Les dones guanyen amb l’edat. Aquella mirada vital, imprudent, dels vint anys, als quaranta adquireix una fortalesa aclaparadora, sedimentada per l’experiència que dóna el pas dels anys. Una fortalesa sovint potenciada per aquells solcs que l’envolten i que esdevindran inseparables companys. Cada vegada més profunds, més abundants, cada vegada més descarats.Un solcs que apareixen de la mà de la blancor que, a poc a poc, inundarà els cabells. La dona, als quaranta, és atractiva,molt atractiva, més del que mai s’hauria pogut imaginar.Moltes dones en prenen consciència, se saben realment poderoses amb els seus nous atributs. Altres, tanmateix, renuncien a l’apoderament de l’edat i volen recuperar allò que ambsort encara roman a la memòria: la joventut. Són dones que es lliuren, talment com si fos el mannà de l’eternitat, al Botox. I s’esguerren. Com s’esguerren!
Barcelona és avui una dona poderosa. Amb l’empenta primerenca que va seguir la Transició, amb aquell amor de joventut que van ser els Jocs Olímpics, i amb aquell desengany colpidor que va ser el Fòrum encara pesant a les espatlles, Barcelona s’enfila ja cap a lamitjana edat. Si li apliquéssim la mètrica humanadel temps, de ben segur que voltaria els quaranta. I Barcelona, com aquestes belles dones que són a la quarantena, no necessita, de cap manera, la toxina botulínica del tipusA.
Barcelona ha de potenciar la seva penetrantmirada al món, al mar. Ha de resseguir els camins dels solcs que ja la travessen. No pas per avergonyir-se’n ni per amagar-los darrere inexplicables projectes reparadors. Aquestes trinxeres que s’han obert al seu cos no es poden menystenir. Se n’ha d’extreure lliçons, les millors lliçons que pot abocar la sevahistòria, escoltant els seus els seus veïns, que, de llarg, son els millors urbanistes i historiadors que pot tenir una ciutat. Barcelona no n’ha de saber res, del Botox. I, tanmateix, de la mà d’un arquitecte anomenat Bofill, se li ha injectat allà on mésmal podia fer: al seu perfil. La façanamarítima de la ciutat, bella com n’hi ha poques a laMediterrània, ha estat tacada irremeiablement per un horrorós invent anomenat Hotel Vela. El llavi inflat, la cara irreconeixible. I Bofill, presumptuós com deuen ser els cirurgians de Gemma Cuervo o Ana Obregón, s’atreveix a parlar d’una “nova icona de la ciutat”. Barcelona necessita les seves imperfeccions, els seus solcs, els seus cabells blanquinosos. El Vela ens l’ha desfigurat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada