Recentment, el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, va dir que malgrat la crisi econòmica, el consum cultural a la ciutat ha crescut molt. Les explicacions poden ser vàries. Però és inqüestionable que la ciutat té una oferta de primeríssim nivell. Dimecres tocava estrena de Traïció, de Harold Pinter, al Lliure. Les expectatives eren altes. El resultat va ser senzillament brillant. Francesc Garrido, Vicenta Ndongo i Francesc Orella reprodueixen amb mestratge un triangle amorós que supura traïcions per tot arreu.
Humanitat, en definitiva. I Carles Alfaro, amb la seva direcció, i amb la seva escenografia, aconsegueix calar el dramatisme de l’obra en l’espectador fins al final. Perquè, essent l’obra un compte enrere que radiografia les nus amatori de Jerry, Emma, i Robert, la útlima escena esdevé un cop de puny als budells de l’espectador. Com és un cop de puny d’optimisme l’exposició Il·luminacions. Catalunya visionària del CCCB: "De tant en tant el seny català acluca l’ull i deixa fer" és la cita triada per la comissiària i crítica d’art, Pilar Parcerisas, habitual a les pàgines de l’Avui, per obrir una exposició que ha d’esdevenir una altíssima dosi d’autoestima a una Catalunya que alguns veuen, com diria l’estimat Rubert de Ventós, entotsolada. Catalunya ha alimentat, si em permeteu l’expressió, genis com Dalí, Perejaume, Mir, Brossa, Fontcuberta o Marçal. Catalunya és un país que, com diu Parcerisas, "ha crescut pel camí de les utopies i de la transformacio social" donant "força a unes indiviualitats creadores de presència universal". Paul Klee diu ,"l’art no reprodueix el visible, fa visible". L’exposició Il·luminacions fa visible una Catalunya molt potent. I és visita obligada per a tots els opinadors -deprimits i depriments- del país i de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada