L'emprenedora (publicat a l'Avui)

Divendres. Em retrobo amb una companya d'universitat, la Cati. Vam coincidir a tercer de Periodisme. Després de conversar sobre temes que transcendeixen aquesta tribuna, em comenta el seu nou projecte. El proper 18 i 19 de setembre se celebrarà a Sa Pobla, Mallorca, el Festival Petit Comitè de música independent. Ella n'és la impulsora amb una altra companya. Fa un any ja me'n va parlar. I vaig ser escèptica. No pas perquè dubtés de les seves capacitats. Ans al contrari. Prèviament al festival ha estat capaç d'orquestrar, també del no-res, la discogràfica TouchMe Records, amb què han recollit èxits de crítica amb Evripidis and his tragedies. Si vaig dubtar de la viabilitat del seu segon gran projecte va ser bàsicament perquè m'era estrany. Ni a la facultat d'Econòmiques, ni a la de Periodisme, no he conegut cap company ni companya amb esperit emprenedor. Per això sentir una noia de 25 anys maquinant projectes de futur que impliquen calés, coneixement i hores és inusual. Més aviat, si alguna cosa han volgut fer els meus companys d'universitat, de forma recurrent, ha estat estudiar oposicions per "tenir feina segura i un bon horari". D'emprenedors, de persones disposades a arriscar diners, treball i esforç, només n'he conegut una. La Cati. Aquest és, precisament, el gran problema del nostre país. Els joves arriscats són minoria. Cada vegada més. I ho tenim assumit com a normal. A les estacions de metro hi ha una anunci d'una acadèmia barcelonina en què s'incita els joves a fer-se funcionaris com a alternativa a la crisi. Precisament l'últim que li convé al país. Catalunya, si ha estat pròspera, ha sigut per una arrelada tradició emprenedora: només un treballador de cada dotze és funcionari. A Andalusia, ho són dos de cada tretze. I tots sabem qui se n'ha sortit millor (dèficits fiscals a banda).

Berlusconi tenia raó (publicat a l'Avui)

Durant la passada campanya electoral italiana, que va culminar amb la reelecció de l’infame Silvio Berlusconi com a primer ministre, aquest va recomanar a una jove amb feina precària que es casés amb el fill d’un milionari per esmenar la seva situació. L’italià, ben conscient de les limitacions que té una noia jove (i sense ganes ni mitjans per practicar el suborn) per fer fortuna, va concloure que la seva única alternativa era anar-se’n al llit amb un nen ric. I té raó. Dijous passat, a la secció d’Economia del diari es va publicar un interessant (i demolidor) reportatge sobre la classificació de les dones més riques d’Europa que fa cada any la revista Forbes. Segons es podia llegir, les fèmines més acabalades del continent ho són només per herència del patrimoni dels marits o pares difunts. O bé per haver participat en els confusos i poc clars negocis de la Rússia neocapitalista. La primera self-made woman, com dirien els nord-americans, la primera dona que ha fet la seva fortuna del no res no apareix fins al lloc dotzè de la llista, i és, atenció, Rosalía Mera, coartífex del naixement del grup Inditex, o altrament dit Imperi Zara, ben conegut per tothom. Aquesta classificació, lluny de fer-nos pensar que agraïdes que haurien d’estar aquestes dones als seus progenitors i homes, com segurament conclouria un vulgar masclistot unineuronal, mostra, sense matisos, com han estat, i estan, de menystingudes les dones al món empresarial. És precisament per culpa de l’hermetisme i endogàmia masculina d’aquests marits i pares grans empresaris que les dones europees no han pogut (ni poden) fer fortuna fruit del seu indubtable esforç i capacitat. Encara existeix un vigorós sostre de vidre que denota, per si algú en dubtava, que queda molt per donar per tancada la lluita per la igualtat.