diumenge, 25 d’abril del 2010

Recordant Maria Mercè Marçal

MARIA MERCÈ MARÇAL
(1952 - 1998)

Una de les seves antologies ha estat un dels tresors de Sant Jordi.

Divisa, sempre...

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


I Vuit de Març:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

dijous, 22 d’abril del 2010

Agenda Sant Jordi


Us torno a adjuntar l'agenda de la Diada de Sant Jordi:

9h: Tertúlia a Els Matins de TV3, a la carpa de la plaça Catalunya

11h: Esmorzar institucional Palau de Pedralbes

13-14h. Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Ona.

20-21h: Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Laie, davant de la Pedrera.

Us hi espero!

dimecres, 21 d’abril del 2010

Diu Roberto Bolaño...


Veo los esfuerzos y los sueños,
todos confundidos en un mismo
fracaso, y ese fracaso se
llama alegría

(Los detectives salvajes)

Estimada Itziar

Itziar González, regidora de Ciutat Vella, va dimitir divendres. És, sense matisos, una molt mala notícia per al barri i per als que estimem la política. Itziar feia i seguirà fent, com a ciutadana, política de la bona, en majúscules, dialogant amb el ciutadà, trepitjant el territori. Ha estat, sense dubte, la millor regidora que ha tingut Ciutat Vella. De lluny. El seu successor i alhora predecessor, Carles Martí, n'ha d'aprendre molt d'Itziar. En tot cas, com a ciutadana, ciutatvellenca i ravalera, segueixo comptant amb tu, estimada Itziar.

Juli Capella, que fa tres anys va escriure un article premonitori, va dir que plegaries anticipadament. No t'han canviat, ets la mateixa dona combativa que van entrar a l'Ajuntament, i potser per això has hagut de plegar. Adjunto l'article que avui en Juli publica a El Periódico.

Querida Itziar de nuevo
Juli Capella

Hace tres años, te escribí premonitoriamente una carta en esta misma columna: «[… ] Auguro que no durarás mucho en el cargo. Hay dos motivos para pensarlo, el primero es que, constándome tu honestidad, no podrás resistir mucho tiempo la contradicción de dormir con el enemigo. Llegado un momento, tendrás cortapisas en tu cometido. Poco a poco, verás cómo no avanzas, y al final, harta, preferirás dejarlo. El otro es que directamente te echen».
Nunca sabremos qué razones han provocado tu salida como regidora de Ciutat Vella, da igual. En cualquier caso, tu incorporación como independiente en el ayuntamiento fue una buena noticia. Y pese al precipitado final, podemos hacer un balance positivo para la ciudad. Siempre es mejor atreverse a gestionar, que criticar desde la barrera. Y también fue valiente por parte del ayuntamiento incorporar a gente sin carnet como tú, aunque posteriormente te afiliases al PSC aduciendo coherencia. La brecha está abierta para siempre: una ciudad no se gobierna por un partido, sino por un equipo eficaz e ilusionado, que comparte un programa común. El matiz es importante. Pero, sobre todo, una ciudad, y con más razón un barrio, se comanda avanzando en la democracia participativa. Sin apriorismos, con ideas claras, pero sabiendo escuchar e interpretar, y por supuesto, explicar a los gestionados, que no somos tan tontos. Eso merecemos los barceloneses después de 30 años de democracia, avanzar un paso más con los políticos y dotarnos de otro tipo de gestión más cercana. Por eso, tu marcha, aunque pueda parecer una pérdida –y para ti, cierta frustración–, ha sido en realidad una batalla ganada, un paso adelante sin vuelta atrás. Porque quien conoce el diálogo, ya no admite el ordeno y mando, así como quien ha probado la democracia, ya no tragará con el totalitarismo. Más tienes, más te gusta, más quieres.
Sinceramente, lamento haber acertado en mi diagnóstico, ojalá me hubiese equivocado y estuviésemos más maduros. Gracias y suerte en tu nuevo camino. Por cierto, ¿corrompe el poder, te cambia? Tampoco esta vez espero respuesta.

dimarts, 13 d’abril del 2010

El cafè de la República!

Divendres, a partir de les 22,10h, Joan Barril m'entrevista per la publicació de L'economia a examen. Respostes a una crisi.

El link de l'entrevista:

http://www.catradio.cat/audio/431775/Mar-Jimenez

El delator de Vic

Ahir dilluns, a primera hora de matí, vaig poder escoltar, en directe, al plató de Josep Cuní, com Josep Maria d'Abadal desgranava els seus arguments per justificar la decisió de delatar els immgrants sense papers. En vaig extreure les següents conclusions:

  1. En Vila d'Abadal té una preocupació, i aquesta no és la immigració. La seva preocupació es diu Josep Anglada, i no pas per l'ideari xenòfob del president de la Plataforma per Catalunya, sinó perquè li pugui restar vots a les properes eleccions municipals.
  2. El padró és indispensable per conèixer la composició demogràfica d'un municipi i calcular-ne les necessitats de despesa associades a la prestació de serveis bàsics. Si el padró no és exacte, no es podrà conèixer quines són aquestes necessitats. I el padró no serà exacte si els immigrants sense papers no s'hi inscriuen per por a ser denunciats.
  3. L'advocacia de l'Estat va impedir que l'Ajuntament de Vic tirés endavant la decisió de no empadronar els immgrants sense papers. Ara Vila d'Abadal ho vol aconseguir per la via de la intimidació.
  4. Visc al Raval. Conec de primera mà la immigració. I els problemes que s'en deriven, sobretot quan immigració va lligada amb exclusió social, no es solucionen amb la delació.
  5. Iolanda Pineda vs. Josep M. Vila d'Abadal. Mentre l'alcaldessa de Salt afronta els problemes associats a la immigració amb demandes poc bonistes, com voldrien dir alguns, com un enduriment del codi penal pels multireincidents o la petició més fons i instruments, Vila d'Abadal es centra en la delació. ¿És que a Vic no hi ha problemes amb la multireincidència o escassetat de recursos, que en Vila d'Abadal només reclama públicament el seu dret a erigir-se en delator?
  6. Indiscutiblement, el meu model és el de Iolanda Pineda. I és clar, el del Raval.

dimarts, 6 d’abril del 2010

M'entrevisten a l'Avui: “Ha arribat l’hora de fer política i aplicar el lideratge contra la crisi”


Ha entrevistat el bo i millor dels experts en economia. Per la seva gravadora hi han passat acadèmics prominents com Josep Oliver, Guillem López-Casasnovas o Xavier Vives; empresaris de prestigi com Salvador Alemany; sindicalistes de primera línia com Joan Coscubiela, i fins i tot polítics d’alt rang com Josep Piqué o el conseller Antoni Castells. La periodista de l’AVUI en publica un recull, que inclou les versions íntegres de les entrevistes, a L’economia a examen. Respostes a una crisi, que es presenta demà a Barcelona. El resultat: un extens manual de receptes lúcides.

Llegint aquest planter d’experts es pot dir que fa anys que vivim en un país ben dotat de diagnòstics però deficitari en la gestió.
Recordo haver escoltat Joan Oliver avisant del que passaria al voltant del 2001 o el 2002. Era l’època en què Espanya “anava bé”. I es va desaprofitar l’ocasió per construir un país molt més fort perquè va faltar el valor per fer les reformes.

Rato no va fer els deures, però Solbes tampoc...
Solbes va fer una bona gestió dels comptes, però part de l’èxit li venia pels ingressos d’un cicle exuberant fonamentat en bases poc sanes. L’FMI i l’OCDE ja van avisar que els incentius fiscals a la compra d’habitatge eren un perill però ningú es va atrevir a retirar-los. En canvi, hi va haver una subhasta irresponsable per veure qui rebaixava més els impostos. Era més fàcil que fer pedagogia sobre el destí del que es paga i fer la gent més exigent amb la qualitat dels serveis públics.

A la covardia cal afegir-hi el caïnisme entre ideologies. No és una actitud precisament constructiva amb el panorama actual.
Espanya necessita un sistema polític més madur, on la confrontació sigui constructiva. Tots els noms que apareixen al llibre, sense excepció, reclamen un pacte d’Estat. El govern no ha estat prou hàbil. El PP no fa propostes i espera que el govern es podreixi, però mentrestant s’està podrint el país. Potser guanyarà les eleccions, però tindrà un país en fallida.

Els entrevistats apunten moltes reformes urgents: fiscal, laboral, sanitària, energètica, pensions. ¿És lícit exigir sacrificis a col·lectius que no han generat el problema ni tan sols indirectament?
Evidentment els responsables de la crisi estan lluny dels quatre milions d’aturats que té Espanya. Però tenim aquests deures pendents. ¿Això passa per elevar l’edat de jubilació als 67? No ho sé. Potser sí que caldria ampliar els anys del còmput per la jubilació. En tot cas el govern no ha de ser presoner dels sindicats ni de la patronal. Si en certs casos s’estableixen copagaments per a determinats nivells de renda, potser algú no ho veurà bé, però si es garanteix la viabilitat del sistema, serà bo.

El llibre deixa un regust inquietant si es pensa en el futur...
Tots els experts amb qui he parlat reclamen un gran pacte d’Estat. Però en tot el temps que portem de crisi no hi ha hagut l’esperat acord PSOE-PP. No hi ha l’impuls de l’època dels Pactes de la Moncloa perquè totes les formacions assumeixin part del desgast polític. Per això reclamo ideologia i lideratge. Si l’oposició no posa fil a l’agulla, el govern central hauria de tirar pel dret i parlar amb sindicats i patronal. Si no es fan les reformes, es perdran les eleccions, i si es fan, potser també, però almenys els ciutadans tindran l’indici que hi ha un president capaç d’arremangar-se. Tinc la sensació que l’oposició espera que el govern mori ofegat en la crisi. Però no s’estarà ofegant un govern, sinó un país.

Entrades més populars del Mar de fons