Twitter Updates

divendres, 10 de desembre de 2010

El marit de Siri Hustvedt (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

L’article d’Eva Piquer em va acabar de convèncer. De fet, ja n’estava del tot convençuda, però la lectura de la seva columna de dilluns em va portar l’endemà, a primera hora del matí, a La Central del Raval. L’objectiu: comprar Sunset Park, el nou llibre del marit de Siri Hustvedt, la gran escriptora, poeta i assagista nord-americana. Si escric que el marit de Hustvedt és autor també de grans obres com ara La trilogia de Nova York, Bogeries de Brooklyn, la tendra i deliciosa Tombuctú i El llibre de les il·lusions, segurament ja sabreu que aquest no és altre que Paul Auster, pare, amb ella, de Sophie Hustvedt Auster.
Normalment, els seguidors de l’escriptora, per identificar Hustvedt, de ploma tan o més afilada que la del seu marit, hem de precisar la seva unió matrimonial amb Auster. És aleshores que la majoria ja saben, amb sort, a qui ens estem referint. Perquè el grau de coneixement d’aquesta filla de noruecs establerts a Minnesota és infinitament inferior al d’Auster. El seu marit, que ha passat d’escriptor de culte a escriptor de masses, ha esdevingut un dels noms de referència de la literatura nord-americana contemporània.
Hustvedt, malgrat la indubtable qualitat de les seves novel·les, algunes molt més treballades que els últims llibres d’Auster –Un home a les fosques o Invisible, anteriors a Sunset Park, van ser molt fluixos– té una dimensió mediàtica molt més modesta. Malgrat això, en la seva recent visita a Barcelona per presentar l’assaig La mujer temblorosa (Anagrama), va omplir la biblioteca de la Sagrada Família per parlar de neurociència i desgranar l’origen de les crisis nervioses que pateix.
Si Auster és magnètic, summament atractiu, Hustvedt no gaudeix de menys atributs. Altíssima, de mirada inquietant, aparentment fràgil, però de fortalesa immensa –el coneixement que ha adquirit sobre la neurociència i els seus problemes mentals l’ha engrandit sense mesura– va guanyar-se tots aquells i aquelles que vam seguir el seu diàleg amb el doctor Óscar Vilarroya. En acabar la conversa, la cua de lectors a l’espera de la signatura d’un dels seus exemplars va ser llarguíssima i amb algunes anècdotes curioses, com ara la d’un home que li va portar un llibre del seu marit perquè li signés. En un primer moment, incrèdula, s’hi va resistir, però finalment va estampar la seva signatura a La nit de l’oracle. Aquesta cronista, afamada lectora de les novel·les Allò que vaig estimar (Angle Editorial) i Elegia per a un americà (Empúries), també va caure en la temptació. I amb Los ojos vendados (Circe), vaig sumar-me a la cua dels fidels lectors. Aquest vespre, després de pocs dies de compulsiva lectura, segurament l’hauré acabada. Llegiu-la. És la primera novel·la que va escriure, que, per cert, va dedicar al seu marit. k

Entrades més populars del Mar de fons