitucional i escriptor

Vostè, als seus articles, escriu la paraula política en majúscules. Per què?

Per distingir-la de la politiqueria o de les polítiques concretes d'acció pública. Em refereixo a una realitat global que afecta tothom i que té un valor moral. La política pensada en el sentit aristotèlic de la construcció d'una ciutat bona.

Vol dir que, avui, algú fa aquesta política?

Moltíssimes persones.Tothom és polític: qualsevol ciutadà que treballi per construir aquest tipus de societat fa política en majúscules. Els polítics professionals que no fan això i pensen més en el seu interès, fan politiqueria.

Vostè diu que Marx és el millor analista del capitalisme. ¿La seva figura s'ha reforçat amb la crisi?

Sí. Tot i que el Marx del qual jo parlo té un missatge que la gent no acaba d'entendre. Parteixo del Manifest comunista de 1848: la gent es pensa que és comunista, però en realitat ell diu que si el capitalisme burgès no practica polítiques socialdemòcrates, vindrà el comunisme. I això és el que ha fet la burgesia amb l'ajuda de la socialdemòcracia: crear l'Estat de benestar.

Marx hauria estat socialdemòcrata?

Evidentment! D'allà no hauria passat. Marx és un gran teòric del capitalisme, l'estudia a fons, i s'adona de la gran contradicció del sistema: no poden estar en mans particulars béns dels quals depèn la vida i el benestar de milions de persones!

Paradoxalment l'Estat, amb la provisió de serveis socials, salva el capitalisme...

Exactament, però fixi's que és un Estat capitalista, perquè la funció autèntica de l'Estat és acabar amb el capitalisme. I això era el que volia fer Marx d'una forma pacífica. Marx no era revolucionari, era evolucionari. El més greu, si em permet dir-l'hi, és que no he llegit cap article que hagi reivindicat el fons de la qüestió: darrere d'aquesta crisi hi ha la contradicció màxima del capitalisme.

Quin és el futur de l'esquerra, avui?

Sóc pessimista, perquè ja no es pot fer un canvi de sistema en un sol país. Justament per això estem més a prop de les previsions de Marx, que deia que el comunisme no era més que dues coses: primer, un moviment i un fenomen mundial; i segon, la desaparició del capitalisme.

El capitalisme no desapareixerà...

Perquè el capitalisme desaparegués caldria impulsar una política socialdemòcrata mundial: es necessita un govern mundial, que hauria de ser federal i socialista. Un govern que hauria impulsat unes accions fonamentals: primer, crear una policia i un codi penal internacional que conduís a un camp de concentració els genocides econòmics i financers culpables d'un delicte contra la humanitat; segon, salvar el medi ambient; i tercer, distribuir la riquesa mundials de manera equitativa. Evidentment tot això és una utopia però algun dia serà inevitable.

Vostè diu que l'esquerra catalana ha estat, durant el segle XX, la responsable de tots els avenços de l'Estat. L'Estat i el PSOE no l'han comprès?

El PSOE té una enveja boja al PSC català perquè el sap més avançat. I perquè des de les esquerres catalanes sempre s'ha intentant crear un Estat democràtic espanyol. Si no fos per les esquerres catalanes des del segle XIX, Espanya continuaria sent una monarquia autoritària i una oligarquia dels senyors feudals cada vegada més concentrats a Madrid.

L'esquerra espanyola se sent més còmoda amb la dreta catalana?

Sempre! L'intent que van fer els socialistes catalans d'aconseguir un Estat federal el van espatllar el pactes de Pujol amb Suárez i amb González. Pujol va pactar amb un socialista conservador que no volia tenir socialistes avançats governant a Catalunya. Aquesta és la història.

El federalisme és possible a Espanya?

No és tan difícil. De fet ja tenim un sistema federal. Ens falta un Senat com a cambra territorial.

Creu que el TC retallarà l'Estatut?

L'Estatut, tal com està després de la tramitació a les Corts, és totalment constitucional, no veig per on pot passar el ribot el TC.

Vostè, sensible a les minories, com creu que seria el món si manessin les dones?

Com diu la sarsuela, "serían una balsa de aceite, los pueblos y las naciones". Per definició, les dones teniu les condicions físiques, mentals, genètiques i històriques per ser unes grans governants. Però la temptació de moltes dones és que, per ser acceptades, s'intenten assemblar als homes. Les dones s'han de mantenir fermes!

A banda de dret constitucional, vostè té molts coneixements d'astrologia, i també de Mahler. ¿Entén que algú se'n sorprengui?

Si sorprèn és per la incultura de la gent. Si ets mínimament científic i humà, et planteges coses molt més profundes que la immediatesa. Per mi, l'astrologia és una ciència superior a totes les ciències, que dóna l'explicació dels fenòmens personals i mundials. I la música, i Mahler, són d'interès humà. La seva música expressa els problemes i les solucions del segle XX europeu. Tot el que he escrit que no és estrictament política, també és política, i en profunditat. L'única manera de ser coherent amb la idea que jo tinc de l'ésser humà és fent política. I, com deia Mounier, la política és la forma més alta de caritat i d'amor.

dimarts, 6 de gener del 2009

Aturem la massacre (publicat a l'Avui)

Una veïna del carrer Notariat, la Patrícia –visiteu la seva botiga, el Baclava– m’ha enviat un correu referent a la carnisseria que Israel està duent a terme a Gaza: dissabte vinent, 10 de gener, a les 17 h, s’ha convocat una manifestació a la plaça Universitat contra la invasió d’aquesta petita i paupèrrima franja de terra. No es tracta de posicionar-se a favor d’un o altre bàndol. La coexistència, pacífica, dels dos Estats, israelià i palestí, és l’objectiu. Amb aquesta manifestació, els ciutadans i ciutadanes horroritzats amb les imatges de nens mutilats, assassinats i esventrats per l’acció de les bombes de l’exèrcit israelià podrem expressar la nostra ràbia i enuig amb tanta mort estèril.

La manifestació, certament, no canviarà res. Israel seguirà amb la seva ofensiva, que, sota l’excusa d’acabar amb Hamàs –amb aquesta matança l’únic que aconseguiran és convertir els terroristes en màrtirs–, està portant la mort i destrucció a tota la franja. I està erosionant, a marxes forçades, l’empatia i admiració que molts teníem i tenim pel poble jueu. Matar d’aquesta manera, sota el tuf d’una imminent convocatòria electoral, no només taca la imatge d’uns dels pobles més pròspers del món, sinó que legitima, i com!, els terroristes i els extremistes del Pròxim Orient.

¿Hi ha algun il·lús que es cregui que amb aquesta invasió s’acabarà amb Hamàs, organització que al seu moment va ser encoratjada pel mateix Israel per debilitar l’OAP d’Arafat? I si es guanyés Hamàs –improbable!–, ¿es pot garantir que no apareixerà un grup islamista encara més radical que el substitueixi? La invasió és un despropòsit davant el qual només es pot cridar: atureu la massacre! Dissabte toca manifestació.

dilluns, 5 de gener del 2009

Catalunya és 'multiculti' (publicat a l'Avui)

Una bona part de la dreta catalana, així com alguns de l’esquerra més conservadora, s’encaparren a negar l’evident multiculturalitat de Catalunya. I, si no la neguen, s’entossudeixen a vestir-la de dramatisme i a convertir-la en la pesta que portarà a la corrupció, i fins i tot extinció, de la pàtria. Doncs bé, des del primer dia d’enguany, els que neguen la multiculturalitat, això és, la procedència diversa dels catalans, ja no tenen arguments. Cap.

Els quatre primers catalans de l’any, i atenció, escric catalans –perquè ho són de ple dret, com els Romagosa o Pujol–, són fills d’immigrants. I no només això: la primera nena, filla d’uruguaians, es dirà Laia –nom catalaníssim– en honor a Barcelona. No és que haguem de posar-nos a aplaudir i a donar salts d’alegria els que des de fa anys defensem que l’existència de catalans d’orígens diversos no serà la fi del país sinó una gran oportunitat per reforçar la nostra potent identitat. No som, com ironitzava dissabte Sebastià Alzamora, “multicultis babaus”. La multiculturalitat, estimat Sebastià, no pot ser babaua. És, i prou. Ridiculitzar-la o negar-la no és més que convertir els de pell de color diferent del blanc immaculat en bocs expiatoris dels pecats dels de cognoms catalans de soca-rel. Heribert Barrera, fa uns dies ho vaig escriure, l’espifia dient que els catalans, com a grup ètnic, tenim fins i tot complicada la subsistència.

Els catalans, com a grup ètnic, entès aquest com a comunitat d’individus amb la mateixa llengua o cultura, ho tenim prou bé. Només cal que la Laia, el Hayam, l’Angely i l’Adam estimin el país i la llengua com ho fas tu. O com ho faig jo. I això es farà defugint estèrils i perillosos essencialismes excloents.

Entrades més populars del Mar de fons