Pranzo di Ferragosto

De la vellesa se'n pot escriure amb dramatisme. Segurament coneixeu més d'un cas en què un avi o àvia, amb multitud de fills i néts, s'ha d'enfrontar sol, i en condicions paupèrrimes, als últims anys de vida. Uns anys que en determinades condicions es converteixen en una feixuga pròrroga vital. Tanmateix, el discurs moralista tràgic, per conegut, per sobradament sabut, lamentablement, no toca el cor ni de lectors, ni d'espectadors, ni tampoc de familiars.

Segurament, conscient que commoure amb la llàgrima fàcil és estèril, l'italià Gianni di Gregorio, ajudant de direcció i coguionista de l'aclamada Gomorra de Matteo Garrone, s'ha estrenat amb una bella opera prima que respon a la frase que moltes famílies es plantejaran la vigília de vacances: "Què en fem, de la iaia i l'avi?".

Basada en la seva experiència personal, Di Gregorio, que no només és també el protagonista sinó que roda la pel·lícula al seu pis del Trastevere -coses que passen en les petites produccions-, es converteix al film en un fill únic de seixanta anys a càrrec de la seva mare vídua octogenària, presumida, vital, però summament possessiva. Ofegat pels deutes, el protagonista rep una particular oferta: l'administrador de la finca li cancel·larà les factures si es queda amb la seva mare durant el 15 d'agost: Ferragosto. L'administrador vol marxar de Roma aquest dia tan assenyalat per als italians, però no sap què fer amb la mamma.

Di Gregorio, que va viure en primera persona aquesta proposició, però que en la vida real la va rebutjar, va decidir escriure una pel·lícula imaginant què hauria passat si hagués dit que sí a l'estranya idea del gestor de la finca. El resultat: un film que esdevé un elogi a les mammas, un cant d'amor a la vellesa. "Vaig poder veure com n'està de sola la gent gran i com en són de vulnerables en un món que avança amb pas accelerat sense saber cap a on va perquè ha oblidat la seva història, perdent el sentit del pas del temps, que té por a la vellesa i la mort i ignora el més valuós, que és la qualitat dels sentiments", explica Di Gregorio, que va visitar diverses residències per triar les quatre àvies protagonistes. Encantadores, vitals, actrius sobrevingudes, eleven aquest senzill film a cotes impensables i mostren, essent només elles mateixes, les tremendes ganes de viure i disfrutar de molts vells prematurament apartats dels plaers de la vida. El simple i emotiu ball que acompanya els títols de crèdit n'és una petita mostra.