diumenge, 26 de juliol del 2009

Entrevista a Jordi Gual (Publicada a l'Avui)

L'ECONOMIA A EXAMEN (III)

Jordi Gual: "El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern"

ENTREVISTA a l'economista en cap i subdirector general d'Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa

Jordi Gual, professor d'IESE i economista en cap de La Caixa, fa el tercer examen a l'economia. Avui el repàs serà global, no en va el servei d'estudis que dirigeix Gual fa un seguiment escrupolós de l'economia mundial i estatal.

Juliol del 2009: com evoluciona la crisi?

La crisi financera està en un procés gradual de normalització. Els mercats financers, la liquiditat i la solvència de la banca internacional mostren una gradual reducció de tensions i comencen a reflectir signes de recuperació...

S'ha recuperat la confiança?

S'està recuperant, però encara cal una intervenció forta de les autoritats dels EUA, de la zona euro i d'Anglaterra que doni suport als mercats de capitals. Cal evitar la complaença. S'ha de vigilar durant tot el 2009.

Miquel Valls diu que les empreses no noten l'augment de liquiditat...

Una crisi financera que té com a origen un excés de palanquejament provoca un procés posterior de reducció de l'endeutament i de moderació de la taxa de creixement del saldo de crèdit viu. Afortunadament, els Estats, amb la seva intervenció, ajuden a moderar el despalanquejament, fent més suau aquesta transició...

Quan es recuperarà l'economia real?

L'economia real encara s'està estabilitzant a la part baixa del cicle...

No ha tocat fons?

Als EUA sí, però no encara a la zona euro ni a Espanya. El segon semestre de l'any segurament aquestes economies tocaran fons.

Joan Trullén, en la línia de Krugman, preveu una crisi en forma de W...

Més aviat és una crisi en forma d'U. Perquè la crisi adoptés la tipologia de W implicaria que el 2010, quan ens estiguéssim recuperant, hi hauria una recaiguda, motivada pel fet que els mercats financers, temorosos que els dèficits públics estatals provoquin inflació, apugessin els tipus d'interès a llarg termini... És un escenari possible, però confio que l'enduriment futur de la política monetària sigui prou gradual i que s'adoptaran polítiques fiscals que aturaran l'augment dels dèficits públics...

Quin és l'escenari espanyol?

Durant el 2009 estarem a la part baixa de la crisi. L'any vinent, entre el primer i el segon trimestre del 2010, l'economia ja podria registrar taxes positives de creixement....

Vostè va alertar del perill que la crisi tingui, a Espanya, forma de L: una caiguda brusca seguida d'un llarg estancament. Encara és possible?

Perquè això no succeeixi és fonamental que els propers dotze mesos s'introdueixin els canvis que facin la nostra economia més competitiva...

Per què Espanya trigarà més a superar la crisi que molts països de la UE?

La desacceleració és més prolongada perquè tenim un factor, el boom de la construcció, que no s'ajusta fàcilment, sinó que té cicles molt llargs. Així com hi ha serveis i productes que es fan en poc temps, construir un habitatge requereix molt de temps, i la decisió de compra també s'adopta amb perspectives temporals llargues.

¿La construcció és el paradigma d'una economia de productivitat baixa?

No crec en els sectors com a referència d'anàlisi de la competitivitat, no hi ha sectors condemnats per endavant...

A la ment dels ciutadans, la construcció ha quedat mal parada...

Seria erroni! Hi ha una franja de la construcció i el sector immobiliari competitiu, que serà el que aguantarà la sotragada i que continuarà oferint serveis, aquí i a l'estranger.

Com s'augmenta la competitivitat?

L'arrel de la competitivitat és la capacitat de ser més productius i oferir un producte pel qual el client estigui disposat a pagar un preu més elevat. Hem d'enfortir els nostres factors productius de base...

Quins són aquests factors?

L'educació, l'educació i l'educació. El primer de tot és la capacitat del nostre factor humà, la creativitat, la facilitat per entendre les tecnologies més avançades...

No estem prou bé...

Hi ha avenços i la llei d'educació n'és un exemple perquè busca millorar la qualitat, l'exigència del nostre sistema i, a més, és fruit del consens...

La innovació també és crítica...

En recerca, el problema no és gastar més, sinó gastar bé. Els fons públics en innovació i en recerca han de ser per a grups que demostrin la seva competitivitat internacional.

Un altre sector crític és el financer. Aquesta setmana s'ha concretat la fusió de tres caixes d'estalvi. Quines derivades té per a l'economia?

El sector financer espanyol i català ha tingut una trajectòria d'alta eficiència i solvència. Però el període de tipus d'interès reals baixos ha provocat una expansió del crèdit i del sector un pèl excessiva. Per tant, és bo que les entitats, de manera lliure, acordin processos de consolidació quan això comporta millora de l'eficiència. S'ajusta el sector a les noves condicions de l'entorn econòmic.

Quin guany n'obtindran els ciutadans?

En els nivells que ens movem, a Catalunya i Espanya, on el nombre d'entitats financeres és elevat, les repercussions seran mínimes, l'impacte en la competència serà mínim. Les fusions garanteixen que en el nou entorn tindrem entitats solvents i eficients, cosa que vol dir millor servei i millor preu.

Vostè cita Churchill quan diu que és estrany "que el passat s'entengui tan poc i s'oblidi tan ràpidament". Quines lliçons hem d'extreure de la crisi?

Si un llegeix textos de principis del segle XX, veu com els humans sovint repetim els errors. I també en termes financers! És important impulsar una reforma de la regulació i de la supervisió financera internacional, enfortint-les en aquells punts que s'han demostrat febles. No immediatament, però tampoc s'ha de demorar gaire. És important que els països que han supervisat malament, com Anglaterra i els EUA, no millorin només la regulació sinó que també enforteixin la supervisió. En aquest sentit podem estar orgullosos, perquè Espanya té un entorn regulador i de supervisió que és exemple internacional.

Allò que deia Alan Greenspan: "S'ha de deixar que les bombolles creixin", no es tornarà a repetir...

Hi ha un debat important sobre aquesta qüestió, però els fets demostren que Greenspan es va equivocar...

Què diria Churchill que han d'aprendre Espanya i Catalunya?

La crisi ens ha agafat sense que haguéssim fet res malament en el sentit tàctic. A l'economia espanyola hi havia molt palanquejament, amb un dèficit per compte corrent del 10%, però aquest endeutament era resultat de la baixada dels tipus d'interès real en un context de lliure circulació de capitals... L'endeutament, a més, no només era per a l'habitatge: la taxa d'inversió de l'economia espanyola i catalana en relació al PIB els últims deu anys era quasi del 30%: aquesta és una taxa d'economia en desenvolupament! Es va fer el que les condicions de mercat indicaven que s'havia de fer.. I, a més, el boom s'ha adreçat a la inversió productiva i a la inversió en habitatge...!

Quina, és, doncs, la lliçó?

No hem tingut prou disciplina col·lectiva per aprofitar els anys del boom per fer reformes estratègiques en les qüestions de base, que són les que donen competitivitat a llarg termini. Tot i així, no ens hem de flagel·lar: en els últims anys la nostra economia ha convergit en renda per càpita amb la UE-27. Itàlia ha quedat per sota.

Zapatero vol fer els deures ara amb la llei d'economia sostenible...

El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern. Són les empreses, els ciutadans; és la llibertat que tinguin els ciutadans per iniciar noves empreses el que construeix un nou model productiu i no pas una declaració governamental.

Què ha de fer, doncs, el govern?

La llei ha de crear el marc perquè l'acció privada aflori.

Fa una setmana, Trullén deia que perquè Espanya se'n surti cal que es recuperi la indústria exportadora catalana, ho comparteix?

Sens dubte les exportacions catalanes, industrials i de serveis, han de ser l'arrencada de la recuperació. El nostre pes exportador a l'Estat és superior al pes del nostre PIB. Catalunya ha de jugar un paper fonamental en la recuperació de l'economia espanyola a partir del sector exterior.

Acabem amb filosofia econòmica. Es dóna per fet que en deu anys tornarem a tenir una crisi, això és sostenible?

De cicles n'hi haurà sempre, perquè hi ha components de diferents productes i serveis que consumim que són cíclics. La gran tasca que tenim és procurar que aquests cicles siguin al més suaus possible i, sobretot, evitar les exageracions, les crisis.

No és descartable un nou sotrac...

Segurament, perquè aquestes crisis estan provocades per la naturalesa humana... S'inventaran coses noves que acabaran provocant crisis, confiem que no tan agudes, d'aquí a quinze o vint anys... Tot i així, sóc optimista i s'ha de tenir en compte que l'actual recessió hauria estat una depressió si no haguéssim après de la depressió dels anys vint del segle passat: vam aprendre que quan hi ha un crac financer d'aquesta naturalesa hem d'injectar ràpidament molta liquiditat al sistema, i no treure-n'hi com es va fer aleshores; i segon, com que la demanda privada es retira, la demanda pública l'ha de suplir. El keynesianisme, entès així, és totalment vàlid. Tot això ho hem après del crac del 29, però la naturalesa humana té les seves febleses i no és descartable que ens porti a noves crisis en el futur.

Entrades més populars del Mar de fons