Twitter Updates

dijous, 11 de setembre de 2008

Educació, educació, i... (publicat a l'Avui)

A la recent estrenada Che, el Argentino, es pot observar la preocupació del Che per la formació dels seus analfabetíssims guerrillers. El comandante, interpretat per un magistral Benicio del Toro, alliçona la seva columna explicant que un poble sense estudis és un poble que es pot manipular. La puntualització del guerriller és, malauradament, encara vigent. Al món. I especialment a Espanya. Els resultats de l'informe anual de l'OCDE sobre educació són demolidors. L'Estat segueix a la cua pel que fa al nivell d'estudis de la població en edat de treballar. La proporció de persones d'entre 25 i 64 anys que només tenen estudis obligatoris en comparació amb la resta de membres d'aquest club de països desenvolupats és altíssima: la meitat de treballadors només han estudiat primària i la primera etapa -obligatòria- de secundària. O, cosa que és el mateix, en lloc de seguir estudiant, la meitat dels majors de 25 anys van optar -o s'hi van veure forçats, que també pot ser- per entrar al mercat de treball i deixar descansar els colzes per sempre. Del Toro-Guevara té raó: un poble sense estudis és un poble al qual es pot enredar, manipular i portar cap a carrerons sense sortida que més val no recordar. I un país que vol ser alguna cosa en una economia que precisament es diu del coneixement no es pot permetre suspendre any rere anys els exàmens internacionals en la matèria. Un dels grans polítics d'aquest país, amb Pujol, ha estat Maragall. Aquest, capaç d'intuir el futur com cap altre, quan era candidat a les eleccions del 99 va sorprendre propis i estranys condensant el seu projecte en només tres paraules: educació, educació i educació. Nou anys després, es pot dir que la va clavar.

2 comentaris:

Ferran ha dit...

Si et va sorprendre Maragall al 99 dient "educació, educació i educació" més t'hauria de sorprendre que ho fés Pujol als anys 60 quan plantejava els reptes que tenia i tindria Catalunya i el catalanisme, i quan ja deia que catalunya i el catalanisme serien socials o no serien. Ell sí que la va clavar.

Anònim ha dit...

«Hi ha dues maneres segures d'arribar al desastre: una, demanar l'impossible; l'altra, postergar l'inevitable.» Ho va dir Francesc Cambó.

Naturalment, Francesc Cambó no parlava d'educació. Però vaig llegir la cita en un diari i em va semblar realista i pragmàtica. No estem en el desastre educatiu però hi podem anar. Tenim un sistema en el límit de la seva capacitat de resposta a tres fenòmens inèdits; el creixement demogràfic, que incorpora una gran diversitat i una gran mobilitat; la major circulació i el menor valor subjectiu de la informació; i una nova socialització dels infants més institucionalitzada i més consentidora.

Davant d'aquesta situació alguns sectors professionals i socials demanen l'impossible: una vareta màgica que ho arregli tot per demà. Potser amb el desig que tot sigui igual que ahir... En va: en educació tot costa molt d'esforç compartit. Però a l'altra banda, el conseller d'Educació posterga l'inevitable. Instal·lat en la política virtual del discurs de l'excel·lència, el model propi i la llei d'educació de Catalunya va deixant per a un altre moment l'ensenyament real.

Falten escoles i faltaran instituts. Falten mestres i faltarà professorat de secundària.

El sistema educatiu reprodueix amb una perversa distribució de l'alumnat les diferències econòmiques, socials i culturals i les legitima en forma de resultats acadèmics.

El currículum dels ensenyaments obligatoris aconsegueix ensenyar quasi gens de quasi tot.

Fem la immersió al català des dels quatre o sis o vuit idiomes materns que conviuen en aules de parvulari de 25, 26, 27 i 28 alumnes: quantes vegades pot intervenir una criatura en una conversa?, quant temps necessita per aprendre així una llengua oral que la majoria de les vegades només sent a l'escola?, quines conseqüències té això en la resta d'aprenentatges?

I més: l'alumnat que arriba constantment, en qualsevol moment, i que col·lapsa els pobres recursos de les aules d'acollida; les dificultats de la inclusió de l'alumnat discapacitat; el retard en la creació de centres integrals de formació professional i no integrals; la disminució de diners per a despeses corrents dels centres; la falta d'escoles bressol...

El Departament d'Educació va començar un esforç pressupostari important la legislatura passada que s'ha estroncat en l'actual, i s'han incomplert plans propis, promeses polítiques, acords sindicals i pactes nacionals. És la crisi, suposem.

És possible no anar al desastre però cal tornar a la realitat i comprometre's amb una inversió potent en educació i una gestió delicada. El projecte de llei d'educació de Catalunya no aporta solucions als problemes més urgents de l'ensenyament real. No és creïble que Catalunya tingui mil milions per aplicar la futura llei d'educació quan no som capaços de construir les aules que falten a Santa Coloma, a Badalona, a Terrassa... Justament ara, en temps de crisi econòmica i de problemes de finançament, s'ha de mirar molt bé com i on es gasten els diners. I fer-ho ja. S'ha de gastar en educació real, que és la inversió que es necessita per fer una economia pròspera i una ciutadania democràtica i cohesionada i postergar-ho és anar al desastre. Tant com demanar l'impossible. Tant com fer política virtual.


Montse Ros
Secretària General de FEC-CCOO
http://www.ccooensenyament.net/

Entrades més populars del Mar de fons