No sóc independentista. Sempre he recelat de posar la nació per davant de tot, com fa la dreta del país. Una nació que tantes vegades ha estat excusa d’actituds, certament, poc patriòtiques. Sóc catalana i catalanista però sempre m’ha esgotat l’ànsia de convertir Espanya en un dimoni en els qual exorcitzar els nostres traumes. M’ha fatigat el victimisme malaltís que ha alimentat el discurs d’una part del país. Un victimisme que, tanmateix, no ha estat obstacle per practicar, amb l’esquerra i dreta espanyoles, un paradigma de relació bilateral –el peix al cove– que ha estat la millor garantia per mantenir l’statu quo. Sempre he cregut en l’“Escolta, Espanya” que va dir Joan Maragall. En un Estat construït a partir dels pobles que el constitueixen.
L’esquerra catalana, sempre més avançada que l’esquerra espanyola i la dreta catalana, ha sigut l’única capaç de formular una idea d’Espanya des de Catalunya, l’Espanya federal. Una esquerra que no es va estar d’a firmar, per boca del nét del poeta, que “allò que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya”. Tanmateix, l’empenta de l’esquerra catalana ha xocat de nou amb un mur. Un mur desvergonyit que incompleix una llei orgànica com és l’Estatut, aprovat en referèndum pels catalans i pendent del capritx d’un desacreditat Tribunal Constitucional. L’esquerra espanyola que lidera Zapatero i que anhelaria tornar a pactar amb la dreta catalana, poc perillosa i conservadora, és capaç de pagar a Andalusia mentre menysprea Catalunya amb unes xifres i un model de finançament inacceptables. L’esquerra espanyola em situa ara en una carreró sense sortida. I si no canvia d’actitud, farà que, contra la meva voluntat, recuperi el vers del poeta, però per dir, en aquesta ocasió, i definitivament, “Adéu, Espanya”.
4 comentaris:
Jo diria que això va al revés. Si poses la nació espanyola al davant de les qüestions socials ets, sens dubte, unionista.
Per tant, com que poses el teu sentiment nacionalista espanyol primer, llavors les necessitats econòmiques i socials dels catalans no t'importen.
No passa res, hi ha molta gent així radical i nacionalista com tu.
Ara bé, també hi ha gent democràtica que pensa primer en les persones.
Dimonitzar Espanya?
No és una qüestió subjectiva. És objectiu (ells mateixos ho avalen amb la seva versió de les balances fiscals) qu'ens roben. I molt! I a sobre ens maltracten. A sobre ens insulten i ens menyspreen. El TC? Que no ho sabies des del principi qu'es carregarien l'estatut? El finançament? Què me'n dius de l'aeroport? I de les rodalies? I el fet qu'Adif complís només un 15% de l'obra pressupostada el 2007? O que l'obra pública de foment s'acompleixi només en un 40%?
L'única via és la independència. I sobta que algú pugui desitjar el contrari. Òbviament em refereixo a algú que visqui i treballi a Catalunya.
El catalanisme ha estat tan de dretes com d'esquerres. Recorda que als enterraments d'en Maragall i en Verdaguer hi va anar tan l'obrer anarquista com el burgès de la Lliga. Sindicats i burgesia sempre anaven plegats quan calia defensar la nació, perquè defensar la nació era defensar el treball i el futur dels seus fills. Si no ho creus així, mira els resultats de les eleccions a principis del segle XX, i fixa't com va acabar el lerrouxisme.
Un català de dretes sempre està més a l'esquerra que un espanyol d'esquerres. Els meus pares que eren (i per sort, encara són) convergents de la punyeta, temes com l'abortament i la memòria històrica els tenien molt superats, ja quan en Franco encara vivia. El PSOE ara tot just hi arriba i ho fan per una simple qüestió de propaganda i estètica esquerranosa.
No et deixis enganyar, el nacionalisme espanyol no és més que un reaccionarisme classista, també el d'esquerres. PSOE i PP no són més que un falangisme maquillat.
Espanya no és cap dimoni, però ells senten un horror terrible a la llibertat. Segles d'inquisició i un segle XX dominat per les dictadures així els han ensenyat. Els espanyols no seran mai lliures fins que catalans i bascos els mostrem que el món no es pot construir oprimint als que són diferents.
La defensa de la llibertat és el bé més preuat del catalanisme. I la llibertat s'hauria de defensar tant de l'esquerra, com de la dreta. I aquesta hauria de ser la prioritat. Primer llibertat, després ja ens llançarem els llibres de Marx o Hayek pel cap.
El mur desvergonyit del que parles fa gairebé 300 anys que existeix, Espanya no és un dimoni ni deixa de ser-ho (a qui li importa?), és un company de viatge que simplement no ens convé perquè, com s'ha demostrat sobradament, els nostres interessos divergeixen, i ho han intentat socialistes, convergentes, independentistes; i res.
Al cap i a la fi no és tracta d'esquerres ni de dretes, es tracta de la dignitat, o la renuncia de la diginitat, d'una nació oprimida que ha vist com s'esgoten ràpidament tots els mecanismes dels que disposa per establir-se còmodament dins del marc en què es troba. Fins i tot, als no sobiranistes se us estan acabant les excuses per demostrar que el sistema actual ens serveix.
Publica un comentari a l'entrada