Leitmotiv de jerarques (publicat a l'Avui)

M’ho he promès moltes vegades. “No escriuràs cap altre article crític amb la jerarquia eclesiàstica”. Per això cada vegada que intueixo paraules com Vaticà, Rouco, Conferència Episcopal en un titular, desvio la mirada. Ara bé, tard o d’hora, en una conversa de cafè o en la lletania llunyana de la ràdio, una s’assabenta del que no voldria saber. Com va passar la setmana passada. El Vaticà, de nou, ha estat notícia, i no pas com a abanderat de la dignitat humana, que es pressuposa en qualsevol persona de (bona) fe. La Santa Seu s’oposa a la iniciativa que França presentarà a l’ONU, en representació de la UE, per despenalitzar l’homosexualitat arreu del món. Una penalització que en alguns països inclou la pena de mort. A Ratzinger i companyia, però, no els agrada la idea. Argumenten, en un exercici de funambulisme mental impressionant, que una declaració pública d’aquest tipus “crearia noves i implacables discriminacions” entre països. Inaudit.

Tanmateix, aquest posicionament, cavernícola, naftalinat, però sobretot allunyat d’allò que és el cristianisme, no havia de ser objecte de comentari en aquesta tribuna. Però ahir, quan vaig saber que la jerarquia del catolicisme espanyol, amb Rouco el capdavant, vol omplir del 28 de desembre, dia dels (Sants) Innocents, la plaça Colón de Madrid, la de la banderota, sota el lema La família, gràcia de Déu, la bel·ligerància vaticana amb la proposta francesa em va venir al cap. I una associació d’idees es va desencadenar: a favor de la família però en contra de l’individu (si és homosexual), leitmotiv nadalenc dels grans jerarques catòlics. Si Déu existeix, que els agafi confessats. I a mi que em disculpi per haver trencat, de nou, la promesa.