Dimarts, 9,30 h, Catalunya Ràdio. Hem acabat la tertúlia i Manuel Fuentes ens avança que en pocs segons entrevistarà Joan Margarit, que acaba de publicar l’imprescindible No era lluny ni difícil. Exclamo un “hòstia” d’admiració que gairebé s’escola per antena. Em poso la jaqueta, agafo els trastos i cap a la porta. I em quedo muda, incapaç d’articular un míser “hola” quan em creuo amb Joan Margarit, a qui admiro no només per la seva poesia, sinó també per la seva veu i pel que diu. Sobretot pel que diu. L’entrevista que li va fer Raül Maigí fa una setmana s’ha de tenir ben guardada. Entre altres coses, Margarit fa unes reflexions sobre cultura i política imprescindibles i oportuníssimes, després de la patètica controvèrsia que va aixecar el pregó de la Mercè. En un moment en què l’historiador francès Michel Winock, que acaba de publicar l’exitós El siglo de los intelectuales (Edhasa), dóna l’espècie que tan bé va representar Émile Zola per extingida, Margarit és un alè d’esperança. “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”. Ai la cultura! Ha estat la Cendrosa de tots els governs d’aquest país fins que Pasqual Maragall va encertar a nomenar Ferran Mascarell com a conseller. Com deia Manuel Cuyàs, Mascarell estava cridat a ser el nostre Jack Lang, però la política (inculta) va escurçar el seu mandat. Estem a un mes de les eleccions, i si el proper govern vol la majoria d’edat nacional d’aquest país, ha d’apostar, ara sí, per la cultura. En cas contrari, mai serem lliures. Margarit dixit.
http://www.elquiosc.cat/Quiosc.php?do=mostrarHemeroteca&data=2010-11-04&edicio_id=28
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada