Passeig de Sant Gervasi avall. Deixes enrere la Clínica Quirón. I deixes enrere la teva mare. El ferrocarril et torna al teu medi. Però quan enfiles el carrer Elisabets, disposada a recollir el gos de casa els pares, aquests dies buida, et sents desorientada. Sense brúixola. Després de mesos consultant metges. Després de reiterades visites a doctors que no aconsegueixen saber què té, finalment, la sort, o qui sap què, fa que acabis en mans de l’especialista, que, aquest sí, encertarà en el diagnòstic. Aparentment no és greu. Però cal practicar-li una operació com a mínim complicada. Quan sents “operació complicada i risc d’hemorràgia” pronunciat pel doctor Cereto, sempre encantador, un calfred et recorre el cos. I t’aterreix. Com t’arriba a aterrir!
La mare, que dónes per fet que sempre hi serà, que sempre respondrà les teves trucades, que sempre t’escoltarà quan la necessitis, en mans d’un equip de cirurgians que ni tan sols coneixes. La mare s’ha d’operar. Ja. Aquell cordó umbilical invisible que t’uneix a ella des del primer dia tiba ara molt fort. I tu no pots fer-hi res. Absolutament res. És el torn dels cirurgians. La sensació d’impotència és brutal. Et corroeix per dins. I com és habitual en els humans només ets capaç de pensar en aquella frase altisonant que li vas dir fa una setmana. Només ets capaç de penedir-te d’aquests estúpids estirabots propis d’adolescents. I d’adonar-te que ella no hi serà sempre. L’operació ha anat bé. El doctor Armengol i el seu equip han fet un molt bona feina. Ara queda la segona operació. Aquesta és més senzilla. Respires alleujada. L’abraces. I t’exigeixes a tu mateixa no tornar a oblidar aquests moments, en els quals la vulnerabilitat t’ha recordat com és d’important ella per a tu. La mare.
2 comentaris:
Tant d'esquerres que ets, perque no vas a la sanitat pública???
Em pensava que q un hospital privat con aquest només hi van els pijos-progres ???
fóra més un article d'en sostres...jan té raó
Publica un comentari a l'entrada