Ahir, als EUA, va ser el dia de Martin Luther King, que el 1963, a Washington, va pronunciar un dels discursos més importants en la lluita pels drets civils dels negres. Avui, als EUA, també a Washington, Barack Obama, negre, serà investit president. Han transcorregut 46 anys, i els drets civils aparentment han guanyat la batalla racial. Però en queden d’altres. I no menys importants. En cartellera hi ha My name is Harvey Milk, brillant film de Gus Van Sant que amb tota probabilitat (i justícia) portarà Sean Penn directe cap a l’Oscar. La pel·lícula, a banda de reivindicar la política, tan necessària i tan injuriada, repassa la vida del que va ser el primer càrrec electe obertament gai als EUA. I mostra la lluita que va emprendre contra el conservadorisme del país, obsessionat a limitar els drets dels homosexuals, i que avui, encara, amb la recent prohibició dels matrimonis gais a Califòrnia, mostra un vigor alarmant (que de ben segur deu envejar la fonamentalista patronal de la sotana espanyola).
La pel·lícula de Sean Penn evidencia que si bé els homosexuals gaudeixen ara d’uns drets inaudits a finals dels setanta, encara hauran de passar molts anys, molts!, perquè el president nord-americà no respongui al perfecte patró de pare (evidentment heterosexual) feliçment casat, si pot ser, amb una brillant esposa. Com també hauran de passar molts anys, segurament no tants –donem gràcies a Hillary Clinton–, perquè el president dels Estats Units, sigui, simplement, presidenta. La lluita pels drets civils rubricarà, avui, un episodi històric. Però encara n’han de venir molts d’altres, també anhelats, i que avui, 20 de gener del 2009, sonen encara, i lamentablement, a utopia.
1 comentari:
No fa falta anar tant lluny a buscar el ja massa utilitzat exemple dels Estats Units. Sense anar més lluny, a Catalunya, casa nostra, la discriminació envers el català és cada dia més òbvia, i el reconeixement d'uns drets fins ara elementals per als catalans són trepitjats continuament per immigrants espanyols i no espanyols que no volen adaptar-se a la cultura de la terra que els ha acollit.
Potser que comencem a mirar-nos una mica més el melic, en comptes d'emmirallar-nos tant amb un país al que no li arribem ni a la sola de la sabata.
Publica un comentari a l'entrada