Artista Mayte (Publicat a l'Avui)

Artista, qualificatiu que mereixen poques persones, poquíssimes. Mayte Martín és una d'elles. Dilluns va donar el tret de sortida a la programació musical del Grec d'enguany. Cantant, cantaora, cantautora, poeta, trobadora: Mayte Martin és artista. Senzillament perquè és capaç de commoure l'espectador, l'espectadora, amb la seva música, amb les seves composicions, amb la seva veu, amb la seva guitarra. Flamenc, tango, bolero, cadascun d'aquests estils es rendeix a Martín, com Martín es rendeix a aquests estils amb el seu mestratge.

Els organitzadors del festival han comès una imprudència, qui sap si irresoluble: deixar que Martín obrís la programació musical. Mantenir el llistó al nivell de dilluns passat, aconseguir que el públic emuli les sensacions que es van viure -vaig viure- a l'amfiteatre, serà difícil, tot i propostes tan suggerents i tan dispars que ompliran el juliol de música: Vinicio Campossela, Khaled o Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette. El Grec és més que un festival. És la benvinguda de l'estiu des de l'art, des de les platees, des dels escenaris. El Teatre Grec, epicentre dels estius a Barcelona, és un punt de pelegrinatge irrenunciable, any rere any. Un punt de trobada que, a voltes, esdevé escenari de sensacions, de sentiments difícils d'oblidar. Al meu record roman, encara poderosa, l'actuació del gran senyor que era Henri Salvador, el ja llunyà 2004. Omara Portuondo va seduir-me el 28 de juny de 2007. I Mayte Martín va colpir-me dilluns amb la seva música i amb els versos del poeta malagueny Manuel Alcántara.

No vaig poder assistir al concert que, el 1996, Martín va protagonitzar amb el llegendari Tete Montoliu. Però el treball Free boleros pot acostar-me -acostar-nos- al que va esdevenir aquella nit. Dilluns, tanmateix, no vaig faltar, aquesta vegada, a la cita. I no només va tocar-me la música de Mayte, la guitarra, el violí, la seva veu, sinó que els poemes d'Alcántara, esquinçats, van descobrir-se com un cant a la vida. La mort, el desamor, la pèrdua, van esdevenir, paradoxalment, una al·legoria vital. Vida i mort sempre de la mà. L'esquinçador Manuel, modelat per Martín en un tango, captiva de tal manera que sacseja tots els sentits. L'inicial Por la mar chica del puerto capbussa de ple l'espectador, l'espectadora, en el concert en ni tan sols tres minuts. Un concert que no dóna treva emocional. Que manté viu, amatent, en tensió, gaudint, l'home i la dona que escolten la veu de Mayte i els seus músics. El Grec ha començat de la millor manera. És estiu. És Barcelona.