Ara toca Ciutat Vella.
Els últims quatre anys Ciutat Vella ha sigut protagonista de moltes portades. I ho ha estat en negatiu. Prostitució, delinqüència, sonats casos de corrupció, amb la imputació de funcionaris del districte i fins i tot del regidor d'Urbanisme pel frustrat i discutit projecte de l'hotel del Palau de la Música han copat les portades dels diaris de la ciutat. A l'inici de la legislatura els veïns vam viure amb esperança i il•lusió l'arribada al districte d'Itziar González. Veïna del barri, arquitecte i experta en processos de mediació, políticament activa i alhora independent, González era i és una dels nostres. Va portar aire fresc al districte i va fer política com l'entenem els que signem aquest article: amb criteri propi, lliure de les cotilles que imposa la partitocràcia; veritable diàleg amb els ciutadans; conviccions profundes i netament ciutatvellenques; una valentia que va deixar al descobert trames de corrupció que altres havien estat incapaços de detectar; i amor i passió per tots els barris que formen aquest mosaic que és Ciutat Vella.
Tanmateix, aquesta mateixa concepció bunqueritzada de la política, que silencia les veus discrepants; i una enquistada trama d'interessos que durant tants anys havia aniuat al districte van fer impossible que González culminés la seva feina. El que ha vingut després només ha fet que tornar-nos la vella cara de la política. La política que com a ciutadans profundament compromesos amb els nostres barris ens desagrada: les finestres del districte s'han tornat a tancar; l'aire fresc ha deixat de circular allà on més calia i el diàleg ha quedat arraconat. De nou, la política substituïda per la partitocràcia. La política substituïda per la gestió.
En aquest context, només podem exclamar que aquesta vegada és la nostra. En aquestes eleccions es decidirà el proper alcalde de Barcelona, però també es decidirà qui guiarà la política, la de veritat, la que ens apassiona, a Ciutat Vella. A aquest regidor i regidora va dirigit aquest article. Volem que s'impliqui a fons al districte. Ciutat Vella és el cor de Barcelona. Si Ciutat Vella funciona, Barcelona va a velocitat de creuer. Aquest és un territori ple de matisos, amb veïns de múltiples procedències. A Ciutat Vella, la diferència suma. Quan més heterogeni és un districte, més atractius té i pot oferir. La varietat és un promesa d'oportunitats per a tots els ciutadans. Per als veïns del districte. I per als que ens visiten. No ens fa por l'èxit dels barris. No ens fa por la seducció de les Rambles. No ens fa por l'allau de foranis que busquen en els barris del districte aquelles ofertes culturals i lúdiques que només pot oferir Ciutat Vella. No ens fa por la música en viu! Som un districte canalla en el que la canalla també ha de tenir espai per jugar. Aquesta són les dues cares d'una realitat que és, en ella mateixa, un món.
No volem posar reixes als problemes. El proper regidor del districte haurà de tenir clar que els problemes requereixen solucions integrals, transversals, i no pas pegats. I és per això que reclamem un pacte per Ciutat Vella, entre polítics, veïns, empreses i teixit associatiu per rellançar el districte i millorar la seva habitabilitat pels residents però també pels no residents. Els propers quatre anys han de ser una nova primavera per nosaltres. Pels barris, pel districte i per Barcelona. Enrere queden els desenganys dels últims quatre anys. Enrere queden les represàlies dirigides als qui manifesten públicament les seves opinions. Enrere queden els “trileros” de l’urbanística. Enrere queda la degradació de certs punts estratègics per Ciutat Vella. Els que signem aquest article, n'estem convençuts. És l'hora d'apostar pel districte amb passió, obertura de mires, valentia i creativitat. Ara és l'hora de Ciutat Vella.
tocaciutatvella@gmail.com
Oriol Bohigas
Lluís Cabrera
Patrícia Gabancho
Beth Galí
Rosa Gil
Mar Jiménez
Carmen Zapata
Benedetta Tagliabue
Miguel Roldan
Mercè Berengué
Pablo Martínez Díez
Eugenia Guiscafre Badia
Julia Baquero Navarra
Alex Gimenez
Mar Santamaria i varas
Jimene Torre Rojas
Michela Mezzavilla
dimarts, 17 de maig del 2011
diumenge, 17 d’abril del 2011
La ciutat líquida (i 2) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI
“Les ciutats s'han convertit en un abocador de problemes d'origen mundial”. Aquest és el diagnòstic de Zygmunt Bauman, que desgrana a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia). I té raó, a les ciutats, des de Barcelona a Salt, s'hi viuen les conseqüències de problemes d'abast mundial. I s'hi ha de fer front a escala local. La política local, amb les seves limitadíssimes eines, i amb unes finances escanyades -els comptes vermells que es desvetllaran després de les eleccions a molts municipis seran escandalosos-, ha de fer front a les derivades de problemes d'abast internacional. “La presumpta contaminació mundial de l'aigua o de l'aire només es converteix en un assumpte polític quan es contrueix un abocador de residus tòxics, o una residència per a refugiats al nostre barri, a la cantonada, a prop de casa nostra (el que ens fa por)”. O dit en altres paraules pel mateix Bauman: “la devastació a escala mundial dels mitjans de subsistència, i el desarrelament de pobles establerts des de temps immemorials només apareix a l'hortizó de l'actuació política a través de pintorescs 'emigrants econòmics' que s'acumulen als carrers que abans eren tots iguals”.
Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.
En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.
Emigrants econòmics. Afinada qualificació de moltes de les persones que diverses procedències amb les que ens creuem a qualsevol ciutat o poble del país. Emigrants econòmics que incomoden a catalans de tot tipus, als Llobera o als Pérez, i que fan aflorar la por al desconegut; i després de la por, la xenofòbia; i després de la xenofòbia, el discurs populista de la dreta més visceral que culminarà, malauradament, amb l'ascens dels partits que facin bandera de la intolerància. Al Raval, a Vic, a Salt i a tantes altres localitats.
En aquest context, és evident que a banda de defugir el populisme, i a banda d'una imprescindible governança global, cal dotar els ajuntaments de les eines indispensables per fer front als problemes globals. Estat, sigui Generalitat, sigui Administració central, sigui Europa, han de donar cobertura a les administracions locals. Un exemple al que vaig referir-me la setmana passada: a la prostitució de nigerianes ben visible les Rambles de Barcelona, no se la combat posant reixes a la Boqueria com ha fet l'ajuntament; a la prostitució de nigerianes se la combat amb una especial col·laboració de l'Estat central, que és qui té les competències en aquests afers i amb una atenció a aquestes noies, que són víctimes i no botxins. Aquesta via és més complexa que la construcció de murs, però és més eficient. Si els diferents nivells d'Estat col·laboren a fons amb les autoritats locals, aquestes podran fer front als problemes globals i la temptació xenòfoba quedarà sense arguments. En cas contrari, les ciutats es convertiran en un camp de mines abonat a la intolerància que alguns, per cert, ja estan atiant.
La ciutat líquida (1) Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI
Les fotografies van ser escandaloses. Joves procedents de Nigèria, algunes segurament menors, amb la verga de joves europeus a la boca. L'escenari, el mercat de la Boqueria, el carrer Petritxol, la plaça Gardunya... Aquestes imatges es repetien cada nit, però no va ser fins que un diari les va publicar en primera plana que l'alcalde i la responsable de Seguretat de l'Ajuntament -capritxos de la poítica, avui regidora d'aquella Ciutat Vella que ignorava- es van prendre el problema seriosament. Les Rambles, colapsades per les pitjors paradoxes de la globalització, i les autoritats municipals, excepte en el cas d'una voluntariosa regidora que va haver de plegar, d'esquena a la realitat. Una realitat que la portada d'aquest diari estatal va mostrar amb tota la seva cruesa. I que va tenir com a resposta receptes pròpies de la modernitat líquida diagnosticada per Zygmunt Bauman.
El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.
L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.
El cas de la Boqueria, i en especial les reixes que hi ha instal·lat Assumpta Escarp per evitar noves imatges indesitjables són un perfecte exemple del que explica el cèlebre sociòleg a Confianza y temor en la ciudad. Vivir con extranjeros (Arcàdia), excel·lent llibret editat el 2006 que analitza les pors que la modernitat líquida ha portat a les ciutats d'arreu. Les ciutats, diu Bauman, “són llocs plens de desconeguts que conviuen en estreta proximitat”. Llocs on aflora el temor al diferent i en els que l'arquitectura i l'urbanisme es converteixen en instruments per combatre la inseguretat i la incertesa, malgrat que “la modernitat líquida està predestinada a seguir essent imprevisible i capritxosa”. Sao Paulo, explica Bauman, és un bon exemple de com les solucions urbanístiques estan omplint les ciutats de cicatrius en forma de muralles i murs que barren el pas als indesitjables. Ciutats amb móns tancats al seu interior on les classes benestants fan vida al marge dels desclassats. Enlloc de polítiques públiques inclusives, murs a la pobresa; enlloc de combatre l'arrel de la prostitució de les nigerianes de les Rambles i la desgràcia dels que dormien sota les porxades, reixes a la misèria. Simplista solució a problemes complexes. Aquesta és la política líquida.
L'urbanisme i l'arquitectura, tanmateix, poden oferir altres solucions. Ho apuntava a aquest diari diumenge l'estimat Oriol Bohigas: “hem de recuperar el sentit social de l'arquitectura”. En efecte, l'arquitectura i l'urbanisme poden contribuir, com assenyala Bauman, a la barreja, al contacte entre diferents, a humanitzar les ciutats. Front a les reixes, “espais públics, oberts i hospitalaris”, punt de trobada de tot tipus de persones. Aquesta és la ciutat que ens mereixem. Que, tanmateix, requereix valentia i visió estratègica. Front al presentisme d'avui, exigeix mirada de futur, projecte, i, sobretot, política sòlida.
divendres, 1 d’abril del 2011
Catalunya vista per Roberto Bolaño (Publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
A vegades ens falta audàcia i prou perspectiva per adonar-nos d'allò que tenim més a prop i per posar-ho en valor.
Al juliol del 2010, Patti Smith va visitar Catalunya per presentar el seu últim treball. A l'escenari, quan va cantar Black Leave, s'hi va incorporar un jove amb melena a tocar la guitarra. Era Lautaro, fill de Roberto Bolaño. Pocs dies abans, la cantant, va insistir a conèixer la dona de l'escriptor nascut a Xile, Carolina López, que encara viu a Blanes, on el matrimoni es va instal•lar el 1985. Smith va poder visitar la casa de la família, on, explica Enrique Vila-Matas, no va parar de plorar. La nordamericana no va conèixer Bolaño. Va morir el 2003 a Barcelona, als 50 anys. Ha arribat a ell a través de la seva literatura. I ha quedat atrapada.
Smith va quedar encisada amb Bolaño després de llegir Los detectives salvajes. L'entenc. També aquest va ser el meu primer Bolaño. És una de les millors novel•les que s'ha escrit els últims anys. És immensa en tots sentits. Després Los detectives salvajes, res és igual. No hi ha res semblant als móns que va imaginar aquest escriptor. Després de Bolaño l'acte de la lectura canvia. Bolaño entra a la teva vida i ja no en sortirà. És un dels més grans escriptors de les últimes dècades. I és català.
Preneu-vos l'afirmació anterior com una boutade. O no. Si hi ha algun escriptor que avui és llegit al món amb passió, aquest és Bolaño, que, nascut a Xile, va viure bona part de la seva vida a Blanes. Un escriptor que a la seva literatura parla de Catalunya. Alguns dels seus personatges viuen a Catalunya, pateixen a Catalunya, s'enamoren a Catalunya, emmalalteixen a Catalunya, moren a Catalunya. Bolaño, escriptor de culte arreu del món, dóna a conèixer a través dels seus llibres el nostre país. Si a Los detectives salvajes era habitual trobar Felipe Müller al Bar Cèntric, al carrer Tallers; si a El Tercer Reich transcorre a una petita localitat de la Costa Brava, Los sinsabores del verdadero polícia, excel•lent novel•la pòstuma acaba de publicar, s'inicia a Barcelona on Amalfitano, un exiliat Xilè, és professor de literatura. I és a Barcelona on un dels personatges somnia amb un Barça-Madrid de bàsquet. I és a Barcelona on viu Padilla, amant d'Amalfitano. A Barcelona, Rosa Amalfitano té un professor expert en Ferrer i Guàrdia. I en un somni els nacionalistes catalans lluiten contra l'exèrcit espanyol... Sense desmerèixer la tasca dels escriptors catalans nascuts catalans en la difusió de la catalanitat, la literatura de Bolaño ens porta al món i ens situa al centre de la contemporaneïtat. Li devem molt. Per la seva immensitat com a escriptor. I pel deute que tenim amb ell com a país. Ho repeteixo, és un dels més grans escriptors de les últimes dècada. Posem-lo en valor a Catalunya. Va ser casa seva.
Al juliol del 2010, Patti Smith va visitar Catalunya per presentar el seu últim treball. A l'escenari, quan va cantar Black Leave, s'hi va incorporar un jove amb melena a tocar la guitarra. Era Lautaro, fill de Roberto Bolaño. Pocs dies abans, la cantant, va insistir a conèixer la dona de l'escriptor nascut a Xile, Carolina López, que encara viu a Blanes, on el matrimoni es va instal•lar el 1985. Smith va poder visitar la casa de la família, on, explica Enrique Vila-Matas, no va parar de plorar. La nordamericana no va conèixer Bolaño. Va morir el 2003 a Barcelona, als 50 anys. Ha arribat a ell a través de la seva literatura. I ha quedat atrapada.
Smith va quedar encisada amb Bolaño després de llegir Los detectives salvajes. L'entenc. També aquest va ser el meu primer Bolaño. És una de les millors novel•les que s'ha escrit els últims anys. És immensa en tots sentits. Després Los detectives salvajes, res és igual. No hi ha res semblant als móns que va imaginar aquest escriptor. Després de Bolaño l'acte de la lectura canvia. Bolaño entra a la teva vida i ja no en sortirà. És un dels més grans escriptors de les últimes dècades. I és català.
Preneu-vos l'afirmació anterior com una boutade. O no. Si hi ha algun escriptor que avui és llegit al món amb passió, aquest és Bolaño, que, nascut a Xile, va viure bona part de la seva vida a Blanes. Un escriptor que a la seva literatura parla de Catalunya. Alguns dels seus personatges viuen a Catalunya, pateixen a Catalunya, s'enamoren a Catalunya, emmalalteixen a Catalunya, moren a Catalunya. Bolaño, escriptor de culte arreu del món, dóna a conèixer a través dels seus llibres el nostre país. Si a Los detectives salvajes era habitual trobar Felipe Müller al Bar Cèntric, al carrer Tallers; si a El Tercer Reich transcorre a una petita localitat de la Costa Brava, Los sinsabores del verdadero polícia, excel•lent novel•la pòstuma acaba de publicar, s'inicia a Barcelona on Amalfitano, un exiliat Xilè, és professor de literatura. I és a Barcelona on un dels personatges somnia amb un Barça-Madrid de bàsquet. I és a Barcelona on viu Padilla, amant d'Amalfitano. A Barcelona, Rosa Amalfitano té un professor expert en Ferrer i Guàrdia. I en un somni els nacionalistes catalans lluiten contra l'exèrcit espanyol... Sense desmerèixer la tasca dels escriptors catalans nascuts catalans en la difusió de la catalanitat, la literatura de Bolaño ens porta al món i ens situa al centre de la contemporaneïtat. Li devem molt. Per la seva immensitat com a escriptor. I pel deute que tenim amb ell com a país. Ho repeteixo, és un dels més grans escriptors de les últimes dècada. Posem-lo en valor a Catalunya. Va ser casa seva.
diumenge, 27 de març del 2011
Lizaran i la soledat (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
A la frontera entre el Raval i Sant Antoni, a la Ronda, ara ocupada per les carpes que acullen el mercat provisional, és habitual trobar-hi avis o àvies sols, passejant o asseguts en alguns dels bancs que adornen les voreres, en la companyia del seu gos. Si bé aquesta imatge és molt habitual en ple Raval i també pels carrers de Sant Antoni, hi ha algun estrany fenomen que fa que molta de la gent gran d'aquests dos barris, amb els seus entranyables gossets, confluexin a primera hora del matí a la Ronda, que es converteix en una rambla en la que una vegada i una altra una pot contemplar aquesta estampa: amunt i avall, amb alguna parada ocasional per saludar altres vells també acompanyats de gossos que no s'eleven més de dos o tres pams de terra i que, naturalment, no entenen de pedigris, ni tan sols de races. Són avis i àvies entranyables, amb els que fàcilment es pot iniciar una llarga conversa, previa carantonya als animalons. Avis i àvies que tenen en comú la soledat o abandó familiar, compensat per la lleialtat de l'animal. Una situació duríssima per a homes i dones d'avançada edat, en la que es troben milers de persones a la ciutat, especialment a la seva zona baixa.
La soledat de la gent gran, convertida en una pesada càrrega a casa nostra, és un assumpte d'extrema gravetat que les polítiques públiques amb prou feines poden pal·liar. Aquesta situació, a més, s'agrava a Ciutat Vella, per la precària situació dels pisos i per la voracitat d'alguns propietaris que esperen amb ànsia la mort dels vells inquilins per poder disparar vertiginosament les rendes immobiliàries. Uns propietaris que no fan les imprescindibles obres de conservació dels centenaris edificis per forçar la rendició, i expulsió, de vells i gossos. “Tant de bo fotin el camp i se'n vagin a una residència”, o “tant de bo es morin d'una punyetera vegada”, per escriure-ho finament, són pensaments que delaten les accions d'aquests propietaris.
Aquest drama, per repetit i quotidià no menys dolorós, és el rerefons de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí i magistralment interpretada per Ana Lizaran i Alícia Pérez. Sense menystenir el text de Benet i Jornet ni la gran interpretació de Pérez, la Lizaran broda el seu paper precisament com a dona gran, sola, que ben bé podria viure a alguns dels pisos dels meus veïns, que els seus fills ignoren i que en aquest cas, enlloc de gos, té en els vells TBO's l'única escalfor. Uns TBO's, que, precisament, compra al mercat de vell que hi ha a les porxades de l'antic Mercat de Sant Antoni. La Lizaran ha tornat a Gràcia, al seu Lliure, tants anys després, i ho ha fet per la porta gran, mostrant-nos tota la cruesa de la soledat. I certificant una vegada més que és la gran actriu de l'escena catalana.
La soledat de la gent gran, convertida en una pesada càrrega a casa nostra, és un assumpte d'extrema gravetat que les polítiques públiques amb prou feines poden pal·liar. Aquesta situació, a més, s'agrava a Ciutat Vella, per la precària situació dels pisos i per la voracitat d'alguns propietaris que esperen amb ànsia la mort dels vells inquilins per poder disparar vertiginosament les rendes immobiliàries. Uns propietaris que no fan les imprescindibles obres de conservació dels centenaris edificis per forçar la rendició, i expulsió, de vells i gossos. “Tant de bo fotin el camp i se'n vagin a una residència”, o “tant de bo es morin d'una punyetera vegada”, per escriure-ho finament, són pensaments que delaten les accions d'aquests propietaris.
Aquest drama, per repetit i quotidià no menys dolorós, és el rerefons de Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida per Xavier Albertí i magistralment interpretada per Ana Lizaran i Alícia Pérez. Sense menystenir el text de Benet i Jornet ni la gran interpretació de Pérez, la Lizaran broda el seu paper precisament com a dona gran, sola, que ben bé podria viure a alguns dels pisos dels meus veïns, que els seus fills ignoren i que en aquest cas, enlloc de gos, té en els vells TBO's l'única escalfor. Uns TBO's, que, precisament, compra al mercat de vell que hi ha a les porxades de l'antic Mercat de Sant Antoni. La Lizaran ha tornat a Gràcia, al seu Lliure, tants anys després, i ho ha fet per la porta gran, mostrant-nos tota la cruesa de la soledat. I certificant una vegada més que és la gran actriu de l'escena catalana.
dimecres, 23 de març del 2011
Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa
Vilaweb està passant uns dies difícils. El diari digital de referència del nostre país, que té en Vicent Partal i Assumpció Maresma al darrera, els pioners en tot allò tecnològic i relacionat amb les noves tecnologies de Catalunya, està sent víctima d'un assetjament inexplicable per part del PSC i l'actual equip de govern a la ciutat de Barcelona.
Les informacions de Vilaweb en el cas Vilaró han estat objecte d'una querella per part de l'ajuntament. En l'últim ple municipal, tots els partits, TOTS, amb excepció del PSC, van votar perquè es retirés aquesta querella, i tanmateix, Hereu inisiteix a portar Vilaweb als tribunals.
Tal com s'explica a la www.vilaweb.cat, "l'Ajuntament de Barcelona va anunciar, el juny del 2008, una querella contra els mitjans de comunicació que havien publicat informació que qüestionava l'origen de les ferides infligides al cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, la nit de la final de l'Eurocopa de futbol.
Segons Vilaró, les lesions per les quals va restar disset dies ingressat, alguns en estat molt greu, foren causades per una pilota de goma disparada pels mossos d'esquadra. Però el dictamen de l'Àrea d'Afers Interns de la policia, posterior als fets, contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l'hospital, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia 'no ajustar-se a la realitat'".
Tot i l'informe dels Mossos, i malgrat la petició expressa de tots els grups municipals de retirar la querella, l'equip de govern liderat per Hereu segueix entossoduit a portar Vilaweb als tribunals. Amb altres problemes prioritaris sobre la taula, com la degradació de Ciutat Vella -el PSC, per cert, ha rebutjat obrir una comissió d'investigació sobre la corrupció al districte-, el focus d'atenció municipal està sobre aquest diari digital, que, dia a dia, demostra la seva independència i bona feina periodística.
Davant d'això, només puc preguntar-me perquè vol silenciar Hereu el diari i afirmar, rotundament, "Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa"
Podeu adherir-vos al manifest de suport a http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php
Les informacions de Vilaweb en el cas Vilaró han estat objecte d'una querella per part de l'ajuntament. En l'últim ple municipal, tots els partits, TOTS, amb excepció del PSC, van votar perquè es retirés aquesta querella, i tanmateix, Hereu inisiteix a portar Vilaweb als tribunals.
Tal com s'explica a la www.vilaweb.cat, "l'Ajuntament de Barcelona va anunciar, el juny del 2008, una querella contra els mitjans de comunicació que havien publicat informació que qüestionava l'origen de les ferides infligides al cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró, la nit de la final de l'Eurocopa de futbol.
Segons Vilaró, les lesions per les quals va restar disset dies ingressat, alguns en estat molt greu, foren causades per una pilota de goma disparada pels mossos d'esquadra. Però el dictamen de l'Àrea d'Afers Interns de la policia, posterior als fets, contradiu aquesta versió i concorda amb les informacions publicades per VilaWeb. La investigació, que aportava proves balístiques, el testimoni de policies i del cirurgià que va operar Vilaró a l'hospital, concloïa que la versió sostinguda per Vilaró podia 'no ajustar-se a la realitat'".
Tot i l'informe dels Mossos, i malgrat la petició expressa de tots els grups municipals de retirar la querella, l'equip de govern liderat per Hereu segueix entossoduit a portar Vilaweb als tribunals. Amb altres problemes prioritaris sobre la taula, com la degradació de Ciutat Vella -el PSC, per cert, ha rebutjat obrir una comissió d'investigació sobre la corrupció al districte-, el focus d'atenció municipal està sobre aquest diari digital, que, dia a dia, demostra la seva independència i bona feina periodística.
Davant d'això, només puc preguntar-me perquè vol silenciar Hereu el diari i afirmar, rotundament, "Amb Vilaweb, per la llibertat de premsa"
Podeu adherir-vos al manifest de suport a http://www.vilaweb.cat/extra/adhesions/index.php
diumenge, 20 de març del 2011
Llarga vida al Paral·lel (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
Després de la Segona Guerra Mundial, el cèlebre economista John Maynard Keynes va ser un dels artífex de l'empenta que la cultura va tenir a la Gran Bretanya. Keynes, membre del Grup de Bloomsbury, col·lega de Virginia Woolf, considerava la cultura impresicinble per a cohesionar la societat britànica esquinçada pel trauma de la guerra. La cultura va ser concebuda per a un dels economistes que més ha fet pel benestar de tantes generacions d'europeus com un element central per a fer renéixer la societat. Amb la cultura, els britànics havien de tornar a reconstruir els vincles que els havien unit pocs anys enrere. L'economista ho tenia clar. I va ser en aquest context que al 1946 que va néixer l'Arts Council, ens fonamental per al foment cultural, del que Kenyes va ser fundador i primer president, fent servir les seves notabilíssimes influències perquè el nounat organisme tingués una bona provisió econòmica del pauperitzat tresor britànic.
No és arbitrari, per tant, atribuir a la cultura un càracter central en el desenvolupament de les societats: econòmic, humà i també urbà. Tanmateix, aquesta certesa no ha estat suficient perquè des de l'inici de la democràcia la cultura tingués al nostre país el reconeixement que li corresponia, si bé ha jugat un paper clau en diversos processos de regeneració urbana d'àmbit local. El de Ciutat Vella, amb el Raval al capdavant i l'avui degradada plaça dels Àngels com a icona, n'és un exemple. Quan hi ha una zona de la ciutat que s'esllangueix, altes dosis de cultura són recepta segura. Si bé després, és clar, és imprescinble un manteniment a múltiples bandes, el que precisament li ha faltat en els últims temps al cor de Barcelona, amb l'honrosa excepció del breu mandat d'Itziar González.
Amb tot, la cultura torna a tenir un paper clau en el rescat d'una de las artèries més emblemàtiques de Barcelona, fins fa poc al calaix dels oblits municipals. Ha estat una empresaria, Elvira Vázquez, la que ha pres la davantera, rescatant el Molino de l'oblit, reformant-lo, i omplint-lo de vida: avui el Paral·lel comença aixecar el vol, amb la llum de les aspes de la mítica sala com a feafent signe de vitalitat. Una sala que està bastint una afinada programació amb els dimarts com aposta segura. El cicle de Poco ruido y mucho duende, que dirigeix Mayte Martin, és un luxe per als que vulguin degustar qualsevol artista tingui aquest màgic atribut: flamenc, tango, coples, tant se val, però el duende com a condició inexcusable. Fa una setmana, Martirio va triomfar-hi, amb una exhaustiva i íntima repassada als temes del seu disc 25 años en directo. “No hi ha un lloc al món més total que el Molino”, va dir la de Huelva. Almenys, a Barcelona, que té una nova sala on gaudir amb la música en viu i, sobretot, molinejar. Llarga vida al Paral·lel!
No és arbitrari, per tant, atribuir a la cultura un càracter central en el desenvolupament de les societats: econòmic, humà i també urbà. Tanmateix, aquesta certesa no ha estat suficient perquè des de l'inici de la democràcia la cultura tingués al nostre país el reconeixement que li corresponia, si bé ha jugat un paper clau en diversos processos de regeneració urbana d'àmbit local. El de Ciutat Vella, amb el Raval al capdavant i l'avui degradada plaça dels Àngels com a icona, n'és un exemple. Quan hi ha una zona de la ciutat que s'esllangueix, altes dosis de cultura són recepta segura. Si bé després, és clar, és imprescinble un manteniment a múltiples bandes, el que precisament li ha faltat en els últims temps al cor de Barcelona, amb l'honrosa excepció del breu mandat d'Itziar González.
Amb tot, la cultura torna a tenir un paper clau en el rescat d'una de las artèries més emblemàtiques de Barcelona, fins fa poc al calaix dels oblits municipals. Ha estat una empresaria, Elvira Vázquez, la que ha pres la davantera, rescatant el Molino de l'oblit, reformant-lo, i omplint-lo de vida: avui el Paral·lel comença aixecar el vol, amb la llum de les aspes de la mítica sala com a feafent signe de vitalitat. Una sala que està bastint una afinada programació amb els dimarts com aposta segura. El cicle de Poco ruido y mucho duende, que dirigeix Mayte Martin, és un luxe per als que vulguin degustar qualsevol artista tingui aquest màgic atribut: flamenc, tango, coples, tant se val, però el duende com a condició inexcusable. Fa una setmana, Martirio va triomfar-hi, amb una exhaustiva i íntima repassada als temes del seu disc 25 años en directo. “No hi ha un lloc al món més total que el Molino”, va dir la de Huelva. Almenys, a Barcelona, que té una nova sala on gaudir amb la música en viu i, sobretot, molinejar. Llarga vida al Paral·lel!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)