La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.
La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.
Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada