Cremar ponts a Terrassa (Publicat a l'Avui)

Fa una setmana uns energúmens van calar foc a una pantalla gegant instal·lada al Raval de Montserrat de Terrassa per homenatjar Xavi, nascut a la localitat, amb la transmissió de l’Espanya - Sud-àfrica. L’objectiu: boicotejar la transmissió del partit de la selecció espanyola, de la qual catalans com Xavi, Puyol o Piqué són estrelles, com si el combinat espanyol fos el culpable dels dèficits que escanyen el país, començant pel financer i acabant per l’infraestructural. Alguns articulistes com Vicent Sanchis o Vicenç Villatoro han intentat contextualitzar l’acció vandàlica. Un argüia que la pantalla gegant tractava Catalunya com a colònia. L’altre argumentava que aquest muntatge era de tot menys ingenu. Amb tota l’admiració que em mereixen tan l’un com l’altre, discrepo radicalment. Amb ells, i sobretot, amb els individus que van concentrar-se abans de l’inici del matx assotant estelades com a arma d’una guerra que al Raval de Montserrat, enzillament, no era tal. Perquè si aquest país esdevé algun dia independent, serà amb la complicitat de molts dels que el dia 20 es van aplegar per veure el partit. Sense ells, serà impossible. Ha estat impossible. Només quan l’independentisme s’ha deslligat del nacionalisme, de la seva naturalesa excloent, ha començat a convertir-se en una opció viable. Sobretot després del gran desengany que ha estat l’esquerra espanyola, aquella que tenia a tocar dels dits l’Espanya plural però va preferir practicar la genuflexió davant la caverna mesetària. Catalunya només pot avançar en el seu autogovern, sigui quin sigui l’horitzó, teixint complicitats entre tots els seus ciutadans. Cremant pantalles es cremen ponts. Uns ponts que són imprescindibles per seduir molts catalans que avui, més que mai, i independentment de la seva procedència i simpatia per la selecció espanyola, ambicionen un país sense cotilles imposades a 600 quilòmetres de distància.