Putes, drogues, robatoris, decadència. Aquests termes s’han associat reiteradament amb el Raval i per extensió amb Barcelona. I s’ha fet no pas per examinar el perquè de la seva existència, el que ens portaria, immediatament, a fer-ne un diagnòstic acurat i buscar-ne solucions, sinó per enterbolir el debat sobre una ciutat que si bé en els últims temps afronta incerteses té un potencial envejable. Barcelona ha de bastir de nou un projecte de progrés, un nou començament que no escatimi ni ambició ni il·lusió. I hi hem de creure.
El que hi ha al Raval, que, al seu torn condiciona el tipus de putes, drogues i robatoris que tenim al barri és pobresa, derivada d’una situació econòmica en alguns casos dramàtica. Moltes de les escenes que s’han repetit insistentment en les pàgines dels diaris són perfectes metàfores dels mals que assoten la societat actual. Un món que està patint els efectes de la que ja s’ha batejat com a Gran Depressió i que s’ha traduït en altíssims costos socials que no hem d’estar disposats a pagar ni hem d’acceptar com a inevitables.
Les imatges que s’han difós als mitjans de comunicació sobre Barcelona i aquest món que és el Raval són feridores perquè retraten fets es troben al barri. Els que hi vivim sabem quina és la realitat dels nostres carrers. Perquè hi passem cada dia. El Raval és un barri que pateix amb especial intensitat els problemes derivats d’una societat en la que l’ascensor social no sempre funciona.Un ascensor social que hauria de portar els nens i nenes pakistanesos, bengalís, marroquins que juguen a la Rambla del Raval, a Lluna, a Sant Oleguer, d’aquí una dècada a la universitat. És per això que més enllà de la policia, necessària, s’ha d’abandonar el discurs populista, i apostar per polítiques a mig i llarg termini. I per la imprescindible cohesió social.
El Raval, a més, pot aportar les solucions imprescindibles perquè tinguem la Barcelona a la que hem d’aspirar. Una ciutat que ha de tornar a començar amb renovada ambició. És per això que el Raval és un espai fonamental per construir una ciutat cohesionada, creativa. Una ciutat mescla, una ciutat món. I precisament el Raval, per això enceto la meva vinculació a Barcelona 10.0 parlant d’aquest barri, el meu barri, ha esdevingut un terreny d’assaig per enfrontar-nos a situacions que en pocs anys es patiran a altres zones de la ciutat i que ja es pateixen als cascos antics d’altres ciutats del món. Però el Raval, no em cansaré mai de subratllar-ho, és també un exemple de convivència entre persones de múltiples procedències. La plaça dels Àngels, coneguda com a Plaça del Macba, és un mosaic on cada dia es creuen persones de diverses nacionalitats i orígens, classe socials i edats que dificilment podrien compartir un mateix espai públic en una altra àrea que no fos el Raval. Un espai públic que s’ha de cuidar. És responsabilitat de tots.
En els propers anys vull ser mare. I voldré que els meus fills s’eduquin en un barri on la realitat no és homogènia sinó complexa. El món ha deixat d’estar format per compartiments estancs. El món és, serà, mescla, barreja. Un món que genera inseguretats, que entre tots, ciutadans, amb un renovat compromís amb la ciutat, i responsables polítics, hem de dissipar. Crec en Barcelona. Una Barcelona que tot just ara comença a bastir un projecte renovat que no ha d’escatimar ni ambició ni il·lusió i que ha d’afrontar amb garanties i seguretat els reptes que un món en constant transformació li han posat al davant. Confio en Barcelona. I en el Raval, per descomptat.
http://www.bcn10.cat/2010/11/barcelona-capital-raval-mar-jimenez/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada