La Raimunda de Volver va estar a punt d’emportar-se l’estatueta. Tanmateix, la poderosa (i al meu parer insulsa) Elisabet II interpretada per Helen Mirren va barrar-li el pas. Ara, la María Elena imaginada pel genial Woody Allen ha donat a Penélope Cruz l’anhelada estatueta que culmina, o si més no impulsa encara més, la ja llarga carrera cinematogràfica d’a questa actriu que llueix uns esplèndids 34 anys. Una actriu massa vegades qüestionada, sobretot a casa nostra, per aquella estranya mania d’odiar tot el que és espanyol, i que, com va dir Pedro Almodóvar diumenge, amb talent, ambició i tenacitat –coses que segurament manquen als que la critiquen amb pesada insistència– ha arribat on mai va imaginar aquella filla de la perruquera d’Alcobendas. L’Oscar, definitivament, taparà moltes boques –o potser no, perquè l’enveja és encegadora– sobre el talent de Pe.
Però no només això. L’estatueta de diumenge també deu haver obligat a empassar-se les paraules a aquells que, víctimes en aquest cas d’aquella estranya mania de criticar tot el que està relacionat amb Barcelona, durant el rodatge de la pel·lícula als carrers de la capital catalana no van deixar d’escopir bilis contra el productor Jaume Roures i l’Ajuntament de Barcelona per les ajudes atorgades al film. Unes ajudes d’altra banda perfectament emmarcades en la legalitat i que han rebut i rebran molts altres realitzadors que triïn Barcelona com a privilegiat plató. Unes ajudes que, dit sigui de passada, després d’una llarga collita de premis, s’han revelat increïblement rendibles. L’Oscar a Pe és també l’Oscar a una bona pel·lícula de Woody Allen, als audaços productors catalans i a una ciutat, Barcelona, que, com diria Albert Om, estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada