És l'hora de Barcelona (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)

Antoni Rovira i Virgili, a La Nacionalització de Catalunya, escrita el 1914, any de naixement també de la Mancomunitat, apuntava aquestes idees sobre el rol que havia de tenir la capital del país en un context de profunda desnaturalització catalanista: “Barcelona, amb les seves multituds obreres, amb la seva menestralia democràtica, amb la seva intel•lectualitat europea ha de donar a la nova Catalunya l'halè vital de llibertat. D'aquesta gran obrar no'n queden plas exclosos els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la. La Ciutat, que en Gabriel Alomar ha definit genialment, no és l'urbs material, no té una sèu territorial, sinó que és la selecció espiritual d'un país”. Diumenge, a l'anomenada nevera de la Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès -coneguda dècades enrere amb aquest nom perquè no hi havia calefacció- llegia aquestes línies incrèdula de la rabiosa actualitat de les paraules de Rovira i Virigili, a pocs mesos d'unes eleccions municipals que han de tornar a catapultar la ciutat al centre (nacional) del país.

Catalunya, després del desgast del l'Estatut i en un procés que el president Mas va encertar a definir en el seu discurs d'investidura va qualificar de “transició nacional”, enfila camins de final incert, desconegut. Amb una Espaya que s'ha negat a escoltar els anhels d'una altra configuració de l'Estat amb la reinvidicació de la plurinacional com a bandera; amb una Espanya que flirteja amb perillosíssimes pulsions recentralitzadores, s'obre una etapa en la que el país, més que mai, necessitarà aquesta Barcelona a la que es referia Rovira i Virgili ara gairebé cent anys, que ha d'implicar només els barcelonins de socarrel sinó també “els catalans de fóra de Barcelona que sentin la necessitat de realitzar-la”. Una Barcelona que després de quatre anys en que s'ha estès una difosa sensació de desànim i fins i tot de pessimisme entre la ciutadania, ha de recuperar el lideratge en un període que, segurament, definirà el que serà aquest país en les properes dècades.

Rovira i Virgili, l'any que es va estrenar la Mancomunitat, va apel•lar als barcelonins que viuen a arreu del país, i va apel•lar també a “combatre i destruir el nociu recel anti-barcelonista”. Un recel que fa no pocs anys va enfrontar les dues ànimes de la plaça Sant Jaume, en una batalla d'inequívoc segell autodestructiu. Per Barcelona, i sobretot Catalunya. Una Catalunya que es va presentar a l'Expo de Shangai com the land of Barcelona i que sense la potència de Barcelona hagués perdut batec nacional. En els propers anys Barcelona haurà mirar endins, als barris, per curar les ferides que s'ha deixat a la intempèrie els útlims anys. Però haurà de mirar al seu voltant per liderar, de nou, i amb més força que mai -les circumstàncies ho requereixen- la lluita nacional.

Precisions per a socialistes desmemoriats

Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:

1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.

2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.

3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.

4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.

5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?

6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.

7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.

8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.

2 tuitreflexions més sobre el PSC

1. Llegeixo que la direcció del PSC està irritada amb Castells i Tura. El que hauria de fer l'aparell del PSC és escoltar-los amb atenció i prendre nota de les seves observacions. Sense Castells, Tura, Maragall, Mascarell el PSC serà marginal. Queda dit.

2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.

Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.

Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.

Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC

1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.

2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.

3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.

4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.

5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.

6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.

7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.

8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.

Decepció (article publicat a ELECTORALIA)

Fem memòria. El mes de desembre de set anys enrere, centenars de ciutadans, farts de 23 anys de pujolisme, però sobretot il·lusionats perquè era possible que les esquerres governessin a Catalunya, es van manifestar espontàniament davant del Parlament per demanar precisament això: que el govern d’esquerres fos una realitat. Ho vaig viure en primera persona. I si aquell vespre no vaig anar al Parc de la Ciutadella és perquè des d’un altra racó de Barcelona treballava perquè aquest acord fos possible. I va ser possible. El 22 de desembre, molts, moltes, vam anar a la Plaça Sant Jaume a celebrar que d’una vegada per totes Catalunya havia girat a l’esquerra, sense deixar de banda el seu profund compromís catalanista. És més, Catalunya, d’una vegada per totes, va deixar enrere l’ambigüitat malaltissa, el covard peix al cove. Catalunya, després de 23 anys de govern, diria, per primera vegada, quina Espanya volia. I faria explícita l’aposta federal. La resposta d’Espanya, és per tots coneguda.


Han passat set anys i aquella il·lusió s’ha fet miques. Alguna vegada, conversant amb protagonistes de l’acord del Tinell, els he dit que dubto que avui algun català sortís al carrer per reivindicar la reedició de govern d’esquerres. Els tres partits que van construir aquell projecte hauran de fer un bon excerci d’introspecció per examinar en què han fallat. Com ha estat possible que tantes esperances, tants somnis, s’hagin convertit en decepció? Certament, l’aritmètica, farà impossible que el govern d’esquerres -m’estalvio d’emprar la denostada expressió tripartit- es reediti. Segurament, els estrategues electorals, els cervells dels aparells dels partits buscaran explicacions per justificar la debacle electoral. Aquests estrategues electorals que només saben treure’s de la màniga un cara a cara impossible -quina tàctica de distracció massiva!- però viuen d’orfes d’arguments per tocar el cor dels votants. Les eleccions s’hauran perdut. Estrepitosament. Però aquest no és el problema. El problema com es poden haver decepcionat en només set anys tants milers de ciutadans que, si res no ho evita, condemnaran els protagonistes amb una dolorosa desfeta a les urnes, segurament amb l’excepció d’ICV -curiosament l’únic partit que no renega d’aquest govern.

S’han fet grans avanços. Immensos. Però ha mancat un full de ruta. L’eslògan de fa quatre anys del PSC, “Fets, no paraules”, està a l’arrel de la desfeta. Calien paraules, calien idees, calia un projecte ben trenat sobre Catalunya i sobre Espanya. Calia vincular els grans avenços socials amb un projecte de país. Hi han hagut fets, molts, però aquest govern no ha parlat. No sabia què explicar. No tenia una sola veu. I ha decepcionat aquells centenars, milers de ciutadans que van sortir al carrer per celebrar el govern d’esquerres. Preneu-ne nota. I no feu un diagnòstic equivocat. I, sobretot, recupereu la paraula. En cas contrari, aquests últims set anys hauran estat, només, un breu parèntesi.



Llegiu l'article també a http://electoralia.cat/2010/11/26/decepcio/

Consignes 2.0 (Nou article a Electoralia)

Als tuitejadors polítics: deixeu de repetir les consignes dels líders i feu un esforç intel·lectual per defensar el vostre partit!”. Aquesta piulada la vaig fer dimarts passat. I immediatament vaig rebre un allau de missatges de suport i de confraternització d’altres piulaires que, com jo, estan tips de les consignes 2.0 de 140 caràcters, escrites pels que algú va batejar com a lloros 2.0. Twitter ha esdevingut un nou camp de batalla de la campanya electoral. S’han acabat les limitacions dels insultants blocs electorals. A les xarxes socials, la campanya no té aturador.

Per llegir-lo complert, aneu a http://electoralia.cat/2010/11/19/consignes-2-0/

Toca Maragall (publicat al suple de Cultura de l'Avui)

L'escriptura d'un nou llibre em té allunyada dels tambors electorals, que ressonen a través dels diaris digitals i twitter. La lectura ha esdevingut via d'evasió. Dimarts vaig triar Adéu Espanya, de Joan Maragall, un llibret editat per Edicions 62 que recull els textos més significatius que aquest va escriure sobre Catalunya i Espanya. La lectura de Maragall és el millor protector per assimilar arguments i contraarguments, si n'hi ha, de la campanya. I m'ha fet concloure que la seva lectura hauria de ser obligada per a tots els candidats. I el proper diumenge, dia del debat a TV3 que conduirà el mestre Josep Cuní, seria bon moment perquè passessin un examen de coneixements: haurien de ser posats a prova , concretament sobre l'article L'alçament, escrit abans de les eleccions espanyoles del 1907, quan les forces catalanistes van concórrer en la coalició amb el nom Solidaritat Catalana. En aquest article Maragall expressa els seu entusiasme per la unió dels partits catalanistes, disposats a parlar amb una sola veu Madrid. Precisament el que molts i moltes vam reclamar i reclamem després de la desastrosa sentència de l'Estatut. Els partits catalans, incapaços de sumar forces al Congrés per pactar una mísera resolució en defensa de l'Estatut, hauran de parlar ara amb una sola veu si volen que se'ls l'escolti. Deia Maragall que “els partits catalans dividits en la lluita d'idees polítiques serien vençuts facilment per la corrupció forastera compacte en mans dels caciques”. Fins ara ho han estat. “I heus aquí la necessitat de la unió, de l'avinença, del contuberni, del monton”. El 28N, llegeixin Maragall.

Inútil, article a Electoralia

Vot útil o inútil? Nou article ja a Electoralia, el podeu llegir, comentar i tuitejar a http://electoralia.cat/2010/11/12/inutil/

Fiscalia en campanya, article a ELECTORALIA

Bon dia, ja teniu penjat a Electoralia el meu article, Fiscalia en campanya Piuleu, comenteu, voteu!

http://electoralia.cat/2010/11/05/fiscalia-en-campanya/

Les passejades amb els candidats, a l'AVUI

Ahir vaig començar una interessant sèrie de passejades amb els candidats a la presidència de la Generalitat que us recomano que seguiu diàriament. Segurament, molts de vosaltres us n'haureu assabentat avui per la controvertida topada entre Joan Laporta i Toni Freixa que apareix al vídeo d'avui. Davant de les moltes preguntes que he rebut, només us puc emplaçar a veure el video a http://www.avui.cat/ i extreure'n les conclusions oportunes. El xoc entre Laporta i Freixa és simplement una anècdota, tampoc cal magnificar-ho. Ara bé, m'heu preguntat què va passar. Anava caminant amb Laporta, enfilant Francesc Macià, i vaig veure, de reüll, un moviment de peus molt estrany. Immediatament, en Toni Freixa, a qui no vaig reconèixer, va estar a punt de caure. Laporta, enlloc d'aclarir-me qui era aquest home amb el que havia xocat, va dissimular i va fer veure que no el coneixia. I va seguir amb la conversa com si res hagués passat. Arribada a la redacció, i sabent ja que l'home en qüestió és Toni Freixa, em vaig preguntar: ha estat una topada fortuita? O Laporta li ha fet la traveta (el moviment de peus estrany)? Mireu les imatges a http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/325409-joan-laporta.html , jutgeu vosaltres mateixos i treieu-ne les conclusions oportunes.

La ignorància de Sánchez Camacho

Breus línies sobre el tour badaloní de la candidata del PP a la Generalitat, Alícia Sánchez Camacho, amb l'emisària de Sarkozy i Xavier García Albiol, a qui m'estalvio de qualificar per no prendre mal. A banda d'atiar la por al diferent, per poder erigir-se després en salvadora de tots els problemes dels badalanonis, Camacho va mostrar una ignorància que hauria de ser impròpia en una política de primera línia. Camacho va exigir al govern espanyol que controli la immigració irregular a les fronteres: estimada Alícia, tant els rumanesos com els búlgars són ciutadans de la UE des del 2007, quan els seus països va convertir-se en estats membres! Per tant, no són en cap cas irregulars! I no només això. La moratòria sobre la lliure circulàció dels rumanesos i bulgars que encara és vigent a França, va suprimir-se a Espanya l'1 de gener del 2009. Per cert, durant e 2008, el PP va presentar una proposició no de llei al Congrés en què s'instava precisament a eliminar qualsevol tipus de restricció pels treballadors d'aquests dos països, que van qualificar d'injusta. Repassem les hemeroteques i la legislació europea, Alícia?

La nena embarassada (publicat a l'Avui)

Alguns dels oracles nostrats que habiten la dreta ja s'han afanyat a malparlar d'aquells i aquelles que hem criticat les credencials conservadoríssimes de la republicana i caçadora d'afició Sarah Palin. Fins i tot han disparat contra aquells que als Estats Units -vegeu el New York Times- han fet servir la seva filla adolescent embarassada com a argument per desqualificar-la. En efecte, i tal com ha dit el mateix Obama, la vida privada d'una candidata a la vicepresidència dels Estats Units, i els avatars dels seus descendents, no han de ser arma electoral. Tanmateix, la Palin sí que diu a mig món el que ha de fer en la intimitat i imparteix lliçons de moralitat. A banda de jugar a la paradoxa de defensar la pena de mort i oposar-se a l'avortament (¿per què la vida d'un fetus de tres setmanes és més valuosa que la d'un adult?), la Palin reprova que els adolescents practiquin el sexe abans del matrimoni i rebutja fermament l'educació sexual i l'ús del condó. A més, és clar, de demonitzar l'homosexualitat. Partint d'aquestes premisses, subratllar que la seva reaccionària doctrina no té el crèdit ni de la seva filla és rellevant per algú que aspira a vicepresidir un país com el nord-americà i que separa el món en bons i dolents practicants de la fe. I més encara. Destacar que la Palin va tenir el seu primer fill només vuit mesos després de contreure matrimoni, pel que es dedueix que la governadora es va casar, com es diu col·loquialment, de penal, és substancial. Algú que anteposa l'estricta moralitat a qualsevol altra consideració i que fa bandera de la castedat ha de ser la primera a practicar, punt per punt, aquesta encotillada doctrina. Ni la Palin, ni la seva família, ho fan. I s'ha d'explicar.

La Palin i elles (publicat a l'Avui)

John McCain ha sorprès propis i estranys amb l'elecció de la governadora d'Alaska, Sarah Palin. Què en sabem, d'aquesta noia, a part de la seva joventut? És ultraconservadora, antiavortista, defensora de la pena de mort, fervent militant de l'Associació Nacional del Rifle, partidària que el creacionisme s'ensenyi a les escoles amb la teoria de l'evolució de Darwin, contrària als matrimonis homosexuals i caçadora, a banda de llicenciada en periodisme i finalista d'un concurs de bellesa. En definitiva, un caramel per a les bases conservadores del país nord-americà, un excel·lent contrapunt a un McCain massa llibertari i lliurepensador, i, si m'ho permeteu, un horror per als que habitem a l'altra banda de l'oceà. L'apel·lació al vot carca, tanmateix, no és l'únic objectiu de la designació de Palin. McCain busca amb la governadora d'Alaska seduir totes aquelles seguidores de Hillary Rodham Clinton desencantades perquè aquesta no ha estat l'escollida com a vice d'Obama. Clar i català: McCain vol que dones, i clintonianes, el votin. Amb aquest objectiu, els estrategs republicans han convingut que amb Palin farien diana. Deixant de banda que l'ideari de la senadora d'Alaska està als antípodes, en molts aspectes, al de la Clinton -començant per un tema tan sensible per a les demòcrates feministes com és l'avortament-. Les dones no atenen a més raons polítiques i ideològiques que a la simpatia amb el seu propi gènere, deuen inferir els republicans. No sé com reaccionaran les partidàries de Clinton que a hores d'ara encara mostren recels a fer confiança a Obama. Tanmateix, que a una la prenguin per idiota no hauria de sortir gratis. I els republicans les han pres per idiotes feministotes.