Una olor de mort embolcallada a Willy G. Christmas [...] El final és cada vegada més a prop.
Què podia fer un pobre gos? Mister Bones havia estat amb Willy des que era un cadell petit, i ara li resultava impossible imaginar-se un món on no hi hagués el seu amo [...] Si el món es quedava sense Willy, el més probable és que el món mateix deixés d’existir.
Aquest era el dilema a què s’enfrontava Mister Bones aquell matí d’agost quan caminava penosament pels carrers de Baltimore amb el seu amo malalt. Un gos sol era tant com dir un gos mort, i tan bon punt Willy exhalés l’últim alè, no podia esperar res més que el seu propi i imminent final”.
Willy, indigent (i poeta) mor, i Mister Bones, un “gos de raça indefinida”, inicia un llarg recorregut, ple de tendresa, també de crueltat, en què descobreix què ens queda als humans, precisament, d’humanitat. Finalment, l’absència de Willy és insuportable, i Mister Bones decideix jugar a l’esquivacotxes, que el portarà a retrobar-se amb el seu vell amo a Timbuktú, el paradís dels morts que dóna títol a aquesta deliciosa faula de Paul Auster.
Pocs anys després de llegir-la, vaig reconèixer la força del Mister Bones d’Auster en un gos que volta pel Raval de Barcelona, sempre acompanyat d’un noi que no arriba a la trentena. Amb unes rastes cada vegada en estat més deplorable, rodant sobre el seu patinet a la plaça dels Àngels, aquest noi i sobretot el seu gos han esdevingut nous veïns del Raval.
El Mister Bones del Raval té un magnetisme especial. Cada vegada que el veig el miro fixament, tractant d’endevinar què el fa diferent de la resta de gossos. O bé simplement atrapada per l’aura que l’envolta, per la força de la seva mirada, dels seus gestos canins. És d’un color blanc cada vegada més confós, gairebé cru amb flocs de pèl grisosos i negres. El pèl llarg, arrissat, i com el seu amo, amb alguna rasta provocada per la manca d’higiene.
Divendres a la nit, Mister Bones jeia al costat del seu amo, que inconscient, romania estirant de mala manera sobre el seu patí, davant del districte de Ciutat Vella. Mister Bones, inquiet, s’aixecava en alguns moments, ple d’inquietud, l’olorava, el colpejava amb el morro. I, desconcertat, tornava a convertir-se en una gran ensaïmada peluda. El noi, ple de pixats, inert, atrapat en una lenta però implacable decadència, engreixa ja la nòmina d’indigents de Ciutat Vella. I Mister Bones amb ell.
Vam trucar a la Guàrdia Urbana i els vam deixar en les seves mans. Poc van fer. L’endemà, vam saber que Mister Bones i el seu amo es van despertar on els vam deixar. Es van despertar i van continuar fent camí, deambulant, com cada dia des de fa anys, pels carrers del barri. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en ells. Però, sobretot, penso en el paradís de Timbuktú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada