Toca Europa (publicat a l'Avui)

L’economia europea pateix la recessió més important des de la Segona Guerra Mundial. El PIB d’Alemanya va caure el primer trimestre un 3,8%, el sotrac més greu en 40 anys. Aquest desconcert econòmic, amb brots verds o sense (quina metàfora més ridícula, deixeu-la d’utilitzar, per favor!), i com va dir Rahm Emmanuel, és una oportunitat. Per a Europa i les seves esquerres, que en els últims temps han dimitit de les seves funcions. Crisi, atur, fracàs del capitalisme salvatge: toca posar en valor el model social europeu. ¿Quan es posarà en marxa el progressisme del continent? Les immediatíssimes eleccions són crucials per contrastar l’abismal diferència que encara (la història, malgrat ho anunciés Fukuyama, no s’ha acabat) hi ha entre esquerra i dreta.

El PSC ha versionat l’exitós Si tu no hi vas, ells tornen. Ara el protagonitzen Berlusconi, Aznar, Kaczynski, Bush i Chirac. Molt bé. Certament aquesta no és la meva Europa.

Però tampoc és meva l’Europa en què els immigrants “il·legals” (sic) puguin estar tancats en centres de detenció (i fins i tot presons) durant 18 mesos sense ordre judicial, per obra i gràcia d’una directiva, la de la vergonya, que els socialistes espanyols, amb l’honrosa excepció de Raimon Obiols, Josep Borrell i Martí Grau, ajuntant-se amb els populars europeus, van aprovar. Com tampoc és meva l’Europa presidida per Durão Barroso, amfitrió, a les Açores, quan Bush, Blair i Aznar es van fer la maleïda foto. Un Durão Barroso a qui Zapatero, de nou amb la dreta europea, dóna suport (incondicional) per a la seva reelecció. El PSC, per definició més avançat al PSOE, ha d’impartir, de seguida, unes quantes lliçons de coherència i progressisme als cosins espanyols si vol que la nova tanca tingui absoluta validesa.