Una de les lliçons apreses després d'alguns centenars d'articles és que escriure sobre futbol és temerari. Tant o més que endinsar-se en el conflicte palestino-israelià o qüestionar els dogmes de fe del nacionalisme català i espanyol.
Tanmateix, la temptació, en aquesta ocasió, és massa forta: l'Espanyol ha marginat -en llenguatge eufemístic en diuen "donar un descans"- Noemí Rubio, la jugadora de l'equip femení de futbol perquè, oh pecat!, va fer pública al Facebook una foto on apareixia amb els colors blaugranes pintats a la cara, la bufanda a la cintura i un somriure de bat a bat. El motiu: celebrar la Copa del Rei guanyada pel Barça de Guardiola.
La noia, pel que m'informen els companys d'esports en un rapidíssim briefing, és (era) una de les estrelles de l'equip. Era una jugadora especialment valorada per una entitat que coneixia perfectament la seva adscripció blaugrana, compartida amb algunes de les seves companyes. Ara bé, en el moment que la Rubio es va atrevir a fer públic allò que Sánchez Llibre i companyia ja sabien, l'han marginat. Argüeixen, en unes explicacions com a mínim cíniques, que la noia ha ferit la sensibilitat de molts aficionats espanyolistes i, a més, "ha faltat al respecte a la institució que la paga" (?).
Per què aquesta obcecació a amagar que el futbol s'ha convertit en un negoci? Si no fos així, els dirigents blanc-i-blaus fa temps que haurien fet neteja al vestuari d'infiltrades blaugranes. Però el que compta, el que comptava, era la seva professionalitat, i no pas les seves preferències futbolístiques.
Aquest cas remet, inevitablement, a l'episodi Figo. Jugador maleït pels aficionats culers, i, per cert, íntim amic de Pep Guardiola. El portuguès encara no pot visitar Barcelona sense patir per la seva integritat. Lamentable. I és que alguns no s'han assabentat encara que una cosa són els colors i una altra són els calés. Allò d'"avui he arribat al club en què somniava des de petit" és una farsa. Immensa. Monumental.
La plantilla actual del Barça, comandada per l'excels Guardiola i amb un bon grapat de jugadors del planter, és una excepció. Perquè amb quantitats de diners desorbitants movent-se pels estadis i pantalles d'arreu, el futbol és un negoci. I els jugadors són treballadors. Molt ben pagats, per cert. Figo va fitxar pel club que més diners va afluixar. Va ser mentider en negar les seves intencions, però no pas un traïdor. Rubio, ingènua ella, ni tan sols havia mentit.
5 comentaris:
Tu ho has dit, parlar de futbol és una temeritat i el xut que has fet amb aquest article ha sortit fora de banda de tan dolent que és.
Figo va utilitzar el Madrid per guanyar més calers a Can Barça, era capità i l'ídol dels culers, res feia pensar que el Barça no deixaria anar quatre bitllets per quedar-se'l. El tir li va sortir per darrere i la resta de la història ja ens la sabem, encara que ens intessis fer passar gat per llebre.
Per cert, em pregunto si hagués sigut un jugador em comptes d'una jugadora que hagués estat apartat de l'equip t'hi hauries referit, a aquesta injusticia? Crec que tots ja sabem la resposta...
Ai la quota socialista de l'Avui...
BRIEFING...no sé què vol dir. És que no tens prou recursos en català?
Dimoni, no facis cas dels rumors... que prendràs mal... no quota, ni carnet, ni res semblant, simplement Mar Jiménez
Almenys podríes rebatre el que exposo al meu primer comentari... No em baso en rumors sinó en el que llegeixo. De totes maneres, gràcies per respondre.
El futbol és molt més que un negoci. Mar, no t'enteres de que va això del futbol. Abans d'escriure, sapiques de què parles. Sóc molt del Barça, però el que va fer Noemí Rubio és intolerable pels socis de l'Espanyol. I del cas Figo, no comment...
Mar, una cosa són opinions, però el que tu dius son tonteries.
Publica un comentari a l'entrada