Quantes dones són assassinades cada mes pels seus marits o companys? Fa uns anys, en aquest mateix diari, em vaig lamentar de la poca atenció que dediquem al constant degoteig d'assassinats de dones. Quantes vegades a l'any hauríem de parar les màquines, talment com feiem amb els atemptats terroristes, per mostrar el dol per una dona morta? Innombrables. Tanmateix, la violència de gènere, fins fa pocs anys, vivia sota el vel del silenci. Comptades mencions als mitjans de comunicació en una macabra successió de breus en algun racó de la secció de successos. Poca cosa més.
Les coses han canviat. La violència de gènere és a l'agenda mediàtica. La pressió d'esforçades i meritòries associacions de dones contra aquesta violència ha aconseguit proporcionar a aquests crims la imprescindible visibilitat perquè la política els abordés. La indiferència de la societat era una carta blanca als assassins. Avui, si bé queda molt camí per recórrer, s'ha avançat de la mà de la valentia de les dones que han estat capaces d'escapar a
l'angoixa de la por i el terror i denunciar els seus marits. I s'ha avançat també de la mà de dones compromeses que, des de les més variades tribunes, han situat la violència de gènere al l'escenari. Això és precisament el que ha fet una d'aquestes dones compromeses, la directora de teatre Carme Portaceli que, amb la seva versió del Conte d'Hivern de Shakespeare, en cartell al Romea, mostra tota la cruesa de la violència. La cruesa de la gelosia que envaeix sense motiu les entranyes d'homes que embogeixen fins al punt de matar les seves companyes.
Als ortodoxos no els agradarà el Conte d'Hivern de Portaceli. No acceptaran la seva particular visió de la tardana obra del gran dramaturg anglès. No acceptaran que la directora valenciana, al contrari de Shakespeare, no premiï el penediment del desquiciat Leontes, interpretat per un immens David Bagés. Al contrari, en la versió de Portaceli, Leontes no serà absolt per la fantasia hi haurà d'assumir, el dolor de la mort d'Hermione, que condemna a la mort en creure que té una aventura amb el seu amic Políxenes. Avui, amb tantes morts sobre la taula, no hi ha espai per a l'absolució ni el perdó. No hi ha espai per al somni redemptor. Portaceli així ho entèn en un gran treball en el que despulla l'abús de poder, la violència i les pitjors pulsions humanes. I ho fa sense trair a Shakespeare. Ans al contrari, esprimeix tota la seva essència per transportar-lo, sense estridències, als nostres dies. Benvinguda sigui l'hortodòxia de Portaceli, un dels grans actius d'aquesta dona que deixa, en totes les seves obres, el segell del seu compromís. I que ho fa, a més, amb el treball grandiós dels seus actors. Des del ja citat Bagés, al que serà, més aviat que tard, un dels grans d'aquest país, Nao Albet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada