Twitter Updates

divendres, 11 de març de 2011

Melancolia lisboeta

Les ciutats són profundament humanes. Transmeten sensacions. Expressen sentiments. Si alguna cosa no ens abandona de les ciutats que hem visitat és el seu estat d'ànim. Un estat d'ànim que ens ha cala ben endins i que sempre, quan recorrem als racons de la memòria, associarem a un determinat poble, ciutat o fins i tot, paisatge. Aquests estats d'anim, talment com passa en les persones, evolucionen. I els veïns som els primers a descobrir-lo. A palpar-lo. A induir-lo. A transmetre, en un viatge d'anada i tornada, a la col•lectivitat allò que sentim. Un sentiment que al seu torn està condicionat per l'estat d'eufòria, depressió o desànim col•lectiu. Poc té a veure el desconcert en el que està sumida Barcelona amb la vitalitat que va mostrar no fa tants anys, amb aquell alcalde que ens va fer descobrir l'orgull de ser barcelonins.

Però aquest no és un article sobre Barcelona, ni sobre les ciutats que habitem. Aquest és un article sobre les ciutats en les que som foranis, estranys. I sobretot aquest és un article sobre el que ens transmeten aquestes ciutats. Una sensació que sentim cada vegada que algú pronuncia París, Nova York, Berlin o Lisboa. Una sensació que ens emportem, a la memòria, al cor, i que roman inalterada amb el pas del temps, al contrari dels que ens passa quan habitem aquella ciutat. Aquest és, concretament, un article sobre Lisboa. I per ser encara més precisa, aquest article és sobre la cantant que millor transporta l'essència d'aquesta ciutat, Mariza, que tot just fa una setmana va ser a Barcelona en el marc del Festival del Mil•leni. La moçambiquenya, filla del barri lisboeta de Mouraria, va convertir el Palau de la Música en al seva taberna. Amb a tauletes a l'escenari, ocupades per afortunats espectadors, va desgranar el repertori del seu últim disc, Fado Tradicional. I va guanyar-se de nou el públic barceloní, que va omplir fins la bandera el recinte. Altíssima, amb una veu impressionant, immensa, d'una fortalesa que de prop intimida, Mariza va superar-se en un concert en què, senzillament, va inundar-nos de l'estat d'ànim de la capital lusitana.

Si alguna cosa és per a mi Lisboa és melancolia. Una melancolia semblant a la que transmet l'Havana, però passada pel tamís europeu. Lisboa és una ciutat que brilla en la seva decadència. En la seva bellesa i vellesa. Aquesta és la seva particularitat. Una melancolia que ho impregna tot i de la que es impossible despendre's. Refugiar-se a una petitíssima taberna de la ciutat, escoltant com els parroquians, orgullosos, entonen els seus fados, és una història d'amor. Una història d'amor que Mariza, rosa de Moçambic, fa aflorar amb la seva veu. De nou, l'enamorament. De nou, la melancolia. Melancolia de Lisboa amb la màgia de Mariza i els seus fados. Quina gran dona.

Entrades més populars del Mar de fons