Escric aquesta columna després de llegir l'article que Jordi Font, Moren per votar, dedicat a les revoltes del sud del Mediterrani. Revoltes que es poden qualificar de revolució, com bé va precisar també diumenge en un extraordinari article a El País l'admirat Enric González. Vivim immersos en l'antipolítica i en el mal de la indiferència mentre mar enllà nois i noies que es juguen la vida, i la perden, per conquistar la democràcia. I ho fan posant en evidència les vergonyes d'una Europa en estat terminal, incapaç d'alçar la veu, que s'ha afartat de fer els honors a Gaddaffi -ho recordes, Zapatero, que fa pocs mesos l'abraçaves?-, Mubarak i col•legues en despotisme.
Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.
Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.
Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialdemocràcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris socialdemocràcia. Mostrar tots els missatges
divendres, 11 de març del 2011
dilluns, 13 de desembre del 2010
Muncipalisme socialista
Diversos dirigents del PSC han posat al centre del discurs el "municipalisme". El municipalisme està a l'essència del socialisme, diuen, per a continuació assegurar que la prioritat son les eleccions locals del maig. Molt bé. Repassem, ara, què vol dir municipalisme en boca d'aquests dirigents.
Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.
Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.
divendres, 10 de desembre del 2010
Precisions per a socialistes desmemoriats
Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:
1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.
2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.
3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.
4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.
5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?
6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.
7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.
8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.
1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.
2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.
3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.
4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.
5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?
6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.
7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.
8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.
divendres, 3 de desembre del 2010
2 tuitreflexions més sobre el PSC
1. Llegeixo que la direcció del PSC està irritada amb Castells i Tura. El que hauria de fer l'aparell del PSC és escoltar-los amb atenció i prendre nota de les seves observacions. Sense Castells, Tura, Maragall, Mascarell el PSC serà marginal. Queda dit.
2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.
Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.
Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.
2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.
Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.
Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.
dijous, 2 de desembre del 2010
Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC
1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.
2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.
3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.
4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.
5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.
6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.
7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.
8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.
2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.
3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.
4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.
5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.
6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.
7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.
8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.
diumenge, 20 de juny del 2010
Revolució, avui (Publicat a l'AVUI)
A partir dels anys 50, la socialdemocràcia va regalar a Europa una etapa inoblidable: els 30 anys gloriosos. Va ser la revolució socialdemòcrata. Mai com en aquell període es va combinar igualtat i llibertat; mai com en aquell període la política va domesticar els mercats, limitant-ne els excessos inherents. L'historiador britànic Tony Judt ha escrit que “en molts aspectes, el consens socialdemòcrata ha significat el progrés més gran que s'ha vist fins ara a la història. Mai abans tanta gent va tenir tantes oportunitats a la vida”. Té tota la raó. Tanmateix, a principis dels anys 80, una altra revolució, la conservadora, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a ariets, va optar per la tabula rasa,, destruint els fonaments anteriors. Avui, amb el neoliberalisme fracassat, com certifica Narcís Serra, la socialdemocràcia té l'obligació de tornar a esdevenir central. Però s'ha d'actualitzar, perquè allò que era vàlid fa 60 anys, avui és obsolet. Aquesta és, avui, la revolució pendent.
Entrevista a Narcís Serra a l'Economia a examen (AVUI)
“Merkel empeny Europa cap a l'estancament”
Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.
El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.
¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.
La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.
L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.
¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.
Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.
Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.
Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.
Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.
Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.
L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.
Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.
Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.
Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.
La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!
Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.
Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.
És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.
El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!
L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.
Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.
¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.
Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.
El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.
En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.
I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.
Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.
El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.
¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.
La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.
L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.
¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.
Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.
Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.
Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.
Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.
Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.
L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.
Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.
Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.
Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.
La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!
Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.
Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.
És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.
El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!
L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.
Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.
¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.
Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.
El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.
En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.
I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.
dijous, 22 d’abril del 2010
Agenda Sant Jordi
Us torno a adjuntar l'agenda de la Diada de Sant Jordi:
9h: Tertúlia a Els Matins de TV3, a la carpa de la plaça Catalunya
11h: Esmorzar institucional Palau de Pedralbes
13-14h. Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Ona.
20-21h: Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Laie, davant de la Pedrera.
Us hi espero!
divendres, 19 de març del 2010
dilluns, 22 de juny del 2009
Quatre històries (publicat a l'Avui)
Primera: l’Alejandra és peruana. Fa tres anys que viu a Espanya. Ha de renovar els papers. Les condicions són inequívoques: ha d’haver cotitzat almenys sis mesos en l’últim any. La crisi l’ha afectat. Només ha treballat tres mesos. De manera inesperada, es convertirà en irregular. Estarà abocada a l’economia submergida. O que la parin al carrer, la destinin a un centre d’internament i l’expulsin.
Segona: Ahmed té quinze anys. Té permís de residència. Va a escola. Però la seva formació té data de caducitat. No té dret a l’ensenyament postobligatori. No té permís de treball. Als disset anys, estarà abocat al carrer. Destí: delinquir, o, amb sort, l’economia submergida.
Tercera: Khaled va arribar sent un nen a Espanya. Sol. Ha estat internat en un centre de menors. Té permís de residència. No té permís de treball. D’aquí a una setmana fa els divuit anys. La seva estada al centre de menors haurà quedat enrere. A què es dedicarà?
Quarta: Franns Rilles Melgar. És bolivià. No té papers. És un no ciutadà. Treballant a la panificadora de Real de Gandia, en un accident laboral, va perdre el braç. Ha denunciat els propietaris. Després de l’accident, van tirar el braç a les escombraries. El govern espanyol, en el que defineixen com a gest humanitari, regularitzarà la seva situació. Ara només té un braç, però ja és ciutadà.
Quatre històries. Un denominador comú: la inexistència d’una efectiva llei sobre immigració. Zapatero es conforma a modificar, de manera discutida, una legislació obsoleta. Per què es perden les eleccions? Entre altres motius, per la manca de coherència: de l’impossible papers per a tothom a la lògica Berlusconi. Qui diu socialisme?
Segona: Ahmed té quinze anys. Té permís de residència. Va a escola. Però la seva formació té data de caducitat. No té dret a l’ensenyament postobligatori. No té permís de treball. Als disset anys, estarà abocat al carrer. Destí: delinquir, o, amb sort, l’economia submergida.
Tercera: Khaled va arribar sent un nen a Espanya. Sol. Ha estat internat en un centre de menors. Té permís de residència. No té permís de treball. D’aquí a una setmana fa els divuit anys. La seva estada al centre de menors haurà quedat enrere. A què es dedicarà?
Quarta: Franns Rilles Melgar. És bolivià. No té papers. És un no ciutadà. Treballant a la panificadora de Real de Gandia, en un accident laboral, va perdre el braç. Ha denunciat els propietaris. Després de l’accident, van tirar el braç a les escombraries. El govern espanyol, en el que defineixen com a gest humanitari, regularitzarà la seva situació. Ara només té un braç, però ja és ciutadà.
Quatre històries. Un denominador comú: la inexistència d’una efectiva llei sobre immigració. Zapatero es conforma a modificar, de manera discutida, una legislació obsoleta. Per què es perden les eleccions? Entre altres motius, per la manca de coherència: de l’impossible papers per a tothom a la lògica Berlusconi. Qui diu socialisme?
dilluns, 15 de juny del 2009
L'esquerra no ha mort (publicat a l'Avui)
Fa una setmana vaig escriure “Desperta, esquerra!”. Amb els resultats de les euroeleccions, l’esquerra va despertar de cop. Els socialistes, valedors fins ara de la socialdemocràcia, han quedat tocats. Precisament quan el neoliberalisme ha fet fallida. El paradigma econòmic de la dreta s’ha enfonsat, però els partits de dreta guanyen. El socialisme, mut, s’ho mira derrotat. Què ha passat? La dreta, que en campanya lloa el mercat, al govern, amb la crisi devorant empreses i famílies, no s’allunya ni un mil·límetre del que faria un socialista. Perquè els partits socialistes, emmirallats en la infame tercera via de Blair, van renunciar al programa socialdemòcrata per lliurar-se al dogma neoliberal. El socialisme és avui alternança, però no alternativa de la dreta. Una dreta que viu dels rèdits de l’Estat de benestar. La socialdemocràcia no ha mort. Però ha estat blasmada pels partits socialistes. Perquè socialdemocràcia no és només defensar els drets civils, com creu Zapatero. Socialdemocràcia vol dir valentia, vol dir reformisme de llarg abast. Socialdemocràcia és progrés. És el contrari de l’immobilisme que practiquen els socialistes instal·lats al poder. La socialdemocràcia ha de ser capaç d’articular un discurs propi sobre immigració, sobre l’articulació del diferents pobles de l’Estat, sobre mercat de treball. Socialdemocràcia no és imitar la dreta en immigració, en centralisme i en mercat de treball, però amb un somriure a la cara. ¿Volem un nou paradigma que posi límits als mercaders i al mercat? Segur. La socialdemocràcia està ben viva. No ha mort. És la resposta. Però avui ja no l’encarnen els partits socialistes. Només cal fixar-se en França. Mentre Aubry i Royal ploraven, Cohn-Bendit, reivindicant la socialdemocràcia verda, ha triomfat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)