dilluns, 2 de març del 2009
Bravo, Pepe! (publicat a l'Avui)
Diumenge al migdia. A Doctor Dou amb Pintor Fortuny saludo un conegut, amic de Pepe Rubianes. Fent l'última pipada a la cigarreta, emocionat, m'atura i em diu: "Aquest matí ha mort en Pepe". Em quedo glaçada. Fa pocs dies havia parlat amb una amiga seva, una molt bona amiga que, com feien els del seu cercle més íntim, em va repetir amb el pilot automàtic: "La químio ha fet efecte, va millorant". Però no. Rubianes enfilava els seus últims dies de vida. Sortint de casa seva, pocs metres més enllà d'on encara parlo amb aquest amic d'infància d'en Rubianes, veig en Carles Flavià. Enfonsat. Aquests carrers del Raval estarien avui en silenci, colpits, si no fos perquè alguns cors de pedra de les agències de notícies han enviat periodistes a la porta del domicili de la germana de Rubianes, on ha mort, a gravar imatges dels que hi entren i en surten. Deixant de banda la víscera mediàtica, recordo aquella meravellosa obra de teatre que va idear i dirigir el 2006, Lorca eran todos. Un treball que em va descobrir un Rubianes diferent del còmic. Un treball que em va enamorar. L'homenatge al poeta granadí, en què repassava les últimes hores d'aquell home que va morir executat el 18 d'agost de 1936 per ser del Front Popular i per ser homosexual, em va permetre conèixer en Pepe. I va acostar-me a una persona radicalment compromesa. Sensible com pocs, recupero algunes de les paraules que va escriure per al programa de mà d'aquella bella obra que avui, malauradament, encara són ben vigents: "N'hi ha que diuen que el millor és oblidar, i ho diuen els que més els interessa (els hereus causants d'aquell horror històric), però si s'obliden les coses, no dubteu que es poden tornar a repetir". Com vaig escriure fa tres anys: Bravo, Pepe! No oblidarem.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
el comentari que et farè, és sobre l'article publicat avui 3 de Març a l'Avui.Crec sincerament que estàs equivocada en les teves apreciacions i intentarè explicar-me;
Jo crec que no pots prendre les declaracions de l'Henry com una cosa insubstancial feta per agradar la parròquia. El que passa, és que l'Henry és una persona sensible i inteligent, que ha captat que la idea de Espanya que tenen a França i a molts llocs no es correspon en absolut al que veu a Barcelona. La imatge de Espanya a l'exterior,guanyada a pols durant molts anys de dictadura i barbàrie, quan a Europa gaudien de democràcia i aquí es condemnava a mort, és encara la de un pais atrasat i intolerant. Com deia en Gil de Biedma "España es un pais de cabreros intratables".Aquesta és la imatge que tenen de España i que jo comparteixo.No tirem pedres sobre la nostra teulada. El cas d'en Xavi no té les mateixes connotacions.Els jugadors catalans es veuen obligats a una sèrie de gestos forçats perquè en cas contrari els fan la vida impossible(Bojan muérete!). Hi hauria molt a parlar.No hem d'oblidar que el nacionalisme español ha matat els nostres representants legals. Inclús van assesinar un president del F.C. Barcelona. Per favor voldria que reflexionessis una mica i no ho posessis tot en el mateix sac, que està tan de moda últimament. Una cosa és un nacionalisme democràtic, que no imposa però defensa una llengua i una cultura pròpies i una altra el nacionalisme espanyol que fa cinquanta anys que ens asfixia i ens expòlia.Jo personalment soc nacionaliste català a pesar meu, perque crec en l'igualtat de totes les cultures, però m'he vist obligat a adoptar aquesta postura en rebelió per totes les injustícies que estan cometent des de Madrid.
Publica un comentari a l'entrada