dimarts, 24 de març del 2009

Un poema


Naufragi astral

Amazona a cavall d'un cavallet de mar,
veig un ocell-espasa d'ambre que m'acompanya.
I, en bosc marí o en illa de muntanya,
una estrella amb la cua d'escata em fa de far.

Entre núvols d'escuma, pel freu d'aquest celatge,
em mossega un gran peix. Veus? Sóc galta minvant.
Duc la clau per obrir la fosca, i sé l'imant
que em xucla i que m'escup a repèl del viatge.

He après a llegir el foc al séc de l'ona.
L'aigua de la faldilla se'm torna papallona
per abillar la nit amb lluentins de sal.

Com un esquer cosit a l'ham de la fortuna,
perdo brida i estreps i, en ple naufragi astral,
obro el ventall i m'abraça la lluna.

Maria-Mercè Marçal, Sal Oberta

1 comentari:

Martí ha dit...

Ja no m'enartes, sol,
vaixell salvat de l'ombra,
que és l'ombra qui m'ha pres.
El cranc d'aquest crepuscle
se m'ha arrapat al cor
i els meus ulls són el llac
on es nega la lluna.

Bruixa de dol

Entrades més populars del Mar de fons