Aquests dies he contemplat astorada com més d’un i una s’han emprenyat pels catalans de renom que a l’últim número de la revista Elle han dit que (també) se senten espanyols. Un dels problemes que té una part del catalanisme és la imaginació d’una Catalunya ideal en què tothom proclama el seu amor incondicional al país mentre odia l’opressora Espanya. Tal com es va veure amb la victòria a l’Eurocopa, i amb els milers de catalans que van sortir al carrer per celebrar el triomf de la selecció espanyola, aquesta Catalunya no existeix. I fins que no en siguem conscients, seguirem perdent el temps elaborant llistes negres d’aquells i aquelles que han gosat no abominar d’Espanya, en lloc de fer d’aquest país, i de la nostra identitat, un motiu d’orgull.
Aquest mateix sector del catalanisme que s’esgota en planys estèrils és el que, d’uns anys ençà, ha vist la capital del país, Barcelona, com una enemiga de la cultura catalana, ideant un enfrontament inútil (i idiota) entre Barcelona i Catalunya. La identitat catalana, sense la potència d’aquesta ciutat, seria molt menys del que és –llegiu l’article de Ferran Mascarell Catalanisme i capital–. I aquest mateix sector del catalanisme és el que posa sordina a l’èxit de la pel·lícula produïda per Jaume Roures i dirigida per Woody Allen Vicky Cristina Barcelona, que acaba de guanyar un Globus d’Or a la millor comèdia de l’any. ¿Per què costa tant a aquest catalanisme planyent mostrar-se orgullós de l’èxit d’aquesta pel·lícula? Si en comptes de Barcelona portés el nom de Madrid, a Espanya, on en saben, i molt, de màrqueting nacional, no haurien estalviat calés en pirotècnies. A Catalunya ens cal més orgull. I menys planys.
5 comentaris:
La comparança entre una victòria festejada de la selecció espanyola i una altra, que podria ser la festejada si Catalunya guanyés, no la tens present? El quid de la qüestió és: Espanya és la que ens tapa el que hauríem de ser i, per tant és el que únicament veus.
A sota de casa hi havia un grupet d'aquests que celebraven la victòria de l'Eurocopa. Cantaven el "cara al sol" i de tant en tant cridaven "puta Catalunya". Ara, no els discutirem que ells són els autèntics catalans. Per cert, ja que tan et preocupen els catalans, no podries fer un article de la llei de la dependència i de les humiliacions que pateixen els dependents amb uns tràmits burocràtics inacabables? Vull, dir, a mi m'interessa més això que les reverències d'un grup de milionaris a l'orgull patri espanyol. Clar que d'això a la revista Elle no en parlen. Deu ser que llegir la revista Elle és molt d'esquerres.
Doncs trappola, tens tota la raó, properament faré un article sobre la llei de dependència, com tu dius, és un despropòsit. I per cert, et pots imaginar què en penso d'aquests que canten Cara al Sol i puta Catalunya. Sobren el comentaris.
Gràcies, n'estaré molt agraït de l'article.
Així com moltíssima més gent, que també se n'ha adonat, em quedo amb la columna del costat.
Publica un comentari a l'entrada