Muncipalisme socialista

Diversos dirigents del PSC han posat al centre del discurs el "municipalisme". El municipalisme està a l'essència del socialisme, diuen, per a continuació assegurar que la prioritat son les eleccions locals del maig. Molt bé. Repassem, ara, què vol dir municipalisme en boca d'aquests dirigents.

Municipalisme vol dir acceptar que en aquests moments el PSC no té projecte polític. Muncipalisme vol dir renunciar a ser un partit de govern a Catalunya i conformar-se en dirigir el govern de les principals ciutats del país, tot i que tenir projecte de país, cal subratllar-ho, no només no seria incompatible amb aspirar a governar el màxim de ciutats possible sinó que seria un gran actiu per al socialisme. Municipalisme, avui, implica, per tant, governar les ciutats, reisgnar-se a un perfil baix nacional, i erigir-se en proveidor de vots del PSOE a les generals. Municipalisme, és a dir, posar el municipalisme al cor del discurs polític, sense altres elements, vol dir expulsar el PSC de la centralitat. Muncipalisme, quan es poden perdre (probablement es perdran) les eleccions a Barcelona, Girona i Tarragona, serà governar Hospitalet, Cornellà, etc. etc. Aquest és el PSC que vol l'actual nucli dirigent? Municipalisme, diran.

Precisions per a socialistes desmemoriats

Després que Carme Chacon, Daniel Fernández i José Zaragoza hagin atribuit el desastre electoral del PSC al catalanisme, no puc evitar la temptació de recordar que:

1. El PSC mes potent de la historia ha estat el mes catalanista, amb Pasqual Maragall al capdavant.

2. Al 1999, amb un PSC menys aparell que mai i més obert a la societat que mai, va obtenir 1.183.299 vots. Al 2003, també amb Pasqual Maragall, va obtenir 1.031.454 vots.

3. Al 2006, quan Montilla va subtituir Maragall, amb un PSC ja sense projecte polític, amb l'infaust lema 'Fets, no paraules', va obtenir només 796.173 vots. Un lema que va portar el nucli de l'aparell a pensar que es podia governar sense idees ni projecte polític, exhibint només trams d'autovia executats com a trofeu per "satisfer" els ciutadans.

4. En les passades eleccions, amb una nefasta campanya, amb una mala estratègia pactada amb el PSOE (ho sabia tota l'executiva?), renengant del govern d'esquerres, renegant del catalanisme, els socialistes han obtingut el pitjor resultat de la història: només 570.361. El PSC s'enfonsa.

5. Hi ha algú amb dos dits de seny que amb aquestes dades sigui capaç de refermar-se en què el catalanisme ha perjudicat el PSC? Queda algú amb dos dits de seny que no entengui que la incapacitat de defensar l'Estatut al Congrés amb els partits catalans ha estat la letal estocada per un partit a la deriva?

6. Davant d'aquest panorama, el vaixell encara es pot enfonsar més. Les eleccions a Barcelona es perdran. Només falta saber si la tossuderia de l'aparell li regalarà la majoria absoluta a CiU. I Tarragona i Girona poden també ser nous trumfos de CiU.

7. En aquest context, sembla que el pinyol de Nicaragua no ha entès res. I si la intuïció no em falla, l'objectiu és tutelar la transició col·locant a la primera secretaria Carme Chacon.

8. Si el PSC imposa Chacon com a lider, no quedarà alternativa: caldrà construir un nou partit o moviment socialdemòcrata, netament catalanista, en el que també es tinguin en compte les altres forces d'esquerra del país.

2 tuitreflexions més sobre el PSC

1. Llegeixo que la direcció del PSC està irritada amb Castells i Tura. El que hauria de fer l'aparell del PSC és escoltar-los amb atenció i prendre nota de les seves observacions. Sense Castells, Tura, Maragall, Mascarell el PSC serà marginal. Queda dit.

2. Els joves quadres del PSC aixequen la veu a La Vanguàrdia, amb tant poca habilitat que és facilíssim identificar les fonts. Els conec perfectament. Aquesta generació blackberry de la que parla LV són joves de menys de 45 anys que només han viscut del partit (exceptuant-ne alguns noms que res tenen a veure amb el qualificatiu que se'ls hi atorga). No han vist res mes a la seva vida. De vida professional al marge de la política, poca. Dit ben clar: veuen el partit com un ascensor social. Aquest és el futur del PSC? Més marginalitat.

Pd. Una des les joves aspirants a més poder, Rocío Martínez, va dir el 7 de setembre que el PSC aspirava a obtenir "68 diputats o més". Ara sí que queda tot dit.

Aclaració: LV cita, entre els joves Blacberry, bellíssimes persones a les que en absolut em refereixo en aquesta entrada i que no es mereixen el qualificatiu que els dona el diari. La Laia Bonet n'és un exemple.

Tuitreflexions sobre les eleccions i el PSC

1. Gran victoria d'Artur Mas, merescuda, malgrat les distancies ideologiques, crec que pot ser un bon president.

2. BON paper d'ICV:unic partit que no ha renegat del pacte d'esquerres. ERC: situacio insostenible de Puigcercos, ha de dimitir.

3. Gran error tripartit: la manca de relat de pais. Carod i Maragall el tenien, Puigcercos i Montilla no, nomes tenen projecte de partit.

4. Constato la por que te l'aparell del PSC a Montserrat Tura: no ferla cap de l'oposicio es signe de la feblesa d'aquest aparell.

5. Intueixo que aposta aparell socialista es Chacon com a successora Montilla, adeu catalanisme i adeu, per tant, genui PSC.

6. Coincidència absoluta amb declaracions d'Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall i amb recent article Ferran Mascarell. Aquest és el camí per reflotar el PSC.

7. Si l'aparell del PSC opta per Chacón i obvia reclamacions Castells, Tura, Maragall i Mascarell deixarà de ser partit de govern.

8. En cas que PSC aposti per subordinació a PSOE i renunciï a governar Catalunya, caldrà articular alternativa socialdemòcrata i netament catalanista. És imprescindible pel país.

L'economia a examen. Respostes a una crisi, a les llibreries!

El Evangelio segun San Marx (Article de José. A González Casanova a El Público)

En este año se cumplirán 30 de la muerte física de Alfonso Comín, cristiano comunista y comunista en la Iglesia. Los nacidos a partir de 1980 es muy probable que no sepan de quién hablo y, casi seguro, no pueden imaginarse a qué me refiero. Les suena, sí, eso del cristianismo, fenómeno algo más antiguo que el comunismo. De este apenas, en cambio, han oído hablar: era, según parece, algo muy malo que ya pasó, como el nazismo. Tal vez vinculan lo cristiano con los dos últimos papas y el cardenal Rouco y, si es así, difícilmente se interesan por mensaje tan casposo. Si llegan a relacionar Iglesia y comunismo por lo que cuentan sus abuelos, los ven unidos en un odio recíproco. Pero si juntan lo vivo a lo pintado, ambos serían más de lo mismo: unos dogmas dictatoriales que, con la excusa de salvar a la Humanidad, cometieron (y aún cometen) inhumanidades sin cuento. ¿Ese tal Comín era, por cristiano y comunista, un inhumano dictador dogmático por partida
doble? Si el articulista va a hablarnos de él, será para cargárselo. ¿O no?

No. Comín no era eso, sino todo lo contrario. Creía firmemente (hoy no se cree con firmeza en casi nada) que ser cristiano tiene poco que ver con los ejemplos de una jerarquía eclesiástica como la actual. Y que ser comunista es justo al revés de lo que la gente cree. Se lo han hecho creer los antiguos dictadores de Moscú y sus jerifaltes satélites, así como los anticomunistas que defienden, hipócritas, el capitalismo en nombre del progreso y la libertad. El cristiano Comín estaba de acuerdo con Marx en que “la miseria religiosa es, por un lado, expresión de la miseria real”, pero mucho más coincidía en que “por otro lado, es la protesta contra la miseria real”. Eso le sirvió para combatir la ideología antirreligiosa de los partidos comunistas y de la Iglesia católica anticomunista. Jesús de Nazaret hubiera apoyado la revolución socialista que pretendía Marx porque coinciden en protestar contra la miseria que produce la explotación. Jesús expulsó a los mercaderes del templo, convertido, según él, en cueva de ladrones. Walter Benjamin decía que el capitalismo había sustituido el templo por el mercado. No es preciso fusilar a los capitalistas. Basta que devuelvan lo robado. Muchos movimientos campesinos y obreros enarbolaron la cruz cristiana en protesta frente a sus amos explotadores. El llamado “socialismo utópico” se inspiraba en ideales cristianos. El propio marxismo ha sido considerado una “herejía” cristiana. Pero lo es más la ideología del Vaticano. En cambio, las motivaciones éticas y humanistas de Jesús y de Marx eran idénticas en la práctica.

Cuando Alfonso Comín, sin perder su fe cristiana –más bien gracias a ella–, fundó en 1958 el FLP (Frente de Liberación Popular: el Felipe), lo hizo junto a marxistas desengañados del comunismo estalinista y de la socialdemocracia europea. El Felipe era laico y respetuoso con toda religión que defendiese el carácter sagrado de la persona humana, como es el verdadero mensaje evangélico. Diríase que aquellos jóvenes socialistas revolucionarios que luchaban contra el franquismo y el capitalismo en pro de una sociedad democrática, igualitaria y sin clases habían hecho la lectura, práctica y ejemplar, de un quinto evangelio: el Evangelio según San Marx. Pero, llegada la democracia, los comunistas no lograron el apoyo popular que merecían y los cristianos revolucionarios volvieron a las catacumbas. El sociólogo Salvador Giner, al hablar de la actual desmoralización de los españoles (en el triple sentido de inmoralidad, amoralidad y desánimo), pone como ejemplo el desinterés de los ciudadanos por la religión y la política, según múltiples encuestas. Y Giner acierta al concretar, en el caso español, estas dimensiones fundamentales del ser humano: la Iglesia católica y el Partido Comunista o sus herederos.

Sin embargo, Manolo Vázquez Montalbán escribió, a la muerte de Comín, que la relación cristiano-marxista no es un mero problema de conciencia para el creyente metido a revolucionario ni un simple debate académico. Es el resultado objetivo de un reto histórico: la coincidencia entre “las dos fuerzas ideológicas que pueden salvar al mundo de la barbarie irracionalista del capitalismo”. El recordado poeta y novelista, compañero de Comín en el FLP y después en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), lo consideraba “el animal más creíble y l’homme revolté más ambicioso de esperanza que he conocido”.

La esperanza era un principio revolucionario para el marxista “cálido” Ernst Bloch. ¿Cabe este principio, que es también virtud teologal, en la España de hoy, bombardeada como está su población por el raid capitalista?

Hace unos pocos años leí una carta al director de un diario que decía: “El reto de los comunistas cristianos es escapar del dogmatismo existente en el comunismo y en el cristianismo, y luchar por un sitio en ambos movimientos a la vez que luchamos por cambiar la sociedad, siguiendo los caminos que marcaron Jesucristo y Marx. Porque, al fin y al cabo, acaban por converger”. ¿Es un candoroso utópico quien escribió esa carta? Yo la suscribo en mi condición inalterable de marxista-cominista, como entusiasta lector de los Manuscritos económicos-filosóficos de un Marx humanista de 26 años que, dolido por la miseria real, protestaba de ella; y en fin, por compartir con Alfonso Comín su fe en la tierra, que para nosotros sigue siendo tenerla en el ser humano como un dios presente.

José A. González Casanova es catedrático de DerechoConstitucional y escritor

El terrós de sucre (publicat a l'Avui)

Ferran Mascarell té raó. Josep Ramoneda té raó. Xavier Rubert de Ventós té raó. Juan José López Burniol té raó. Jordi Sànchez té raó. Josep Maria Terricabras té raó. Cadascun d’ells, i molts d’altres intel·lectuals del país, a la seva manera, ha expressat una certesa indiscutible: la relació entre Catalunya i Espanya dissenyada a la Transició ja no és vàlida. S’ha fos com un terròs de sucre. Les solucions que cada un d’ells proposa són diverses, però no dispars. La situació actual, amb el reiterat incompliment de l’Estat, via finançament autonòmic, via traspassos angulars, és inacceptable. La invasió de competències que suposa el fons de rescat bancari, la supèrbia que denota anunciar el pla d’ajut a la compra de cotxes sense tenir en compte els territoris de l’Estat, aboca Catalunya a una camí sense sortida. Si bé vaig escriure fa pocs mesos que no he estat mai independentista, aquesta opció, incompliment darrere incompliment, esdevé alternativa possible. Qui sap si inevitable. Depèn, fonamentalment, del govern català, i sobretot, del PSC, que amb la seva actuació en les properes setmanes marcarà l’abast que tindrà la ruptura amb Espanya. O dit, d’una altra manera, com serà de radical el trencament amb un marc de relacions esgotat, mort. La pilota és a la seva teulada. Si la saben jugar, amb valentia, amb exigència, amb sentit de país, sense abaixar el cap, l’opció federal, l’única alternativa possible abans tirar pel dret amb la independència pot tenir encara validesa –si bé, a hores d’ara, amb unes constants vitals molt debilitades. José Montilla, aquell andalús que es va convertir en president de Catalunya, qui sap si serà el que materialitzarà el salt més important en la història d’aquest país. És la seva, és la nostra, única sortida. Si no, només ens quedarà la independència.

Quatre històries (publicat a l'Avui)

Primera: l’Alejandra és peruana. Fa tres anys que viu a Espanya. Ha de renovar els papers. Les condicions són inequívoques: ha d’haver cotitzat almenys sis mesos en l’últim any. La crisi l’ha afectat. Només ha treballat tres mesos. De manera inesperada, es convertirà en irregular. Estarà abocada a l’economia submergida. O que la parin al carrer, la destinin a un centre d’internament i l’expulsin.

Segona: Ahmed té quinze anys. Té permís de residència. Va a escola. Però la seva formació té data de caducitat. No té dret a l’ensenyament postobligatori. No té permís de treball. Als disset anys, estarà abocat al carrer. Destí: delinquir, o, amb sort, l’economia submergida.

Tercera: Khaled va arribar sent un nen a Espanya. Sol. Ha estat internat en un centre de menors. Té permís de residència. No té permís de treball. D’aquí a una setmana fa els divuit anys. La seva estada al centre de menors haurà quedat enrere. A què es dedicarà?

Quarta: Franns Rilles Melgar. És bolivià. No té papers. És un no ciutadà. Treballant a la panificadora de Real de Gandia, en un accident laboral, va perdre el braç. Ha denunciat els propietaris. Després de l’accident, van tirar el braç a les escombraries. El govern espanyol, en el que defineixen com a gest humanitari, regularitzarà la seva situació. Ara només té un braç, però ja és ciutadà.

Quatre històries. Un denominador comú: la inexistència d’una efectiva llei sobre immigració. Zapatero es conforma a modificar, de manera discutida, una legislació obsoleta. Per què es perden les eleccions? Entre altres motius, per la manca de coherència: de l’impossible papers per a tothom a la lògica Berlusconi. Qui diu socialisme?

L'esquerra no ha mort (publicat a l'Avui)

Fa una setmana vaig escriure “Desperta, esquerra!”. Amb els resultats de les euroeleccions, l’esquerra va despertar de cop. Els socialistes, valedors fins ara de la socialdemocràcia, han quedat tocats. Precisament quan el neoliberalisme ha fet fallida. El paradigma econòmic de la dreta s’ha enfonsat, però els partits de dreta guanyen. El socialisme, mut, s’ho mira derrotat. Què ha passat? La dreta, que en campanya lloa el mercat, al govern, amb la crisi devorant empreses i famílies, no s’allunya ni un mil·límetre del que faria un socialista. Perquè els partits socialistes, emmirallats en la infame tercera via de Blair, van renunciar al programa socialdemòcrata per lliurar-se al dogma neoliberal. El socialisme és avui alternança, però no alternativa de la dreta. Una dreta que viu dels rèdits de l’Estat de benestar. La socialdemocràcia no ha mort. Però ha estat blasmada pels partits socialistes. Perquè socialdemocràcia no és només defensar els drets civils, com creu Zapatero. Socialdemocràcia vol dir valentia, vol dir reformisme de llarg abast. Socialdemocràcia és progrés. És el contrari de l’immobilisme que practiquen els socialistes instal·lats al poder. La socialdemocràcia ha de ser capaç d’articular un discurs propi sobre immigració, sobre l’articulació del diferents pobles de l’Estat, sobre mercat de treball. Socialdemocràcia no és imitar la dreta en immigració, en centralisme i en mercat de treball, però amb un somriure a la cara. ¿Volem un nou paradigma que posi límits als mercaders i al mercat? Segur. La socialdemocràcia està ben viva. No ha mort. És la resposta. Però avui ja no l’encarnen els partits socialistes. Només cal fixar-se en França. Mentre Aubry i Royal ploraven, Cohn-Bendit, reivindicant la socialdemocràcia verda, ha triomfat.

Desperta, esquerra!

Quan llegeixis aquestes línies segurament ja hauré visitat el col·legi electoral de la plaça de les Caramelles. I ho hauré fet coneixent els resultats d’Holanda, que han catapultat l’extrema dreta com a segona força del país. L’explicació fàcil és vincular immigració amb inseguretat i argüir que només la dreta dóna respostes a l’assumpte –no pas problema. Berlusconi, exponent ja, segons els seus compatriotes Umberto Eco i Michela Marzano, del nou feixisme que pot contaminar Europa, basa bona part dels seus triomfs en l’estratègia d’atiar la por contra l’immigrant i dramatitzar els perills d’una societat “multiètnica”. Erigint-se, amb l’ajuda d’infames alcaldes com el de Roma, Gianni Alemanno, en salvador de la puresa italiana. Tanmateix, la culpa del que està passant a Europa és dels grans partits de l’esquerra, que han dimitit de les seves funcions. Com bé explica Josep Ramoneda a les pàgines que segueixen, als 80 i als 90, en plena revolució conservadora, l’esquerra va renunciar al seu patrimoni socialdemòcrata per lliurar-se a la doctrina neoliberal. A Espanya, l’actitud de Zapatero amb la immigració n’és un exemple. Aliant-se amb els populars europeus i traint la disciplina de vot dels socialistes del continent, el PSOE va votar la directiva de la vergonya, aquella per la qual un immigrant, sense ordre judicial,
pot estar tancat 18 mesos en un centre d’internament: doctrina Berlusconi subscrita per ZP. El capitalisme està en crisi i la gran socialdemocràcia europea ha emmudit. Davant d’això, només queda exclamar: “Desperta, esquerra!”. Perquè encara que l’ecosocialisme i altres partits d’esquerra mantinguin la coherència ideològica –molt meritori en els temps actuals–, si la gran socialdemocràcia no reacciona aviat, el continent està abocat a l’extremisme ultradretà.

Toca Europa (publicat a l'Avui)

L’economia europea pateix la recessió més important des de la Segona Guerra Mundial. El PIB d’Alemanya va caure el primer trimestre un 3,8%, el sotrac més greu en 40 anys. Aquest desconcert econòmic, amb brots verds o sense (quina metàfora més ridícula, deixeu-la d’utilitzar, per favor!), i com va dir Rahm Emmanuel, és una oportunitat. Per a Europa i les seves esquerres, que en els últims temps han dimitit de les seves funcions. Crisi, atur, fracàs del capitalisme salvatge: toca posar en valor el model social europeu. ¿Quan es posarà en marxa el progressisme del continent? Les immediatíssimes eleccions són crucials per contrastar l’abismal diferència que encara (la història, malgrat ho anunciés Fukuyama, no s’ha acabat) hi ha entre esquerra i dreta.

El PSC ha versionat l’exitós Si tu no hi vas, ells tornen. Ara el protagonitzen Berlusconi, Aznar, Kaczynski, Bush i Chirac. Molt bé. Certament aquesta no és la meva Europa.

Però tampoc és meva l’Europa en què els immigrants “il·legals” (sic) puguin estar tancats en centres de detenció (i fins i tot presons) durant 18 mesos sense ordre judicial, per obra i gràcia d’una directiva, la de la vergonya, que els socialistes espanyols, amb l’honrosa excepció de Raimon Obiols, Josep Borrell i Martí Grau, ajuntant-se amb els populars europeus, van aprovar. Com tampoc és meva l’Europa presidida per Durão Barroso, amfitrió, a les Açores, quan Bush, Blair i Aznar es van fer la maleïda foto. Un Durão Barroso a qui Zapatero, de nou amb la dreta europea, dóna suport (incondicional) per a la seva reelecció. El PSC, per definició més avançat al PSOE, ha d’impartir, de seguida, unes quantes lliçons de coherència i progressisme als cosins espanyols si vol que la nova tanca tingui absoluta validesa.

Zapatero, a la deriva (publicat a l'Avui)

Zapatero va a la deriva. És una caricatura del polític que defensava l'Espanya plural i del president que va trencar motllos en drets civils. Un any després de la reelecció, ha perdut el nord. Pensant que en la seva persona concentrava l'essència d'un gran estadista, va iniciar la legislatura sense pactes estables i ara, en un exercici com a mínim patètic, en plena crisi, recorre el Congrés suplicant suports a esquerra i dreta. Però el més trist és la seva abducció per les tesis del PP en assumptes com la immigració i, sobretot, la qüestió nacional. Quan Kosovo va proclamar-se independent no vaig poder evitar contemplar amb ironia els que ho consideraven l'avantsala de la independència de Catalunya. Les trajectòries d'ambdós països, per sort, no tenen res a veure. Ara bé, l'actitud del govern central, negant-se a reconèixer el nou país, és, ja, obscena. Com obscè ha estat l'anunci de la retirada de tropes, obeint, només, a ridículs motius de consum intern. Però la gota que ha fet vessar el vas de la decència és el menysteniment de l'Estatut i la tortura psicològica (Ernest Maragall dixit) de la negociació del finançament. Zapatero, allunyat del PSC perquè no va renunciar a la presidència del govern a favor de Mas, no s'està de desgastar-los amb unes xifres i un model inacceptables. Zapatero, reconvertit en socialista conservador, no sap relacionar-se amb l'esquerra catalana, sempre, i per definició, més avançada. I és que Zapatero, com va fer González en el seu moment, voldria aliar-se amb la dreta catalana i retornar al peix al cove com a senzilla i estàtica relació bilateral. L'esquerra espanyola sempre ha viscut més còmoda amb la dreta catalana. Per la qual cosa Zapatero, no en dubteu, voldria, vol, CiU a la Generalitat.

Entrevista a Toni Comín, publicada a l'Avui

"El binomi cristianisme i comunisme és permanent"

Toni Comín, fill d'Alfonso Comín i diputat al Parlament


Quin és el llegat del seu pare?
Per mi ha estat decisiu. La meva manera d'entendre la política, la religió, el compromís amb la justícia: tot això ha estat feliçment condicionat per ell. I per la meva mare, amb qui ell va fer tot el seu camí personal i polític.

Ell es proclamava "comunista a l'Església, i cristià al partit". Vostè també?
Per una banda, cal pensar això en el context de l'Espanya del segle XX; per l'altra, hem de preguntar-nos sobre la validesa que té ara. En una Espanya que s'havia dividit en dues meitats irreconciliables, la dreta catòlica i els rojos ateus, el meu pare va sortir de la trinxera on havia nascut i va creuar a camp obert per anar a trobar els de la trinxera enemiga. Crec que és bastant èpic.

I encara és vàlid?
Per mi, aquest binomi cristià-comunista, en certa manera, té validesa permanent. Jo m'hi identifico. Crec que la causa per la justícia necessita algun aliment espiritual. Si la raó última del socialisme és la fraternitat, aleshores d'alguna manera hem de sentir que tots som fills del mateix pare. Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social...

Perdoni, però n'hi ha molts...
Doncs estan molt equivocats. Només cal llegir els Evangelis, on hi ha una claríssima aposta pels pobres, per la justícia, pels dèbils. Entenc que es pugui ser socialista sense ser cristià, però no concebo que es pugui ser creient sense un compromís real i ferm amb la justícia social. I això requereix una mirada crítica cap al capitalisme...

Què poden fer els cristians que pensen que la jerarquia eclesiàstica contradiu l'Evangeli?
L'Església, com a institució, em preocupa poc. Si s'aïlla de la societat, serà el seu problema. El que em preocupa és que l'Evangeli arribi a la gent. Però si la transmissora oficial de l'Evangeli és l'Església, quan diu el que diu, acaba per tapar-lo o tergiversar-lo. En part per això la gent s'allunya de l'Església.

El seu pare va morir quan vostè tenia 9 anys. Qui li ha fet conèixer la seva visió del món?
D'entrada, la meva relació amb ell fins als 9 anys! També els seus escrits, la seva obra, que òbviament conec a fons. Per descomptat, també la meva mare. A més, es va crear una Fundació amb el seu nom que n'ha mantingut viu l'esperit. I sobretot, tots els amics del pare que han mantingut la relació amb la família. No em faci dir noms, perquè són tants...

L'èpica de l'època del seu pare s'ha perdut?
Avui no existeix, és cert, però en part perquè no ha d'existir. Cada moment històric és diferent. És normal que després de 40 anys de dictadura hi hagi una primavera. La dictadura va ser una tragèdia però també un gresol on es van destil·lar les millors persones.

Ja no toca?
Vaig tenir la sort de conèixer Mandela i li vaig demanar què passaria a Sud-àfrica quan es retirés: no arribaria la frustració? Em va dir que no, que arribaria la normalitat. "Però la normalitat és mediocre!", li vaig dir. I em va contestar: "Perquè hi hagi un heroi com jo calen 28 anys de presó. És un preu molt alt, no creus?". La generació de l'Alfonso Comín i la política d'aquells moments va ser extraordinària, però conseqüència de la dictadura.

Política sense èpica, doncs?
Ara hem de construir una altra èpica: la dels moments ordinaris. I avui hi ha un dèficit claríssim d'això. L'Obama ha generat entusiasme perquè fa creure a la gent que pot donar el millor d'ella mateixa. Què va fer l'Alfonso Comín? Va ajudar molta gent a treure el millor de si. Aquesta és la grandesa del bon líder: que et fa donar el millor de tu mateix.

Per quines causes s'ha de lluitar?
El gran fruit del segle XX ha estat l'Estat de benestar: ha combinat, bàsicament a Europa, democràcia, justícia social -imperfecta- i prosperitat. Quina és la gran causa del segle XXI? Com a mínim, reconstruir aquest model a escala mundial: fer el welfare global, per tal que tothom tingui garantits els drets fonamentals i pugui ser realment lliure.

No hi veig els actors per fer-ho...
Cal crear un programa, que de fet ja existeix, construir la massa crítica social que hi doni suport i disposar dels lideratges que el facin realitat.

Per què fa política de partits?
Per avançar calen dues cames: la societat civil, i les institucions i els partits. Jo he fet vida als moviments socials, però tan important com això són els partits. No podem canviar el món al marge de les institucions. La societat civil i l'intel·lectual són imprescindibles, però no basta per assegurar la transformació social.

A què aspira amb la política?
A contribuir a fer un món més just.

Com?
Crec que estem en condicions, per primera vegada en la història, de construir un projecte de drets humans reals per a tothom. És el repte del segle XXI. No em dirà que no és un dels reptes més apassionants que hi hagi hagut mai en política.

PERFIL
Abans de començar l'entrevista, Toni Comín (Barcelona, 1971) s'asseu al piano a tocar Mozart. Fill d'Alfonso Comin, històric dirigent del PSUC i fundador de Cristians pel Socialisme, Toni Comin ha agafat el testimoni del seu pare i des del 2003 és diputat al Parlament pel PSC-Ciutadans pel Canvi. Llicenciat en filosofia i ciències polítiques, hereu de la brillant mirada del seu pare i de la seva preocupació pels més dèbils, confesa que fa política per fer un món més just.

Falsos victimismes (publicat a l'Avui)

Quan es va aprovar la llei antitabac que intenta abolir el regne dels cigarrets als bars i restaurants -més aviat en va-, els fumadors ens van voler fer creure que eren víctimes d'una persecució. El món sencer, deien, havia argüit un complot contra la llibertat dels que xarrupen els burillots. Quan tots sabem ben bé que si algú té compromesa la seva llibertat som precisament els que prescindim de tal addicció i ens hem d'empassar sense remei l'airot contaminat del fumadors. Aquests, davant del canvi legal i la desaprovació social, van fer bandera del victimisme. D'un fals victimisme. Entre els neoliberals d'arreu, es poden apreciar indicis d'una patologia equivalent. Convertits en defensors de la trona i del seu particular hortet, és a dir, de la classe dominant durant tants i tants anys, assisteixen histèrics a la conquesta de drets per part de sectors de la societat antigament menystinguts. Aterrats davant la possibilitat de perdre el privilegi de la preponderància, clamen al cel contra la quota, instrument transitori al servei de la política per normalitzar allò que ha estat irregular. Fins i tot, asseguren que el liberalisme està en extinció a casa nostra i denuncien inaudites persecucions. Que es digui que el liberalisme (i l'aposta pel lliure mercat) ha perdut la partida davant el socialisme, en un món al servei de les grans corporacions és, si més no, curiós. I digne d'estudi. Sobretot si tenim en compte que aquells i aquelles disconformes amb un societat lliurada allaissez faire són minoria al món. El victimisme és una primitiva reacció autodefensiva que de ben segur devien practicar els aristòcrates en plena revolució francesa. I ja sabeu on van anar a parar els vells privilegis.