Zapatero, a la deriva (publicat a l'Avui)

Zapatero va a la deriva. És una caricatura del polític que defensava l'Espanya plural i del president que va trencar motllos en drets civils. Un any després de la reelecció, ha perdut el nord. Pensant que en la seva persona concentrava l'essència d'un gran estadista, va iniciar la legislatura sense pactes estables i ara, en un exercici com a mínim patètic, en plena crisi, recorre el Congrés suplicant suports a esquerra i dreta. Però el més trist és la seva abducció per les tesis del PP en assumptes com la immigració i, sobretot, la qüestió nacional. Quan Kosovo va proclamar-se independent no vaig poder evitar contemplar amb ironia els que ho consideraven l'avantsala de la independència de Catalunya. Les trajectòries d'ambdós països, per sort, no tenen res a veure. Ara bé, l'actitud del govern central, negant-se a reconèixer el nou país, és, ja, obscena. Com obscè ha estat l'anunci de la retirada de tropes, obeint, només, a ridículs motius de consum intern. Però la gota que ha fet vessar el vas de la decència és el menysteniment de l'Estatut i la tortura psicològica (Ernest Maragall dixit) de la negociació del finançament. Zapatero, allunyat del PSC perquè no va renunciar a la presidència del govern a favor de Mas, no s'està de desgastar-los amb unes xifres i un model inacceptables. Zapatero, reconvertit en socialista conservador, no sap relacionar-se amb l'esquerra catalana, sempre, i per definició, més avançada. I és que Zapatero, com va fer González en el seu moment, voldria aliar-se amb la dreta catalana i retornar al peix al cove com a senzilla i estàtica relació bilateral. L'esquerra espanyola sempre ha viscut més còmoda amb la dreta catalana. Per la qual cosa Zapatero, no en dubteu, voldria, vol, CiU a la Generalitat.