Dos quarts de nou del matí. Sona el despertador. Per enèsima vegada, cada cinc minuts, des de les vuit, perfora el cervell per alertar que ja és de dia. I que la feina t'espera, malgrat tot. Toca aixecar-se. El cap espès, el cos fet miques, les cordes vocals tocades. En efecte, és l'endemà. L'endemà del 27 de maig de 2009, dia en què el Barça de Guardiola -ziga-zaga!- ha guanyat la tercera Champions.
La nit abans ha estat intensa. La cita futbolística al lloc habitual: el Mam i Teca, aquella petita taverna que honora la cantonada de Peu de la Creu amb el carrer Lluna, al cor del Raval. L'emoció, la litúrgia, les converses amb els més propers i més properes entretallades per les jugades de Xavi, Messi i Iniesta. Francament, amb prou feines hi sóc a temps de veure el gol d'Eto'o. Però el bar esclata. Salts, abraçades amb l'Adnan i les seves germanes... Obrim una ampolla d'Ànima Negra, exquisit vi de les bodegues de Felanitx. La nit transcorre com bé sabeu. A la sortida, el Raval bull. En Moha, català fill de marroquins, ja porta posada la preceptiva samarreta blaugrana, l'Ahmed també... I els pakistanesos. I els filipins. Aquest apassionant barri de Ciutat Vella, mestís però poc mesclat, respira avui a la una en un còctel blaugrana. La procedència, la cultura d'origen, la religió, és una anècdota. Tots, totes, cadascú amb el seu accent, entonen l'himne crackovià: Copa, Lliga i Champions! L'eufòria, les altes hores de la nit, comencen a deixar petjada. A dormir.
Tornem a l'inici. Al despertador. Dos quarts de nou. És l'endemà. Combato els efectes evidents de l'eufòria del dia anterior amb un gran esmorzar. Injecció d'energia. Fins a les 11 hores no surto al carrer, atemorida de trobar-me els efectes de l'huracà de la nit anterior. Les destrosses dels energúmens, la majoria aliens al barri, que no s'estan de pixar arreu, cremar bicicletes i arrancar semàfors -la resposta governamental hauria de ser contundent, molt contundent-. Tanmateix, la destresa dels invisibles, dels treballadors municipals que a les nits curen la ciutat perquè l'endemà estigui impecable, és impressionant. La plaça dels Àngels està impol·luta; la Rambla també. I els semàfors, allà on toca. L'únic que delata la bogeria de la nit anterior són les portades als quioscos de l'artèria més autèntica de la ciutat. I les samarretes que filipins, marroquins i pakistanesos, i catalans d'origen, continuen lluint. El Barça, en efecte, és més que un club. Al Raval ho ha tornat a demostrar.
8 comentaris:
La púrria emana un síndrome anestésico, de inmunidad. La púrria altera la realidad como un agujero negro al espacio tiempo. La púrria hay que analizarla a enorme distancia, en frio. Como a una plaga de ratas. Sin vínculos emocionales. Es en frio que se evidencia la estupidez, la insensatez, la necedad consesuada, el horror. La simpatia es una excelente salsa con la que nos sirven la mierda.
Aquests binomis entre catalans d'origen i la resta o fan més que ataviar el foc, i són molt febles. En quin grau tu (fills d'immigrant) ets més catalana que un xiquet vingut del Pakistn que es vol fer dir català? És jugar amb foc...és donar fonaments a fonamentalismes racistes.
I...per què no parlem del Xino? Això del Raval ens ho han imposat els de dalt...El Xino, aquest barri on sí que hi ha barreja, sobretot si vius en indrets populars i no pas al carrer Notariat!
Nota. Cuando anònim escribe "indrets populars" debe leerse "Territorio comanche".
Anònim, en cap cas, i per aquí va el meu article, jo em sento més caltana, filla de murcià i catalana que un nen nascut aquí fill de paquistanesos o marroquins... precisament, per això subratllo la seva condició de catalans, perquè en masses ocasions se'ls hi nega... D'altra banda, ja que tens tanta informació sobre la meva vida, on visc, etc. etc., podries tenir la valentia de signar amb el teu nom i cognoms... En cas contrari, t'agrairia que no donessis detalls sobre la meva esfera privada, a no ser que els doni jo...
salutacions,
Mar
Tinc dades teves perquè jo sóc del Xino, i aquí tots ens coneixem. I no, no deixaré el meu nom, car jo no sóc una persona pública, tan sols una antropòloga que rebat preceptes infundats.
estimada i desconeguda antropològa i veïna, quins són els preceptes infudats? dir que tots som catalans independement de la procedència dels nostres pares? si fas un repàs als meus articles veuràs que això és el que jo defenso, i no pas el contrari, com tu has interpretat...
Nota. La referencia a la Antropología se entiende aquí, por los "antros" tercermundistas que esa persona gusta frecuentar.
Si fos una película seria 'antropóloga veneciana'... per anónima i espirituosa.
Tod@s nos conocemos.
Papá ven en tren.
Es peligroso asomarse.
Quines veritats!
Publica un comentari a l'entrada