Twitter Updates

diumenge, 25 de juliol de 2010

Entrevista a Imma Tubella, publicada a l'Avui

Imma Tubella:“Amb el peix al cove el nostre futur és Argentina”

"Per ser Finlàndia hem de construir el país a partir de les escletxes de sobirania que tenim"

Fa quinze anys ningú hauria pogut imaginar que la UOC arribaria a convertir-se en el que és avui: una universitat de referència, no només a Catalunya i a l'Estat, sinó arreu del món. La seva rectora, Imma Tubella, conversa amb l'Avui. Endavant la lectura.

Alain Touraine diu que la globalització ha implicat la ruptura entre l'economia i la resta de la vida social. ¿Podem atribuir la crisi a aquest trencament?

La globalització no és directament la culpable de la crisi. La crisi es deu a un canvi de la societat a nivell global. Un món en què les institucions polítiques estan en crisi i en què estan tornant a adquirir protagonisme els moviments socials, la societat civil. Touraine, doctor honoris causa de la UOC, ho ha estudiat durant molts anys, i ara més que mai el seu pensament sobre els moviments socials està d'actualitat.

L'economia domina les institucions socials i la política. Com poden, els moviments socials, convertir-se en un contrapès?

La crisi, que no només és econòmica, sinó també social i institucional, s'explica per un canvi del model de societat que no hem percebut prou ràpidament. Vivim la transició de la societat industrial a la societat de la informació, cosa que implica un canvi de model econòmic. Tots els moments de transició, i aquest n'és un de molt important, impliquen dificultats.

Concreti'm la transició.

Hem passat d'una economia industrial, fonamentada en els béns materials, físics, la màquina, a una economia en el centre de la qual hi ha els fluxos d'informació, de comunicació, el coneixement.

I una de les raons de la crisi és que no ens hi hem adaptat.

Hem entrat en crisi per moltes raons, però una d'elles és que no ens hem sabut adaptar prou ràpidament a aquest canvi de paradigma. Fins i tot hi ha qui nega que estiguem en una societat del coneixement! I és precisament per això que hem tingut problemes. Joan Torrent, professor de la UOC, diu que vivim tres crisis en una: la primera és d'infraestructura, la crisi dels mercats i del sistema financer; la segona és d'estructura, la crisi de l'economia real: a l'Estat espanyol una gran part del teixit productiu no disposa de les condicions adequades per a la competència en els mercats globals: sense empreses innovadores, eficients i competitives, no hi ha treball, ni creixement, ni consum, ni benestar; i la tercera és la crisi de superestructura: la crisi de les institucions i del seu encaix amb l'àmbit d'actuació econòmic.

Espanya n'és l'exemple.
Som poc competitius, tenim febleses en la productivitat a nivell econòmic i en educació estem a la cua d'Europa.
La societat civil es fa sentir poc: està afeblida?
Hi ha indicis que la societat civil està reaccionant, també a Catalunya. En temps de bonança la gent es relaxa, però quan la crisi fa forat la gent reacciona i la gent es qüestiona moltes coses que fins ara no s'havia qüestionat. A nivell global, però també a Catalunya i a Espanya, hem de tenir clar que el canvi de societat no es limita a afegir coneixement a la societat industrial. Estem canviant de paradigma. I com a país ens hi hem d'adaptar i hem de saber què volem ser.

Quines són les nostres opcions?

Fa pocs dies vam fer un acte acadèmic en què Edward Hugh va ser molt clar: hem de decidir si volem ser Argentina o volem ser Finlàndia. Espanya, per tota una sèrie de factors polítics, econòmics i socials, s'encamina cap a Argentina. En canvi, Catalunya té moltes possibilitats d'anar cap a Finlàndia. Pensi que la nostra història està absolutament lligada a la modernitat i a la innovació!

Com podem evitar que Espanya ens porti a l'argentinització?

Hem de deixar de banda els diagnòstics, les queixes i la resignació. Catalunya ha passat per moments en què, sense tenir les llibertats nacionals garantides, ha estat altament innovadora i creativa i ha aconseguit situar-se a l'avantguarda, no només d'Espanya, sinó també d'Europa. La Mancomunitat n'és un exemple. Catalunya, sense recursos naturals, només amb la voluntat i la capacitat emprenedora de la seva gent, va ser capdavantera en la transició de la societat agrària a la societat industrial. Ara ho podem tornar a aconseguir!

¿Els sotracs polítics actuals poden generar frustració?

Depèn de nosaltres. I és per això que confio en la societat civil. Ramon Trias Fargas va dir que seríem independents perquè ens hi obligarien les circumstàncies.

Ara ens hi obliguen?

Sí. I el que diu Edward Hugh és fonamental: què volem ser? Jo vull ser Finlàndia i no Argentina. I estic convençuda que un percentatge altíssim dels ciutadans del país també ho volen.

Vet aquí l'independentisme pragmàtic. Ferran Mascarell ho formula afirmant que l'Estat ha de ser artífex de benestar i no pas de malestar.

Aquesta és la clau.

¿L'Estat espanyol, entès com a administració pública, esdevé un obstacle per al nostre potencial econòmic?

Sí, però també hem de fer autocrítica. Hem de fixar, d'una vegada per totes, les nostres prioritats. Si volem fer un canvi de model i volem ser competitius, si volem superar la crisi dels mercats, la crisi de la competitivitat i també la crisi institucional, hem de posar al centre de les seves prioritats l'educació i la recerca.

A Espanya s'ha reduït la dotació en recerca.

I quan la dotació en recerca es redueix a Espanya, també es redueix a Catalunya, però no tinc clar que hàgim de donar únicament la culpa a Espanya. Perquè si posem al centre de les nostres prioritats l'educació i la recerca, és perquè sabem quin país volem, i aquesta és la qüestió clau: quin país volem que sigui Catalunya?

No ho sabem?

No. Els pressupostos haurien de ser un indicador de quin país volem.

Què li diuen, els pressupostos?

Em diuen que no volem un país intensiu en coneixement.

Això és la mort?
Això és anar cap a Argentina i no cap a Finlàndia. La UE, malgrat els Estats, ha optat per no disminuir sinó augmentar els pressupostos en recerca en un 12%. Una dotació molt semblant a la dels EUA: Obama, ja en el seu discurs inicial, va dir que si els EUA volien ser competitius, havien d'apostar per l'educació.

¿El futur depèn del coneixement vehiculat a través de les noves tecnologies?

A Catalunya i a tot el món. De coneixement n'hi ha hagut sempre, però les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) l'han fet accessible. Això és una revolució, equivalent a la que va suposar la impremta en el seu moment.

Què ofereixen les noves tecnologies per superar la crisi?

Si aprofitem els beneficis econòmics de la xarxa, ens en sortirem. La xarxa és fonamental per a la internacionalització de l'economia: el nostre mercat ja no és Espanya, sinó tot el món. I la xarxa també implica un canvi de valors, diferents dels de fa trenta anys. Xarxa és col·laboració, cooperació, transversalitat, democratització en el sentit ampli de la paraula, i no jerarquia.

¿La xarxa ha de ser un antídot contra la fragmentació social?

Ho ha de ser. Facilita l'accés a l'educació i permet noves organitzacions del treball. Fixi's que a l'inici de les TIC es parlava molt de la divisòria digital: no existeix! Amb Manuel Castells vam dirigir el Projecte Internet Catalunya a la cerca d'aquesta divisòria social i vam concloure que l'única divisòria és generacional. Jo mateixa vaig fer cerca sobre el terreny. I al Raval, ja al 2002 i al 2003, la immigració llatina, bengalí i subsahariana mostrava els seus fills a través de les webcams dels locutoris. Feien un ús comunitari d'internet! I això vol dir que als països d'origen d'aquests immigrants, al Marroc, a l'Amèrica Llatina o a l'Àfrica subsahariana, també tenien accés, ja en aquells anys, a internet! No existeix la divisòria econòmica. El que tenim és un canvi generacional: els joves, avui, tenen uns valors molts semblants als del pensament llibertari de Kropotkin: col·laboració i cooperació.

Sumem a la crisi econòmica una revolució cultural. Quina societat tindrem?

La societat depèn del que nosaltres siguem capaços de construir. El problema, per tant, sorgeix quan no sabem què volem construir. Durant la Transició, el nostre anhel era Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia, i a partir d'això vam ser capaços de construir un consens amb una base compartida, comuna. Avui, o som capaços de començar a construir el país amb les escletxes de sobirania que tenim, o no ens en sortirem. Fins i tot li diria que potser hauria valgut més que ens haguéssim esmerçat a buscar escletxes de sobirania i aprofitar-les en lloc d'afrontar un procés tan desgastador com la reforma de l'Estatut. Recordi el cas de TV3: durant molt de temps vam ser alegals, però ningú es va a atrevir a tallar-ne la connexió.

Josep M. Bricall s'expressava en termes similars fa pocs dies.

Negociar amb Madrid ens és molt còmode, però seria molt més efectiu que dediquéssim la nostra passió i esforços a construir la Catalunya que volem.

¿El nostre gran error ha estat no construir una administració eficient, com em va dir Bricall?

Exactament. Durant la tramitació de la llei de l'administració pública a Catalunya vaig fer un informe en què vaig demostrar que teníem enormes possibilitats per innovar: podríem haver construït una administració diferent de l'espanyola, molt més flexible i eficient. Però vam optar per copiar els vicis de l'administració espanyola.

Som un país emprenedor i dinàmic, però ¿copiem els vicis de l'administració pública espanyola?

També hem sabut tirar endavant iniciatives innovadores, com ha estat la UOC. La nostra diferència és la nostra excel·lència. I li poso l'exemple de la nostra universitat: hem hagut de ser altament innovadors, a vegades ens hem equivocat, evidentment, però ens n'hem sortit! El 1994 vam ser capaços de pensar que una universitat per internet era possible. Això ens va obligar a repensar el model educatiu i a innovar. Diferenciació vol dir innovació: a Catalunya hem d'innovar.

¿La construcció nacional passa per la innovació?

Segur. I l'hi dic amb tota contundència: o innovem en el tipus de societat que volem o no anirem pel camí òptim.

L'administració pública catalana afavoreix avui la innovació?
No tenim el control sobre els nostres propis recursos i per tant hem d'administrar el que tenim, insuficient, com podem. Tot i que encara que els nostres recursos siguin pocs després de contribuir a Espanya, i malgrat que Espanya aposti per ser Argentina, tenim la capacitat per decidir quines són les nostres prioritats i podem aspirar a ser Finlàndia.
Catalunya i societat xarxa: hem assimilat bé aquesta revolució cultural?
És una qüestió generacional i depèn dels sectors. Tenim avantatges com són el nostre tamany, la posició estratègica al mapa, la condició de societat oberta i inclusiva que ha sabut fer de la immigració un valor. Però tenim una estructura empresarial, de microempresa, que encara utilitza poc les TIC: amb els nostres potencials, si aquestes empreses empressin les TIC, podríem fer un salt endavant. Encara no som una societat xarxa, però tenim condicions per convertir-nos en un node de la societat xarxa. Podem ser node de l'Euroregió, del sud del Mediterrani, però ens hi hem de posar: deixem els discursos de banda i pensem com podem utilitzar l'aeroport i el port per avançar. Enlloc de perdre el temps viatjant a Madrid i definint-nos, li insisteixo que hem d'aprofitar les escletxes de sobirania que tenim per començar a construir el nostre país.
La crisi econòmica, política i de relacions amb l'Estat fa més urgent que mai aquest enfocament?
Sens dubte. Els ciutadans hem de fer activisme civil, aquesta és la nostra gran esperança. I després de la manifestació del dia 10 de juliol soc altament optimista sobre les nostres possibilitats. Va ser una manifestació absolutament transversal, d'orígens, edat, lingüística...

Malgrat Espanya, Catalunya serà Finlàndia?

Certament, malgrat el que faci Espanya, Catalunya serà Finlàndia. Però només ho serà si hi aspira. Perquè si ens limitem al peix al cove, el nostre futur és Argentina. Per ser Finlàndia, hem de tenir un model clar i hem de començar a construir i aprofitar molt més del que hem fet fins ara les escletxes de sobirania. Els moments de gran creativitat de Catalunya, com va ser la Mancomunitat, han estat quan Catalunya ha tirat endavant i ha pres la iniciativa malgrat els entrebancs que li ha posat l'Estat. Esclar que tenir un estat propi ens facilitaria les coses, però mentre no en tinguem, és tant o més indispensable articular un projecte de país a llarg termini. Hem de saber cap on anem.

¿El nostre futur passa per aprofundir en la nostra diferència?

Passa per potenciar la nostra creativitat, esperit emprenedor, i per potenciar els nostres recursos naturals, que són les persones: l'educació és fonamental. Perquè tant a Espanya com a Catalunya s'ha d'adaptar l'educació als nous temps: les metodologies i les estructures educatives s'han d'adaptar a la societat del coneixement. El poder de les TIC no és que totes les escoles tinguin una aula d'informàtica, les TIC han d'impregnar tot el procés d'aprenentatge. Estem vivint un canvi cultural, un canvi de valors.

Catalunya farà aquest canvi cultural?
Hem d'acceptar que el món ha canviat i hem de pensar com podem aprofitar en positiu aquest canvi: ens hi hem d'adaptar. La clau és fixar-nos en l'habitació dels nostres fills, en la seva forma d'accedir als mitjans de comunicació, de comunicar-se, de relacionar-se. Tenim potencial i prou escletxes de sobirania per ser el que nosaltres vulguem. I tenim una societat civil molt viva i activa per empènyer els nostres líders a prendre decisions.

Entrades més populars del Mar de fons