Twitter Updates

dijous, 14 d’octubre de 2010

Santos és llibertat (Article publicat al suple de Cultura de l'AVUI)

Dijous passat recorria a Tony Judt per clamar a favor de la llibertat de pensament dels opinadors, sobretot els progressistes d’aquest país, que s’han lliurat a la conformitat en el judici de la dura política econòmica de Zapatero. I precisament la nit de fa una setmana, a la plaça Margarida Xirgu, em vaig topar frontalment amb la llibertat. Va ser en l’estrena, al Teatre Lliure, de Chicha Montegro Gallery, la nova creació de Carles Santos. En acabar l’obra, sentint com tot l’equip –cantants, director, actriu, tècnics, coreògrafs...– que fa possible aquest espectacle total es lliurava a l’eufòria i el ball descontrolat darrere el teló, era incapaç de definir la sacsejada que m’havia produït l’artista de Vinaròs. I no va ser fins a l’endemà quan, en una conversa, Beatriu Daniel, de La Caldera, va verbalitzar l’impacte: llibertat. Santos no només és un lliurepensador sinó que ofereix a l’espectador una altíssima dosi de llibertat, servida a través d’una escena verticalitzada en què els quatre cantants d’òpera que protagonitzen l’espectacle no toquen de peus a terra fins al final. Santos, en aquesta creació única, fa bandera de la llibertat de pensament en una Barcelona pendent fins al ridícul de la visita del papa i explica 42 maneres de matar un capellà: des de la més clàssica, com ara la de tirar-lo des d’un campanar, a una de més revolucionària, com seria introduir-li una piranya comunista a la banyera. I també eleva a la màxima expressió plàstica els tan injuriats fluids humans: el vòmit, la llet materna o la sang. Chicha Montenegro... és, com es diu a l’inici de l’espectacle, “una altra cosa”: llibertat.

Entrades més populars del Mar de fons