Escanyant els pobres (publicat a l'Avui)

Ha passat desapercebut. Com a mínim un breu. Tots els mitjans de comunicació hi hem donat la mateixa importància: escassa. Però en té, i molta. Dilluns passat es reprenien a Ginebra les converses per tancar la Ronda de Doha, procés iniciat fa set anys en el marc de l'OMC per tal de liberalitzar el comerç mundial. I, de nou, han fracassat. Si us dic que els màxims beneficiaris d'aquesta iniciativa serien els països en desenvolupament, que podrien fer arribar els seus productes agrícoles lliurement als mercats dels països desenvolupadíssims, a canvi d'obrir els seus mercats als productes manufacturats d'aquests últims, entendreu immediatament el perquè de la poca ànsia per arribar a un acord. I si a això hi afegim que les grans potències (vegeu, per exemple, la UE) haurien d'eliminar o retallar significativament els subsidis als agricultors, ja està tot dit. Ginebra, aquesta setmana, era el lloc escollit per posar remei al greu deteriorament humanitari dels països menys desenvolupats en ple ascens dels preus dels aliments i del petroli i amb la crisi financera a ple rendiment. Tanmateix, de nou, set anys després, s'ha fracassat. I mentre s'endarrereix, fins a nou avís, la liberalització del comerç mundial, el Nord, ufanós, aixeca barreres cada vegada més obscenes perquè els seus països estiguin protegits d'aquells miserables del Sud. Enviem-los a la presó. Aprovem directives de la vergonya. Enviem, com a Itàlia, l'exèrcit al carrer. Aquesta és l'aposta occidental pel desenvolupament: aixecar barreres a les persones mentre es mantenen les barreres als seus productes agrícoles. I després es lamenten de les morts a l'Estret. Vergonya d'escanyapobres.

Salinger al Mauri (publicat a l'Avui)

“Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer”. Amb aquestes línies m’endinso en el món de Salinger. El vigilant en el camp de sègol, una de les perles de la novíssima i exitosa editorial Labutxaca. Encara que tard, primer i grat contacte amb l’escriptor nord-americà. Dimarts al matí. Provença-Aribau, cantonada privilegiada, a dos passos del diari. Bar gairebé centenari, el Mauri. Pertany a aquell tipus de cafès en extinció a Barcelona. Aquells bars com el veí Velódromo, que després d’anys de clausura inexplicable torna a obrir aviat. Bona notícia per a la ciutat. Entre pàgina i pàgina, i tast a l’ensaïmada, sucada al cafè amb llet, em criden l’atenció una mare, jove, joveníssima, amb una preciosa criatura. Fins als 28 no havia tingut consciència de l’instint maternal. Ara no paro de fixar-me amb els cotxets de nadons. “Jo visc a Nova York, i pensava en l’estany de Central Park, avall, prop de Central Park Sud. Em preguntava si estaria gelat quan arribés a casa, i si ho estava, on coi anaven els ànecs”. Un home que volta la setantena i mitja s’asseu a la taula del costat. Pocs minuts després arriba la seva néta. “Avi, fa molt que m’esperes? Avi, què vols prendre? Avi...”. La noia, d’uns vint-i-pocs anys, no para d’obsequiar amb atencions el seu avi. El gest em crida l’atenció. Malauradament és inusual. Segueixo la conversa. Després d’escassos prolegòmens, la noia li demana si es pot quedar a dormir a casa seva. Avui surt de nit i no podrà tornar a Granollers, on viu amb els pares. “Em preguntava si venia algú amb un camió i s’emportava els ànecs cap a un zoo o alguna cosa així”. Salinger al Mauri.

La 'miembra' del Barça (publicat a l'Avui)

El Barça ja té nova junta. Laporta ha girat full a l'era Soriano-Ingla i ha nomenat tres nous directius. Dos homes i una dona. Des d'avui, i fins que l'assemblea de compromissaris decideixi, dotze homes i aquesta dona regiran el destí del club blaugrana. Laporta, altament sensible a la causa feminista, ha mantingut la quota femenina, i ha substituït la dimissionària Clàudia Vives-Fierro per Maria Elena Elort, que esdevé oficialment la nova miembra blaugrana. Moltes dones (i homes, és clar) són contràries a les quotes femenines. I van alçar el crit al cel quan el govern Zapatero va aprovar la llei d'igualtat que obliga que a les llistes electorals cap sexe estigui representat per sobre del 60% ni per sota del 40%. Servidora, des d'un començament, no només va donar suport entusiàstic a la llei sinó que fins i tot vaig jutjar-la insuficient perquè dóna barra lliure als jocs de mans (les dones ocupen els llocs finals, els homes els llocs privilegiats). Ara bé, que a la directiva del Barça, entre tretze persones només hi hagi una (!!) dona, erigida en ridícula quota femenina, és obscè. I encara ho és més que quan hi ha l'oportunitat d'esmenar aquesta anomalia, el que alguns consideraven el Kennedy català (com n'estem de mancats d'ídols!) es limiti a complir la papereta substituint la dimissionària. Nofoscas... La directiva no està tancada. Encara s'hi han d'incorporar membres. Laporta, doncs, té l'oportunitat de situar altras professionals a la junta i camuflar la soledat d'Elort. Si més no, podrà dissimular el nyap que és triar només una dona entre els escollits. A vegades és preferible contemplar una munió granítica de mascles que veure una semblant convertida en florero.

Lola (publicat a l'Avui)

Petita. Els seus ulls em claven la mirada. Negres. Intensos. Innocents. Un esguard de bondat. Aliena al drama que va seguir al seu naixement. A la mort de la seva mare. Ella i el seu germà van sobreviure a un part complicat. La mare, desnodrida, esgotada, va prorrogar la seva vida el temps suficient per aplicar-li una cesària i portar al món els seus dos cadellets. Abandonada i recollida per algun soci de la Lliga Protectora, la gossa va donar a llum dos preciosos i mínúsculs gossets, mascle i femella, que, convertits en irresistibles peluixos plens de vida, ja han estat adoptats. Dissabte, mentre passejava per Barcelona, la mirada de la Lola em va captivar. Encongida a la mà de la seva propietària, convenientment resguardada del vent, arraulida, em va llançar una salutació per després, feliç, lliurar-se al son del cadell. Enmig del Portal de l'Àngel, munions de persones amunt i avall, caminant uns frenèticament, altres absorts, la Lola es va adormir, recolzada a l'escalfor del pit de la mestressa. La Lola ha estat afortunada. Tot i romandre al ventre d'una gossa desesperada per una soledat sobrevinguda, la petita gosseta ha estat de sort. L'estada a la Protectora ha estat breu. Brevíssima. En Milú espera un amo des del 2005. L'Alan, també. La Kora, encantadora, amb set anys sobre les potes, probablement no sortirà mai d'allà. És cega. Molts gossos esperen amo. Però també n'hi ha molts d'altres que avui, mentre llegeixes aquestes línies, viuen a la comoditat d'una llar. Ingenus. En pocs dies coneixeran la duresa i la follia de l'abandonament. Correran desesperats darrere els cotxes. A la cerca de l'amo. Del cabró. És estiu. Temporada alta a les gosseres. I a camp obert.

Gaicelona, certament (publicat a l'Avui)

Gaicelona. Gaixample. Gai... Quan un periodista es vol referir al fet homosexual recorre inexcusablement al prefix gai-. No és casualitat. En l'àmbit homosexual, el menysteniment de la dona és encara més descarnat que a l'heterosexual. Les fotografies que acompanyen aquests dies les informacions sobre els Eurogames delaten la preeminència masculina. Un 60% dels inscrits són homes, un 40% són dones. Contra els que proclamen la fi de la desigualtat entre homes i dones; contra els que proclamen la plena normalitat del fet homosexual, la invisibilitat de les lesbianes es revela feridora. Doblement discriminades. Per dones. I per lesbianes. Feu un cop d'ull als bars que poblen la part meridional de l'Eixample esquerre de Barcelona. Feu memòria i intenteu enumerar almenys cinc celebritats mundials lesbianes. Més enllà de la valenta i genial Ellen Degeneres i la seva guapíssima companya Portia De Rossi (per què alguns i algunes, ofuscats en mites caducs, es sorprenen de la seva extrema feminitat?), hi ha el no-res. Un no-res que es veu alimentat per l'ús de la terminologia gai. Les manifestacions d'enguany amb motiu del Dia de l'Orgull Gai (tornem-hi!) s'han centrat, precisament, en la invisibilitat de les lesbianes. I han denunciat els prejudicis i assetjaments als quals han de fer front. El cas de la nena de Sabadell que va haver de canviar d'escola per les agressions que rebia de les seves companyes va estar ben present. Centrar la reivindicació en el fet lèsbic és un primer pas. Però encara queda molta, moltíssima, feina per fer. Una feina que podria començar, per què no?, per un ús més afinat del llenguatge. L'abús del prefix gai- no és innocent.

Vida de perro, de Manuel Rivas. Deliciós.

Hay un parecido asombroso entre las personas y sus animales. O entre los animales y sus personas. Incluso cuando se trata de seres muy exóticos, como los seudónimos y las boas. Siempre creí que había una excepción con los peces tropicales. Hasta que fui comprobando que en casi todas las peceras domésticas va quedando un superviviente y que ese pez suele tener un parecido inquietante con el propietario. En el caso del perro y el humano la semejanza es casi aceptada como un axioma científico. Ese proceso de mímesis es una obra abierta que rompe muchos tópicos. Así, uno puede encontrarse con un caniche muy parecido a un campeón de lucha libre o a una escritora de novelas románticas con el perfil de su pitbull. El afecto va puliendo el contraste. A igual que el desafecto. Son dos herramientas de gran eficacia escultórica. En Vida de perro, en 1918, el revolucionario Chaplin se atrevió a contar las vidas paralelas del vagabundo, la chica del salón y un chucho callejero. La mirada los hermanaba. Desafiando el hortera tabú periodístico, hay que denunciar y aullar contra el masivo abandono de perros, ese daño colateral de las vacaciones humanas. Pero lo que más impresiona estos días son las miradas de los perros que todavía no han descubierto que han sido abandonados. El perro abandonado puede gruñir, huir o inspeccionar con cautela tus intenciones, si es que tiene fuerzas para algo. Esto sí que es un axioma: la mayoría sólo acepta sin temor la cercanía de mujeres o niños. En cambio, los perros que no saben que han sido abandonados, y hemos visto muchos, corren detrás de los espectros de los autos con una desorientada y angustiosa diligencia. Cuando te paras, escudriñan. Preguntan con los ojos. Convencidos aún de que alguien los busca. De que ha habido un error. No. La humanidad todavía no sabe que está siendo abandonada.

Obama i el romanticisme (publicat a l'Avui)

Obama's romantic revolution, escrivia ahir Gabor Steingart a l'Spiegel. L'articulista, no sense una certa dosi d'escepticisme sobre l'obamania que arrasa mig món, distingeix els demòcrates mundials entre els que es guien pel sentit comú (els que miren les mans del polític) i els que es guien pel romanticisme (els que miren les paraules del polític). En aquests moments, en un món orfe d'èpica, la majoria són (som) romàntics. Perquè malgrat que la plana política occidental s'ubica en el pragmatisme, tret de l'idealisme populista dretà que encarna l'eix sarkoberlusconià, això no és garantia d'efectivitat ni d'eficiència. L'avinguda del 17 de Juny berlinesa, amb 200.000 persones àvides de satisfer les seves ànsies d'utopia, hauria de ser un motiu de preocupació per als dirigents europeus. L'ombra d'Obama és allargada. I el furor que genera no denota més que la insatisfacció dels europeus amb els seus governants, que són incapaços de regar-los ni que sigui amb petites dosis d'idealisme. Una de les crítiques amb què es despatxen els oracles de la pàtria és la inconsistència del discurs d'Obama. "Us penseu, pobres desgraciats, que és d'esquerres", escriuen alguns d'aquestes intel·lectualitats que poblen la dreta pensant. Obama, benvolgudes ments privilegiades, no fa res més que practicar el que els nord-americans en diuen flip-flop. Està moderant el discurs per reubicar-lo al centre (o inclús centredreta), Com han fet tots els seus predecessors. Aquesta és condició imprescindible per poder guanyar el proper novembre. La diferència és que ho està fent agitant el romanticisme que (gairebé) tots tenim a dins. I això, avui, només ho sap fer ell.