Lesbos de Bel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Com és habitual és diumenge, dia d'escriptura d'aquesta columna. Avui, contra el que és costum, no sóc a l'Ateneu. Opto per escriure a casa. Són les 9 del vespre tocades. Poques hores abans, al migdia, he fet l'apertiu a La Candela, al barri de Sant Pere, i he començat Los sinsabores del verdadero policía, de Roberto Bolaño. Aquest català -em permeto considerar-lo també escriptor català- nascut a Xile, enganxa. Del llibre en parlaré a bastament en un altre article. Però em referiré al primer capítol, que connecta, en certa manera, amb el llibre de poesia que vaig descobrir fa un parell de setmanes a La Central. Amalfitano –el vau conèixer a la monumental 2666- enceta el llibre recordant que Padilla, un dels personatges de la novela, deia que les noveles eren generalment heterosexuals, mentre que “la poesia, en cambio, era absolutamente homosexual”. “Dentro el inmenso océano de ésta distinguía”, continua Amalfitano, “varias corrientes: maricones, maricas, mariquitas, locas, bujarrones, mariposas, ninfos y filenos”.

Poc té a veure l'inici d'aquesta obra pòstuma de Bolaño amb la delicadesa del llibre al que avui dedico aquest espai que, generós com poques persones, em reserva David Castillo al suplement. La protagonista és Sílvia Bel, poeta barcelonina que acaba de publicar el poemari L'esbós a 7dquatre. Un sorprenent i “lliure” poemari acompanyat de les il•lustracions, també delicades, d'Alícia Billon. Bel ha estat una sorpresa. No només perquè, tal com s'explica a la contraportada de llibre, és, després de Terra de Mai Maria Mercè Marçal, és una dels primers poemaris descadarament lèsbics de la literatura catalana, sinó per la netedat, per l'assossec que transmet la lectura dels seus poemes.

En una societat i també en un món literari encara per educar, encorsetat en vells esquemes contra el que ens agradaria dir i agrada dir a les seves grans plumes, estrany sobremanera amb les dones que estimen dones, és molt probable, que, en un inici, algú s'atreveixi, fent gala d'una ignorància i simplisme suprem, qualificar Bel de poeta lesbiana. O de qualificar de lèsbica, i res més, la seva poesia. Però Bel és molt més que això. Només he d'escriure que tots els seus poemes m'han seduit, però si ni ha un que destaca per sobre dels altres, és el que dedica als seus avis, La platja a dins de les sabatilles. Ho escric amb convenciment, Bel esdevindrà una de les grans poetes d'aquest país. I en deixo un tast perquè en quedi constància. Amb aquest poema que m'ha connectat de nou amb els avis, i sobretot les àvies que ja fa massa temps van morir. “Escombraré el balcó/i us portaré la sorra/ a dins les sabatilles/que us dormen sota el llit./ Així, quan us lleveu, trepitjareu la platja/ que ja més veureu”. Jocs de paraules, amor, desamor i quotidianitat. Poemes plens de música, tocats amb Acordió.

Olor d'Ateneu Barcelonès (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

150 anys de l'Ateneu Barcelonès es mereixen un article. I també se'l mereix la revolució que aquest espai de trobada, debat i agitació intel·lectual -anomenar-lo institució cultural es queda curt- que, de la mà d'Oriol Bohigas, i tot el seu equip, ha viscut en els últims anys una revolució. Una vertadera revolució. Imaginació, creativitat, arquitectura, i sobretot, molta vida és el que ha guanyat aquest privilegiat espai de Ciutat Vella. L'imponent Palau Savassona, a la cantonada Canuda amb Vila de Madrid, semblava fa pocs anys tancat en ell mateix. Entotsolat. Avui bull d'activitat. L'Escola d'Escriptura, creada al 1998, ha estat segurament un dels detonants que han obert de bat a bat les portes i finestres del palau. Però sobretot ho ha estat la genialitat de l'equip de Bohigas, que han convertit l'Ateneu en aquell càlid refugi que deia Josep Pla. Un refugi que atrau ateneistes de totes les edats i que tornen a tenir en les tortugues del Jardí Romàntic, les més fidels guardianes de la història que algú es pugui imaginar.

A l'Ateneu, tanmateix, hi ha un espai que brilla per sobre de la resta. Que em disculpin la Sala Borralleras, i la Pompeu Fabra, i el Jardí, i fins i tot el Bar, però la Biblioteca és inigualable. Pel seu inabastable fons; per la qualitat de les pintures que la presideixen; per la llarga història de persones i personatges que hi han estudiat, escrit i fins i tot debatut a cau d'orella; però, sobretot, per la seva olor. Per l'olor a fusta, al vímet de les butaques Torres Clavé, a l'escalfor de les bombetes de les velles làmpares i de les estiloses Tolomeo, i, és clar, per l'olor a llibres. Segons els paràmetres avui en boga, les tabletes digitals seran els ginys de culte de les primeres dècades del segle XXI i devoraran la vella indústria del paper, en format llibre o diari. Seria temerari menystenir-ne funcionalitat, si bé aquests invents mai podran competir amb un dels més preuats atributs de la bibiloteca de l'Ateneu i de la petita bibilioteca que els afamats lectors bastim, any rere any, a casa nostra: la olor. La lectura en les tabletes digitals serà cada vegada més comfortable, però mai tindrà l'imprescincible acompanyament en la lectura que és l'olor de llibre. Vell o nou, tant se val.

És precisament aquesta olor, la de l'Ateneu i la de la seva bibilioteca, la que m'ha atrapat i seduït. Una olor que m'ha acompanyat en l'estudi universitari i que gairebé cada setmana m'acompanya en l'escriptura d'aquesta columna. L'Ateneu és un espai d'agitació cultura, verbal i vital. Però sobretot és una alenada de vida. L'alenada del vida que els llibres de la bibiloteca, cadascun segons les seves particularitats -no és el mateix l'aroma un Valentí Almirall que un Joan-Lluís Lluís-, donen la benvinguda als que la trien -tornem a Pla- com a refugi.