El gat de Botero de la Rambla del Raval és un dels escenaris de joc preferits dels nens d’aquest barri de Barcelona. A falta de jardins i parcs públics, enfilar-se al llom del gat, o penjar-se dels seus bigotis, és una de les diversions que causen més furor entre els nens que, quan cau la tarda, volten pels voltants de la Rambla. Els pares, pakistanesos o bengalís arribats a Barcelona fa dècades, conversen amb els seu compatriotes asseguts a les cadires disposades a les franges laterals de l’avinguda. Sempre amb les seves sandàlies als peus, faci fred faci calor, xerren durant llargues estones observant de lluny els fills. Uns fills als quals habitualment ens referim no només com a nens, sinó que hi afegim pakistanesos. I errem. Perquè aquest nens són catalans. Ras i curt. Tan catalans com els Masdeu o els Llobet, per citar cognoms d’indubtable estirp.
D’aquest tema en va parlar el sociòlegSalvador Cardús en el seu discurs d’ingrés com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans, el novembre del 2009. Un discurs que li vaig reclamar després de conversar sobre el fracàs de la multiculturalitat, quan Merkel en va fer esment, en una de les tertúlies que, mensualment, celebrem el Cercle Catalanista de l’Ateneu. El text, titulat Tres metàfores per pensar un país amb futur, formula un concepte molt interessant, i que hauríem d’assumir tots, ciutadans, polítics i mitjans de comunicació. Diu Cardús: “La segona metàfora que els presento proposa una dissolució de la distinció entre autòcton i immigrant, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, perquè la condició d’immigrant és caduca”. Exacte. La condició d’immigrant caduca! “No s’és immigrant per sempre, per molt que determinades pràctiques sociològiques confusionàries així ho facin creure quan recompten estrangers i ens els converteixen en immigrants per sempre. Una condició que estenen, com si fos genèticament, a uns suposats “immigrants de segona (o tercera) generació”.
Aquesta consideració és important a les portes d’unes eleccions municipals en els quals només podran votar els immigrants (ai!) dels països que tinguin convenis de reciprocitat amb l’Estat. Quan els deixarem de considerar immigrants i assumirem que, malgrats els orígens diversos, som tots catalans amb un futur comú? Però també és important per a moltes famílies. Començant per la meva. Sóc néta de Pedro Jiménez i d’Antonia Martínez, de Puerto de Mazarrón, Múrcia. El meu pare, nascut murcià ara fa uns quants anys, ¿és encara immigrant després de 40 anys a Catalunya? És català. Indubtablement. Com aquesta cronista, una de les tantes Jiménez del país, és catalana i no pas murciana “de segona generació”. Ras i curt. Tan catalana com els nens que es pengen dels bigotis del gat més famós del Raval.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada