Escric aquesta columna després de llegir l'article que Jordi Font, Moren per votar, dedicat a les revoltes del sud del Mediterrani. Revoltes que es poden qualificar de revolució, com bé va precisar també diumenge en un extraordinari article a El País l'admirat Enric González. Vivim immersos en l'antipolítica i en el mal de la indiferència mentre mar enllà nois i noies que es juguen la vida, i la perden, per conquistar la democràcia. I ho fan posant en evidència les vergonyes d'una Europa en estat terminal, incapaç d'alçar la veu, que s'ha afartat de fer els honors a Gaddaffi -ho recordes, Zapatero, que fa pocs mesos l'abraçaves?-, Mubarak i col•legues en despotisme.
Els joves àrabs, farts dels seus règims engreixats per Occident, ens estan mostrant als joves de l'altra riba del Mediterrani que la dignitat s'ha de guanyar. Joves occidentals que no vam viure el drama de la Segona Guerra Mundial, que, com bé explica Tony Judt, va motivar la construcció d'un Estat del Benestar que menyspreem i donem per descomptat: si no reaccionem, serà una bonica història del passat en menys de vint anys. Joves occidentals, i també grans -de memòria ben afeblida- que hem reaccionat amb indiferència a la dictadura dels mercats: l'economia ha tornat a guanyar la partida de la política i les conquestes socials sobre les que es va bastir la prosperitat de les últimes dècades viuen sota immediata amenaça sense que pràcticament ningú les defensi.
Els joves occidentals no reaccionem. Els grans tampoc. Ens hem cregut pot ser que la història s'ha acabat, com va predir Fukuyama? No, la història continua, recordava Jordi Font diumenge, però ho fa ben lluny de casa. Ho fa al pati de darrera. I és en aquest mar de la indiferència occidental que s'ha produit un fenòmen editorial ben paradoxal. Indigneu-vos, el breu llibret del nonagenari francès Stéphane Hessel està batent records de vendes. Hessel, membre de la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, pres i condemnat a mort a Buchenwald, partícep al 1948 en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, emplaça en aquest pamflet a joves i grans a despertar-se i reaccionar contra els centenars de motius que tenim per indignar-nos a la tranquila Europa. I fins i tot a Catalunya, on patim una vegada i una altra el menyspreu que des d'Espanya es viu tot allò que és català, per part de ciutadans i també de governs autonòmics i central (la deslleial rebaixa de rodalies a compte de la Generalitat n'és un nou exemple). Tanmateix, qui sap si l'èxit editorial de Hessel és l'aperitiu a un canvi d'actitud ciutadana. Ens arribarem indignar? Motius en sobren. Busquem-los.
Un últim apunt sobre Hessel: és fill de Jules, el jueu alemany traductor de Proust, la dona rebel interpretada per Jeanne Moreau a Jules et Jim de François Truffaut. De pel•lícula.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
divendres, 11 de març del 2011
dijous, 13 de gener del 2011
Paisatges de la crisi (publicat al Suple de Cultura de l'AVUI)
La crisi. Com a periodista i economista, he parlat i escrit a bastament sobre la crisi. Xifres, previsions, mesures, contramesures han centrat la meva tasca diària. Un tasca que en la que he intentat subratllar sempre el rostré humà. Un exemple en el que he insitit i ha lamentat ha estat la supressió dels subsidis de 426 euros, decisió que va adoptar l'executiu socialista de Zapatero el mateix dia que va esclatar l'afer dels controladors i que tindrà una traducció immediata als nostres carrers. Famílies amb tots els seus membres a l'atur patiran aquest decisió. I segurament hauran de recórrer a la institucions caritatives, si no ha havien fet ja, per sobreviure. O, qui sap, problablement, es veuran abocats a la indigència.
La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.
Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.
La indigència. L'augment d'indigents ha vestit els carrers del que podríem anomenar el paisatge de la crisi. Al Raval, del que sempre parlo -una fa servir els seus escenaris de referència-, els estralls de la crisi, conforme passen als mesos, s'han traduit en un augment exponecial de la indigència. El tram que uneix la plaça dels Àngels amb la ronda Sant Antoni, amb el carrer Ferlandina com a principal artèria, s'ha omplert de nous veïns. Els reconec, ja, a tots. I des de la impotència, observo com la vida se'ls hi escapa dia a dia. L'alcoholisme, en alguns casos l'heroïna, la desesperació s'acarneixen en rostres de mirada cada vegada més perduda. El que abans era una plaça emblemàtica del millor de la renovació del Raval ha esdevingut avui imatge afinadíssima de l'impacte de les xifres, previsions, mesures i contramesures que comentem a diari, ràdio i televisió. I mentre moltes cases, per obra i desgràcia dels desnonaments cada vegada més freqüents, es van buidant, els carrers s'omplen de nous veïns.
Cases buides. El paisatge de la crisi té en les cases buides, acabades d'embargar, un element icònic. A l'Estat i a altres racons del món les bombolles immobiliàries han esclatat sense compassió. Espanya n'és un exemple paradigmàtic. Però també Florida. Paul Auster ho acaba de retratar amb mestratge a la seva nova novel•la, Sunset Park, en la que un dels personatges, Milles Heller, s'encarrega de buidar les cases que els bancs han deixat sense família, fotografiant alhora el rastre de tantes històries de fracàs. En només un capítol, Auster, a través de Heller, immortalitza el que serà recordat com una de les elements referencials d'aquesta crisi. Les cases buides d'aquells que l'atur o la precarietat ha deixat sense recursos per pagar les hipoteques. Tot i que, com va escriure recentment Paul Krugman, als EUA, país del que certament hem d'aprendre moltes lliçons, la banca ha actuat i segueix actuant amb tal impunitat que a Florida a un home li van arrabassar una casa sense haver signat en la seva vida cap hipoteca. Ironies de la crisi.
dijous, 28 d’octubre del 2010
#bck10 #bauman (columna publicada al Suple de Cultura de l'AVUI
Dissabte a la tarda. Llarguíssimes cues al CCCB, al Raval de Barcelona, per aconseguir entrada i cadira per escoltar el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. 1.500 persones van seguir des del hall del CCCB la seva conferència sobre Noves i velles dimensions de la desigualtat. I 1.500 més ho van fer a través de la web. En una Europa adormida, malalta de la indiferència de què alerta Josep Ramoneda, amb l’habitual excepció de França, la massiva assistència a la conferència de Bauman, un dels plats estel·lars del Kosmopolis, el festival de literatura resident al CCCB, és una molt bona notícia. Aquest país és viu: 3.000 persones, i totes les que no van poder aconseguir una entrada, anhelaven escoltar el sociòleg polonès, una de les poques veus crítiques al món, dissident del pensament únic que ho ha contaminat tot. Quan els mercats han tornat a guanyar la partida a la política, que va perdre la gran oportunitat que va ser l’esclat de la crisi per imposar-se de nou a la dictadura de l’economia i l’economicisme (Tony Judt dixit), les paraules de Bauman posen llum a les ombres. Un Bauman que no només va tancar la seva conferència citant Saramago, instant-nos a “calcular quanta misèria, desesperança i pobres exclosos calen perquè una persona sigui rica”, sinó que també va advertir que “tot i que les desigualtats entre països s’han reduït, la bretxa entre rics i pobres als països desenvolupats està augmentant”. La crua realitat. Amb tot, ell ho va dir: “Hi ha esperança si estem asseguts aquí”. I hi vam ser. Twitter n’és testimoni. #bckl0 #bauman.
dijous, 14 d’octubre del 2010
La tertúlia d'avui, a Catalunya Ràdio
Per què tinc la sensació que el pensament polític i econòmic s'ha desplaçat, qui sap si sense retorn, a la dreta? La crisi es va originar a l'epicentre financer mundial, Wall Street, i el cost l'estan assumit els treballadors d'arreu, sense que pràcticament ningú aixequi la veu. Exemple: cal una reforma fiscal, però el govern espanyol es limita a apujar l'IRPF. Quan s'aplicaran impostos, com va dir Zapatero, a aquells que vertaderament "més tenen"?
http://www.catradio.cat/audio/475043/La-tertulia
http://www.catradio.cat/audio/475043/La-tertulia
dimecres, 13 d’octubre del 2010
Jo discrepo (publicat suple de Cultura de l'AVUI el 7 d'octubre)
Encara no l’he acabat, però ja puc dir El món no se’n surt (La Magrana), el llibre pòstum de Tony Judt, és de lectura obligatòria: sacseja la consciència de qui el llegeix i pot d’esdevenir un antídot a la resignació que porta a ciutadans i intel·lectuals a abaixar el cap als dictats dels mercats. El llibre de Judt és especialment oportú en un moment en què ens hem d’empassar, sense protectors d’estómac, reformes com la laboral. Una reforma que malgrat la salvatjada d’alguns dels seus preceptes, com és situar l’acomiadament objectiu en només 20 dies (vuit dels quals subvencionats per l’Estat, és a dir, pels ciutadans), ha obtingut el silenci còmplice i fins i tot l’aplaudiment d’alguns intel·lectuals progressistes que, m’hi jugo un pèsol –com diria Puyal–, haurien caigut en l’histerisme si l’hagués impulsat el PP. El llibre de Judt defensa la necessitat de ser crítics amb els que ens governen, encara que siguin els nostres. En efecte, encara que siguin els meus, com a ciutadana tinc l’obligació d’examinar amb lupa el seu exercici del poder. Jo discrepo, perquè “la disposició al desacord, el rebuig o la disconformitat –per irritant que pugui ser quan es porta a l’extrem– constitueix la sàvia d’una societat oberta”. Certament “necessitem persones que facin virtut de l’oposició a l’opinió majoritària, perquè una democràcia de consens permanent no serà una democràcia durant gaire temps”. I és que no podem deixar la política econòmica només en mans dels experts. Els ciutadans tenim el deure d’informar-nos: alliberem-nos del “cercle de la conformitat” i, sobretot, tornem a discrepar.
dijous, 30 de setembre del 2010
Motius per la vaga, no pel vandalisme
Ho he dit a diverses tertúlies: hi havia motius per fer vaga. Aquesta reforma laboral, a banda d'atemptar contra els drets dels treballadors (l'acomiadament de 20 dies és aberrant), és inútil: ni reduirà la temporalitat, ni crearà ocupació, ni fomentarà la ocupabilitat dels aturats. Un despropòsit. Ahir, per tant, era raonable fer vaga, però el que no és raonable és la coacció ni el vandalisme, d'individus que poc tenen a veure amb les reinvindicacions dels treballadors. És més, avui la portada de La Vanguardia m'ha sorprès amb un vàndal que no és res més que un paràsit que es passeja pels carrers del Raval de bar en bar. Vaga sí, és un dreta fonamental en democràcia, i més si enstà fonamentada, com és en aquest cas. Coacció, ni parlar-ne. I un últim apunt: les vagues ja no es poden a fer a nivell estatal, el món ha canviat. I, o creem moviments de protesta supranacionals, de més gruix que el d'ahir a Brussel·les, o no ens en sortirem. Els mercats seguiran guiant la política. Un drama: la democràcia en surt tocada.
diumenge, 25 de juliol del 2010
La força de la raó
Ho vaig escriure fa mesos: no sóc independentista. Però el que estem vivint els últims mesos em forçarà, tard o d'hora, a passar del maragallià Escolta, Espanya, en què creia profundament, a l'Adéu, Espanya. La sentència del Tribunal Constitucional, la deixadesa de l'esquerra espanyola, còmoda amb el ranci model territorial de la dreta, em deixa sense raons per continuar defensant l'anhel federalista. Ho ha escrit perfectament Ferran Mascarell: l'Estat ha de ser artífex de benestar. Ahir, i també avui, malauradament, l'Estat espanyol ha esdevingut artífex de malestar. És per això que si el federalisme és estèril, caldrà explorar noves opcions. Opcions que amb la paraula de persones com Imma Tubella esdevenen més nítides que mai. Amb la força de la raó, de la intel·ligència, de l'argument, és com es podrà construir aquest país. No pas des de la víscera. Llegiu aquesta entrevista, gaudiu-ne. Jo també prefereixo Finlàndia a Argentina, malgrat els tangos.
Entrevista a Imma Tubella, publicada a l'Avui
Imma Tubella:“Amb el peix al cove el nostre futur és Argentina”
"Per ser Finlàndia hem de construir el país a partir de les escletxes de sobirania que tenim"
Fa quinze anys ningú hauria pogut imaginar que la UOC arribaria a convertir-se en el que és avui: una universitat de referència, no només a Catalunya i a l'Estat, sinó arreu del món. La seva rectora, Imma Tubella, conversa amb l'Avui. Endavant la lectura.
Alain Touraine diu que la globalització ha implicat la ruptura entre l'economia i la resta de la vida social. ¿Podem atribuir la crisi a aquest trencament?
La globalització no és directament la culpable de la crisi. La crisi es deu a un canvi de la societat a nivell global. Un món en què les institucions polítiques estan en crisi i en què estan tornant a adquirir protagonisme els moviments socials, la societat civil. Touraine, doctor honoris causa de la UOC, ho ha estudiat durant molts anys, i ara més que mai el seu pensament sobre els moviments socials està d'actualitat.
L'economia domina les institucions socials i la política. Com poden, els moviments socials, convertir-se en un contrapès?
La crisi, que no només és econòmica, sinó també social i institucional, s'explica per un canvi del model de societat que no hem percebut prou ràpidament. Vivim la transició de la societat industrial a la societat de la informació, cosa que implica un canvi de model econòmic. Tots els moments de transició, i aquest n'és un de molt important, impliquen dificultats.
Concreti'm la transició.
Hem passat d'una economia industrial, fonamentada en els béns materials, físics, la màquina, a una economia en el centre de la qual hi ha els fluxos d'informació, de comunicació, el coneixement.
I una de les raons de la crisi és que no ens hi hem adaptat.
Hem entrat en crisi per moltes raons, però una d'elles és que no ens hem sabut adaptar prou ràpidament a aquest canvi de paradigma. Fins i tot hi ha qui nega que estiguem en una societat del coneixement! I és precisament per això que hem tingut problemes. Joan Torrent, professor de la UOC, diu que vivim tres crisis en una: la primera és d'infraestructura, la crisi dels mercats i del sistema financer; la segona és d'estructura, la crisi de l'economia real: a l'Estat espanyol una gran part del teixit productiu no disposa de les condicions adequades per a la competència en els mercats globals: sense empreses innovadores, eficients i competitives, no hi ha treball, ni creixement, ni consum, ni benestar; i la tercera és la crisi de superestructura: la crisi de les institucions i del seu encaix amb l'àmbit d'actuació econòmic.
Espanya n'és l'exemple.
Som poc competitius, tenim febleses en la productivitat a nivell econòmic i en educació estem a la cua d'Europa.
La societat civil es fa sentir poc: està afeblida?
Hi ha indicis que la societat civil està reaccionant, també a Catalunya. En temps de bonança la gent es relaxa, però quan la crisi fa forat la gent reacciona i la gent es qüestiona moltes coses que fins ara no s'havia qüestionat. A nivell global, però també a Catalunya i a Espanya, hem de tenir clar que el canvi de societat no es limita a afegir coneixement a la societat industrial. Estem canviant de paradigma. I com a país ens hi hem d'adaptar i hem de saber què volem ser.
Quines són les nostres opcions?
Fa pocs dies vam fer un acte acadèmic en què Edward Hugh va ser molt clar: hem de decidir si volem ser Argentina o volem ser Finlàndia. Espanya, per tota una sèrie de factors polítics, econòmics i socials, s'encamina cap a Argentina. En canvi, Catalunya té moltes possibilitats d'anar cap a Finlàndia. Pensi que la nostra història està absolutament lligada a la modernitat i a la innovació!
Com podem evitar que Espanya ens porti a l'argentinització?
Hem de deixar de banda els diagnòstics, les queixes i la resignació. Catalunya ha passat per moments en què, sense tenir les llibertats nacionals garantides, ha estat altament innovadora i creativa i ha aconseguit situar-se a l'avantguarda, no només d'Espanya, sinó també d'Europa. La Mancomunitat n'és un exemple. Catalunya, sense recursos naturals, només amb la voluntat i la capacitat emprenedora de la seva gent, va ser capdavantera en la transició de la societat agrària a la societat industrial. Ara ho podem tornar a aconseguir!
¿Els sotracs polítics actuals poden generar frustració?
Depèn de nosaltres. I és per això que confio en la societat civil. Ramon Trias Fargas va dir que seríem independents perquè ens hi obligarien les circumstàncies.
Ara ens hi obliguen?
Sí. I el que diu Edward Hugh és fonamental: què volem ser? Jo vull ser Finlàndia i no Argentina. I estic convençuda que un percentatge altíssim dels ciutadans del país també ho volen.
Vet aquí l'independentisme pragmàtic. Ferran Mascarell ho formula afirmant que l'Estat ha de ser artífex de benestar i no pas de malestar.
Aquesta és la clau.
¿L'Estat espanyol, entès com a administració pública, esdevé un obstacle per al nostre potencial econòmic?
Sí, però també hem de fer autocrítica. Hem de fixar, d'una vegada per totes, les nostres prioritats. Si volem fer un canvi de model i volem ser competitius, si volem superar la crisi dels mercats, la crisi de la competitivitat i també la crisi institucional, hem de posar al centre de les seves prioritats l'educació i la recerca.
A Espanya s'ha reduït la dotació en recerca.
I quan la dotació en recerca es redueix a Espanya, també es redueix a Catalunya, però no tinc clar que hàgim de donar únicament la culpa a Espanya. Perquè si posem al centre de les nostres prioritats l'educació i la recerca, és perquè sabem quin país volem, i aquesta és la qüestió clau: quin país volem que sigui Catalunya?
No ho sabem?
No. Els pressupostos haurien de ser un indicador de quin país volem.
Què li diuen, els pressupostos?
Em diuen que no volem un país intensiu en coneixement.
Això és la mort?
Això és anar cap a Argentina i no cap a Finlàndia. La UE, malgrat els Estats, ha optat per no disminuir sinó augmentar els pressupostos en recerca en un 12%. Una dotació molt semblant a la dels EUA: Obama, ja en el seu discurs inicial, va dir que si els EUA volien ser competitius, havien d'apostar per l'educació.
¿El futur depèn del coneixement vehiculat a través de les noves tecnologies?
A Catalunya i a tot el món. De coneixement n'hi ha hagut sempre, però les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) l'han fet accessible. Això és una revolució, equivalent a la que va suposar la impremta en el seu moment.
Què ofereixen les noves tecnologies per superar la crisi?
Si aprofitem els beneficis econòmics de la xarxa, ens en sortirem. La xarxa és fonamental per a la internacionalització de l'economia: el nostre mercat ja no és Espanya, sinó tot el món. I la xarxa també implica un canvi de valors, diferents dels de fa trenta anys. Xarxa és col·laboració, cooperació, transversalitat, democratització en el sentit ampli de la paraula, i no jerarquia.
¿La xarxa ha de ser un antídot contra la fragmentació social?
Ho ha de ser. Facilita l'accés a l'educació i permet noves organitzacions del treball. Fixi's que a l'inici de les TIC es parlava molt de la divisòria digital: no existeix! Amb Manuel Castells vam dirigir el Projecte Internet Catalunya a la cerca d'aquesta divisòria social i vam concloure que l'única divisòria és generacional. Jo mateixa vaig fer cerca sobre el terreny. I al Raval, ja al 2002 i al 2003, la immigració llatina, bengalí i subsahariana mostrava els seus fills a través de les webcams dels locutoris. Feien un ús comunitari d'internet! I això vol dir que als països d'origen d'aquests immigrants, al Marroc, a l'Amèrica Llatina o a l'Àfrica subsahariana, també tenien accés, ja en aquells anys, a internet! No existeix la divisòria econòmica. El que tenim és un canvi generacional: els joves, avui, tenen uns valors molts semblants als del pensament llibertari de Kropotkin: col·laboració i cooperació.
Sumem a la crisi econòmica una revolució cultural. Quina societat tindrem?
La societat depèn del que nosaltres siguem capaços de construir. El problema, per tant, sorgeix quan no sabem què volem construir. Durant la Transició, el nostre anhel era Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia, i a partir d'això vam ser capaços de construir un consens amb una base compartida, comuna. Avui, o som capaços de començar a construir el país amb les escletxes de sobirania que tenim, o no ens en sortirem. Fins i tot li diria que potser hauria valgut més que ens haguéssim esmerçat a buscar escletxes de sobirania i aprofitar-les en lloc d'afrontar un procés tan desgastador com la reforma de l'Estatut. Recordi el cas de TV3: durant molt de temps vam ser alegals, però ningú es va a atrevir a tallar-ne la connexió.
Josep M. Bricall s'expressava en termes similars fa pocs dies.
Negociar amb Madrid ens és molt còmode, però seria molt més efectiu que dediquéssim la nostra passió i esforços a construir la Catalunya que volem.
¿El nostre gran error ha estat no construir una administració eficient, com em va dir Bricall?
Exactament. Durant la tramitació de la llei de l'administració pública a Catalunya vaig fer un informe en què vaig demostrar que teníem enormes possibilitats per innovar: podríem haver construït una administració diferent de l'espanyola, molt més flexible i eficient. Però vam optar per copiar els vicis de l'administració espanyola.
Som un país emprenedor i dinàmic, però ¿copiem els vicis de l'administració pública espanyola?
També hem sabut tirar endavant iniciatives innovadores, com ha estat la UOC. La nostra diferència és la nostra excel·lència. I li poso l'exemple de la nostra universitat: hem hagut de ser altament innovadors, a vegades ens hem equivocat, evidentment, però ens n'hem sortit! El 1994 vam ser capaços de pensar que una universitat per internet era possible. Això ens va obligar a repensar el model educatiu i a innovar. Diferenciació vol dir innovació: a Catalunya hem d'innovar.
¿La construcció nacional passa per la innovació?
Segur. I l'hi dic amb tota contundència: o innovem en el tipus de societat que volem o no anirem pel camí òptim.
L'administració pública catalana afavoreix avui la innovació?
No tenim el control sobre els nostres propis recursos i per tant hem d'administrar el que tenim, insuficient, com podem. Tot i que encara que els nostres recursos siguin pocs després de contribuir a Espanya, i malgrat que Espanya aposti per ser Argentina, tenim la capacitat per decidir quines són les nostres prioritats i podem aspirar a ser Finlàndia.
Catalunya i societat xarxa: hem assimilat bé aquesta revolució cultural?
És una qüestió generacional i depèn dels sectors. Tenim avantatges com són el nostre tamany, la posició estratègica al mapa, la condició de societat oberta i inclusiva que ha sabut fer de la immigració un valor. Però tenim una estructura empresarial, de microempresa, que encara utilitza poc les TIC: amb els nostres potencials, si aquestes empreses empressin les TIC, podríem fer un salt endavant. Encara no som una societat xarxa, però tenim condicions per convertir-nos en un node de la societat xarxa. Podem ser node de l'Euroregió, del sud del Mediterrani, però ens hi hem de posar: deixem els discursos de banda i pensem com podem utilitzar l'aeroport i el port per avançar. Enlloc de perdre el temps viatjant a Madrid i definint-nos, li insisteixo que hem d'aprofitar les escletxes de sobirania que tenim per començar a construir el nostre país.
La crisi econòmica, política i de relacions amb l'Estat fa més urgent que mai aquest enfocament?
Sens dubte. Els ciutadans hem de fer activisme civil, aquesta és la nostra gran esperança. I després de la manifestació del dia 10 de juliol soc altament optimista sobre les nostres possibilitats. Va ser una manifestació absolutament transversal, d'orígens, edat, lingüística...
Malgrat Espanya, Catalunya serà Finlàndia?
Certament, malgrat el que faci Espanya, Catalunya serà Finlàndia. Però només ho serà si hi aspira. Perquè si ens limitem al peix al cove, el nostre futur és Argentina. Per ser Finlàndia, hem de tenir un model clar i hem de començar a construir i aprofitar molt més del que hem fet fins ara les escletxes de sobirania. Els moments de gran creativitat de Catalunya, com va ser la Mancomunitat, han estat quan Catalunya ha tirat endavant i ha pres la iniciativa malgrat els entrebancs que li ha posat l'Estat. Esclar que tenir un estat propi ens facilitaria les coses, però mentre no en tinguem, és tant o més indispensable articular un projecte de país a llarg termini. Hem de saber cap on anem.
¿El nostre futur passa per aprofundir en la nostra diferència?
Passa per potenciar la nostra creativitat, esperit emprenedor, i per potenciar els nostres recursos naturals, que són les persones: l'educació és fonamental. Perquè tant a Espanya com a Catalunya s'ha d'adaptar l'educació als nous temps: les metodologies i les estructures educatives s'han d'adaptar a la societat del coneixement. El poder de les TIC no és que totes les escoles tinguin una aula d'informàtica, les TIC han d'impregnar tot el procés d'aprenentatge. Estem vivint un canvi cultural, un canvi de valors.
Catalunya farà aquest canvi cultural?
Hem d'acceptar que el món ha canviat i hem de pensar com podem aprofitar en positiu aquest canvi: ens hi hem d'adaptar. La clau és fixar-nos en l'habitació dels nostres fills, en la seva forma d'accedir als mitjans de comunicació, de comunicar-se, de relacionar-se. Tenim potencial i prou escletxes de sobirania per ser el que nosaltres vulguem. I tenim una societat civil molt viva i activa per empènyer els nostres líders a prendre decisions.
diumenge, 20 de juny del 2010
Entrevista a Narcís Serra a l'Economia a examen (AVUI)
“Merkel empeny Europa cap a l'estancament”
Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.
El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.
¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.
La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.
L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.
¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.
Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.
Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.
Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.
Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.
Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.
L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.
Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.
Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.
Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.
La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!
Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.
Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.
És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.
El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!
L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.
Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.
¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.
Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.
El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.
En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.
I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.
Narcís Serra és president de Caixa Catalunya, però, sobretot, és un intel·lectual. Avui repassa amb aguda intel·ligència la situació política i econòmica a Espanya i Europa.
El president del Partit Socialista Europeu, Poul Nyrup Rasmussen, diu que Merkel vol “matar el creixement”. Hi està d'acord?
Bastant. Angela Merkel, des de fa temps, pren decisions unilaterals al marge del projecte europeu. Després que Alemanya s'hagi beneficiat molt del projecte europeu, ara va per lliure en allò que li convé.
¿Merkel és avui un problema per a Europa?
La idea que el convé a Alemanya és independent del que convé a Europa és un problema.
¿Merkel aspira a convertir la zona euro en una zona marc?
Si pensés així, el que hauria de fer és tornar al marc efectivament. Si està a l'euro, està també dins d'un projecte europeu.
La cancellera hi creu?
Hi creu i hi ha cregut. Però també ha de tenir ben clar que els problemes que patim avui no els pot resoldre un país sol, ni tan sols Alemanya. Merkel s'ha de convèncer que els problemes econòmics del seu país necessiten resoldre's conjuntament amb Europa, que és el seu mercat. En aquest sentit, l'actitud de Merkel és particularment criticable perquè si pot actuar unilateralment és precisament perquè està a Europa: Alemanya és la gran beneficiària de l'euro.
L'eurozona s'ha convertit en el seu mercat més fidel.
Amb la demanda anèmica que té Alemanya, si no hagués estat a Europa no se n'hauria sortit.
Li diria més: amb la crisi de Grècia, l'euro ha caigut respecte al dòlar i això ha beneficiat sobretot Alemanya perquè li garanteix que la seva demanda externa creixerà. I és en aquest context que Merkel ajusta encara més el seus comptes públics, donant l'esquena a una Europa que només se'n sortirà amb augments de demanda interna dels països del nord i amb reformes estructurals als del sud. Alemanya està sent insolidària.
¿Un sol país, Alemanya, amb el seu pla d'ajust, pot condemnar Europa a l'estancament?
Merkel ens està empenyent cap a aquesta direcció. Dani Rodrik ha escrit recentment que Europa, per sortir-se'n, necessita diverses coses: hem de donar un pas endavant en la unió política; hem d'avançar en l'harmonització fiscal; Europa hauria de fer emissions de deute europees... Europa necessita un acord pel qual tots garantim increment de la demanda interna en la mesura de les nostres possibilitats i també que tots fem les reformes imprescindibles per superar la situació actual. I això, a Espanya, equival a reformar el mercat laboral, que ha de ser més homogeni a nivell europeu.
Krugman acusa els dirigents que van crear l'euro d'excés d'arrogància. Van pecar d'arrogància pensant que la unió política cauria com fruita madura?
No vam pecar d'arrogància. Vam creure que un tema tan potent com l'euro afavoria la creació d'una política econòmica comuna. I un dels problemes actuals és que per fer política econòmica necessitaríem un pressupost europeu més alt que l'actual 1% del PIB de l'eurozona. Amb tot, crec que l'euro ha tingut un paper importantíssim en la creació de cohesió europea. I crec que, en tant que és una necessitat imperiosa, acabarem fent les reformes imprescindibles per tenir una política econòmica europea.
Els mercats aposten pel trencament de la zona euro.
Què i qui són els mercats? ¿Els mercats són Goldman Sachs o Morgan Stanley, que estan sent investigats per les autoritats? ¿Són els hedge funds que amb les vendes a curt han trobat una manera de guanyar diners que perjudica l'economia real? Hem de ser molt prudents quan posem com a punt de referència els mercats.
Els mercats fixen les prioritats en política econòmica!
Els mercats són una col·lecció d'agents amb uns interessos molt concrets i que, sobretot, en el cas dels mercats financers, estan molt lluny de l'ideal de competència perfecta.
Els líders mundials havien de refundar el capitalisme i sembla que el capitalisme els ha refundat a ells. Per què no s'ha articulat encara una regulació del sistema financer?
En circumstàncies com les actuals, lideratges polítics potents serien essencials. I en aquest sentit el polític que més criteri independent pot imposar sobre els mercats és el president dels EUA, perquè té una capacitat de lideratge personal molt important. I malauradament, a Europa els lideratges que tenim en aquest moment no són capaços de reformular el projecte europeu per fer un gran salt endavant.
Els ciutadans exigim menys als nostres dirigents? O és que ja no hi ha estadistes del nivell de Kohl, Delors o González?
Quan les societats no tenen un gran projecte polític per assolir són menys exigents respecte els lideratges: a Europa i a Espanya hi ha, des de fa uns anys, la sensació que totes les fites polítiques ja s'han assolit i que, per tant, ja no calen grans lideratges.
L'esquerra no aixeca el vol. ¿El neoliberalisme ha fracassat?
El neoliberalisme ha fracassat, però això no vol dir que el pugui substituir una socialdemocràcia que era adequada per als anys 50. El neoliberalisme ens va portar a donar el Nobel a Robert Lucas, un economista que diu que qualsevol política monetària és nefasta! Precisament, si el sistema no va fer fallida després de la caiguda de Lehman Brothers és perquè tots els països vam fer política monetària! Vam salvar el sistema fent política! Allò que com menys Estat millor, s'ha demostrat fals: el neoliberalisme ha fracassat. Però això no impedeix que segueixi lluitant i que darrere de la careta dels mercats vulgui tornar a imposar les prioritats de política econòmica.
Per què la socialdemocràcia sembla encara més enfonsada que el neoliberalisme?
Perquè la socialdemocràcia encara no ha trobat una forma convincent de conciliar desenvolupament i redistribució. La va trobar als anys 50, als quals van seguir 30 anys gloriosos, però en aquest moment, la socialdemocràcia no aconsegueix trobar l'equilibri entre progrés, igualtat d'oportunitats, protecció del dèbil i donar seguretat en un marc d'incerteses personals i socials.
Zapatero, un dels pocs socialdemòcrates al govern, ha hagut de canviar diametralment la seva política econòmica per la imposició d'Europa i dels mercats.
Jo no diria que Zapatero ha canviat diametralment la seva política econòmica: la reforma del mercat laboral espanyol és absolutament necessària i coherent amb la socialdemocràcia. Resoldre la desigualtat de tracte al mercat laboral entre els contractats temporals i indefinits és compatible amb qualsevol posició socialdemòcrata! Allargar l'edat de jubilació és compatible amb la socialdemocràcia! Per tant, no es pot afirmar que Zapatero és incoherent amb el seu projecte. En tot cas, els que fallen són els que s'oposen a aquestes reformes, que són necessàries si volem que el país tiri endavant.
Zapatero fins ara s'ha negat a ser de socialdemòcrata: deia no a una reforma laboral.
Les crítiques al govern espanyol les deixo pels partits polítics. I hem de ser conscients que a Espanya portàvem molts anys de creixement i bonança que no són un conseller adequat per fer les polítiques necessàries.
La bonança no ens ha deixat veure que la bonança tenia peus de fang?
Peus de fang no és la paraula indicada. El capitalisme, li torno a repetir, no tendeix a l'equilibri! I el mercat immobiliari és propens a generar bombolles: l'existència de l'oferta i la demanda al mercat immobiliari no porta a l'equilibri, al contrari!
Alguns economistes com Antón Costas conclouen que el pla d'austeritat reparteix malament la factura de la crisi. És cert?
Costas té raó: el cost de la crisi ja existeix. Avui ja som més pobres: els immobles, els terrenys, valen menys; i també valen menys a les comptabilitats dels bancs i de les caixes; aquells que tenien diners a la borsa probablement avui són més pobres. L'objectiu de la política econòmica és redistribuir aquest empobriment, pensant, primer, en ajudar els més dèbils, i segon, articulant una redistribució que ens permeti sortir del forat el més aviat possible. El fet que els governs s'endeutessin, incorrent en dèficit, va ser una molt bona decisió, l'adequada en el seu moment: Keynes va retornar sortosament! Tanmateix, el que no és adequat és el keynesianisme ingenu: pensar que tot s'arregla incorrent en dèficit. Hem de resoldre també els problemes estructurals que ens han portat a la crisi. I ara ens toca afrontar aquesta segona part del problema, garantint que els pressupostos estaran sota control, que no vol dir encara equilibrats, entre el 2013 i el 2015.
Els bancs de l'eurozona han prestat a Espanya 602.000 milions d'euros. Quina és la vertadera situació del nostre sistema financer?
Espanya ha tingut un creixement molt important i s'ha hagut de finançar per sobre de la seva generació d'estalvi. Tot i així, aquesta xifra no arriba ni al 60% del nostre PIB.
És justificable el neguit que genera el nostre sistema financer?
Jo estaria molt més preocupat per la situació del sistema financer anglès.
El Financial Times (FT) mai l'hi admetrà.
Evidentment. Als anglesos els interessa que hi hagi països que estan més malament que ells. I li asseguro que el sistema financer britànic està en una situació molt delicada. Hem de tenir en compte que hi ha dos països que tenen al seu interior dos lobbies molt importants, que representen un part molt alta del PIB, i que són a l'origen de la crisi que hem tingut: la City a Londres, i Wall Street a Nova York. I tingui en compte que nosaltres advoquem per la prohibició d'un determinat tipus d'operacions que suposen un volum de negoci importantíssim per a la City.
El FT crea alarmisme sobre Espanya per distreure l'atenció?
No l'hi sabria dir, però l'alarmisme del FT és una actitud que no ens ha d'estranyar. La lliura s'ha devaluat un 25% com a mínim respecte del dòlar i l'euro, i tot i així no se'n surten! Imagini's que Espanya no estigués a l'euro i que haguéssim devaluat la pesseta un 25%: estaríem sortint perfectament de la crisi actual! La situació anglesa és especialment preocupant!
L'FMI ha carregat contra les caixes d'estalvi espanyoles i ha exigit canvis en l'estructura legal. A què atribueix aquest atac tan directe de l'FMI contra les caixes?
No és la primera vegada que l'FMI carrega contra el model de caixes espanyol, i crec que no hauria d'entrar en aquest tema perquè cada país pot tenir l'estructura que més li convingui mentre hi hagi una bona supervisió i el sistema financer sigui eficient. El problema de les caixes d'estalvi, en aquesta nova situació, és que, a banda d'incorporar els seus beneficis al seu capital, han de tenir més possibilitats de capitalitzar-se. Si resolem adequadament aquesta qüestió, a través de fusions, emissió de quotes participatives, etc., les caixes són unes institucions que tenen una eficiència totalment homologable a Europa.
Es pot dotar les caixes de més eines de capitalització sense desnaturalitzar-ne el model?
S'ha de fer així i es pot fer. I estic convençut que la nova llei arbitrarà mecanismes que ho permetran.
¿Quota participativa vol dir necessàriament privatització?
Depèn del pes que tinguin sobre el capital de les caixes. Si no passen del 50%, no hi ha d'haver problema. La quota participativa comporta donar un valor a la caixa, atès que si la caixa va bé, les quotes participatives pujaran de valor, però si la caixa va malament, aquestes perdran valor. Les quotes participatives connecten les caixes amb el mercat: les obliga a donar resultats bons i eficients. I això a mi em sembla positiu.
Com valora el procés de fusions del sector?
Les fusions són positives per dos motius: primer, perquè a través del FROB (fons de reestructuració bancària) tenen un capital temporal que manté la ràtio de solvència mentre fan la reestructuració; i després, perquè amb la fusió més el FROB les caixes es veuen obligades a fer una reestructuració que seria molt difícil en un altre context, ja que implica reducció de sucursals, personal, canvis de model de funcionament, creació de nous productes. Aquest procés garanteix la pervivència del model.
El sistema financer espanyol, en plena transformació, estarà millor l'any vinent?
Sí. Al sistema financer espanyol li convindria especialment una reforma assenyada del sistema financer internacional i reformes al sistema de cada Estat. Amb això, s'eliminaran pràctiques que no són ni adequades, ni assenyades, ni lleials i que a casa nostra no es duen a terme.
En un any estarem a la primera etapa d'un llarg període d'estancament?
L'economia real ha donat prou senyals que aixeca el vol. Si no li clavem cap més cops des del sector financer o des de Berlín, en un any veurem que la situació ha millorat.
I Europa?
Poc a poc s'anirà intensificant la integració. I Herman Van Rompuy, progressivament, està agafant les regnes. Si aconsegueix que es rubriqui una nova estratègia de Lisboa adequada a la situació actual i coordinada entre tots els països, si Europa defineix un paquet de reformes, que inclogui la del sistema financer, el progrés en la integració europea pot ser un fet abans del que pensem.
dimecres, 19 de maig del 2010
Trobada i entrevista amb Daniel Cohn-Bendit
Si hi ha algun lider polític a Europa que es cregui precisament això, Europa, és Daniel Cohn-Bendit. Divendres passat vaig trobar-me amb ell i vaig aprofitar per entrevistar-la. Aquest n'és el resultat.
FUTUR · "Ens cal més integració política i fiscal, amb un pressupost comunitari més gran i l'emissió d'eurobons"
"Els partits han mort: no creen noves formes de pensar "
CONVICCÓ · "Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o Espanya"
FUTUR · "Ens cal més integració política i fiscal, amb un pressupost comunitari més gran i l'emissió d'eurobons"
IDEES · "L'esquerra té sobre el creixement econòmic la mateixa perspectiva que la dreta"
Va ser i és la cara visible del Maig del 68. Avui és el líder d'Europa Ecologia, el moviment verd que a les europees franceses va empatar en vots amb els socialistes. En un alto de la presentació a Barcelona del seu nou llibre, ¿Qué hacer? Pequeño tratado de imaginación política (RBA), Dani el Roig, ara Dani el Verd, va conversar amb l'AVUI.
Europa és a l'epicentre de les turbulències financeres mundials. ¿La creació del fons d'estabilització per protegir la zona euro és una bona notícia per als ciutadans del continent?
Tot i que encara no podem saber si serà una bona solució, el fons d'estabilització va en la bona direcció: la idea de la solidaritat europea ha prevalgut i els líders europeus s'han adonat finalment que per fer front a la crisi era necessari articular una resposta única. És positiu però no és suficient: l'Eurogrup no s'ha pronunciat encara sobre la creació d'una taxa sobre les transaccions financeres internacionals ni tampoc sobre com gravar els grans beneficis de les grans multinacionals. I tampoc s'ha pensat com es poden obtenir ingressos addicionals. Els nostres líders han arribat a la conclusió que Europa ha d'afrontar la crisi sobre la base de la solidaritat, però no han decidit com ha de canviar Europa ni com farem les reformes necessàries perquè no tornem a patir el caos.
Què en pensa dels plans d'austeritat que estan adoptant els Estats?
L'austeritat és sempre un problema per a l'esquerra, si bé hem de gestionar millor els recursos públics. Dit això, és imprescindible crear noves vies d'ingressos per als pressupostos públics. I això passa inexcusablement per la taxació financera.
Vol una reforma fiscal de gran abast?
A banda de gravar les transaccions financeres també hem de fer que tributin els beneficis de les grans empreses i les stock options. I això s'hi ha d'afegir una reforma fiscal verda amb un impost sobre el carboni que canviï l'estructura fiscal actual.
¿És justificable que s'hagi ajudat el sector financer sense condicions ni càstigs i que, en canvi, els països hagin d'assumir greus costos socials?
Es fa difícil d'entendre, certament. Però és que encara no s'ha articulat una nova regulació bancària! És imprescindible fer-ho de seguida! Tot i que cal tenir clar que els problemes fiscals de Grècia no tenen res a veure amb els ajuts als bancs. El seu dèficit es deu, d'una banda, al comportament dels seus governs i, de l'altra, a la concepció que té la societat grega sobre els béns públics: ningú se'n responsabilitza i ningú vol pagar impostos! I un Estat no pot funcionar sota aquestes premisses.
Ha denunciat que Alemanya i França van condicionar els ajuts a Grècia al fet que els compressin armes. És cert?
El govern grec va tancar un contracte amb França i Alemanya per comprar vaixells i avions militars. I en la concessió dels ajuts de Grècia va quedar clar que quan el país hel·lè rebés els diners els hauria de destinar també a fer efectiu aquest contracte. És una bogeria! Els grecs han de retallar despesa social però en canvi han de mantenir la despesa militar a compte de França i Alemanya!
Vostè ha advocat per mantenir els plans d'estímul i en lloc d'això tenim durs plans d'austeritat. Com es poden minimitzar els costos socials?
No es poden evitar. El problema és que durant anys hem dit que necessitàvem un fons monetari europeu per garantir la solidaritat però també una inversió comunitària. Ara tindrem un fons de solidaritat que es protegirà d'una fallida però no tindrem encara un pressupost comunitari ni sabem quines inversions necessita Europa! Necessitem un pressupost comunitari més gran que l'actual i hem de tenir la capacitat d'emetre eurobons per obtenir diners europeus i poder fer les inversions europees imprescindibles sota un nou paradigma de creixement.
¿Alemanya ha canviat el xip d'una política que vostè ha qualificat de "nacionalista i estúpida"?
Alemanya va acceptar el fons de rescat perquè el perill era altíssim. I ara hem lluitar perquè el fons de rescat sigui el primer pas d'una Europa més integrada políticament i fiscalment i perquè s'aposti per una transformació ecològica.
¿El Tractat de Lisboa és suficient per fer aquest pas endavant?
El Tractat de Lisboa hi pot ajudar però no és suficient. El problema és que a Europa els Estats fan una interpretació del tractat a favor dels seus interessos nacionals i no pas a favor d'Europa. I això és un error! És imprescindible una aproximació europeista i no nacional al Tractat.
Jorge Semprún explica que Felipe González, després d'un Consell Europeu, li va dir que aquest havia estat "regular per a Espanya però molt bo per a Europa". ¿Tenim líders que pensin en el millor per a Europa i no només en el seu país?
L'afirmació de González és equivocada, perquè si el resultat d'una reunió és realment bo per a Europa, també és bo per a Espanya. Els alemanys sempre es queixen que són els que més aporten als pressupost europeu i ara no volien ni rescatar Grècia. Aquest plantejament és erroni: qui més es beneficia del mercat comú és Alemanya! Si una decisió és bona per a Europa, serà bona per a Alemanya o per a Espanya!
¿Creu que hi ha líders a Europa amb les seves conviccions europeistes?
Des de fa vint anys els Verds avisem que anem en una mala direcció i que cal canviar les coses...!
¿Els fets de les últimes setmanes ratifiquen que els mercats segueixen manant per sobre de la política?
Com li he dit, és imprescindible afrontar immediatament la regulació dels mercats! Pel que fa a la regulació bancària, és simptomàtic que tots els grups del Parlament Europeu hem fet una proposició comuna: tothom s'ha adonat que el mercat no pot funcionar sol!
¿Barroso i Van Rompuy atendran les seves demandes?
Van Rompuy ja treballa en aquesta direcció. I, a més, en el marc del Tractat de Lisboa, si el Parlament Europeu defensa una posició, té molta força per aconseguir que es converteixi en una nova directiva [llei]: la Comissió ja no ens pot ignorar!
Els Verds proposen un nou paradigma de creixement, el Green New Deal. ¿És aquest el camí que ha de seguir l'esquerra?
No sé què vol dir esquerra. Què és l'esquerra? Els socialdemòcrates? Els comunistes? Qui la representa? L'ecologisme proposa un nou paradigma que anomenem Green New Deal, que inclou una perspectiva verda sobre l'economia, la indústria, el consum... I aquest és un nou paradigma que qüestiona alhora la dreta i l'esquerra: l'esquerra pensa en el creixement des de la mateixa perspectiva que la dreta. L'únic que les diferencia és que l'esquerra vol redistribuir els guanys del creixement. El nostre problema no és només la distribució del creixement sinó la qualitat del creixement i fins i tot si és necessari el creixement.
¿S'equivoquen aquells que el qualifiquen de socialdemòcrata verd?
L'ecologisme és diferent de la socialdemocràcia tradicional! Els socialdemòcrates representen un paradigma vell sobre l'Estat, sobre els poders públics... Podem col·laborar-hi, però els ecologistes partim de premisses diferents.
¿El seu èxit a França és atribuïble a la formulació d'aquest nou paradigma?
Hem tingut èxit perquè hem fet aflorar una nova manera de pensar i això ha seduït la societat francesa. I ho hem aconseguit perquè apostem per l'autonomia de la política ecològica i perquè, tot i que col·laborem amb els socialistes, hem aconseguit canviar la seva perspectiva.
Per què s'ha obert aquesta bretxa entre els ciutadans i la política?
El problema és que els ciutadans ja no confien que els polítics ens puguem ocupar dels seus problemes ni tampoc creuen que podem afrontar la situació actual. Hem de demostrar que les nostres propostes estan vinculades també a una nova manera de fer política, cosa que permet un nou diàleg entre ciutadans i polítics. Nosaltres no hem de proposar uns programes als ciutadans. Nosaltres hem de debatre amb els ciutadans perquè aquests puguin influir en el nostre programa. Els partits polítics han mort! Els partits ja no tenen un funció pedagògica a la societat, ja no són capaços de crear noves formes de pensar.
Europa Ecologia és un partit polític?
Som una organització política, però no sé si ho podria qualificar de partit polític... Estem donant-hi voltes per trobar la definició exacta del nostre moviment i per saber on arribarem.
Com valora la presidència de la UE de Zapatero?
Amb el Tractat de Lisboa la presidència rotatòria no té ja sentit.
Sarkozy hauria estat més visible!
Potser hauria estat més visible, però no més efectiu.
dijous, 22 d’abril del 2010
Agenda Sant Jordi
Us torno a adjuntar l'agenda de la Diada de Sant Jordi:
9h: Tertúlia a Els Matins de TV3, a la carpa de la plaça Catalunya
11h: Esmorzar institucional Palau de Pedralbes
13-14h. Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Ona.
20-21h: Signatura del llibre L'economia a examen. Respostes a una crisi, a la llibreria Laie, davant de la Pedrera.
Us hi espero!
dimarts, 13 d’abril del 2010
El cafè de la República!
Divendres, a partir de les 22,10h, Joan Barril m'entrevista per la publicació de L'economia a examen. Respostes a una crisi.
El link de l'entrevista:
http://www.catradio.cat/audio/431775/Mar-Jimenez
El link de l'entrevista:
http://www.catradio.cat/audio/431775/Mar-Jimenez
dimarts, 6 d’abril del 2010
M'entrevisten a l'Avui: “Ha arribat l’hora de fer política i aplicar el lideratge contra la crisi”
Ha entrevistat el bo i millor dels experts en economia. Per la seva gravadora hi han passat acadèmics prominents com Josep Oliver, Guillem López-Casasnovas o Xavier Vives; empresaris de prestigi com Salvador Alemany; sindicalistes de primera línia com Joan Coscubiela, i fins i tot polítics d’alt rang com Josep Piqué o el conseller Antoni Castells. La periodista de l’AVUI en publica un recull, que inclou les versions íntegres de les entrevistes, a L’economia a examen. Respostes a una crisi, que es presenta demà a Barcelona. El resultat: un extens manual de receptes lúcides.
Llegint aquest planter d’experts es pot dir que fa anys que vivim en un país ben dotat de diagnòstics però deficitari en la gestió.
Recordo haver escoltat Joan Oliver avisant del que passaria al voltant del 2001 o el 2002. Era l’època en què Espanya “anava bé”. I es va desaprofitar l’ocasió per construir un país molt més fort perquè va faltar el valor per fer les reformes.
Rato no va fer els deures, però Solbes tampoc...
Solbes va fer una bona gestió dels comptes, però part de l’èxit li venia pels ingressos d’un cicle exuberant fonamentat en bases poc sanes. L’FMI i l’OCDE ja van avisar que els incentius fiscals a la compra d’habitatge eren un perill però ningú es va atrevir a retirar-los. En canvi, hi va haver una subhasta irresponsable per veure qui rebaixava més els impostos. Era més fàcil que fer pedagogia sobre el destí del que es paga i fer la gent més exigent amb la qualitat dels serveis públics.
A la covardia cal afegir-hi el caïnisme entre ideologies. No és una actitud precisament constructiva amb el panorama actual.
Espanya necessita un sistema polític més madur, on la confrontació sigui constructiva. Tots els noms que apareixen al llibre, sense excepció, reclamen un pacte d’Estat. El govern no ha estat prou hàbil. El PP no fa propostes i espera que el govern es podreixi, però mentrestant s’està podrint el país. Potser guanyarà les eleccions, però tindrà un país en fallida.
Els entrevistats apunten moltes reformes urgents: fiscal, laboral, sanitària, energètica, pensions. ¿És lícit exigir sacrificis a col·lectius que no han generat el problema ni tan sols indirectament?
Evidentment els responsables de la crisi estan lluny dels quatre milions d’aturats que té Espanya. Però tenim aquests deures pendents. ¿Això passa per elevar l’edat de jubilació als 67? No ho sé. Potser sí que caldria ampliar els anys del còmput per la jubilació. En tot cas el govern no ha de ser presoner dels sindicats ni de la patronal. Si en certs casos s’estableixen copagaments per a determinats nivells de renda, potser algú no ho veurà bé, però si es garanteix la viabilitat del sistema, serà bo.
El llibre deixa un regust inquietant si es pensa en el futur...
Tots els experts amb qui he parlat reclamen un gran pacte d’Estat. Però en tot el temps que portem de crisi no hi ha hagut l’esperat acord PSOE-PP. No hi ha l’impuls de l’època dels Pactes de la Moncloa perquè totes les formacions assumeixin part del desgast polític. Per això reclamo ideologia i lideratge. Si l’oposició no posa fil a l’agulla, el govern central hauria de tirar pel dret i parlar amb sindicats i patronal. Si no es fan les reformes, es perdran les eleccions, i si es fan, potser també, però almenys els ciutadans tindran l’indici que hi ha un president capaç d’arremangar-se. Tinc la sensació que l’oposició espera que el govern mori ofegat en la crisi. Però no s’estarà ofegant un govern, sinó un país.
divendres, 19 de març del 2010
dilluns, 17 d’agost del 2009
Entrevista a Pedro Nueno (Publicada a l'Avui)
ENTREVISTA: L'economia, a examen (VI)
Pedro Nueno: "La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals"
ENTREVISTA amb el professor de l'IESE i president executiu de la China Europe International Business School (CEIBS)
Què significa per a Catalunya tenir dues de les escoles de negocis més importants del món?
Aquestes escoles van néixer perquè els empresaris tenien l'ambició de formar-se. Als anys 50, quan van sorgir aquestes escoles, no hi havia gaires iniciatives d'aquest tipus a Europa. Això diu molt del país i ven la imatge de tota la ciutat.
Vostè alerta d'una "creixent pèrdua de la imatge d'Espanya al món".
Teníem una bona imatge, però l'estem perdent.
També Catalunya i Barcelona?
També Catalunya i Barcelona estan perdent la seva bona imatge. Després de la Segona Guerra Mundial se'ns considerava una república bananera; posteriorment es va consumar el miracle espanyol, el país va rebre inversió estrangera, vam entrar a la Unió Europea. Però després s'ha iniciat un procés aliè a nosaltres: la transformació del món. Llatinoamèrica passa de ser una regió absolutament ignorada a consolidar-se amb economies importants com Brasil i Xile; a l'Àsia apareixen països com l'Índia o Xina, amb milers de milions de persones que comencen a tenir empreses importants...
Aquest procés enganxa Espanya amb el pas canviat.
Amb Llatinoamèrica, Espanya va reaccionar, amb empreses com Telefónica, el Santander, el BBVA o Repsol, que es van fer grans aprofitant aquesta oportunitat i sense haver de competir amb altres empreses europees.
Els països emergents han estat ignorats.
A la Xina no s'hi ha fet gaire cosa, a l'Índia menys, i al Japó tampoc. Hem de deixar de repetir: "Nosaltres vam ser, nosaltres vam tenir". La gent que avui compta al món és jove. I una persona que ara fa un màster, amb 25 o 30 anys a l'Índia, al Japó, a la Xina, no coneix la història d'Espanya.
Barcelona també és invisible?
Barcelona està al nivell d'Espanya, però té el Barça.
No n'hi ha prou! Què podem fer?
Atraure més empreses.
Com podem atraure empreses?
El primer que cal és sortir en el mapa.
Com?
Ens hauríem de posar d'acord els diferents territoris de l'Estat: si Astúries vol tenir un paper en el món, i Cantàbria, i Catalunya...
Barcelona ha tingut èxit sola.
Fins a un cert moment. Creiem que hem venut la marca Barcelona molt més del que realment hem fet. Si pensem en el món d'avui, hem de pensar en la gent jove. I la gent no recorda que la ciutat va ser olímpica!
Vostè el 2006 va dir: "Catalunya pot ser la base [d'aterratge] per a les noves economies industrials emergents". Ho ha estat?
No.
Hem perdut aquesta oportunitat?
Totalment encara no. Catalunya pot ser una bona base d'entrada a Europa per a economies com la Xina.
Això ja ho ha dit a les autoritats?
Ho dic des de fa molts anys. Miri, avui mateix he estat preparant un programa per a empresaris xinesos que visitaran Catalunya al novembre.
Què podem fer perquè obrin negocis a Catalunya?
Hem de saber vendre el país. El nostre repte és que marxin satisfets, que pensin que aquest és un lloc on es poden fer negocis. Vull que vegin que és una bona base per aterrar.
Com pot ajudar el sector públic a atraure aquests empresaris?
En aquest país no hi ha cap prioritat per atraure aquests empresaris. Només se'ls posa impediments burocràtics. M'he de fer un tip de gestionar paperassa perquè els xinesos puguin estudiar aquí!
Ha dit: "El que les empreses esperen de l'administració, aquesta no ho fa", què ha de fer?
S'han d'atendre les necessitats d'aquests empresaris. El que vol venir il·legalment ho té fàcil. En canvi, el que vol invertir aquí necessita permís de residència. El torturem! Això hauria de preocupar els governs, però ho ignoren.
La burocràcia frena els negocis?
La burocràcia està frenant oportunitats de negoci brutals! Un indi ric, un rus ric o un xinès ric que vol fer el mateix que fa un americà o un anglès, comprar-se una casa al Mediterrani, ho té molt difícil.
D'aquí es deriva la mala imatge?
Hi ha empreses que han decidit fer marxa enrere en la seva idea d'instal·lar-se aquí perquè no podien aconseguir el visat per al gerent!
Estem comprometent el nostre futur amb la burocràcia?
Evidentment. Aquest és un dels elements que dificulten el nostre futur. Però n'hi ha d'altres.
Expliqui's.
La manca de capital risc. Cada dia rebo plans de negoci, però aconseguir diners per a un projecte és molt complicat. No tenim incentius fiscals ni per als emprenedors ni per als que els financen. Necessitem condicions fiscals més favorables per a la inversió en noves empreses.
La manca de liquiditat derivada de la crisi hi influeix?
Això ja passava abans de la crisi. Mai s'ha incentivat el capital risc.
Un altre problema és el dèficit infraestructural.
Esclar. L'aeroport hauria de tenir moltíssimes més connexions.
Spanair és una oportunitat?
Crec que sí.
I la T1?
La T1 està bé, pot tenir moltes més connexions amb el món. Això depèn de les companyies aèries i de l'aeroport. Ens interessa el màxim de vols i de diversificació possible.
No tenim la capacitat de decisió.
Si Madrid impulsés una descentralització adequada...
En aquests moments la predisposició no és tal: es menysté el Prat.
Aena s'hauria de convèncer que un aeroport de Barcelona fort seria bo per a Espanya.
Pensen el contrari!
Si és així, és greu.
Després de l'acte de l'IESE per reclamar un Prat intercontinental res ha canviat.
Hem de negociar més, amb humilitat, intel·ligència i amb idees concretes.
El futur de Barcelona passa per esdevenir la Boston del Mediterrani?
Barcelona no podrà ser Boston. El que hem de fer és defensar tot el que tenim: Seat, Nissan... Hem de defensar la indústria que tenim aquí, la de l'alimentació, la química, la farmacèutica, l'automoció. Nosaltres no som la societat del coneixement.
Què som?
Som una societat industrial que pot evolucionar cap amunt. En totes aquestes empreses industrials s'hi pot afegir coneixement. El sector farmacèutic pot absorbir-ne; tenim una bona base hospitalària, que pot treballar amb universitats i empreses. Els sectors de coneixement al nostre país són tan petits que no hem de perdre el temps parlant de la societat del coneixement. El que donarà per viure als nostres fills és la societat industrial convencional, i el turisme.
Es pot tenir un pes important al món amb una societat industrial?
Sí. Nosaltres ho estem fent bé. Empreses com Seat o Nissan estan ben organitzades, tenen massa crítica.
Vostè diu que és més rendible fabricar un cotxe a Espanya que a l'Est.
En empreses grans com aquestes la mà d'obra és menys del 20% de tot el procés de fabricació d'un cotxe. Cal tenir tota una indústria al voltant que pugui especialitzar-se en coses, algunes de molt nivell tecnològic, com ara robòtica i software. Al voltant de Seat i Nissan tenim tota la infraestructura industrial, bona, competitiva i d'alt valor afegit. I tenim una bona logística, estem ben situats a Europa.
El cotxe del futur és l'elèctric.
Em fa la impressió, després de parlar amb el principal fabricant xinès de cotxes elèctrics, que el 2020 vendrem molts cotxes convencionals.
És assumible que el sistema tingui una crisi cada deu anys?
Per què no?
Les crisis tenen un cost altíssim?
Són negatives, però els cicles econòmics han existit sempre. Una economia sense crisis seria una economia planificada.
L'FMI ha tornat a reiterar que Espanya serà una de les últimes economies a sortir de la crisi. Què passa?
No sé per què la premsa internacional ens ataca. Però si no tenim una defensa davant d'aquests atacs...
Com podem defensar-nos?
Les nostres autoritats haurien de dir al món que nosaltres no estem pitjor i que els altres estan malament.
Qui té raó?, el 'Financial Times' o les autoritats que diuen que no estem tan malament?
Si nosaltres expliquéssim que les empreses van bé, que som competitius, la premsa internacional no tindria aquesta imatge. A vegades sembla com si els professionals de la comunicació, donant notícies negatives, queden millor que no pas donant notícies positives. Tenim molts motius per ser optimistes.
diumenge, 2 d’agost del 2009
Entrevista a Antoni Abad (publicada a l'Avui)
ENTREVISTA: L'economia, a examen (IV)
Antoni Abad: "L'objectiu és el concert econòmic"
ENTREVISTA al president de la Cecot, la patronal empresarial de Terrassa, des de l'any 2005
Quart examen a l'economia. De nou, la veu de l'empresa. Antoni Abad, president de Cecot, repassa la situació actual sense guardar-se cap cartutx.
Tots els funcionaris són ineficients?
En absolut. Però el marc legal de la funció pública exigeix poc al funcionari. El que no vol complir amb la seva feina, pot fer-ho.
En una entrevista a l'AVUI deia "No als funcionaris".
Aquest era el format de la sèrie d'entrevistes! És un no a una funció pública antiquada, sense incentius i que no pressioni el que defuig les seves obligacions. Hi ha moltes persones que tenen càrrega de treball extra perquè supleixen la feina d'altres...
¿La reforma de la funció pública és la més urgent?
Toca plantejar-la, però potser és la més complexa d'afrontar: caldria molt coratge polític...
Falta coratge polític?
La democràcia té dos perills: l'autoritarisme i la falta d'autoritat...
Manca autoritat?
Manca autoritat per afrontar temes cabdals i de transformació del país. Vivim en un cert clientelisme, en el qui dia passa, any empeny.
Vostè ha exigit la reforma laboral. Passa per l'acomiadament lliure?
Aquest discurs no l'hem fet mai. La reforma laboral és urgent: els últims quinze anys els preus de venda han permès amagar les ineficiències de tot tipus d'activitats econòmiques! En un moment en què s'han de fer ajustaments, no podem reestructurar les plantilles basant-nos en criteris professionals! Ho hem de fer basant-nos en un marc laboral que fa que les persones de més edat i les de menys antiguitat rebin. Això és fatal!
Vostè critica les prejubilacions.
Malgasten talent! Hem de buscar el millor equip per tirar endavant les empreses en moments de crisi. Si la nova economia d'aquest país ha de ser de més valor afegit, si volem una nova indústria, això passa per la gent més preparada -en molts casos la més jove- i per la gent més experimentada -la de més edat-. Aquesta és la millor barreja: joventut i veterania.
S'hauria d'abaratir l'acomiadament dels improductius.
Hauria de ser assumible en cost fer els ajustos prioritzant les capacitats de les persones per sobre de l'antiguitat. Avui molta antiguitat es tradueix en una indemnització molt cara!
Com concretaria aquesta reforma?
L'empresa ha de decidir quin és el seu millor equip. Ara no ho podem fer perquè el cost d'acomiadar gent de molta antiguitat és inassolible per a la majoria de pimes. Això ens força a fer ajustos en fals. Tenint en compte, a més, que si la gent es queda sense feina té l'Estat de benestar que li donarà un subsidi. En aquest sentit, és erroni que no s'aprofiti l'atur per enfortir els coneixements i fer una recerca activa de feina. Avui el sistema no incentiva a fer-ho! El discurs de fons és: "Tranquil, no t'has d'esforçar, que el pare protector Estat et subsidiarà". Això és molt nociu!
Quin ha de ser el rol de l'Estat?
El discurs de fons del president Zapatero és molt perniciós. Està enviant un missatge que tot s'arregla amb diner, i això és letal. Al país li convé un canvi d'actituds, de valors. El president hauria de dir que cadascú ha de fer un esforç de responsabilitat...
Zapatero fa de pare?
Diu al ciutadà que no es preocupi, que se'l subsidiarà, sense tenir en compte que els recursos són limitats...
La Cecot diu que el govern ha gastat massa en mesures de poca eficàcia...
Estem al capdavant de la UE en aturats i Zapatero diu que som el país que ha fet més esforç fiscal! Si mobilitzes més recursos que ningú i no obtens resultats, t'ho has de fer mirar! Amb més diàleg amb els empresaris s'hauria guanyat en eficiència...
Zapatero vol dialogar amb la CEOE...
S'ha enfadat! Els empresaris volem continuar a la taula, parlant, però no només sobre la rebaixa de les cotitzacions. Li hem dit que s'ha de transformar el país i això vol dir reformar la funció pública, el marc laboral i potenciar l'educació. Som el segon país de la OCDE amb més fracàs escolar!
Zapatero té prejudicis contra vostès?
Està una mica superat per la crisi i les seves conseqüències a Espanya. Amb tota la modèstia, li recomanaria que parli més amb els empresaris: som els primers que volem donar la volta a la situació. És increïble que no hi hagi un pacte entre govern i empresaris.
La Cecot reclama un augment de la competitivitat de l'economia. Com?
Competitivitat és productivitat, acompanyament a la internacionalització de les pimes i la innovació, que no només és en productes sinó també en processos, en gestió: hi ha dèficits evidents en la gestió de moltes pimes.
Vostès acudeixen a l'Estat "paternalista" perquè lideri el canvi...
No. Els empresaris volem que ens deixin fer i que ens acompanyin. Entre d'altres coses, reclamem una simplificació de la legislació...
Massa burocràcia.
No només. La simplificació també ha de passar per reduir un excés de legislació. La tasca dels Parlaments no ha de ser generar regulació: els correspon revisar i reduir-la.
Vostè va criticar l'Estatut titllant-lo de massa intervencionista.
Té un articulat massa llarg.
Va dir que "no reflecteix la capacitat emprenedora del país".
No la reflecteix. Cal deixar fer molt a les persones. Si Catalunya ha tirat endavant ha estat per les ganes d'emprendre de la seva gent. Això és el que hem d'animar. I l'Estatut ho fa poc. I, al capdavall, el gran problema de Catalunya és el seu finançament. L'objectiu és el concert econòmic, que responsabilitzaria tots els ciutadans de tots els territoris.
Vostès han estat dels pocs que no han aplaudit l'acord de finançament.
S'ha fet un pas endavant, s'obtindran més recursos i hi ha hagut un gran esforç del govern català, en especial del conseller Castells i del president Montilla. Ara l'adhesió incondicional al nou model passa perquè l'expliquin als ciutadans.
Això ja s'ha fet!
Només ens han donat xifres absolutes a tres anys vista! No tenim clar si es respectarà l'ordinalitat, com es reduirà el dèficit fiscal.
A banda del finançament, què cal fer per canviar el model productiu?
Un pacte d'Estat: les reformes estructurals no poden ser objecte de confrontació. I, a més, cal saber que no tot s'arregla amb diners. Cal, com li he dit, que es faci una pedagogia que subratlli valors clàssics com són el treballar en equip, l'esforç, el sacrifici i l'educació, que és cabdal per al futur dels nostres fills. Si no hi ha pacte d'Estat, serem els darrers a sortir de la crisi!
Ja hem tocat fons?
En absolut. La pendent, fa uns mesos, feia vertigen, i ara és molt més plana. Tocarem fons el 2010.
La liquiditat ha arribat a les pimes?
No, i aquesta setmana hi ha hagut un canvi al capdavant de l'ICO, amb el nomenament de Josep Maria Ayala, perquè fins ara no ha funcionat. L'ICO ha d'avalar el risc de les empreses, i no ho ha fet.
La Cecot critica que no es condicionessin les ajudes als bancs a la concessió de crèdit.
S'hauria d'haver ajudat el sistema financer a condició que es facilités liquiditat al sistema empresarial.
Vostè suspèn Zapatero en tot!
No...
Què ha fet bé, Zapatero?
[Dubta] En relació amb el sistema financer espanyol en general han donat uns ajuts que han anat bé. Ara: les mesures per ajudar l'economia no financera han fracassat. Tenim pendents tots els temes estructurals... El president ha d'exercir lideratge.
Zapatero no lidera?
Impulsa mesures que només són pegats, a curt termini! Li manca coratge polític per impulsar reformes!
Estant a Terrassa és inevitable parlar de la recent fusió de caixes, incloent-hi l'egarenca. Què en pensa?
La fusió de les caixes de Terrassa, Sabadell i Manlleu és positiva. Han fet un pas transcendental des l'autonomia per assegurar el futur de les entitats, tenir una dimensió millor i més eficiència. Des del nostre punt de vista, si es reforcen financerament, ens hem de felicitar.
Jordi Gual augura que les fusions derivaran en entitats més solvents i eficients, ho comparteix?
Totalment. I també caldria que el sistema financer fes una gestió del risc diferent: fins ara ha estat molt garantista, però necessitem que posi per davant de les garanties els valors i el compromís amb els projectes.
Garantista! Les hipoteques han volat!
Mentre es finançaven hipoteques al 110 per cent, han sigut ortodoxos amb les empreses que no fem habitatge. Uns han pecat i ara paguem tots!
Vostè diu que, a banda de la crisi, hem d'examinar l'economia catalana.
El govern s'ha de conscienciar que l'economia és més industrial del que s'ha pensat: representa més del 50% del PIB i de l'ocupació!
Vostè rebutja que es doni la culpa al sistema capitalista.
Ha fallat el control. Aquesta ha estat una crisi de talent sense escrúpols. És dolent que la gent vulgui enriquir-se, vulgui fer empresa? No, si no seríem una societat morta. Però no podem permetre mai més la combinació de talent amb males arts.
diumenge, 26 de juliol del 2009
Entrevista a Jordi Gual (Publicada a l'Avui)
L'ECONOMIA A EXAMEN (III)
Jordi Gual: "El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern"
ENTREVISTA a l'economista en cap i subdirector general d'Estudis i Anàlisi Econòmica de La Caixa
Jordi Gual, professor d'IESE i economista en cap de La Caixa, fa el tercer examen a l'economia. Avui el repàs serà global, no en va el servei d'estudis que dirigeix Gual fa un seguiment escrupolós de l'economia mundial i estatal.
Juliol del 2009: com evoluciona la crisi?
La crisi financera està en un procés gradual de normalització. Els mercats financers, la liquiditat i la solvència de la banca internacional mostren una gradual reducció de tensions i comencen a reflectir signes de recuperació...
S'ha recuperat la confiança?
S'està recuperant, però encara cal una intervenció forta de les autoritats dels EUA, de la zona euro i d'Anglaterra que doni suport als mercats de capitals. Cal evitar la complaença. S'ha de vigilar durant tot el 2009.
Miquel Valls diu que les empreses no noten l'augment de liquiditat...
Una crisi financera que té com a origen un excés de palanquejament provoca un procés posterior de reducció de l'endeutament i de moderació de la taxa de creixement del saldo de crèdit viu. Afortunadament, els Estats, amb la seva intervenció, ajuden a moderar el despalanquejament, fent més suau aquesta transició...
Quan es recuperarà l'economia real?
L'economia real encara s'està estabilitzant a la part baixa del cicle...
No ha tocat fons?
Als EUA sí, però no encara a la zona euro ni a Espanya. El segon semestre de l'any segurament aquestes economies tocaran fons.
Joan Trullén, en la línia de Krugman, preveu una crisi en forma de W...
Més aviat és una crisi en forma d'U. Perquè la crisi adoptés la tipologia de W implicaria que el 2010, quan ens estiguéssim recuperant, hi hauria una recaiguda, motivada pel fet que els mercats financers, temorosos que els dèficits públics estatals provoquin inflació, apugessin els tipus d'interès a llarg termini... És un escenari possible, però confio que l'enduriment futur de la política monetària sigui prou gradual i que s'adoptaran polítiques fiscals que aturaran l'augment dels dèficits públics...
Quin és l'escenari espanyol?
Durant el 2009 estarem a la part baixa de la crisi. L'any vinent, entre el primer i el segon trimestre del 2010, l'economia ja podria registrar taxes positives de creixement....
Vostè va alertar del perill que la crisi tingui, a Espanya, forma de L: una caiguda brusca seguida d'un llarg estancament. Encara és possible?
Perquè això no succeeixi és fonamental que els propers dotze mesos s'introdueixin els canvis que facin la nostra economia més competitiva...
Per què Espanya trigarà més a superar la crisi que molts països de la UE?
La desacceleració és més prolongada perquè tenim un factor, el boom de la construcció, que no s'ajusta fàcilment, sinó que té cicles molt llargs. Així com hi ha serveis i productes que es fan en poc temps, construir un habitatge requereix molt de temps, i la decisió de compra també s'adopta amb perspectives temporals llargues.
¿La construcció és el paradigma d'una economia de productivitat baixa?
No crec en els sectors com a referència d'anàlisi de la competitivitat, no hi ha sectors condemnats per endavant...
A la ment dels ciutadans, la construcció ha quedat mal parada...
Seria erroni! Hi ha una franja de la construcció i el sector immobiliari competitiu, que serà el que aguantarà la sotragada i que continuarà oferint serveis, aquí i a l'estranger.
Com s'augmenta la competitivitat?
L'arrel de la competitivitat és la capacitat de ser més productius i oferir un producte pel qual el client estigui disposat a pagar un preu més elevat. Hem d'enfortir els nostres factors productius de base...
Quins són aquests factors?
L'educació, l'educació i l'educació. El primer de tot és la capacitat del nostre factor humà, la creativitat, la facilitat per entendre les tecnologies més avançades...
No estem prou bé...
Hi ha avenços i la llei d'educació n'és un exemple perquè busca millorar la qualitat, l'exigència del nostre sistema i, a més, és fruit del consens...
La innovació també és crítica...
En recerca, el problema no és gastar més, sinó gastar bé. Els fons públics en innovació i en recerca han de ser per a grups que demostrin la seva competitivitat internacional.
Un altre sector crític és el financer. Aquesta setmana s'ha concretat la fusió de tres caixes d'estalvi. Quines derivades té per a l'economia?
El sector financer espanyol i català ha tingut una trajectòria d'alta eficiència i solvència. Però el període de tipus d'interès reals baixos ha provocat una expansió del crèdit i del sector un pèl excessiva. Per tant, és bo que les entitats, de manera lliure, acordin processos de consolidació quan això comporta millora de l'eficiència. S'ajusta el sector a les noves condicions de l'entorn econòmic.
Quin guany n'obtindran els ciutadans?
En els nivells que ens movem, a Catalunya i Espanya, on el nombre d'entitats financeres és elevat, les repercussions seran mínimes, l'impacte en la competència serà mínim. Les fusions garanteixen que en el nou entorn tindrem entitats solvents i eficients, cosa que vol dir millor servei i millor preu.
Vostè cita Churchill quan diu que és estrany "que el passat s'entengui tan poc i s'oblidi tan ràpidament". Quines lliçons hem d'extreure de la crisi?
Si un llegeix textos de principis del segle XX, veu com els humans sovint repetim els errors. I també en termes financers! És important impulsar una reforma de la regulació i de la supervisió financera internacional, enfortint-les en aquells punts que s'han demostrat febles. No immediatament, però tampoc s'ha de demorar gaire. És important que els països que han supervisat malament, com Anglaterra i els EUA, no millorin només la regulació sinó que també enforteixin la supervisió. En aquest sentit podem estar orgullosos, perquè Espanya té un entorn regulador i de supervisió que és exemple internacional.
Allò que deia Alan Greenspan: "S'ha de deixar que les bombolles creixin", no es tornarà a repetir...
Hi ha un debat important sobre aquesta qüestió, però els fets demostren que Greenspan es va equivocar...
Què diria Churchill que han d'aprendre Espanya i Catalunya?
La crisi ens ha agafat sense que haguéssim fet res malament en el sentit tàctic. A l'economia espanyola hi havia molt palanquejament, amb un dèficit per compte corrent del 10%, però aquest endeutament era resultat de la baixada dels tipus d'interès real en un context de lliure circulació de capitals... L'endeutament, a més, no només era per a l'habitatge: la taxa d'inversió de l'economia espanyola i catalana en relació al PIB els últims deu anys era quasi del 30%: aquesta és una taxa d'economia en desenvolupament! Es va fer el que les condicions de mercat indicaven que s'havia de fer.. I, a més, el boom s'ha adreçat a la inversió productiva i a la inversió en habitatge...!
Quina, és, doncs, la lliçó?
No hem tingut prou disciplina col·lectiva per aprofitar els anys del boom per fer reformes estratègiques en les qüestions de base, que són les que donen competitivitat a llarg termini. Tot i així, no ens hem de flagel·lar: en els últims anys la nostra economia ha convergit en renda per càpita amb la UE-27. Itàlia ha quedat per sota.
Zapatero vol fer els deures ara amb la llei d'economia sostenible...
El model productiu no s'hauria de dissenyar des del govern. Són les empreses, els ciutadans; és la llibertat que tinguin els ciutadans per iniciar noves empreses el que construeix un nou model productiu i no pas una declaració governamental.
Què ha de fer, doncs, el govern?
La llei ha de crear el marc perquè l'acció privada aflori.
Fa una setmana, Trullén deia que perquè Espanya se'n surti cal que es recuperi la indústria exportadora catalana, ho comparteix?
Sens dubte les exportacions catalanes, industrials i de serveis, han de ser l'arrencada de la recuperació. El nostre pes exportador a l'Estat és superior al pes del nostre PIB. Catalunya ha de jugar un paper fonamental en la recuperació de l'economia espanyola a partir del sector exterior.
Acabem amb filosofia econòmica. Es dóna per fet que en deu anys tornarem a tenir una crisi, això és sostenible?
De cicles n'hi haurà sempre, perquè hi ha components de diferents productes i serveis que consumim que són cíclics. La gran tasca que tenim és procurar que aquests cicles siguin al més suaus possible i, sobretot, evitar les exageracions, les crisis.
No és descartable un nou sotrac...
Segurament, perquè aquestes crisis estan provocades per la naturalesa humana... S'inventaran coses noves que acabaran provocant crisis, confiem que no tan agudes, d'aquí a quinze o vint anys... Tot i així, sóc optimista i s'ha de tenir en compte que l'actual recessió hauria estat una depressió si no haguéssim après de la depressió dels anys vint del segle passat: vam aprendre que quan hi ha un crac financer d'aquesta naturalesa hem d'injectar ràpidament molta liquiditat al sistema, i no treure-n'hi com es va fer aleshores; i segon, com que la demanda privada es retira, la demanda pública l'ha de suplir. El keynesianisme, entès així, és totalment vàlid. Tot això ho hem après del crac del 29, però la naturalesa humana té les seves febleses i no és descartable que ens porti a noves crisis en el futur.
dissabte, 13 de juny del 2009
El nou paradigma? (Publicat a l'Avui)
Josep Ramoneda, el filòsof i director del CCCB, m'explicava en l'entrevista de diumenge passat a l'A més a més que el paradigma -econòmic, social, polític- que neixi en l'era postcrisi pot ser millor o pitjor que l'actual. Atenent al que ha passat els últims sis dies, des dels 94 milions d'euros que el Madrid pagarà al Manchester a la publicació de les magarrufes a Los Angeles de Cristiano Ronaldo i Paris Hilton, m'atreveixo a pronosticar que a Espanya el nou paradigma serà pitjor.
En un país en què Mario Conde i la seva gomina van ser exemple per a molts; en un club que amb Florentino-I va omplir la caixa gràcies al pelotazo de l'antiga ciutat esportiva. Això és: vendre els terrenys a preu d'or a l'Ajuntament de Madrid per construir-hi després una obscenitat de gratacels que insulten el bon gust, Florentino-II pot convertir-se en el símbol de la nova era. Amb els mateixos errors de l'anterior paradigma de prosperitat espanyola, ara caricaturitzats. Vegem-ho.
Un: el ciutadà Kane torna a ser un constructor, sector en el qual s'ha basat la prosperitat de peus de fang de l'economia espanyola durant els últims vint anys, amb els resultats que tots coneixem. Dos: aquest constructor és Florentino Pérez, el renascut messies del madridisme que tres anys enrere va sortir de club blanc amb la cua entre les cames. Com en sortirà en aquesta ocasió? Tres: el projecte empresarial beu, directament, del crèdit bancari. En una època en què els ciutadans com tu i jo les passem molt dures per obtenir diners, les entitats financeres practiquen la genuflexió davant Florentino-II. Preneu-ne nota per a quan us deneguin un préstec. Quatre: a aquestes entitats bancàries genuflexes els és indiferent obrir l'aixeta del crèdit a un Madrid que té un deute de 522 milions d'euros. Vatua! Cinc: el projecte empresarial pivota sobre el fitxatge d'un tardoadolescent mediàtic. Fornit, però hortera. De ben segur l'aparcament de Chamartín pot començar a reservar espai per una corrua de Ferraris de nou-ric. Sis: si Núria Bermúdez i Rebecca Loos van passejar-se pels platós de les entranyes televisives detallant la capacitat amatòria de Beckham, ara és el torn de Paris Hilton. L'Alaska de la Movida, al seu costat, és una deessa. Set: una nova operació immobiliària s'ensuma. Vendran el Bernabéu per construir-hi un Hotel Vela capitalí? I vuit: la gomina ha tornat. Del cap de Mario Conde al de Cristiano. Del banquer al futbolista. Vet aquí el nou paradigma espanyol. ¡Hala Madrid!
diumenge, 17 de maig del 2009
Toca Europa (publicat a l'Avui)
L’economia europea pateix la recessió més important des de la Segona Guerra Mundial. El PIB d’Alemanya va caure el primer trimestre un 3,8%, el sotrac més greu en 40 anys. Aquest desconcert econòmic, amb brots verds o sense (quina metàfora més ridícula, deixeu-la d’utilitzar, per favor!), i com va dir Rahm Emmanuel, és una oportunitat. Per a Europa i les seves esquerres, que en els últims temps han dimitit de les seves funcions. Crisi, atur, fracàs del capitalisme salvatge: toca posar en valor el model social europeu. ¿Quan es posarà en marxa el progressisme del continent? Les immediatíssimes eleccions són crucials per contrastar l’abismal diferència que encara (la història, malgrat ho anunciés Fukuyama, no s’ha acabat) hi ha entre esquerra i dreta.
El PSC ha versionat l’exitós Si tu no hi vas, ells tornen. Ara el protagonitzen Berlusconi, Aznar, Kaczynski, Bush i Chirac. Molt bé. Certament aquesta no és la meva Europa.
Però tampoc és meva l’Europa en què els immigrants “il·legals” (sic) puguin estar tancats en centres de detenció (i fins i tot presons) durant 18 mesos sense ordre judicial, per obra i gràcia d’una directiva, la de la vergonya, que els socialistes espanyols, amb l’honrosa excepció de Raimon Obiols, Josep Borrell i Martí Grau, ajuntant-se amb els populars europeus, van aprovar. Com tampoc és meva l’Europa presidida per Durão Barroso, amfitrió, a les Açores, quan Bush, Blair i Aznar es van fer la maleïda foto. Un Durão Barroso a qui Zapatero, de nou amb la dreta europea, dóna suport (incondicional) per a la seva reelecció. El PSC, per definició més avançat al PSOE, ha d’impartir, de seguida, unes quantes lliçons de coherència i progressisme als cosins espanyols si vol que la nova tanca tingui absoluta validesa.
El PSC ha versionat l’exitós Si tu no hi vas, ells tornen. Ara el protagonitzen Berlusconi, Aznar, Kaczynski, Bush i Chirac. Molt bé. Certament aquesta no és la meva Europa.
Però tampoc és meva l’Europa en què els immigrants “il·legals” (sic) puguin estar tancats en centres de detenció (i fins i tot presons) durant 18 mesos sense ordre judicial, per obra i gràcia d’una directiva, la de la vergonya, que els socialistes espanyols, amb l’honrosa excepció de Raimon Obiols, Josep Borrell i Martí Grau, ajuntant-se amb els populars europeus, van aprovar. Com tampoc és meva l’Europa presidida per Durão Barroso, amfitrió, a les Açores, quan Bush, Blair i Aznar es van fer la maleïda foto. Un Durão Barroso a qui Zapatero, de nou amb la dreta europea, dóna suport (incondicional) per a la seva reelecció. El PSC, per definició més avançat al PSOE, ha d’impartir, de seguida, unes quantes lliçons de coherència i progressisme als cosins espanyols si vol que la nova tanca tingui absoluta validesa.
dimarts, 3 de febrer del 2009
Visionaris a Davos (publicat a l'Avui)
Ales muntanyes que el 1912 van allotjar la dona de Thomas Mann, Katia, s'hi cita anualment la flor i nata de les finances, la política i la faràndula mundial -que, pel que sembla, no inclou ningú del govern espanyol, que, entossudit a recomanar el pernil ibèric, ha oblidat assistir allà on es couen les castanyes de l'economia global-. A Davos s'hi han congregat sempre tots aquests homes i poques dones per passar revista al futur del món i garantir que res canviï, això és, que la distribució de la riquesa segueixi sent igual (d'injusta) i que la doctrina neoliberal conservi el seu vigor. Aquest any, tanmateix, la festa ha estat tenyida de dol: el salvatge capitalisme, l'orgia de la desregulació i la mà invisible de Smith han fracassat. Estrepitosament. Davant d'aquesta cruel (o dolça, segons com es miri) evidència, els molts homes i les poques dones de Davos, desorientats, no saben què fer. Ni, tampoc, aparentment, què dir. Després de cinc dies enclaustrats a la que va ser màgica muntanya, els gurus només han encertat a pronosticar que el món està abocat a patir "dràstics conflictes socials". Evidentment! Amb la previsió, esgarrifosa, que 50 milions (!) de treballadors poden perdre la feina el 2009 per culpa d'una crisi en la qual qui més ajudes rep és el gremi bancari, és inevitable (només faltaria!) que els carrers d'arreu esclatin de fúria. En comptes d'extreure conclusions del nivell de Petete, el que calen són solucions, ja!, perquè no hi hagi tants milions de damnificats. Molts dels assidus a Davos havien estat ferris defensors de la doctrina que ens ha portat el caos. Ara els toca rectificar. Fer política. I, sobretot, estimar Keynes com mai ho havien fet. Si no, els carrers cremaran. I amb raó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)