Com és habitual és diumenge, dia d'escriptura d'aquesta columna. Avui, contra el que és costum, no sóc a l'Ateneu. Opto per escriure a casa. Són les 9 del vespre tocades. Poques hores abans, al migdia, he fet l'apertiu a La Candela, al barri de Sant Pere, i he començat Los sinsabores del verdadero policía, de Roberto Bolaño. Aquest català -em permeto considerar-lo també escriptor català- nascut a Xile, enganxa. Del llibre en parlaré a bastament en un altre article. Però em referiré al primer capítol, que connecta, en certa manera, amb el llibre de poesia que vaig descobrir fa un parell de setmanes a La Central. Amalfitano –el vau conèixer a la monumental 2666- enceta el llibre recordant que Padilla, un dels personatges de la novela, deia que les noveles eren generalment heterosexuals, mentre que “la poesia, en cambio, era absolutamente homosexual”. “Dentro el inmenso océano de ésta distinguía”, continua Amalfitano, “varias corrientes: maricones, maricas, mariquitas, locas, bujarrones, mariposas, ninfos y filenos”.
Poc té a veure l'inici d'aquesta obra pòstuma de Bolaño amb la delicadesa del llibre al que avui dedico aquest espai que, generós com poques persones, em reserva David Castillo al suplement. La protagonista és Sílvia Bel, poeta barcelonina que acaba de publicar el poemari L'esbós a 7dquatre. Un sorprenent i “lliure” poemari acompanyat de les il•lustracions, també delicades, d'Alícia Billon. Bel ha estat una sorpresa. No només perquè, tal com s'explica a la contraportada de llibre, és, després de Terra de Mai Maria Mercè Marçal, és una dels primers poemaris descadarament lèsbics de la literatura catalana, sinó per la netedat, per l'assossec que transmet la lectura dels seus poemes.
En una societat i també en un món literari encara per educar, encorsetat en vells esquemes contra el que ens agradaria dir i agrada dir a les seves grans plumes, estrany sobremanera amb les dones que estimen dones, és molt probable, que, en un inici, algú s'atreveixi, fent gala d'una ignorància i simplisme suprem, qualificar Bel de poeta lesbiana. O de qualificar de lèsbica, i res més, la seva poesia. Però Bel és molt més que això. Només he d'escriure que tots els seus poemes m'han seduit, però si ni ha un que destaca per sobre dels altres, és el que dedica als seus avis, La platja a dins de les sabatilles. Ho escric amb convenciment, Bel esdevindrà una de les grans poetes d'aquest país. I en deixo un tast perquè en quedi constància. Amb aquest poema que m'ha connectat de nou amb els avis, i sobretot les àvies que ja fa massa temps van morir. “Escombraré el balcó/i us portaré la sorra/ a dins les sabatilles/que us dormen sota el llit./ Així, quan us lleveu, trepitjareu la platja/ que ja més veureu”. Jocs de paraules, amor, desamor i quotidianitat. Poemes plens de música, tocats amb Acordió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada