“Les ciutats s'han convertit en un abocador de problemes d'origen mundial”. Aquest és el diagnòstic de Zygmunt Bauman, que desgrana a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia). I té raó, a les ciutats, des de Barcelona a Salt, s'hi viuen les conseqüències de problemes d'abast mundial. I s'hi ha de fer front a escala local. La política local, amb les seves limitadíssimes eines, i amb unes finances escanyades -els comptes vermells que es desvetllaran després de les eleccions a molts municipis seran escandalosos-, ha de fer front a les derivades de problemes d'abast internacional. “La presumpta contaminació mundial de l'aigua o de l'aire només es converteix en un assumpte polític quan es contrueix un abocador de residus tòxics, o una residència per a refugiats al nostre barri, a la cantonada, a prop de casa nostra (el que ens fa por)”. O dit en altres paraules pel mateix Bauman: “la devastació a escala mundial dels mitjans de subsistència, i el desarrelament de pobles establerts des de temps immemorials només apareix a l'hortizó de l'actuació política a través de pintorescs 'emigrants econòmics' que s'acumulen als carrers que abans eren tots iguals”.
Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.
En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.
diumenge, 17 d’abril del 2011
La ciutat líquida (1) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI
Les fotografies van ser escandaloses. Joves procedents de Nigèria, algunes segurament menors, amb la verga de joves europeus a la boca. L'escenari, el mercat de la Boqueria, el carrer Petritxol, la plaça Gardunya... Aquestes imatges es repetien cada nit, però no va ser fins que un diari les va publicar en primera plana que l'alcalde i la responsable de Seguretat de l'Ajuntament -capritxos de la poítica, avui regidora d'aquella Ciutat Vella que ignorava- es van prendre el problema seriosament. Les Rambles, colapsades per les pitjors paradoxes de la globalització, i les autoritats municipals, excepte en el cas d'una voluntariosa regidora que va haver de plegar, d'esquena a la realitat. Una realitat que la portada d'aquest diari estatal va mostrar amb tota la seva cruesa. I que va tenir com a resposta receptes pròpies de la modernitat líquida diagnosticada per Zygmunt Bauman.
El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.
L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.
El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.
L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.
divendres, 1 d’abril del 2011
Catalunya vista per Roberto Bolaño (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
A vegades ens falta audàcia i prou perspectiva per adonar-nos d'allò que tenim més a prop i per posar-ho en valor.
Al juliol del 2010, Patti Smith va visitar Catalunya per presentar el seu últim treball. A l'escenari, quan va cantar Black Leave, s'hi va incorporar un jove amb melena a tocar la guitarra. Era Lautaro, fill de Roberto Bolaño. Pocs dies abans, la cantant, va insistir a conèixer la dona de l'escriptor nascut a Xile, Carolina López, que encara viu a Blanes, on el matrimoni es va instal•lar el 1985. Smith va poder visitar la casa de la família, on, explica Enrique Vila-Matas, no va parar de plorar. La nordamericana no va conèixer Bolaño. Va morir el 2003 a Barcelona, als 50 anys. Ha arribat a ell a través de la seva literatura. I ha quedat atrapada.
Smith va quedar encisada amb Bolaño després de llegir Los detectives salvajes. L'entenc. També aquest va ser el meu primer Bolaño. És una de les millors novel•les que s'ha escrit els últims anys. És immensa en tots sentits. Després Los detectives salvajes, res és igual. No hi ha res semblant als móns que va imaginar aquest escriptor. Després de Bolaño l'acte de la lectura canvia. Bolaño entra a la teva vida i ja no en sortirà. És un dels més grans escriptors de les últimes dècades. I és català.
Preneu-vos l'afirmació anterior com una boutade. O no. Si hi ha algun escriptor que avui és llegit al món amb passió, aquest és Bolaño, que, nascut a Xile, va viure bona part de la seva vida a Blanes. Un escriptor que a la seva literatura parla de Catalunya. Alguns dels seus personatges viuen a Catalunya, pateixen a Catalunya, s'enamoren a Catalunya, emmalalteixen a Catalunya, moren a Catalunya. Bolaño, escriptor de culte arreu del món, dóna a conèixer a través dels seus llibres el nostre país. Si a Los detectives salvajes era habitual trobar Felipe Müller al Bar Cèntric, al carrer Tallers; si a El Tercer Reich transcorre a una petita localitat de la Costa Brava, Los sinsabores del verdadero polícia, excel•lent novel•la pòstuma acaba de publicar, s'inicia a Barcelona on Amalfitano, un exiliat Xilè, és professor de literatura. I és a Barcelona on un dels personatges somnia amb un Barça-Madrid de bàsquet. I és a Barcelona on viu Padilla, amant d'Amalfitano. A Barcelona, Rosa Amalfitano té un professor expert en Ferrer i Guàrdia. I en un somni els nacionalistes catalans lluiten contra l'exèrcit espanyol... Sense desmerèixer la tasca dels escriptors catalans nascuts catalans en la difusió de la catalanitat, la literatura de Bolaño ens porta al món i ens situa al centre de la contemporaneïtat. Li devem molt. Per la seva immensitat com a escriptor. I pel deute que tenim amb ell com a país. Ho repeteixo, és un dels més grans escriptors de les últimes dècada. Posem-lo en valor a Catalunya. Va ser casa seva.
Al juliol del 2010, Patti Smith va visitar Catalunya per presentar el seu últim treball. A l'escenari, quan va cantar Black Leave, s'hi va incorporar un jove amb melena a tocar la guitarra. Era Lautaro, fill de Roberto Bolaño. Pocs dies abans, la cantant, va insistir a conèixer la dona de l'escriptor nascut a Xile, Carolina López, que encara viu a Blanes, on el matrimoni es va instal•lar el 1985. Smith va poder visitar la casa de la família, on, explica Enrique Vila-Matas, no va parar de plorar. La nordamericana no va conèixer Bolaño. Va morir el 2003 a Barcelona, als 50 anys. Ha arribat a ell a través de la seva literatura. I ha quedat atrapada.
Smith va quedar encisada amb Bolaño després de llegir Los detectives salvajes. L'entenc. També aquest va ser el meu primer Bolaño. És una de les millors novel•les que s'ha escrit els últims anys. És immensa en tots sentits. Després Los detectives salvajes, res és igual. No hi ha res semblant als móns que va imaginar aquest escriptor. Després de Bolaño l'acte de la lectura canvia. Bolaño entra a la teva vida i ja no en sortirà. És un dels més grans escriptors de les últimes dècades. I és català.
Preneu-vos l'afirmació anterior com una boutade. O no. Si hi ha algun escriptor que avui és llegit al món amb passió, aquest és Bolaño, que, nascut a Xile, va viure bona part de la seva vida a Blanes. Un escriptor que a la seva literatura parla de Catalunya. Alguns dels seus personatges viuen a Catalunya, pateixen a Catalunya, s'enamoren a Catalunya, emmalalteixen a Catalunya, moren a Catalunya. Bolaño, escriptor de culte arreu del món, dóna a conèixer a través dels seus llibres el nostre país. Si a Los detectives salvajes era habitual trobar Felipe Müller al Bar Cèntric, al carrer Tallers; si a El Tercer Reich transcorre a una petita localitat de la Costa Brava, Los sinsabores del verdadero polícia, excel•lent novel•la pòstuma acaba de publicar, s'inicia a Barcelona on Amalfitano, un exiliat Xilè, és professor de literatura. I és a Barcelona on un dels personatges somnia amb un Barça-Madrid de bàsquet. I és a Barcelona on viu Padilla, amant d'Amalfitano. A Barcelona, Rosa Amalfitano té un professor expert en Ferrer i Guàrdia. I en un somni els nacionalistes catalans lluiten contra l'exèrcit espanyol... Sense desmerèixer la tasca dels escriptors catalans nascuts catalans en la difusió de la catalanitat, la literatura de Bolaño ens porta al món i ens situa al centre de la contemporaneïtat. Li devem molt. Per la seva immensitat com a escriptor. I pel deute que tenim amb ell com a país. Ho repeteixo, és un dels més grans escriptors de les últimes dècada. Posem-lo en valor a Catalunya. Va ser casa seva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)