Entrevista a Raül Romeva (publicat a l'Avui)

"La defensa del país s'ha de fer lluitant per la gent que hi viu"

Raül Romeva Eurodiputat i doctor en relacions Internacionals per la UAB

Per què fa política?

La política és una manera de veure la vida. Amb la política dónes transcendència a les teves accions més enllà del teu interès personal.

La política, com a professió, manté l'essència?

Si la política institucional només la poguessin fer els que tenen uns ingressos assegurats, les institucions serien entitats a les quals només poden accedir els rics. Pagant un sou garanteixes que hi pugui accedir qualsevol persona independentment de la seva renda privada.

La política és útil per transformar la societat?

La societat es transforma contínuament fent política! I és un error creure que només es fa política a les institucions. Un diari fa política triant una determinada línia editorial. L'essència de la política és dins i fora de les institucions.

Per què ha triat Europa?

Els temes que m'interessen tenen una dimensió universal. I Europa està cridada a ser un actor internacional clau...

Però mai acaba de ser-ho...

El problema és que no tots els actors que participen en la construcció europea estan convençuts de la seva importància: la idea d'Europa està encara segrestada per una determinada visió dels Estats-nació. Molts pensen que primer és l'Estat-nació i després Europa. És a l'inrevés!

França, Alemanya, la mateixa Espanya...

Per això és important que a les institucions europees hi enviem gent que transcendeixi aquesta mentalitat. I cal que la ciutadania deixi de pensar que les institucions europees són de segon nivell. Aquest és un gravíssim error del qual els actors econòmics treuen rendiment.

Què fa un eurodiputat?

Un de les coses que reivindico d'aquests gairebé cinc anys de feina és haver incorporat a l'agenda política temes i aspectes que ningú defensaria. Donem veu a lobbies socials que sense nosaltres no tindrien accés al Parlament Europeu. Fem de catalitzadors.

Què cal fer perquè Europa sigui una realitat?

Els Estats han d'entendre que amb la descentralització hi tenen més a guanyar que a perdre.

Cal subsidiarietat...

Cap a dalt i cap a baix! El gran problema que avui tenim és que els Estats-nació són molt reticents a cedir competències cap a Europa. Uns Estats que, alhora, estan fent un esforç de recentralització. Cal fer al contrari: augmentar la descentralització dins dels Estats i cap a la UE!

Considera vigent l'eix esquerra-dreta...

Això que les esquerres i les dretes no existeixen es diu per justificar el neoliberalisme. En un moment com l'actual, de crisi, dir que no hi ha diferència entre dreta i esquerra és ser còmplice de la dreta.

Què diferencia l'esquerra de la dreta?

Es diferencien en el que posen al centre del treball polític. L'esquerra té com a centre de la seva activitat el benestar de les persones, amb tota la seva diversitat. La dreta prioritza actors que no són necessàriament les persones, com són els sectors empresarials, el sector financer...

Vostè s'ha declarat sobiranista. Com ho encaixa amb l'eix esquerra-dreta?

És absolutament complementària la defensa dels drets individuals amb la defensa dels drets col·lectius. Tots dos són igual d'importants. Si es reclama més capacitat de decisió política i d'autonomia financera des d'una lògica d'esquerres és perquè se'n beneficiïn totes les persones. La defensa dels interessos del país s'ha de fer lluitant pels interessos de la gent que hi viu, indiferentment de si hi han nascut o no, del seu nivell de renda o la seva orientació sexual. No es tracta de defensar només una bandera o un territori.

Vostè ha estat analista de conflictes bèl·lics. ¿El pitjor enemic de la pau és el negoci de la postguerra?

És un dels problemes, però no l'únic. Durant la preguerra, durant el procés d'increment de les tensions que poden acabar generant guerra, hi ha els mateixos interessos que en la rehabilitació postbèl·lica. Les grans companyies (petrolieres, constructores...) apareixen abans i després de la guerra. Són, moltes vegades, les que fan que en la preguerra no es puguin impulsar la gestió política que seria necessària per aturar-la. I alhora són les que després, en la postguerra, en surten més beneficiades. Aquest és el problema i per això és tan important la gestió política abans que la guerra esclati.

Com veu el món d'aquí a deu anys?

Si fem una foto estàtica, al món segueix havent-hi greus conflictes, greus problemes i greus injustícies. Però si analitzem determinades situacions veurem evolucions positives. És important tenir una visió global del món per evitar frustracions. I és important que entenguem que actuar és necessari i útil.

Els ciutadans són responsables del futur...

Totalment. La percepció que tot és culpa i responsabilitat dels polítics és un error. En primer lloc, perquè els representants institucionals són fruit d'unes eleccions. I, en segon lloc, cal tenir present que no hi ha acció petita: totes les accions són necessàries, són actes de responsabilitat individual importants i que ajuden a canviar dinàmiques.

Drets civils, avui (publicat a l'Avui)

Ahir, als EUA, va ser el dia de Martin Luther King, que el 1963, a Washington, va pronunciar un dels discursos més importants en la lluita pels drets civils dels negres. Avui, als EUA, també a Washington, Barack Obama, negre, serà investit president. Han transcorregut 46 anys, i els drets civils aparentment han guanyat la batalla racial. Però en queden d’altres. I no menys importants. En cartellera hi ha My name is Harvey Milk, brillant film de Gus Van Sant que amb tota probabilitat (i justícia) portarà Sean Penn directe cap a l’Oscar. La pel·lícula, a banda de reivindicar la política, tan necessària i tan injuriada, repassa la vida del que va ser el primer càrrec electe obertament gai als EUA. I mostra la lluita que va emprendre contra el conservadorisme del país, obsessionat a limitar els drets dels homosexuals, i que avui, encara, amb la recent prohibició dels matrimonis gais a Califòrnia, mostra un vigor alarmant (que de ben segur deu envejar la fonamentalista patronal de la sotana espanyola).

La pel·lícula de Sean Penn evidencia que si bé els homosexuals gaudeixen ara d’uns drets inaudits a finals dels setanta, encara hauran de passar molts anys, molts!, perquè el president nord-americà no respongui al perfecte patró de pare (evidentment heterosexual) feliçment casat, si pot ser, amb una brillant esposa. Com també hauran de passar molts anys, segurament no tants –donem gràcies a Hillary Clinton–, perquè el president dels Estats Units, sigui, simplement, presidenta. La lluita pels drets civils rubricarà, avui, un episodi històric. Però encara n’han de venir molts d’altres, també anhelats, i que avui, 20 de gener del 2009, sonen encara, i lamentablement, a utopia.

Ètnia catalana de Barrera (publicat a l'Avui)

Cara a cara del Políticament incorrecte. En Josep Puigbó em qüestiona sobre les declaracions que l’expresident del Parlament, Heribert Barrera, fa al llibre Toc d’alerta, de Salvador Cot, en què assegura que els catalans, “fins i tot com a grup ètnic, tenim complicat de subsistir”. Abans de respondre, puntualitzo: que el 2008, a Catalunya, haguem de parlar en termes etnicistes, és summament preocupant i obscè. En un món que ens acaba de llançar el missatge, potentíssim, que qualsevol persona, independentment de la seva raça, pot arribar a ser president dels Estats Units, el fet que a Catalunya estiguem debatent sobre l’ètnia catalana és un símptoma, aquest sí, de profunda decadència. El problema del país no és el color de la pell o l’origen dels que habiten les ciutats i pobles del país com sembla pensar Barrera.

El meu barri és el Raval: la diversitat ètnica és un fet. Una diversitat, que, aviat, s’estendrà a tot Barcelona. Tanmateix, el problema no és l’“ètnia” dels que travessen la plaça dels Àngels. El problema és si tots se senten ciutadans i membres d’una comunitat política que es diu Catalunya, amb els drets i deures que això implica. I si tots estimen i parlen el català com ho faig jo. La qüestió fonamental és la integració. I no pas la puresa ètnica (i catalana) de l’arbre genealògic. Els EUA són un gresol de cultures i ètnies, però això no impedeix que el sentiment i orgull nord-americà sigui indiscutible. El nostre desafiament, com escrivia ahir molt bé Lluís Anton Baulenas, és ser com Nova York. On blancs i anglosaxons són a punt de ser minoria però “no trontolla res”. Perdre el temps en discussions sobre la naturalesa ètnica del país és el pas previ a escriure la nostra pròpia necrològica nacional.

Entrevista a Pere-Oriol Costa (publicada a l'Avui)

Obama serà el president més lliure respecte als «lobbies»

Pere Oriol-Costa, Catedràtic de comunicació política de la UAB

Què és més important per guanyar unes eleccions: la campanya, el candidat o el programa?

Depèn de les eleccions. És evident que les tres coses són importants, tot i que una campanya bona et pot donar la victòria, sobretot amb resultats ajustats entre les forces majoritàries.

¿Una campanya pot fer guanyar un candidat mediocre?

Sí. Però a la campanya s'hi ha de sumar el partit i el programa. Si dins d'aquest equilibri el candidat és dolent, la campanya pot fer-lo guanyar. De fet en tenim molts exemples... En aquest sentit, ens serveix l'índex de lideratge. Si aquest índex és positiu, implica que a les enquestes té més tirada el candidat que no pas el partit. Quan és negatiu, és el partit el que arrossega més els electors. L'índex de lideratge condiciona el tipus de campanya.

Què es tria primer, el missatge o el candidat?

Primer escollim el candidat. Ell és la marca. A Europa tenim candidat i partit. Als EUA té més pes el candidat. A partir d'això, s'investiga contrastant el programa propi amb l'estat de l'opinió pública.

El missatge no l'aporta el candidat? ¿Es modula en funció del que volen els electors?

Als EUA el que aporta el candidat és un programa. A partir d'aquí es fa investigació demoscòpica i es formula el missatge. A Europa el programa el fa més el partit, junt amb el candidat. I també s'utilitza la investigació demoscòpica.

Tot depèn de la demoscòpia, vaja...

No dic que amb la investigació es determini el missatge, perquè això seria populisme...

Passa sovint...

Sí, hi ha partits que ho han fet i encara ho fan. Examinen què vol la gent i a partir d'aquí fan el programa... Però el normal és fer una síntesi entre programa i voluntat dels electors, buscant allò que connecti amb la gent.

El màrqueting polític dilueix les ideologies?

Hi ha un corrent d'investigadors que ho pensa. Jo no. Davant de cada problema col·lectiu, hi ha una solució de dretes i una solució progressista. Ara bé, tenint en compte que a la campanya electoral es tracta de persuadir, és normal que els candidats utilitzin totes les eines que tenen a l'abast.

Tots els polítics volen tenir l'empatia i el carisma d'Obama. És possible aconseguir-ho?

L'empatia i el carisma són inherents a Obama, però igualment els ha treballat. Ara, si un candidat no en té, és molt difícil que sorgeixi.

Què té Obama?

Obama té un toc superelegant: alguns l'han qualificat com un ballarí. I al mateix temps té un origen absolutament humil i fins i tot desestructurat. És un reflex increïble del somni americà... i ha sabut trobar el seu forat polític.

Qui el va trobar, ell o els seus assessors?

No ho podem saber, però la veritat és que van ser capaços de captar aquell forat electoral que Hillary Clinton va deixar-se a l'esquerra en el seu camí cap al centre.

Identifica un nínxol electoral i el conquereix...

Obama suma el que és no racional -els sentiments, la connexió, l'empatia- amb una campanya de criteris absolutament racionals. A més, l'espai que havia deixat orfe Clinton el van detectar, abans que Obama, els bloguers joves del Partit Demòcrata, que la criticaven per traïdora.

Quina ha estat la clau contra McCain?

Quan encara s'estava enfrontant a la Hillary, Obama va detectar un element que ha estat determinant: les ganes de canvi de l'electorat. En el moment en què Hillary venia experiència, ell ja estava venent el canvi, que després va abanderar contra McCain. No li va fer falta canviar el discurs.

La mobilització dels voluntaris ha estat fonamental. Què motiva aquests joves a matar-s'hi tant?

El nucli inicial són els bloguers que critiquen Hillary. I Obama també pren bona nota de les possibilitats d'internet per obtenir diners. Obama porta internet a unes cotes desconegudes: en la captació de fons i voluntaris i en convèncer la gent perquè vagi a votar. A banda d'explicar la campanya, esclar.

Internet ja és imprescindible...

Obama va aconseguir 2.200.000 adreces que, a més, sembla que vol seguir utilitzant per enfortir i explicar la seva política.

Dialoga amb el ciutadà...

És el candidat que més ha dialogat quantitativament i ho han fet molt bé. Però tampoc deixaven res per a la improvisació.

El sistema de captació de diners d'Obama, amb petits donants, el fa més lliure dels lobbies...

Serà el president dels EUA més lliure dels lobbies i de les corporacions. Ha rebut uns diners molt més esmicolats i parteix de molta més llibertat.

Quines lliçons hem d'extreure'n?

Els partits s'haurien de fer més permeables a la societat. I això portaria a una reflexió no només sobre les llistes obertes sinó també sobre les primàries.

La clau és la democràcia participativa...

Exacte. I el govern també ha de saber dialogar amb la societat.

Tornem-hi, amb Obama (publicat a l'Avui)

Modestes puntualitzacions després que el somni s'hagi fet realitat. El somni americà i el d'aquell mig món que es pot permetre el luxe de connectar-se al televisor per saber qui ocuparà la Casa Blanca. U: de nou -pesats!- alguns líders nostrats volen esdevenir la versió catalana d'Obama. Cap d'ells -començant per Artur Mas, que no para d'intentar imitar-lo- s'hi assembla. El nou president nord-americà té un do; màgia, poesia. Cap dels líders que volen assemblar-s'hi, per molts cursets accelerats que facin, ho aconseguiran mai. Dos: Barack Hussein Obama ja ha fet història. Ara només ha d'esdevenir president dels EUA, tasca que ha estat capaç de desenvolupar durant vuit anys un idiota com George Bush (fill). El que fa gran Obama és haver fet tornar la il·lusió per la política. Ha acostat a les urnes adults que mai en la vida s'havien plantejat votar. Ha convertit en ciutadans els no-ciutadans. Els exclosos, i els joves, sempre tan còmodament escèptics. Ha fet comunitat. Tres: els que volen imitar Obama, què és el que anhelen d'ell? Molt em temo que només busquen una victòria a les urnes, que des de fa anys, en va, persegueixen. Obviant i ignorant l'aportació més substancial del d'Illinois: aconseguir que recuperem la il·lusió per la política. Aquest ha estat el gran canvi. I quatre: la victòria d'Obama és la victòria dels que estimem els EUA. No pas dels EUA de Palin i Bush, governats per la llei de la selva. La victòria d'Obama és la victòria dels EUA de Roth, de Leibovitz, d'Allen, de Nova York, dels Dean & De Luca, del mestissatge, del tot és possible. Paul Auster ha somniat, en alguna novel·la, amb la independència de Nova York. Amb la Nord-amèrica que ha escollit Obama, qui voldria independitzar-se? Prenguem-ne nota.

Avui toca poesia (publicat a l'Avui)

Tertúlia a Catalunya Ràdio. Inevitablement, les eleccions dels EUA monopolitzen bona part del debat. La meva aportació es centra en la poesia: la d'Obama. Els companys conterturlians m'alerten: "No te'n fiïs. Darrere la poesia, hi ha d'haver un estadista, un projecte polític. I Obama encara ho ha de demostrar". Cert. Tanmateix, en uns temps en què la política s'assimila cada vegada més a una (no sempre) eficaç gestió, vull poesia. Vull política, en estat pur, de la bona. Un gran líder es caracteritza per la seva audàcia a l'hora de connectar amb el que preocupa la gent; per la seva capacitat de mostrar-se (i esdevenir) pròxim al ciutadà; pel seu mestratge en la gestió dels problemes; per la definició d'un projecte de futur estimulant; i, també, per la seva capacitat de conjugar tots aquests elements sota una poderosa pàtina de poesia. Tots aquests elements són indispensables, i fins i tot indissociables, però el més poderós és el de la poesia. És el que diferencia un bon polític del Polític o Política. La paraula, l'oratòria, agiten els somnis, conquisten els cors i voluntats dels votants i els impulsen a voler donar el millor d'ells mateixos a la comunitat. A Europa, a Espanya, a Catalunya, coneixem líders eficaços, brillants gestors, fins i tot polítics propers al ciutadà, però tenim, malauradament, un dèficit de poesia. És precisament per això que, quan Barack Obama va visitar Berlín, l'avinguda del 17 de Juny es va omplir a vessar per joves que anhelaven la seva poesia, per joves que volien tornar a somniar, a emocionar-se amb el discurs d'un polític. Obama, certament, ha de demostrar que és un estadista. Però guanyi o perdi, una cosa ha quedat clara: és un poeta. I avui, si res no falla, toca poesia.

S'apropa el dia ...

És com jo mateixa (publicat a l'Avui)

Llegeixo els arguments d’una mestressa de casa a favor de la candidata republicana a la vicepresidència, Sarah Palin: “Tenir Palin a la Casa Blanca és com si hi fos jo mateixa”. En efecte, si alguna cosa té la governadora d’Alaska són unes credencials similars a la de moltes de les seves compatriotes: fins fa poc no tenia passaport –per què el volia si no havia viatjat mai fora dels Estats Units?–, estudis a universitats de rang mitjà baix, un expedient acadèmic grisot, mentalitat conservadora i vida consagrada a portar els seus fills a entrenar hoquei –d’aquí l’apel·latiu de Hockey mom–. És, certament, l’altra cara de la moneda del que representa Obama: elitista, universitats de primer nivell, oratòria elaborada, mestissatge familiar, currículum acadèmic impecable i amic de les celebritats de Hollywood, començant per l’atractivíssima Scarlet Johanson.Si l’estrella de Palin brilla amb intensitat i la d’Obama fa uns dies que declina és perquè, segons sembla, el que cotitza d’un polític és que l’electorat s’hi pugui identificar. L’exòtic Obama al costat de la simplota Palin no té res a fer. L’aspirant a manar un país, segons aquesta lògica, ha de ser un fidel reflex del votant mitjà perquè aquest s’hi pugui veure representat, independentment de la seva preparació. I això voldria dir que l’única manera d’acostar política i ciutadania és escollir personatges simples, plans, comuns. Però també podem somiar i imaginar que el polític ha de ser algú amb un currículum acadèmic i professional acreditat. Algú capaç d’inspirar els seus votants perquè aquests aspirin a donar el millor d’ells mateixos. Un algú com Obama. Si fos així, la política recuperaria credibilitat. I màgia. Que ja convindria.

La nena embarassada (publicat a l'Avui)

Alguns dels oracles nostrats que habiten la dreta ja s'han afanyat a malparlar d'aquells i aquelles que hem criticat les credencials conservadoríssimes de la republicana i caçadora d'afició Sarah Palin. Fins i tot han disparat contra aquells que als Estats Units -vegeu el New York Times- han fet servir la seva filla adolescent embarassada com a argument per desqualificar-la. En efecte, i tal com ha dit el mateix Obama, la vida privada d'una candidata a la vicepresidència dels Estats Units, i els avatars dels seus descendents, no han de ser arma electoral. Tanmateix, la Palin sí que diu a mig món el que ha de fer en la intimitat i imparteix lliçons de moralitat. A banda de jugar a la paradoxa de defensar la pena de mort i oposar-se a l'avortament (¿per què la vida d'un fetus de tres setmanes és més valuosa que la d'un adult?), la Palin reprova que els adolescents practiquin el sexe abans del matrimoni i rebutja fermament l'educació sexual i l'ús del condó. A més, és clar, de demonitzar l'homosexualitat. Partint d'aquestes premisses, subratllar que la seva reaccionària doctrina no té el crèdit ni de la seva filla és rellevant per algú que aspira a vicepresidir un país com el nord-americà i que separa el món en bons i dolents practicants de la fe. I més encara. Destacar que la Palin va tenir el seu primer fill només vuit mesos després de contreure matrimoni, pel que es dedueix que la governadora es va casar, com es diu col·loquialment, de penal, és substancial. Algú que anteposa l'estricta moralitat a qualsevol altra consideració i que fa bandera de la castedat ha de ser la primera a practicar, punt per punt, aquesta encotillada doctrina. Ni la Palin, ni la seva família, ho fan. I s'ha d'explicar.

La Palin i elles (publicat a l'Avui)

John McCain ha sorprès propis i estranys amb l'elecció de la governadora d'Alaska, Sarah Palin. Què en sabem, d'aquesta noia, a part de la seva joventut? És ultraconservadora, antiavortista, defensora de la pena de mort, fervent militant de l'Associació Nacional del Rifle, partidària que el creacionisme s'ensenyi a les escoles amb la teoria de l'evolució de Darwin, contrària als matrimonis homosexuals i caçadora, a banda de llicenciada en periodisme i finalista d'un concurs de bellesa. En definitiva, un caramel per a les bases conservadores del país nord-americà, un excel·lent contrapunt a un McCain massa llibertari i lliurepensador, i, si m'ho permeteu, un horror per als que habitem a l'altra banda de l'oceà. L'apel·lació al vot carca, tanmateix, no és l'únic objectiu de la designació de Palin. McCain busca amb la governadora d'Alaska seduir totes aquelles seguidores de Hillary Rodham Clinton desencantades perquè aquesta no ha estat l'escollida com a vice d'Obama. Clar i català: McCain vol que dones, i clintonianes, el votin. Amb aquest objectiu, els estrategs republicans han convingut que amb Palin farien diana. Deixant de banda que l'ideari de la senadora d'Alaska està als antípodes, en molts aspectes, al de la Clinton -començant per un tema tan sensible per a les demòcrates feministes com és l'avortament-. Les dones no atenen a més raons polítiques i ideològiques que a la simpatia amb el seu propi gènere, deuen inferir els republicans. No sé com reaccionaran les partidàries de Clinton que a hores d'ara encara mostren recels a fer confiança a Obama. Tanmateix, que a una la prenguin per idiota no hauria de sortir gratis. I els republicans les han pres per idiotes feministotes.

Allò que no es diu en veu alta (publicat a l'Avui)

The hidden issue in the US Presidential Campaign. Recomanable article de Gerhard Spörl a l'Spiegel. Posa el dit a la nafra. Malgrat que l'enfrontament entre Obama i McCain es disfressi d'una lluita de burros contra elefants, de demòcrates contra republicans, de joventut contra experiència, el que s'està dilucidant als Estats Units és, senzillament, blanc contra negre. "¿Han evolucionat tant els nord-americans que són capaços d'acceptar una família negra a la Casa Blanca?", es pregunta l'articulista. La resposta a aquesta pregunta segurament és la clau per saber si Obama serà El President. Tanmateix, aquesta qüestió, aquesta oposició de blanc contra negre, és allò que no es diu en veu alta (però que molts pensen). És el tema tabú de les eleccions nord-americanes. Perquè tota contesa electoral té el seu tema tabú. Que es revela, paradoxalment, com allò que vertaderament agita el debat i remou les baixes entranyes de determinats sectors de l'electorat. Feu memòria. I penseu en el cas català. I en les relliscades de Marta Ferrusola i Felip Puig qüestionant el president Montilla pel lloc de naixement, l'accent i la grafia del seu nom. "Em molesta molt un andalús amb nom castellà", va dir en el seu moment Ferrusola. "Montilla destrossa el català", va dir després Felip Puig. L'origen del president de la Generalitat, el seu naixement fora de Catalunya va ser, per alguns, el tema tabú de les eleccions. Un assumpte que molts, massa, però cada vegada menys catalans gosen adduir per qüestionar la competència del president. Catalunya, afortunadament, sí que ha evolucionat prou per tenir un president nascut fora de les seves fronteres. Tant de bo els Estats Units hagin avançat prou per escollir un president negre.

Apugeu els impostos! (publicat a l'Avui)

Gran editorial el del New York Times del 18 d'agost. Titulat El passeig lliure de les companyies, la direcció del diari nord-americà advoca perquè les grans companyies paguin impostos i d'aquesta manera es pugui eixugar el greu dèficit fiscal del país. Sí, tal com heu llegit, el gran diari mundial exigint que les immenses corporacions que operen als Estats Units paguin l'impost de societats per tal de corregir els números vermells. No parlen de reduir la despesa pública. Exigeixen el pagament d'impostos! I a les grans corporacions! Inaudit. ¿Passarà algun dia per aquestes terres que un diari estatal exigeixi al govern o al candidat(a) de torn que s'apugin els impostos als més rics i que s'acabi amb l'enginyeria financera de les superbeneficiades corporacions? Ho dubto. Vegem, tanmateix, quina és l'argumentació del New York Timesper gosar defensar tal sacrilegi. Asseguren que una recent investigació de la Government Accountability Office ha mostrat que almenys dos terços de les empreses nord-americanes no paguen impostos. Grans empreses amb més de 250 milions de dòlars en actius i més de 50 milions de dòlars en vendes s'estalvien retre comptes a l'Oncle Sam amb afinades estratègies financeres. A la qual cosa s'ha d'afegir els obscens beneficis fiscals amb què Bush ha obsequiat les classes més acomodades. "Amb un enorme dèficit fiscal i pressions per una millor cobertura sanitària i programes socials, Amèrica no pot aguantar més els que passegen gratis", s'exclama el diari. Convincent argumentació que dubto que mai sentim aquí. Tanmateix, preneu-ne nota. La nostra economia està en caiguda lliure per la fallida de la construcció, el dèficit s'insinua i, ai l'as, el gruix de la imposició va a càrrec del treball. Qui vol fer de New York Times?

La Barcelona d'Allen triomfa (publicat a l'Avui)

Woody Allen està triomfant als Estats Units. I amb ell ho està fent Barcelona. Tots aquells oracles que es van afanyar a criticar el títol de Vicky Cristina Barcelona s'estaran empassant en aquest moments les seves alegres desqualificacions amb dosis extres d'omeprazol. I és que la nostrada ciutat corona el títol de la pel·lícula més taquillera del mestre Allen dels últims anys, per sobre de genialitats com Misteriós assassinat a Manhattan. Que no és poc. A això, per a orgull dels barcelonins, s'hi ha d'afegir que la crítica nord-americana, lluny de ridiculitzar el nom que Allen va donar a la seva pel·lícula i sense aturar-se a fer recompte de les tan criticades subvencions que va rebre (com alguns, aquí, van fer), no para de repartir elogis al film i també, atenció, als encants de la nostrada ciutat. Repassar les anàlisis del film en publicacions del nivell del New York Times i el New Yorker és un plaer. "La bellesa ocre de Barcelona hi juga un rol protagonista", "la ciutat meravellosa", "atmosfera sensual", "calidesa", "seductora" són alguns dels comentaris extremadament complaents que podreu llegir sobre Barcelona, perfectament inserits en elogiosíssimes valoracions de la pel·lícula. Allen, amb la seva creació, hauria de sacsejar les ànsies destructives i autoflagel·ladores d'aquestes latituds, tan crítiques amb el que és nostre, com la capital del país, i tan proclius a valorar tot el que ve de fora. Potser, qui sap, les lloances que algunes plomes de la premsa nord-americana fan a Barcelona serviran per dinamitar l'escepticisme sobre la bona salut de la ciutat. Una salut que molts s'entossudeixen a qualificar de precària mentre a l'altra banda de l'oceà practiquen el panegíric.