Els grans presidents s’envolten d’assessors més qualificats que ells mateixos. Assessors que, si cal, porten la contrària al cap de l’executiu i que no han de dimitir perquè aquest s’enroca en l’autoritat per imposar el seu criteri (el cas Pedro Solbes indica què és Zapatero). A nivell personal, només l’acceptació de la pròpia ignorància ens fa avançar. Fa pocs mesos, seguint aquest principi, vaig demanar a Ferran Mascarell un llistat dels llibres imprescindibles per conèixer el pensament catalanista. Un d’aquests va ser Lo catalanisme, de Valentí Almirall, publicat el 1886. Ahir, abans d’anar al diari, rellegia alguns dels seus passatges a la Confiteria del carrer Sant Pau: “Lo catalanisme regionalista se proposa canviar fins la base de l’organització de l’Estat [...] La varietat ha de substituir a la uniformitat; la llibertat a l’autoritarisme”. Això és el que hem fet els últims set anys. I no ens en hem sortit. Si la sordesa del veí no millora, haurem d’explorar noves vies. I això ens pot forçar a trencar uns llaços que haurien de ser enriquidors i que avui generen desassossec. “Los agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació. Mes no volem pas anar tan allà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida”. És aquest el moment? El meu catalanisme, com el d’Almirall, “no aspira més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les per los llaços de la unió”. No sé si encara hi som a temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada