Antoni Rovira i Virgili, a La Nacionalització de Catalunya, escrita el 1914, any de naixement també de la Mancomunitat, apuntava aquestes idees sobre el rol que havia de tenir la capital del país en un context de profunda desnaturalització catalanista: “Barcelona, amb les seves multituds obreres, amb la seva menestralia democràtica, amb la seva intel•lectualitat europea ha de donar a la nova Catalunya l'halè vital de llibertat. D'aquesta gran obrar no'n queden plas exclosos els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la. La Ciutat, que en Gabriel Alomar ha definit genialment, no és l'urbs material, no té una sèu territorial, sinó que és la selecció espiritual d'un país”. Diumenge, a l'anomenada nevera de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès -coneguda dècades enrere amb aquest nom perquè no hi havia calefacció- llegia aquestes línies incrèdula de la rabiosa actualitat de les paraules de Rovira i Virigili, a pocs mesos d'unes eleccions municipals que han de tornar a catapultar la ciutat al centre (nacional) del país.
Catalunya, després del desgast del l'Estatut i en un procés que el president Mas va encertar a definir en el seu discurs d'investidura va qualificar de “transició nacional”, enfila camins de final incert, desconegut. Amb una Espaya que s'ha negat a escoltar els anhels d'una altra configuració de l'Estat amb la reinvidicació de la plurinacional com a bandera; amb una Espanya que flirteja amb perillosíssimes pulsions recentralitzadores, s'obre una etapa en la que el país, més que mai, necessitarà aquesta Barcelona a la que es referia Rovira i Virgili ara gairebé cent anys, que ha d'implicar només els barcelonins de socarrel sinó també “els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la”. Una Barcelona que després de quatre anys en que s'ha estès una difosa sensació de desànim i fins i tot de pessimisme entre la ciutadania, ha de recuperar el lideratge en un període que, segurament, definirà el que serà aquest país en les properes dècades.
Rovira i Virgili, l'any que es va estrenar la Mancomunitat, va apel•lar als barcelonins que viuen a arreu del país, i va apel•lar també a “combatre i destruir el nociu recel anti-barcelonista”. Un recel que fa no pocs anys va enfrontar les dues ànimes de la plaça Sant Jaume, en una batalla d'inequívoc segell autodestructiu. Per Barcelona, i sobretot Catalunya. Una Catalunya que es va presentar a l'Expo de Shangai com the land of Barcelona i que sense la potència de Barcelona hagués perdut batec nacional. En els propers anys Barcelona haurà mirar endins, als barris, per curar les ferides que s'ha deixat a la intempèrie els útlims anys. Però haurà de mirar al seu voltant per liderar, de nou, i amb més força que mai -les circumstàncies ho requereixen- la lluita nacional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada