divendres, 28 de gener del 2011

En defensa de la biblioteca (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Estic convençuda que si Tony Judt fos viu, escriuria sobre Stony Stratford. L'historiador britànic, defensor acèrrim de tot el que és col•lectiu, lluitador incansable a favor d'una societat més justa, hagués trobat en la batalla iniciada pels veïns de la petita localitat d'Stony Stratford, situada 90 quilòmetres al nordest de Londres, un motiu per a l'esperança. Un motiu per a seguir confiant en que l'Estat del Benestar, i el que aquest suposa, pot sobreviure a l'hegemonia ideològica conservadora dels últims quaranta anys. L'Estat del Benestar, entre d'altres guanys, ha contribuit a forjar societats més cultes. L'educació pública n'ha estat un puntal fonamental. Com també ho ha estat la construcció de biblioteques públiques, que han posat a l'abast dels ciutadans de les grans capitals però també dels pobles més allunyats el coneixement, la creativitat, la imaginació, els somnis de tants autors.

Les biblioteques són un espai per al creixement personal, per a alimentar el que José Antoni Marina anomena la intel•ligència compartida, la intel•ligència social: a les biblioteques els ciutadans interactuen i intecanvien coneixements. Les biblioteques fan comunitat. Potser per això, perquè estimulen la capacitat crítica dels ciutadans, Margaret Thatcher, la gran dama de la revolució conservadora, les va voler suprimir. De la mateixa manera que avui David Cameron, en el marc del seu salvatge pla d'austeritat que deixarà encara més esquàlid l'afeblit Estat del Benestar britànic, en vol tancar centenars. De la mateixa manera que en el seu moment ho va intentar el laborista Gordon Brown, posant en evidència que el color polític no és garantia de res i que l'hegemonia conservadora ha arrelat a totes les cases. Cameron, que a diferència de Brown té la crisi com a coartada per emprendre les seves retallades, haurà de fer front a un fet inesperat: l'amor a la seva biblioteca dels habitants d'Stony Stratford. El sentiment comunitari i el coneixement són encara motius de lluita pels habitants d'aquest poblet, que amb la millor arma que existeix avui, les xarxes socials, han iniciat una campanya per salvar la bibloteca. Entre el 12 i el 15 de gener, atenent a una crida de Facebook, els habitants de la localitat van acudir en massa a la biblioteca a demanar llibres fins al punt de, literalment, buidar-la. El missatge per a l'ajuntament és inequívoc: la bibilioteca és essencial per a la comunitat. Aquest equipament públic encara no està salvat. Però els ciutadans d'aquest poble s'han espolsat la indiferència que atenalla les societats, i que tant bé ha denunciat Josep Ramoneda. Judt es referia als ferrocarrils com buc insígnia de l'Estat del Benestar. Com allò que només es pot proveir, amb garanties, des de l'Estat. El d'Stony Stratford hi han afegit les biblioteques.

divendres, 21 de gener del 2011

És l'hora de Barcelona (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Antoni Rovira i Virgili, a La Nacionalització de Catalunya, escrita el 1914, any de naixement també de la Mancomunitat, apuntava aquestes idees sobre el rol que havia de tenir la capital del país en un context de profunda desnaturalització catalanista: “Barcelona, amb les seves multituds obreres, amb la seva menestralia democràtica, amb la seva intel•lectualitat europea ha de donar a la nova Catalunya l'halè vital de llibertat. D'aquesta gran obrar no'n queden plas exclosos els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la. La Ciutat, que en Gabriel Alomar ha definit genialment, no és l'urbs material, no té una sèu territorial, sinó que és la selecció espiritual d'un país”. Diumenge, a l'anomenada nevera de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès -coneguda dècades enrere amb aquest nom perquè no hi havia calefacció- llegia aquestes línies incrèdula de la rabiosa actualitat de les paraules de Rovira i Virigili, a pocs mesos d'unes eleccions municipals que han de tornar a catapultar la ciutat al centre (nacional) del país.

Catalunya, després del desgast del l'Estatut i en un procés que el president Mas va encertar a definir en el seu discurs d'investidura va qualificar de “transició nacional”, enfila camins de final incert, desconegut. Amb una Espaya que s'ha negat a escoltar els anhels d'una altra configuració de l'Estat amb la reinvidicació de la plurinacional com a bandera; amb una Espanya que flirteja amb perillosíssimes pulsions recentralitzadores, s'obre una etapa en la que el país, més que mai, necessitarà aquesta Barcelona a la que es referia Rovira i Virgili ara gairebé cent anys, que ha d'implicar només els barcelonins de socarrel sinó també “els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la”. Una Barcelona que després de quatre anys en que s'ha estès una difosa sensació de desànim i fins i tot de pessimisme entre la ciutadania, ha de recuperar el lideratge en un període que, segurament, definirà el que serà aquest país en les properes dècades.

Rovira i Virgili, l'any que es va estrenar la Mancomunitat, va apel•lar als barcelonins que viuen a arreu del país, i va apel•lar també a “combatre i destruir el nociu recel anti-barcelonista”. Un recel que fa no pocs anys va enfrontar les dues ànimes de la plaça Sant Jaume, en una batalla d'inequívoc segell autodestructiu. Per Barcelona, i sobretot Catalunya. Una Catalunya que es va presentar a l'Expo de Shangai com the land of Barcelona i que sense la potència de Barcelona hagués perdut batec nacional. En els propers anys Barcelona haurà mirar endins, als barris, per curar les ferides que s'ha deixat a la intempèrie els útlims anys. Però haurà de mirar al seu voltant per liderar, de nou, i amb més força que mai -les circumstàncies ho requereixen- la lluita nacional.

dijous, 13 de gener del 2011

Paisatges de la crisi (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.

La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.

Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.

Català nascut murcià (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

El gat de Botero de la Rambla del Raval és un dels escenaris de joc preferits dels nens d’aquest barri de Barcelona. A falta de jardins i parcs públics, enfilar-se al llom del gat, o penjar-se dels seus bigotis, és una de les diversions que causen més furor entre els nens que, quan cau la tarda, volten pels voltants de la Rambla. Els pares, pakistanesos o bengalís arribats a Barcelona fa dècades, conversen amb els seu compatriotes asseguts a les cadires disposades a les franges laterals de l’avinguda. Sempre amb les seves sandàlies als peus, faci fred faci calor, xerren durant llargues estones observant de lluny els fills. Uns fills als quals habitualment ens referim no només com a nens, sinó que hi afegim pakistanesos. I errem. Perquè aquest nens són catalans. Ras i curt. Tan catalans com els Masdeu o els Llobet, per citar cognoms d’indubtable estirp.

D’aquest tema en va parlar el sociòlegSalvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans, el novembre del 2009. Un discurs que li vaig reclamar després de conversar sobre el fracàs de la multiculturalitat, quan Merkel en va fer esment, en una de les tertúlies que, mensualment, celebrem el Cercle Catalanista de l’Ateneu. El text, titulat Tres metàfores per pensar un país amb futur, formula un concepte molt interessant, i que hauríem d’assumir tots, ciutadans, polítics i mitjans de comunicació. Diu Cardús: “La segona metàfora que els presento proposa una dissolució de la distinció entre autòcton i immigrant, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, perquè la condició d’immigrant és caduca”. Exacte. La condició d’immigrant caduca! “No s’és immigrant per sempre, per molt que determinades pràctiques sociològiques confusionàries així ho facin creure quan recompten estrangers i ens els converteixen en immigrants per sempre. Una condició que estenen, com si fos genèticament, a uns suposats “immigrants de segona (o tercera) generació”.

Aquesta consideració és important a les portes d’unes eleccions municipals en els quals només podran votar els immigrants (ai!) dels països que tinguin convenis de reciprocitat amb l’Estat. Quan els deixarem de considerar immigrants i assumirem que, malgrats els orígens diversos, som tots catalans amb un futur comú? Però també és important per a moltes famílies. Començant per la meva. Sóc néta de Pedro Jiménez i d’Antonia Martínez, de Puerto de Mazarrón, Múrcia. El meu pare, nascut murcià ara fa uns quants anys, ¿és encara immigrant després de 40 anys a Catalunya? És català. Indubtablement. Com aquesta cronista, una de les tantes Jiménez del país, és catalana i no pas murciana “de segona generació”. Ras i curt. Tan catalana com els nens que es pengen dels bigotis del gat més famós del Raval.

Entrades més populars del Mar de fons